Personal

Descansi en pau Mossén Josep

Ahir s’ens va morir un bocí de la nostra història, un bon tros de l’ànima d’aquesta petita ciutat a esquenes de Barcelona.

Mossén Josep Rosell acava de morir, ara és amb el Pare com tots esperem estar algun dia.

Ell ha estat rector de la meva parròquia durant ben bé quaranta anys fins que es jubilà el 2006. Quatre décades fent-se estimar, fent-nos de pare.

Ara només ens queda pregar per ell i esperar que ell pregui per nosaltres. Que intercedeixi pel seu ramat, fins i tot per les ovelles que mai li vam saber estimar prou.

Avui el seu féretre estava a la vista de tothom per acomiadar-lo, però no he gosat mirar el vidre. Prefereixo recordar-lo com era: gran, voluminós, amb unes mans de pà de pagés i un cor per tot el seu ramat, sense una mala paraula per ningú.

Descansa en pau i que la llum perpètua t’il.lumini.

Second Life

Ahir vaig tenir la meva primera experiència en el tan cacarejat Second Life i no sé si serà la última.

És possible que tot plegat m'agafi una mica gran (36) però no serà pas per falta de ganes. Aquest diumenge van fer-ne ressó a TV3 i fins i tot n'hi ha empreses que pensen com aprofitar-ne aquesta mena de meta-verse.

A mi, sincerament, em va semblar una camama monumental, una mena d'entorn virtual de fireta (una qualitat de gràfics rancis, com recuperats del Duke Nuken 3D) amb les mateixes tonteries que els xats d'IRC de tota la vida (hores i hores dient "hola, d'on ets?"). I de fet encara amb més tonteries! A la poca estona de ser-hi, després de sobreviure a la merda de creador d'avatars que tenen (no he trobat la manera de fer-me'l pentinat a la romana sense deixar-lo plé calves), em van oferir feina fent de moble.

Sí,ells mai li diràn d'aquesta manera, però és el que és: cerca un puesto on seure amb una marca especial, quéda't-hi 10 minuts i rebràs 2 Linden Dolars (no sé si per ballar paguen el mateix). Vale que pot ser una manera d'aconseguir que els llocs que no són TANT populars no estiguint MASSA abandonats, però no puc treure'm la sensació de "sí, sabem que això és una llauna, però no et desconnectis sisplaaaaaaaau".

En fí, que al final em vaig avorrir i vaig desconnectar-me amb ganes de provar un Habbo, que no és tant modern però els gràfics són simpàtics per senzillos i n'hi ha molta més gent.

De totes maneres, pot ser que sí li doni una segona oportunitat. Cercaré alguna de les localitzacions més populars que hi hagi a veure si realment hi ha botigues i puestos on poder fer quelcom més que badar i fer el moble. Però no hi confio gaire.

Hotel Rwanda

L'altre dia vaig veure aquesta peli a TV3 i encara no l'he acavada de digerir.

Tot va d'un director d'hotel a la Ruanda dels anys 90 en plena guerra civil entre hutus i tutsis. Ell, hutu casat amb una tutsi, amb prou feines pensa en com protegir a la seva família més directa tot teixint una xarxa d'amistats entre els diplomàtics i militars que s'hi allotjen de tant en tant.

I esclata la guerra civil amb les guerrilles hutu degollant tot tutsi que es troben pel carrer, o dins de casa seva, tant se val si eren adults, vells o nens. I, com que l'hotel aquest està més o menys protegit pels cascos blaus de la ONU (molt menys que més) i és d'una empresa belga, es converteix en santuari de tot tipus de refugiats: des dels propis veïns del protagonista, fins als nens tutsis d'un orfanat.

Tota la pel.lícula és terrible i descoratjadora. No vaig poder-me desenganxar de la tele en tota la estona. NECESSITAVA saber coma cabava tota aquella gent! Dos van ser els moments que més em van impactar. L'ún era quan una col.laboradora de Creu Roja transmetia les darreres paraules d'una de les nenes de l'orfelinat on els milicians hutu havien assassinat a tothom: "no em mateu, si us plau. Prometo no ser tutsi mai més en la meva vida!" :'-(

L'altre era quan un destacament de soldats blegues està a punt de marxar amb tots els estrangers de l'hotel (alerta: bàsicament, NOMÉS els blancs) i arriva a l'ultim moment una multitud encapçalada per la bandera francesa. Eren els nens d'un altre orfanat, tot pensant que els soldats havien vingut aprotegir-los a TOTS. I no, NOMES s'en van emportar als quatre blancs que hi havia en aquest nou grup (el cura i ni la meitat de les monges).  :''-(

Val a dir que, al cap i a la fi, sí que van salvar la vifa QUASI tots els que s'hi van quedar a l'hotel. Uns 1200, però un milió van morir abans que el reconsagrat primer món dels collons hi fés alguna cosa.

I el problema no és només aquesta tragèdia. El problema és que, mentre escric tot això, està passant més o menys el mateix an algún indret del món. I, mentre t'ho llegeixes, també. I,si algú més també s'ho mira més tard o mentre li comentes a algú, TAMBÉ.

El Vaticà i la Evolució de les Espècies

Vulguis que no, sembla que no tot al clergat és ranci i fatxa, afortundament. En resposta a la eterna polèmica als USA entre creacionisme i evolucionisme el Vaticà, per fí, s'ha posat del cantó del progrés.

La notícia és que aquestos fatxes gringos s'entesten en considerar la Bíblia com si fós un manual científic, es a dir, que la Evolució de les espécies no es pas LA teoria sino més aviat UNA teoria més a tindre en conta per tal d'entendre l'Univers. L'atra és el Creacionisme, es a dir, que Déu Nostre Senyor dissenya un per un tots el animalons, i les plantes, i els bacteris, i els cargolets de cadascuna de les nostres orelles (totes dues, esquerra i dreta). Ara li diuen "Disseny Intel.ligent", que l'Univers és massa complicat com per que tot sigui fruit d'una cadena de casualitats. Però és igual, és el mateix creacionisme que feien servir contra el propi Darwin els seus coetanis.

De fet, aquestos fatxes dels USA no expliquen res diferent del que em donaven a classe els de l'Opus Dei. La sorpresa, però, ha estat que el Vaticà diu que "el Gènesi i la Evolució de Darwin són perfectament compatibles si llegim la Bíblia correctament". I mira que no fa masses any que el Portaveu del Vaticà va tenir la barra de dir que "la Teoria de la Evolució encara no estava demostrada". Deo Gratias doncs.

Ara bé, cal dir que m'ha costat MOLT de trobar aquesta notícia. Sembla que cures i bisbes fan millor notícia quan son fatxes i rancis: El Vaticano arremete contra el creacionismo

Els meus veïns

Fa uns mesos que a la meva escala hi viuen una família d'ecuatorians. Poc a poc les iaies i marujes del veïnat els han anat agafant mania fins que, ahir mateix a una reunió, una d'aquestes ha verbalitzat el "problema".

No en tinc pas ganes de reproduïr les coses que elles van dir, car que són massa donades a gaudir d'escoltar-se elles mateixes i de reiterar obvietats i/o rumors infundats. Quin és, però, el problema real? Doncs que FEIEN xivarri i FA TEMPS un dels homes de la casa pujà borratxo a casa fen enrenou. Enfatitzo el temps passat per que SEMBLA QUE JA NO HO FAN per que van parlar amb el propietari.

D'acord, no és pas la pitjor de les accions que es van arribar a proposar EXTRAOFICIALMENT a la reunió, cal dir que tot fora de acta. Però al final no em vaig poder estar d'intervenir-hi, per que sembla que a NINGÚ se li havia acudit parlar DIRECTAMENT amb ells per damanr'ls-hi educadament que fessin menys fressa, per exemple. Doncs sembla que els hi tenen por.

Por de qué, per mil collons de mico? Senzillament per que son "latinos". De fet sí que hi va haver una veïna que els va retreure una vegada la seva conducta, però feta una fura, tot un exemple de diplomàcia com si diguéssim.

De fet no sé com són aquestos veïns. No s'hi fan gaire amb ningú, ni tan sols amb la meva dona, que és colombiana i POTSER es s'hi podrien sentir més propers que no pas amb la resta. Només sé que tenen un parell de filles maques com nenes d'un anunci d'Imaginarium.

No sé si és feina de la meva família de fer-se amb ells invitant-los a un cafetonet per que les nenes coneguin els meus gats, però potser que algú sí que ho faci abans de anar directament a denunciar-nos mútuament per problemes de convivència que no es ressolen de cap altra manera millor que convivint-hi tots plegats.

No puc patir la salsa

No puc patir la salsa, no la sé ballar per molt que practiqui. I, si n'aprenc els moviments, no la puc gaudir.

Com dir-te, Magda cor de maragda, que no estic fet per aquests ritmes? Tu ets filla del Carib, de l'aire càlid, l'aigua turquesa i la pell fosca. Jo, però, fill de terra seca i freda, net potser d'un mar gèlid que no he vist mai i dels llops de fa segles, més peluts encara que aquest que tant t’estima. Les gaites que portes no son pas com les meves, sacs de gemecs del meu cor que m'el fan volar com al teu el "sabor".

No puc patir la salsa per extrany que li sembli a la família. Només gaudeixo, però, del teu somriure, Cor de Maragda, quan per fí me l'aconsegueixes fer ballar ni que sigui una mica.

T'estimo.

:-@

Ja soc escriptor?

Temps era temps, quan els jocs de rol centraven tot a la meva vida que no fos estudiar (les dones no em feien prou cas com per a ocupar-me massa temps real) i encara tenia temps per somiar en d'altres maneres de perdre el temps, que vaig fer l'story-board d'un còmic que narrava la història d'un noi que es transformava en llop enmig d'un atac de banyes.

El temps passava i a ningú l'interessava dibuixar aquesta història, així que vaig decidir de transformar-la en un relat.

Aquesta, fora dels típics treballs del cole, fou la primera vegada que escriguí amb una miiiiica de seny. I hauria estat la darrera si no hagués estat per la Hispacón del 2002 a Getafe on vaig tornar a casa amb el vici d'escriure malaltissament revifat. Alló em portà a les mans de la gent de Fuentetaja Literaria, a llur curs per internet vag descobrir que, per poc o molt talent que pogués tenir, tenia prou traça com per que em fós obligatori escriure.

Aquest curs el vaig haver de deixar per car, malgrat que val el que costa. Tot i això, és un exercici d'aquest curs el que ha esdevingut la consecució d'un somni: m'han publicat un conte.

No sé quan trigarà aquesta flor a fer estiu, si en fa mai, però ara per ara no puc estar més content. Vale que és "només" una revista electrònica, una web, i que no n'he rebut ni un ral. Però el fet d'haver arrivat fins aquí tant aviat supera MOLT la millor de les meves espectatives.

Axxón, on hi surt el meu conte, és una revista que s'ha mantingut com un roc sota la tormenta publicant-se durant 15 anys com si res i és just al seu número 150. A mes a mes, el meu nom surt al costadet del de Domingo Santos, tot un patriarca de la ciència ficció en espanyol.

En fí, que amb prou feines m'ho puc creure i que us invito a llegir-lo i que visiteu les webs on hi surt la resta de informació del que he parlat:
El Boleto (el meu conte): http://axxon.com.ar/rev/150/c-150cuento5.htm
Revista Axxón nº150: http://axxon.com.ar/rev/150/axxon150.htm
Asociación Española de Fantasía Ciencia Ficción y Terror: http://www.aefcft.com/

P.D.: Així doncs em pregunto: ja soc un escriptor?

L'agonia del pontífex

Arribo com una setmana tard amb aquest escrit. Volia parlar dels darrers dies del Sant Pare, la seva agonia exposada al poble i com m'afectava veure'l. Ara em toca escriure el que jo abans ja esperava: la mort de Joan Pau II. Esperava la seva mort per que deixés de patir i poguéssim recordar-lo com era al principi. O potser més aviat desitjava que es retirés per que algú de més progressista agafés les regnes del Vaticà, mai he estat d’acord amb les tendències més conservadores que ell alentava. Retirar-se, però, no ho ha fet mai cap pontífex i, de fet, és en aquesta mateixa línia interpreto la seva pública agonia. Ell sempre va viure al servei del seu càrrec i les seves creences i just per això va complir la seva feina tant com li va permetre la seva salut, molt més del que hauríem aguantat qualsevol de nosaltres.

És cert que, fruit de la mandra que em va allunyar de l'església el veia una mica com un vell tronat sortint a la balconada del Vaticà dient "no folleeeeeeeuuuuu, que és pecat i s'us caurà a rodaaaaanxeeeeees". Però avui he tornat als dies en que la meva FE fou més ferma i innocent i ell era prou jove com per baixar dels avions baixant les escales de tres en tres, i no he pogut evitar sentir un calfred i una profunda tristesa.

Potser com em va passar amb el meu tiet Benito, arribo un pel tard a adonar-me de que ell, ara el finat Sant Pare, em va estimar, ens va estimar a tothom. Potser no ens va entendre, o no ENS vam entendre, però ens va estimar i en aquest amor s'hi va deixar la vida.

Ara em toca reflexionar també en el meu paper com a creient i, malauradament, gairebé amagar la meva tristor davant un món on queda modern enriure's del patiment.

Ara, després de riure'm en tantes i tantes imitacions que li van fer, després de renegar davant la seva connivència amb l'Opus Dei, recordo aquella visita seva al Camp Nou on el vaig veure petit, tan petit com un ratolinet blanc des de dalt la grada (dalt de tot de no sé quin gol) i faig el que puc per no plorar quan sento arxius de la seva veu d'abans, quan li sobraven les forces.

Descansa en pau Sant Pare, que aqui ja farem lo que podrem.

Sant dijous de dol

Aquest dijous sant era un dia sense solta ni volta, sense cap altra gràcia que el dia de mandra que estava a punt de començar a gaudir. Així doncs, mentre feia dissabte amb la meva dona jo només pensava en actualitzar-me l'inventari de còmics i llibres quan trucaren els meus pares: "el tío Benito ha muerto". Aquest fou el missatge que ens girà del tot el dia i tota la Setmana Santa.

El tiet Benito, quin personatje. He d'admetre que un cop recuperat de la notícia el que em mogué a viatjar cap a Sòria, 7 hores conduïnt com si res, va estar més el patiment de la meva mare que no pas el dol propi pel tiet, les coses pel seu nom. Mai m'havia entés amb ell, ni tan sols de petit. De fet, poques persones puc recordar que fossin més contràries a mí. Ell, a més de cura, era un anacronisme ambulant amb sotana. Un cura d'aquells que fan perdre fidels de mil en mil, tossut com una mula i absolutament curt de gambals per tot alló que no fos idea seva. “Ppero” i anti-socialista fins a nivells recalcitrants i amb una obsessió per tot el que es feia al seu poble, El Burgo de Osma, que li permetia dir-les de l'alçada d'un campanar.

En res, però res d'això, havia arguments possibles que el poguessin fer canviar d'idea, no hi havia diàleg possible. I passats els anys, quan ja només parlàvem allò imprescindible, no podia evitar riure'm de les seves manies de vell i dels seus brams dalt del púlpit a les misses solemnes de la catedral amb el que li quedava de la seva magnífica veu de professor titulat de música.

No era, de fet, el meu tiet favorit. Era potser aquell de la família amb qui menys m'entenia, aquell amb qui menys ganes hi anava de visita.

Torno a dir: el que em va portar al seu funeral va estar el meu deure cap a la meva mare, germana seva. Un deure que ens portà a la meva dona i a mi a ser els primers al tanatori per rebre els planys de gent que no conexíem i, després, a emportar-nos la gran sorpresa.

El funeral fou a la catedral que tant s'estimava. Era plena de gom a gom, tot de gent d'El Burgo de Osma, dels altres pobles on era rector, familiars, amics, alumnes seus i tanta d'altra gent que sí que el va estimar en vida. El funeral va ser com a ell li agradava la litúrgia, tota la pompa i els honors. I fora... Fora semblava una manifestació, sense crits però, tot el carrer plé de gent plorant-lo.

Així doncs a l'oncle Benito, cura pagessot, tossut i fatxa, li plany tothom que el va conèixer. Pot ser que passi com sempre, que l'enterrament ens fa bons independentment de com vam viure. Pot ser sí, o pot ser no. De la mateixa manera que no trobaria just d’oblidar-me dels nostres desencontres, tampoc ho seria si em fixés només en això. El meu oncle Benito va estimar sense mesura. Estimà el seu poble, el seu deure cap a la Esglèsia, cap a llurs feligressos, va estimar la seva família molt més del que mai va estar capaç d’espressar-nos, va estimar la música i el que això repressentava com a lloances a Deu. Va estimar, de fet, tot el que era al seu abast malgrat que per alguns com jo no trobava la manera d’expressar-ho correctament, al nostre gust al menys.

No puc evitar pensar que molts de nosaltres que tant simpàtics que ens considerem, mai serem estimats per tanta gent com aquest oncle meu amb qui tant poc m’entenia. Ja només em queda ajudar la família, especialment els seus germans, a mirar cap endavant. I jo... cal que aprengui que el valor de la família és el que és per sobre de les pròpies diferències, que l’home que planyem avui era molt més del que jo coneixia i cal que m’acostumi a passar devant del púlpit que feia servir a la catedral sabent que no hi pujarà mai més.

Descansa en pau, tiet, que ja et trobem fa faltar. Fins i tot jo.

La Fira d'Abril a Barcelona

És cultura catalana? jo, en la meva humil opinió, diria que no. Això ni li dona ni li treu res.
És respectable? doncs sí, però em fa una mandra que no vegis.

El que és indiscutible és que és cultura A Catalunya, es a dir, acceptem les sevillanes com a cultura (dintre del cante jondo) i que les ballen en territori català. I fins i tot accepto que els hi hagi de subvencionar la Generalitat, sempre que les comptes estiguin ben clares (tampoc hi vull entrar massa en aquest tema). El que no m'agrada gens és que per pagar les sevillanes d'altres manifestacions més autòctones s'hi hagin de quedar sense subvenció. És això xenofòbia, potser. Si ho és ja m'ho faré mirar.

Haig d'admetre que en tinc una mica de racança envers tot lo andalús. Fa lleig, però les coses són com són. Sóc fill d'immigrants castellans i visc a Cerdanyola, dintre l'Àrea Metropolitana de Barcelona, on la pressència de andalusos i llurs descendents és massiva. Tot i això, no m'hi identifico GENS amb les sevillanes ni amb res que se li assembli. M'emociono molt més amb les gaites i d'altres històries filo-cèltiques malgrat que no es correspón emb els meus orígens. També passa que encara em cou la identificació Andalusia-Espanya que encara no ens acavem de treure del damunt.

Vaja, que no m'en alegro pas quan al tren, per exemple, a un grupet els hi dona per fer palmes. Ara bé, prefereixo posar-me auriculars i estalviar-me la mala sang. Així doncs, queda clar que no m'agrada GENS el flamenco i res que se li assembli. Això, ho haig d'admetre, n'afecta la meva opinió sobre la catalanitat de la Feria de Abril.

Vull ser, de totes maneres, just responent la pregunta: La Fira d'Abril de Barcelona és cultura catalana? doncs no.

I la rumba? això sí.

M'explico. Per les referències que tinc, la Fira d'Abril no es més que la transpossició, millor o pijtor aconseguida, de la Fira que fan a Sevilla a les mateixes dates. L'únic fet diferencial entre una i altra Fira és la pressència dels partits polítics a la Fira de Barcelona, sempre a la caça del vot. Dit d'una altra manera, que fotin el "Baile de la Rueda" (una mena de jota que ballen a El Burgo de Osma, Soria) al mig de la Plaça Catalunya no fa que sigui un fet cultural català, per maco que pugui ser.

Ara bé, no ens equivoquéssim pensant que no hi ha més cultura catalana que els autors de la Renaixença, el ball de la Sardana, el ball de Bastons i els castellers. La cultura d'un país no és pas una foto fixa. Una prova d'això és que la sardana no té més d'un segle d'antiguitat o que, sense anar-nos tant lluny, la rumba va néixer Catalunya. Sembla extrany, però és veritat. Va ser una fussió catalano-andalusa que va donar lloc a figures com El Pescaílla, Lola Flores i la seva nissaga, Peret, Los Manolos, etc. Això li dóna una catalanitat que no té la Fira d'Abril.

Setmana Santa d'Españññññña

Aquesta Setmana Santa l'he passada a Sòria, lloc d'on vé la meva família. Turismes a part, val a dir que la manera que hi tenen allà de viure la Pàsqua és molt i motl rovellada. Què hi farem, però, es la manera que agrada a la meva mare, coses de haver-hi nascut.

Hi vaig anar amb la meva xicota a veure una processó, amb els ninots aquests anant pel carrer, "pasos" els hi diuen. La meva intenció era d'ésser un simple espectador del tema, car que no hi comulgo gaire amb tanta rovellamenta. Vaig veure, però, que la meva mare hi anava soleta darrera un paso i no m'ho vaig pensar gaire. Tampoc s'em acabava el món per fer camí amb la processó i no podia permetre que la meva mare hi anés sola.

Després, a més de la meva xicota i jo, s'hi va afegir el meu pare que ens deuria estar buscant. Tot i l'acte religiós no m'h i vaig poder resistir a cometre una petita irreverència. Vaig fer la foto que hi ha més amunt des de darrera del paso tot fent-me la següent pregunta:

Qué collons hi té a veure la Setmana Santa amb la bandera d'Espanya?

Bon Nadal

Ja es nadal i, malgrat que no he posat una puta guirnalda, no es el mateix que l'any passat.

Mai m'ha agradat el nadal. Sempre, o des de fa molt temps, l'he viscut com un festival d'hipocresia on tothom havia de estar feliç per collons i fer que estimaven la gent per molt que no poguessin patir la seva pressència.

Aquest any es diferent. No cantaré pas les nadales ni posaré gaire decoració nadalenca per casa, però ja ni em sento ni estic sol com abans. Aquest matí de nadal tinc esperança on abans només tenia rancúnia i sarcasme.

Weno, el sarcasme encara el tinc, que sempre em fa riure ;)