Un món a ulls de llop

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007

Fa ben poc que ha mort Lluis Maria Xirinacs i, sense cap respecta pels difunts, n’hi ha que les han dit ben grosses sobre ell.

Tot vé del seu discurs al Fossar de les moreres a l’onze de Setembre de 2002 llur titular va ser "Xirinacs es declara amic d’ETA". I a partir d’aquí de poc que no acava a pressó, si no hagués estat per la seva edat i salut, i ja tenim a tota la Brunete Mediàtica en bloc bramant contra ell com si ell hagués sortit aquell dia com un bolet per dir només aquesta frase.

I es que, com sempre, hom s’ha d’informar abans d’opinar i, com a mínim llegir-se el discurs sencer i, també, ser-ne conscient de les circumstàncies del moment. El PP manava amb majoria absoluta amb tot el que això repressenta, el GAL encara era molt pressent al record, feia poc que havien il.legalitzat Herri Batasuna, no van fer el mateix amb ERC però no pas per falta de ganes, encara feia poc també que ETA havia trenca aquella treva, etc. I respecte al que va dir... jo mai l’hauria dit aquella frase maleïda, però tot i això s’ha de matitzar molt el tema.

Hi parla bàsicament de tot allò que repressenta l’onze de Setembre pels catalans que s’en senten. I, apropant-nos a la polèmica, planteja que terroristes són també tots els que agafen les armes per l’alliberament de la seva pàtria, fossin els nostres màrtirs de 1714 o els partisans francesos contra els nazis (patriotes per uns, terroristes pels altres). Val a dir que una reflexió similar vaig fer cap al 20 de Juliol amb la celebració de la independència de Colòmbia: Bolívar, Nariño i tants altres herois de l’alliberament de sudamèrica de ben segur que serien considerats com a mínim "traïdors" a l’Espanya tardo-imperial (diria que el mot "terrorista" encara no s’havia inventat en aquella època).

Xirinacs s’agafa molt a la idea de que ETA encara té un bri de noblesa per que sempre avisa dels atemptats i per que mai tortura. I és cert que ETA no té res a veure en magnitud amb d’altres organitzacions terroristes com Al-Qaeda o, tornant a Colòmbia, ja els hi agradaria a la meva família d’allà que les FARC fossin com ETA. I és cert que, fins i tot a l’atemptat més bèstia que van fer, a l’Hipercor de Barcelona, encara caldria veure la responsabilitat de qui va decidir no evacuar el centre comercial tot i els avisos. Però no es oblidem pas que qui posa la bomba la posa i és el principal culpable, no hi valen excuses. I sobre les tortures... que no és tortura el segrest? res més a dir.

Resumint, que aplaudiria aquest discurs d’en Xirinacs a quatre mans menys quan parla de terrorisme. Aquí, parlant de les bondats d’ETA, l’he de rebutjar de plà les seves paraules. Jo, mentre que puc fins i tot arrivar a simpatitzar segons com amb Batasuna, o potser millor amb ANV o directament Aralar que fot temps que va rebutjar el terrorisme, no puc fer altra cosa que rebutjar i condemnar ETA i tot grup terrorista que hi hagi.

Doncs sí, posem que en Xirinacs es va equivocar en aquesta part del seu discurs i, potser, essent ell qui era l’error és encara més greu. Però més greu encara seria desacreditar la seva figura per només aquest fet. Per que ell no va sortir pas a la vida pública aquell onze de setemebre de 2002 com un bolet per dir "hola, soc amic d’ETA, bona nit i tàpa’t". No Lluis Maria Xirinacs fou un lluitador per la democràcia com pocs.

Va rebre òsties a manta dels grisos quan feia les seves "assegudes" demanant la amnistia pels presos polítics devant La Modelo de Barcelona, va participar des de dintre del clergat a les caputxinades (un dels principals exemples que els creients progressistes tenim per defensar que dins la jerarquia Catòlica no només hi ha fatxes), va lluitar per aconseguir la separació entre església i estat (una de les majors lacres que pateix la Església tot i la comoditat econòmica que li comporta).

És cap d’aquestes causes digna de menyspreu? no, de cap de les maneres. Ans al contrari... I ara que fem? després d’anys d’ignorar-lo mentre el teníem, només ens queda el seu llegat.

Descansi en pau.

Etiquetas: política, catalunya

Els pocs que de tant en tant venen aquí a llegir les meves bajanades saben de les diferents facetes de la meva vida i personalitat. Saben que m'agraden els còmics, la fantasia i la ciència ficció, que soc d'orígen castellà però independentista, d'esquerra però catòlic practicant, mig colombià a títol conjugal, i encara més important, marit i pare.

Però estic ben bé segur de que mai he parlat d'una de les majors frikades que es poden patir i, de fet pateixo amb fruició a uns nivells que ni jo recordava: els jocs de rol. I si no n'he parlat mai aquí ha estat per que la meva activitat rolera es va esvaïr del tot abans fins i tot de que comencés aquest blog.

Pero vés aquí que el virus s'ha tornat a manifestar tot fent-me recordar com m'ho passava dissabte rera dissabte donant-li veu i carn a milers de personatjes i fent ballar els mítics daus de deu cares, els D10.

I es que em paro a pensar i veig que deu fer uns 20 anys ben bons que vaig començar amb aquesta bojeria que n'ha definit bona part de la meva vida. Una part de la meva vida que ara em faria gràcia de compartir.

De com vaig descobrir els enyorats llibres de "tria la teva aventura", el MERP (Middle Earth Role Playing game) del Senyor dels Anells, l'Ars Magica, Vampiro i Hombre Lobo, GURPS i... quan em vaig fer gran i el temps lliure va escassir de cop, i a la resta els hi passava ben bé el mateix. I la llarga travessia del desert fins al moment actual en que he decovert els "Indie Games" i el rol per correu com a última esperança per poder fer compatible una vida d'adult amb un cor de nen sempre a mig crèixer que mai he trobat per qué recollons hem de deixar morir del tot.

Continuarà.

Etiquetas: RPG

Ahir s’ens va morir un bocí de la nostra història, un bon tros de l’ànima d’aquesta petita ciutat a esquenes de Barcelona.

Mossén Josep Rosell acava de morir, ara és amb el Pare com tots esperem estar algun dia.

Ell ha estat rector de la meva parròquia durant ben bé quaranta anys fins que es jubilà el 2006. Quatre décades fent-se estimar, fent-nos de pare.

Ara només ens queda pregar per ell i esperar que ell pregui per nosaltres. Que intercedeixi pel seu ramat, fins i tot per les ovelles que mai li vam saber estimar prou.

Avui el seu féretre estava a la vista de tothom per acomiadar-lo, però no he gosat mirar el vidre. Prefereixo recordar-lo com era: gran, voluminós, amb unes mans de pà de pagés i un cor per tot el seu ramat, sense una mala paraula per ningú.

Descansa en pau i que la llum perpètua t’il.lumini.