Aquest negre és el meu pare

Ja fa dies que dura l'embolic aquest dels sud-saharians que arrisquen la vida per salta les tanques que separen Ceuta i Melilla del Marroc, però avui ja no m'he pogut aguantar. He vist a la portada de l'AVUI el rostre derrotat d'un noi que, tot i tenint el seu destí anhelat a l'abast de la mà, sap que no hi podrà entrar.

I jo, devant d'aquesta cara i, de fet, devant de tots els seus companys, no tinc collons per dir-li que no té dret per entrar a Europa. Ell de ben segur que no té on tornat, car que haurà venut tot el podria ser seu per pagar a tot a legió de sangoneres que el van anar pujant nord amunt. Haurà travessat desserts i jungles, valls i muntanyes, deixant-hi amics i companys morts pel camí. No quedant-s'hi de putu miracle i, al final, tot ha estat per res.

No m'en sé les xifres, però estic prou segur que, d'una manera o altra, hi ha lloc per tothom per que ni ell ni cap dels seus companys venen a fer cap mal. Només volen buscar-se la vida, una supervivència i prosperitat que els és negada a casa. Negada moltes vegades per governs dèspotes mantinguts pels NOSTRES i per culpa d'empreses NOSTRES que hi fan l'agost.

Em pregunto qué seria ara d'aquest que escriu si, fa 40 anys, els meus pares s'haguessin trobat una tanca de filferros que els hagués obligat a viure on amb prou feines podien sobreviure i prosperar era pura fantasia. Per que els meus pares van sortir de Sòria amb el mateix anhel que aquestos que apallissen i maten per entrar a Melilla. Clar que no van venir de tant lluny, ni d'una manera tan cruel i clandestina, ni s'els diferenciava tant de la gent de la terra que els acollí.

Així doncs, en essència, aquest negre és el meu pare. I no puc entendre per qué no pot venir a aquesta terra per que jo hi pugui nèixer.