Fabricantes de sueños 2001

Aquesta recopilació de contes de ciencia ficció d’autors espanyols és tota una agradable sorpresa:

Campos de otoño, de Daniel Mares:
A la ciutat de "Campos de otoño" ha començat a actuar un assasí en sèrie i l'inspector Torres ha de trobar, entre becaina i pixada prostàtica, el culpable junt a una criminòloga insultantment jove que li desperta tota la alscívia perduda any d'antivi. Un protagonista amb molta mala llet i unes manies de vell impecablement narrades. Però la ressolució final de la trama em va semblar un pel forçada. Això sí, gairebé m'hi pixo de riure amb els dos iaios, policia i assasí, perseguint-se a pas de vella.

Una Canica en la palmera, de Rafael Marín:
Una preciossitat de conte gairebé autobiogràfic on una nena es fa amiga d'un nen molt extrany. Com m'acostuma a passar amb tot lo llegit d'en Marín, no tinc res a dir en contra. De fet penso fer servir aquesta narració pels futuribles contes infantils que pugui escriure.

Los caminos de sueño, d'Eduardo Vaquerizo:
Els supervivents d'una de les darreres naus que n'escapà de la Terra hi torna amb una nau prestada per trobar que la Humanitat ha canviat fins i tot massa. És un conte d'aquells que m'agradaria ser pou bó per escriure. Ens omple el la imaginació de paraules noves llur significat basta i sobra amb que s'insinuï i, de fet, amb un dels finals mésmacos que he llegit mai.

Sombras peregrinas, de Ramón Muñoz:
Sembla que la fantasia de "cachaba y boina" va ser flor d'un dia, car que ni Daniel Mares ni l'autor d'aquest conte semblen gaire interessats en convertir els seus contes de fantasia rural en una saga. Una llàstima, sincerament, per que és del tot una delícia el poder trobar noves interpretacions als paissatjes que, any rera any, ens hem dedicat a ignorar des del cotxe camí del poble cada estiu.

M'encanta la construcció dels personatjes, poquet a poquet com qui camina per la muntanya, i una descripció de l'entorn que em va fer sentir el fred del camí als peus. I no us perdeu la esgarrifosa manera que aquí s'inventa, o no, per crear el seu particular monstre.

Intruso, de Rodolfo Martínez:
Aquí em trobo amb un d'aquells contes que voldria haver escrit jo mateix. Un narrador de contes arriva a un poblet esquimal i s'hi queda per aprend e els contes dels esquimals i explicar-ne els seus fins decideix marxar per buscar-ne d'altres. D'aquesta manara, sense que passi gaire més, en Roldolfo ens sedueix amb una meravella de conte amb d'altres contes més petits a dintre que et fan pensar en la part autobiogràfica que ens presenta. També m'agradat el subtil homenatje que fa a Star Trek. El que ja no m'agrada tant son un parell de metàfores que fa servir que em semblen fora de context. Dos casos: un personatje parla de la seva dona i de la seva por a no entendre-la del tot com "había cosas de ella que le desconcertaban, como si de algún modo hubiera dentro de ella un salón al que no tuviera acceso" quan l'home és d'un poble que mai ha vist una casa ni les sales o habitacions que pugui haver dintre. Ni tampoc cola "el futuro es igual que un pastel: no descubres a qué sabe hasta que lo has probado" al mateix entorn on dubto que tinguessin forns ni llevats per coure pastissos.

De totes maneres, aquest parell de detalls no desmereixen la incontestable qualitat del conte que tanca amb un genial final obert.

La jauría de Adamán, de Armando Boix : Realment no entenc qué fot aquest conte en aquesta recopilació. Malgrat que la història narrada no està pas malament té la dubtosa virtut de començar i acavar de la pitjor de les maneres que he vist mai.

No tinc cap problema amb que el prota sigui un antic professor universiari ficat a caçador de misteris que es salva pels pels d'un grup dels pitjors salvatjes que hom pugui imaginar. Aquesta part és prou bona. El que em molesta és la manera que té de "regalar-li" la narració del seu secret en una situació sense solta ni volta.

Morir en tu bañera y otras lamentables casualidades, de Félix J. Palma:
Snezillament acollonant, així és aquest conte. Un home veu com les dones amb qui s'enrotlla acaven morint relliscant a la dutxa. És, de fet, la història un gafe perillós com hi pocs. Val a dir que l'autor és molt aficionat a descriure massa cruament asassinats, violacions i segons quines expressions sexistes. No és, però, res que no es pugui perdonar amb un conte tan bó, amb personatjes seductorament construïts i amb il.larants escenes com les de l'inspector Valera que, tot investigant les morts, prova la dutxa, en tanga i amb un casc de moto posat, per veure com pot ser de provable relliscar en aquella dutxa d'aspecte tan inofensiu.

Un conte rodonet, rodonet on potser el protagonista lliga amb una facilitat totalment de ciència ficció, o potser de terror per que, un cop acavat el conte, estic ben segur de que era cosa del Diable tant d'èxit sexual.

Leer entre líneas, de Antonio Cotrina:
Un jove ben bé perfecte amb una vida perfecta, o com a mínim prou envejable pel 90% dels lectors, s'hi trobar amb un més que heterodox professor de universitat que li fa obrir els ulls a una nova realitat coexistent amb la "nostra".

Potser serà que soc rolero, però el que més m'impacta dels textos d'en Cotrina és la manera de justificar lo fantàstic barrejat amb lo quotidià amb una coherència sense fisures. Aquí, de fet, ens explica la mare dels ous del món mig imaginari d'on va treure les seves noveles "Lilith" i "Las fuentes perdidas" i és quelcom tan senzill com sorprenent: tot el que s'ha escrit mai i es pugui escriure té un texte amagat entre llurs línies i el mateix passa amb la pròpia realitat física. A partir d'aquí no hi ha cap altre límit que la imaginació.