El Periódico: El mitjà i el missatge
Joan Pau II va aprofitar les noves tecnologies per difondre la tradició catòlica més tradicionalista
JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005
El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.
A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.
Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.
En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.
En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.
En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.
El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.
JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005
El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.
A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.
Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.
En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.
En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.
En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.
El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.
0 comentarios