L'agonia del pontífex

Arribo com una setmana tard amb aquest escrit. Volia parlar dels darrers dies del Sant Pare, la seva agonia exposada al poble i com m'afectava veure'l. Ara em toca escriure el que jo abans ja esperava: la mort de Joan Pau II. Esperava la seva mort per que deixés de patir i poguéssim recordar-lo com era al principi. O potser més aviat desitjava que es retirés per que algú de més progressista agafés les regnes del Vaticà, mai he estat d’acord amb les tendències més conservadores que ell alentava. Retirar-se, però, no ho ha fet mai cap pontífex i, de fet, és en aquesta mateixa línia interpreto la seva pública agonia. Ell sempre va viure al servei del seu càrrec i les seves creences i just per això va complir la seva feina tant com li va permetre la seva salut, molt més del que hauríem aguantat qualsevol de nosaltres.

És cert que, fruit de la mandra que em va allunyar de l'església el veia una mica com un vell tronat sortint a la balconada del Vaticà dient "no folleeeeeeeuuuuu, que és pecat i s'us caurà a rodaaaaanxeeeeees". Però avui he tornat als dies en que la meva FE fou més ferma i innocent i ell era prou jove com per baixar dels avions baixant les escales de tres en tres, i no he pogut evitar sentir un calfred i una profunda tristesa.

Potser com em va passar amb el meu tiet Benito, arribo un pel tard a adonar-me de que ell, ara el finat Sant Pare, em va estimar, ens va estimar a tothom. Potser no ens va entendre, o no ENS vam entendre, però ens va estimar i en aquest amor s'hi va deixar la vida.

Ara em toca reflexionar també en el meu paper com a creient i, malauradament, gairebé amagar la meva tristor davant un món on queda modern enriure's del patiment.

Ara, després de riure'm en tantes i tantes imitacions que li van fer, després de renegar davant la seva connivència amb l'Opus Dei, recordo aquella visita seva al Camp Nou on el vaig veure petit, tan petit com un ratolinet blanc des de dalt la grada (dalt de tot de no sé quin gol) i faig el que puc per no plorar quan sento arxius de la seva veu d'abans, quan li sobraven les forces.

Descansa en pau Sant Pare, que aqui ja farem lo que podrem.