Vivir para contarla
Autor: Gabriel García MárquezMondadori, 2002
Val a dir per començar que aquest llibre és un regal de la meva xicota i quye llegir-lo n'era en gran part un deure conjugal. Deure que he complert amb empentes i treballs per que ni l'autor ni les seves obres entren dintre de les meves lectures habituals, no hi surten bruixes ni dimonis com diria la meva mare.
De fet tampoc és ben bé una novela. És més aviat una biografia narrada amb el puntet desordenat que és, de fet, la manera natural que hom recorda les coses viscudes. Tant és així que el premi nòbel ens fot tota una elipsi d'unes 400 pàgines. Comença a la seva joventut quan malviu com a redactor a un diari i la seva mare gairebé el segresta per fer un viatge cap a la casa on hi va nèixer. D'aquest viatge saltem cap a un tros de "flash-back" tot recordant la seva infància fins que torna al present on ens el vam trobar a la primera pàgina del llibre.
És una narració que, malgrat no apassionar-me, és d'un valor indiscutible. Primer com a testimoni de la gènesi d'obres immortals per les lletres hispàniques i, després, un repàs personal de la història de Colòmbia i, de retruc, de la resta del món de la mà dels exiliats de la Espanya republicana. A més a més, els seus patiments d'escriptor en creixement perpetu em feia pensar en el meu pecat de gosar escriure com si jo fós un escriptor de veritat. Una autobiografia del tot recomanable que tornaré a repassar quan per fí en llegeixi alguna de les seves obres mestres.
1 comentario
Catalombia -