Marxo de blogia

Ahir vaig decidir canviar-me de servidor de blogs. El detonant va ser l’anterior post d’on vaig perdre ben bé tots els comentaris tot mirant de fer anar una conversa al voltant del tema del post.

Fa temps que m’ho plantejava devant d’algunes mancances de blogia:
- no té tag cloud
- no trobo com es podrien posar els comentaris destacats a la pàgina principal del blog
- la interfície és només en castellà

Res d’això és MASSA important per si sol, si ho fós ja li hauria assatjat a l’administrador de blogia amb aquestos requeriments. Però l’embolic d’ahir m’ha fet decidir de manerairrevocable.

Ara bé, he de dir que blogia funciona prou bé (només marxo per que soc una mica friki de tonteries d’usabilitat) i que com a mínim he d’agraïr-li a un senyor de Saragossa accepti la presència d’un blog independentista català, especialment en temps passats ENCARA pitjors que els actuals en catalanofòbia.

Gràcies blogia, ens veiem a lobisome.nireblog.com.

PD: Mantindré aquest blog com a arxiu de les meves entrades antigues

En defensa d'en Joel Joan

Era 12 de setembre que vaig llegir la següent notícia: Joel Joan assumeix el ’sóc amic d’ETA’ de Xirinacs.

Notícia que vaig haver de llegir com tres cops per veure d’ón treien ells aquesta conclussió. I sí, d’acord, hi ha una frasse d’on POTSER es podria INTERPRETAR això però MAI diu res ni tan sols semblant a:
"Soc amic d’ETA" o "Els d’ETA son companys meus de lluita" o "TOTS els amics d’en Xirinacs són els meus, SENSE excepció, ETA també".

Aquest mateix dia, ell mateix va desmentir-ho taxativament a la web de sobirania i progrés. Cosa que per a mi no calia, però actualment ALGUNS vivim en un estat de contínua sospita que fa que sí que calgui anar-nos justificant a cada pas.

Val a dir que jo MAI vaig dubtar de la opció independentista I pacifista d’en Joel Joan i que n’hauria de caldre quelcom més que un "lapsus lingue" per esdevindre el boc expiatori sospitós dels crims més terribles que es fan i es desfan.

Ja m’agradaria saber qui va ser el periodista, o el medi, que va començar a escampar aquesta cal.lúmnia i, a partir d’ell (o ella) la resta de periodistes s’hi van afegir sense ni tant sols plantejar-se qualcom de tant bàsic com anar a les fonts de la notícia a contrastar-la. Doncs crec que un dels nostres deures com a ciutadans responsables és tenir-los identificats aquestos morruts per deixar-nos enganyar cada dia una mica menys. Per començar jo ja no m’enrefio d’e-notices ni de diarioiberico.

És la Diada una festa Transversal?

Adaptació d'un comentari meu a un post homònim del blog de treintañero

La Diada ni és transversal ara, ni ho ha estat mai ni crec que mai ho arribi a ser tot i els benintencionats esforços del PSC. Però qui ha dit que les festes n'hagin de ser? Tanta mania per incloure-hi tothom sigui com sigui la trobo semblant a la adicció a tot allò "políticament correcte".

Però cal? mirem només la festa transversal per definició com el 6 d'octubre, dia de la Constitució Espanyola, que de tant transversal és invisible més que transparent i que no serveix per a res més que estintolar l'Aqueducte de La Puríssima per molt que s'escarrassi el govern de torn per fer-nos trempar amb la reconsagrada Carta Magna i llurs commemoracions.

Les festes com cal, aquelles que hom se les fa seves, són les popularment significatives i preferiblement carregades de història i/o de èpica. I així és amb el nostre 11 de setembre. Fot 300 anys que passà el que passà i els que sentim la Diada no recordem pas la derrota, sino la supervivència tot i aquesta, i reivindiquem les llibertats llavors perdudes. Aquesta festa és la que és, significa el que significa i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, que ningú l'obliga a fe-li la ofrena de flors a Rafael de Casanova. En tot cas la obligació és per la Generalitat, car ell fou llur darrer mandatari abans que l'infame Decret de Novaplanta invalidés les institucions catalanes.

La resta de partits, institucions, associacions i ciutadans particulars tenen tot el dret del mós a participar-hi, però ningú em negarà que la presència del PP, i encara més ara, son ganes de buscar brega (passejeu-vos pel Valle de los Caídos cantant Els Segadors o La Internacional i veureu a qué em refereixo)

Ara bé, fot anys que condemno les xiulades a dojo que TOTHOM rep a la ofrena. Just per això passo ja de la de Barcelona i hi vaig a la del meu poble (dins la comitiva d'ERC, per si algú no se n'havia assabentat)

I a més a més la Diada és una festa plena d'opcions, i ja son ganes d'amargar-se la vida participant en commemoracions que no et creus com un ateu a la primera comunió d'una neboda.

I no només la òbvia escapada a la platja, o on et deixi el clima, també tenim la cel.lebració oficial-oficialíssime que Maragall s'inventà que tant multi-culti ella amb la inevitable actuació de flamenc. Ara bé, si realment t'ho creus això de la Diada tens la ofrenda floral i el Fossar de les Moreres, on els d'ERC no poden entrar per tebis, comparats amb la resta d'indepes que hi ha a la plaça. Que potser t'obliga algú a anar-hi? NINGÚ. Com tampoc t'obliga ningú a anar-hi a les manis que organitza La Falange i sa petuleia cada 12 d'octubre.

I ja posats, afegiria un motiu més que els catalans tenim per anar cap a la independència d'Espanya: ens estalviaríem debats com aquest i, quan un espanyol perplexe ens tornés a fer la eterna pregunta de per qué som els catalans com som podrem respondre'l amb fermesa però amb educació "per que som catalans, no pas espanyols. Aquí té el nostre passaport català per si no s'ho creu".

I encara més, ningú es pregunta pas per la tranversalitat del 12 de maig a Montenegro. Ningú es planteja si el 30% de serbis que hi viuen n'han fer o no festa tot recordant el dia que es van haver de fer el passaport nou.

Descansi en pau Mossén Josep

Ahir s’ens va morir un bocí de la nostra història, un bon tros de l’ànima d’aquesta petita ciutat a esquenes de Barcelona.

Mossén Josep Rosell acava de morir, ara és amb el Pare com tots esperem estar algun dia.

Ell ha estat rector de la meva parròquia durant ben bé quaranta anys fins que es jubilà el 2006. Quatre décades fent-se estimar, fent-nos de pare.

Ara només ens queda pregar per ell i esperar que ell pregui per nosaltres. Que intercedeixi pel seu ramat, fins i tot per les ovelles que mai li vam saber estimar prou.

Avui el seu féretre estava a la vista de tothom per acomiadar-lo, però no he gosat mirar el vidre. Prefereixo recordar-lo com era: gran, voluminós, amb unes mans de pà de pagés i un cor per tot el seu ramat, sense una mala paraula per ningú.

Descansa en pau i que la llum perpètua t’il.lumini.

Els D10 i jo

Els pocs que de tant en tant venen aquí a llegir les meves bajanades saben de les diferents facetes de la meva vida i personalitat. Saben que m'agraden els còmics, la fantasia i la ciència ficció, que soc d'orígen castellà però independentista, d'esquerra però catòlic practicant, mig colombià a títol conjugal, i encara més important, marit i pare.

Però estic ben bé segur de que mai he parlat d'una de les majors frikades que es poden patir i, de fet pateixo amb fruició a uns nivells que ni jo recordava: els jocs de rol. I si no n'he parlat mai aquí ha estat per que la meva activitat rolera es va esvaïr del tot abans fins i tot de que comencés aquest blog.

Pero vés aquí que el virus s'ha tornat a manifestar tot fent-me recordar com m'ho passava dissabte rera dissabte donant-li veu i carn a milers de personatjes i fent ballar els mítics daus de deu cares, els D10.

I es que em paro a pensar i veig que deu fer uns 20 anys ben bons que vaig començar amb aquesta bojeria que n'ha definit bona part de la meva vida. Una part de la meva vida que ara em faria gràcia de compartir.

De com vaig descobrir els enyorats llibres de "tria la teva aventura", el MERP (Middle Earth Role Playing game) del Senyor dels Anells, l'Ars Magica, Vampiro i Hombre Lobo, GURPS i... quan em vaig fer gran i el temps lliure va escassir de cop, i a la resta els hi passava ben bé el mateix. I la llarga travessia del desert fins al moment actual en que he decovert els "Indie Games" i el rol per correu com a última esperança per poder fer compatible una vida d'adult amb un cor de nen sempre a mig crèixer que mai he trobat per qué recollons hem de deixar morir del tot.

Continuarà.

Sobre Xirinacs

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007

Fa ben poc que ha mort Lluis Maria Xirinacs i, sense cap respecta pels difunts, n’hi ha que les han dit ben grosses sobre ell.

Tot vé del seu discurs al Fossar de les moreres a l’onze de Setembre de 2002 llur titular va ser "Xirinacs es declara amic d’ETA". I a partir d’aquí de poc que no acava a pressó, si no hagués estat per la seva edat i salut, i ja tenim a tota la Brunete Mediàtica en bloc bramant contra ell com si ell hagués sortit aquell dia com un bolet per dir només aquesta frase.

I es que, com sempre, hom s’ha d’informar abans d’opinar i, com a mínim llegir-se el discurs sencer i, també, ser-ne conscient de les circumstàncies del moment. El PP manava amb majoria absoluta amb tot el que això repressenta, el GAL encara era molt pressent al record, feia poc que havien il.legalitzat Herri Batasuna, no van fer el mateix amb ERC però no pas per falta de ganes, encara feia poc també que ETA havia trenca aquella treva, etc. I respecte al que va dir... jo mai l’hauria dit aquella frase maleïda, però tot i això s’ha de matitzar molt el tema.

Hi parla bàsicament de tot allò que repressenta l’onze de Setembre pels catalans que s’en senten. I, apropant-nos a la polèmica, planteja que terroristes són també tots els que agafen les armes per l’alliberament de la seva pàtria, fossin els nostres màrtirs de 1714 o els partisans francesos contra els nazis (patriotes per uns, terroristes pels altres). Val a dir que una reflexió similar vaig fer cap al 20 de Juliol amb la celebració de la independència de Colòmbia: Bolívar, Nariño i tants altres herois de l’alliberament de sudamèrica de ben segur que serien considerats com a mínim "traïdors" a l’Espanya tardo-imperial (diria que el mot "terrorista" encara no s’havia inventat en aquella època).

Xirinacs s’agafa molt a la idea de que ETA encara té un bri de noblesa per que sempre avisa dels atemptats i per que mai tortura. I és cert que ETA no té res a veure en magnitud amb d’altres organitzacions terroristes com Al-Qaeda o, tornant a Colòmbia, ja els hi agradaria a la meva família d’allà que les FARC fossin com ETA. I és cert que, fins i tot a l’atemptat més bèstia que van fer, a l’Hipercor de Barcelona, encara caldria veure la responsabilitat de qui va decidir no evacuar el centre comercial tot i els avisos. Però no es oblidem pas que qui posa la bomba la posa i és el principal culpable, no hi valen excuses. I sobre les tortures... que no és tortura el segrest? res més a dir.

Resumint, que aplaudiria aquest discurs d’en Xirinacs a quatre mans menys quan parla de terrorisme. Aquí, parlant de les bondats d’ETA, l’he de rebutjar de plà les seves paraules. Jo, mentre que puc fins i tot arrivar a simpatitzar segons com amb Batasuna, o potser millor amb ANV o directament Aralar que fot temps que va rebutjar el terrorisme, no puc fer altra cosa que rebutjar i condemnar ETA i tot grup terrorista que hi hagi.

Doncs sí, posem que en Xirinacs es va equivocar en aquesta part del seu discurs i, potser, essent ell qui era l’error és encara més greu. Però més greu encara seria desacreditar la seva figura per només aquest fet. Per que ell no va sortir pas a la vida pública aquell onze de setemebre de 2002 com un bolet per dir "hola, soc amic d’ETA, bona nit i tàpa’t". No Lluis Maria Xirinacs fou un lluitador per la democràcia com pocs.

Va rebre òsties a manta dels grisos quan feia les seves "assegudes" demanant la amnistia pels presos polítics devant La Modelo de Barcelona, va participar des de dintre del clergat a les caputxinades (un dels principals exemples que els creients progressistes tenim per defensar que dins la jerarquia Catòlica no només hi ha fatxes), va lluitar per aconseguir la separació entre església i estat (una de les majors lacres que pateix la Església tot i la comoditat econòmica que li comporta).

És cap d’aquestes causes digna de menyspreu? no, de cap de les maneres. Ans al contrari... I ara que fem? després d’anys d’ignorar-lo mentre el teníem, només ens queda el seu llegat.

Descansi en pau.

Pandora al Congo

Sinopsi: Marcus Garvey resta a pressó acusat de l'assassinat de dos nobles anglesos dins del cor selvàtic del Congo. Thomas Thomson, escriptor novell i explotat, rep l'encàrrec d'escriure la seva fantàstica història com a desesperat intent de fer-la servir com a argument per la defensa. Una història que li portarà a conèixer una civilització desconeguda dintre de les coves més profondes de la Terra.

Crítica: Trobo que no és tant rodoneta com "La pell freda", per que això de llegir una història d'algú que escriu una història no em va acavar d'enganxar per molt que em pogués identificar amb aquest autor fictici. Però just quan penses que del llibre només et queden les escorrialles, ens vé en Sánchez Piñol amb dos salts mortals dels que encara m'he de recuperar del tot.

Només vull afegir que, dintre d'aquest llibre plé de fantasies, on més por he passat és seguint el protagonista com corria pels molls de Londres fins que l'esforç li petava les entranyes.

Les misses en llatí

Criden darrerament els benpensants anticlericals que ens nodreixen de notícies que Sa Santedat Benet XVI és un fatxa de cal deu per que vol recuperar les misses en llatí.

Jo, després d’informar-me una mica en detall abans d’opinar (pràctica en extinció), diria que no n’hi ha pas per tanta esquinçamenta de vestidures. Fins ara, si un rector volia fer una missa en llatí li havia de donar permís el bisbe en persona. Ara sembla que només caldrà que ho sol.liciti un grup de feligresos.

Ja està. Ningú diu que s’estigui esborrant el Concili Vaticà II. De fet, de tant en tant cantem a missa el "Regina Celi" o el "Salve Regina". I ningú obliga a fer les respostes a la missa en l’idioma en que es fa. I dubto molt que fessin en llatí les lectures ni el sermó, això ni farts de ví de missa (que sí, que el moscatell puja a predicar amb molta facilitat, però no s’en posen tant al calze).

En fí, que tal i com acostuma a passar quan s’informa sobre la Església Catòlica, no n’hi ha pas per tant. Ara bé, el que ja no m’agradaria és que fessin la missa d’esquena a la feligresia.

Per cert, aquesta informació tant neutral i acurada la van donar al canal 324.

Ite misa est ;-)

Recomano llegir el full parroquial

Ara per ara son temps difícils pels catòlics progressistes, i encara més pels catalans (doble pecat). Jo, personalment, fot temps que vaig decidir de viure la meva fe tot imaginant que JA som independents i que tant me fa lo que digui el bisbe de Toledo, o els capitosts de la Conferencia Episcopal Espanyola. Faig com si fossin trons que venen de Cracòvia, que fet i fet diuen el mateix.

Així doncs, recomano una cura de desintoxicació devant l'allau de filo-feixisme clerical que veiem massa sovint als mitjans de comunicació. Tot aprofitant que, afortunadament, els bisbes catalans d'una i altra tendència acostumen a ignorar les consignes PPeres dels seus col.legues Ebre enllà (malgrat que preferiria que s'hi enfrontessin directament) proposo que, anant-hi a missa o no, agafeu el full parroquial de la setmana (i enrecordeu-vos de desar-ne el donatiu, que no és pas gratis).

Al full parroquial hi podreu llegir el que diu el vostre bisbe d'alló humà i diví. Podreu comprovar que en parla molt més de diví que d'humà, tal com correspón al càrrec, que poc o res té a veure el dia a dia de la Església Catòlica amb les animalades d'en Rouco i els seus amiguets.

Per cert, missatje per catòlics practicants: també hi surten les lectures del diumenge i les de la resta de dies de la setmana. Recordeu, la Bíblia, un llibre altament recomanable per catòlics (a veure si em dono jo també per al.ludit).

Colòmbia no interessa

L’altre dia vaig fer-me ressó del seguit de manifestacions que colombians de tot el món van fer en rebuig de l’assassinat de 11 diputats segrestats per part de les FARC. Jo vaig posar-ho a latafanera.cat, però no vaig poder fer-ho a meneame.com. Afortunadament, un altre va aconseguir-ho.

Malauradament, aquestos agregadors de notícies funcionen segons la acceptaciós d’aquestes i, com sembla que a ningú l’importa això un carall i no hi ha hagut manera de poder-hop veure en portada, tot i que podria ser perfectament equivalent a les nostres manifestacions contra ETA aquell cop que van matar, previ segrest, Miguel Ángel Blanco.

Sembla que Colòmbia només és notícia quan hi porten cocaïna. I sembla que els morts no paguen ni l’esment excepte quan porten la bandera "rojigualda" a la documentació.

Diu la meva dona que tot és pel perfil diguem-ne conservador del president Uribe, que fa que totes les simpaties espanyoles cap a la zona es gastin amb en Chàvez. Que Colòmbia sempre surt maltractada de rebot per l’antiamericanisme que gastem per aquest continent.

Jo més aviat penso que és un tema d’egoïsme col.lectiu. Que una notícia que vingui de Colòmbia sense trets ni sang ni coca és, vull pensar que inconscientment, automàticament descartada.

Val a dir que "El País" sí que ho van publicar, tot i que és una mena de "Diario Oficial del PSOE". Penso que això invalida la teoria del silenci ideològic.

Visca Colòmbia.
La solidaridad rompe cadenas
Tots lliures ja!
Solidaridad en el mundo

Torna el llop al Pirineu

Aquest dilluns l’Avui parla de la presència de 4 llops als pirineus catalans i això, vulguis que no me n’alegra. En part em vé de família essent el net de "El tío Lobo" de la llunyana Berzosa, Soria, i també per que la meva formació acadèmica i el meu punt ecologista em fa pensar que és un bon senyal de salut ecològica el retorn d’un gran depredador a les nostres muntanyes.

Ara bé, no soc pastor d’ovelles (tot i que l’avi Justo, el "Tío Lobo", sí que ho era) i cap llop m’ha mossegat mai el cul. Altrament, potser opinaria MOLT diferent.

Quatre llops a l’àrea del Pirineu confirmen la recuperació de l’espècie a Catalunya

Second Life

Ahir vaig tenir la meva primera experiència en el tan cacarejat Second Life i no sé si serà la última.

És possible que tot plegat m'agafi una mica gran (36) però no serà pas per falta de ganes. Aquest diumenge van fer-ne ressó a TV3 i fins i tot n'hi ha empreses que pensen com aprofitar-ne aquesta mena de meta-verse.

A mi, sincerament, em va semblar una camama monumental, una mena d'entorn virtual de fireta (una qualitat de gràfics rancis, com recuperats del Duke Nuken 3D) amb les mateixes tonteries que els xats d'IRC de tota la vida (hores i hores dient "hola, d'on ets?"). I de fet encara amb més tonteries! A la poca estona de ser-hi, després de sobreviure a la merda de creador d'avatars que tenen (no he trobat la manera de fer-me'l pentinat a la romana sense deixar-lo plé calves), em van oferir feina fent de moble.

Sí,ells mai li diràn d'aquesta manera, però és el que és: cerca un puesto on seure amb una marca especial, quéda't-hi 10 minuts i rebràs 2 Linden Dolars (no sé si per ballar paguen el mateix). Vale que pot ser una manera d'aconseguir que els llocs que no són TANT populars no estiguint MASSA abandonats, però no puc treure'm la sensació de "sí, sabem que això és una llauna, però no et desconnectis sisplaaaaaaaau".

En fí, que al final em vaig avorrir i vaig desconnectar-me amb ganes de provar un Habbo, que no és tant modern però els gràfics són simpàtics per senzillos i n'hi ha molta més gent.

De totes maneres, pot ser que sí li doni una segona oportunitat. Cercaré alguna de les localitzacions més populars que hi hagi a veure si realment hi ha botigues i puestos on poder fer quelcom més que badar i fer el moble. Però no hi confio gaire.

Tapas(es?) a TV3

Fa com una setmana que van passar per TV3 la ópera prima d’en Corbacho (el showman, no pas l’alcalde) i la van fer doblada al català ben bé al 100% (els iaios camellos els van deixar en versió original).

Havent jo gaudit aquesta peli en versió original, en castellà, trobo que TV3 va cometre quasi un crim, però entenc perfectament els motius de "la nostra". Certament amb el doblatje es perd bona part de la essència de la película, i encara més quan ja l’has vista en versió original i no pots deixar de comparar-ho.

I potser aquí rau el problema. Com que ja has vist la peli, o l’actor és espanyol i saps prou bé que no estas sentint la seva veu, no hi ha manera de trobar-te còmode amb ella. Però tampoc crec que, just a TV3, haguéssim de veure en espanyol películes com aquesta, excepte casos com Cantinfles on ja perdríem TOTA la gràcia.

No hem d’oblidar pas que parlem de TV3, no pas Canal Català ni 8TV. "La nostra" és la TV dels catalans i EN català, creada justament per que tinguéssim una TV EN català. Aixì doncs, cal doblar-ho al català tant si agrada com si no.

A partir d’aquí, no tinc cap problema en acceptar matissos com cuidar molt més la essència dels personatjes reproduïnt tant com es pugui l’accent original, i si no saben que n’aprenguin dels personatjes que s’inventen els del Polònia (com el policia que hi surt de tant en tant parlant català amb un accent quillo impecable). I tampoc veuria malament que alguns personatjes parlessin en espanyol per definició (un argentí que tot just ha arrivat de la seva terra).

Contra el ROL tot s'hi val

Abans que res, he d’admetre que aquest tema em toca molt de prop i mai seré imparcial. Però no puc aguantar-me quan els mitjans de comunicació aprofiten el més m’inima ocasió per acusar als jocs de rol dels crims més sagnants.

Feia temps que només em sentia insultat a la premsa per la meva condició de català, però resulta que a un diari d’aquestos gratuïts es pot llegir un titular on relaciona la desgràcia d’una família a qui han assasinat son fill a la carretera amb "un joc de rol".

Tot vé de que el pare del difunt no es creu la hipòtesi oficial (baralla de trànsit) per que no hi va haver cap discusió i no se li acut millor alternativa que els, com si diguéssim, assasins dels daus de més de sis cares. I aquí queda tot.

Algú mor i, a falta d’una idea millor, els roleros tenim la culpa com aquell paio de fa uns deu anys que va segrestar un taxi a Saragossa, el Rambo del Moncayo li deien, a qui van trobar uns daus de deu cares i uns jocs de rol a la seva habitació i ja hi van deixar anar la calúmnia.

Però estic divagant. El cas actual és del d’un noi a Caldes de Malavella va sortir del seu cotxe a veure qué collons volia un paio que anava en moto i aquest li va clavar una punyalada a la esquena per fugir després.

Afortunadament, l’Avui suma un motiu més per llegir-lo per que no hi fa cap tipus de menció a la al.lucinació d’un pare torturat per la pérdua d’un fill. D’altres van a lo fàcil acusant-nos directament al titular i La Vanguardia la menys ho deixa pel final.

Busquen un motorista que va apunyalar mortalment un jove en una disputa de trànsit

19-06-2007 21:00 - Actualització
El que em faltava. Fa una estona he vist al pare de la víctima entrevistat en aquest infecte programa de TVE dit Gente. Ja té collons que una TV pública s'avingui a aquestes animalades. Em solidaritzo al 100% devant del dolor que està patint, però ara no és moment d'entrevistar-lo pas a ell sino, en tot cas, a les autoritats que realment saben qué collons deu haver passat. Òbviament, han posat "juego de rol" en lletres ben grosses.

Pacte municipal a Cerdanyola

Ahir, ben bé devant de casa, vaig ser testimoni d'uns fets realment vergonyants. Era dissabte i jo volia deixar-me caure devant l'ajuntament, tot després de fer la compra, per veure com quedava finalment el consistori.

Abans de girar la cantonada ja em va arrivar una sorollada de xiulets que em van fer sospitar el que poc després vaig veure: finalment s'havia fet el pacte ICV-CiU-PP i la gent del PSC va demostrar un mal perdre molt poc edificant.

En part s'ha d'entendre per que el PSC va estar la més votades a les municipals i ja s'ho veia fet el tornar a l'ajuntament. I també és cert que ICV ho té MOLT difícil per justificar un pacte amb el PP, per molt que hagi estat només per la investidura d'en Morral com a alcalde sense regidories a canvi.

Però ja es podrien haver espabilat abans els del PSC per pactar, fins i tot, amb el PP tal com finalment ha calgut. Però ja veurem com li va a aquest ajuntament, amb un PSC al devant que li negarà el pà i la sal i un PP que, fíxa't quina ironia, tindrà la clau de volta de Cerdanyola tal i com diuen els seus que ERC té a Madrid (que ja m'agradaria).

Jo també soc dels que han perdut les eleccions. I ara queden quatre anys de feina fent d'oposició, de fer de corcó i burxar a cada relliscada del govern local entran. I aquesta feina no es fa pas esguerrant cel.lebracions.

Abstenció

El pacte ICV-CiU (+PP) a Cerdanyola i la vergonyant abstenció que hem vist a les darreres municipals m'ha fet reflexionar en el motiu de tot plegat.

Trobo que en gran part per que no hi ha qui entengui aquest sistema, per que has d'estar molt interessat en la política per justificar aquests pactes on acava guanyant qualsevol menys qui ha tret més vots.

I com que no crec que mai ningú lis faci entendre a la gent com funciona el sistema, si us plau, canviem-lo. Res de tenir una setmana per votar, res de fer que mani qui tregui més vots (o regidors/escons). Fem-ho com als països veïns. Que es voti el govern/alcalde amb una papereta i el parlament/regidors amb una altra, el mateix dia, i amb segona volta si cal. Així ningú podrà retreure-li manca de legitimitat a qui surti. I si el govern surt diferent que el parlament, doncs que s'espabili per governar en minoria.

La treva del PP vers el PSOE

Déu ser que tinc una ment una mica massa retorçada, però des de fa uns dies tinc al cap el record de la fluctuació del preu del petroli just abans i després de l'inici de la primera Guerra del Golf.

Van estar, USA i la ONU, dient que si s'atacava o no, que si verdes que si madures, i en aquest temps el petroli no parava de pujar a les borses del món. Un cop llençada la primera bomba, el preu va caure en picat. És a dir, baixa el preu just quan comencen elsproblemes REALS.

I entre el PP i el PSOE, voltant ETA, lo mateix. Mentre ETA mantenia (tret de l'animalada de Barajas al cap d'any) l'alto el foc, mentre no hi havia perill de que ningú pogués patir danys, vinga el PP a atacar sense parar al PSOE sobre el tema. I just quan ETA diu que tornarà a matar, doncs el PP es calma i diu que deixarà al govern del PSOE treballar tranquilament.

Si, d'acord, en el primer cas el preu del petroli va baixar per la fi de la incertesa prèvia al primer petardo. I en el segón per que, devant del perill imminent, el PSOE ja fa ben bé la política antiterrorista que vol el PP.

Però tot plegat em fa la sensació de que amaguen interessos purament particulars, partidistes al cap i a la fí. I, en fí, quatre per al sac i el sac al terra. Que per no traïr els morts que ja tenim, en tindrem de nous.

Felicitats sarcàstiques a tots els implicats.

Sarkozy

Fa uns dies vaig intentar afegir-li un comentari a un post d’un amic meu que parlava de la victòria d’en Sarkozy a les presidencials franceses. Com que no ha hagut manera d’entendre’m amb el sistema de comentaris de lacoctelera, aquí li deixo.
Sarko, Sarko, Sarkozy

Pues Javi... Ante la voluntad de los votantes, máxime con una envidiable participación, no hay nada que rascar. Por que sí, yo era más de Segolene, por que soy rojo además de mal español, pero sólo en la segunda vuelta, que Bayrou me gusta bastante aunque sea sólo por aparecer como la única voz no centralista en toda la contienda (y por que Vicent Partal me lo hizo descubrir).

Sobre el matrimonio homosexual... Tiempo atrás me dió por compararlo con la independencia de Catalunya. Me basé en la idea de que, sí, en ambos casos se podían conseguir los mismos y tan ansiados derechos y deberes con un paquete de leyes y SIN necesidad de plantificar el tan polémico nombrecito (matrimonio en un caso e independencia en el otro) pero finalmente consideraba y considero que a las cosas hay que llamarlas por su nombre y quien se ofenda que no mire.

Y las adopciones... Tanto hablar de los prejuicios a recibir por los tiernos infantes en un hogar homosexual, la necesidad psicológica de los niños a experimentar lo que es un papá y una mamá, que si churras, que si merinas. Joder, como si una pareja hetero ofreciera SIEMPRE el hogar ideal! Lo que habría que hacer es cotejar la idoneidad de una pareja de forma global, sean los futuribles padres heteros, homos o neandertales con el cerebro potenciado.

Pero además ocurre que parece que estemos hablando del capricho de una multitud de locas a las cuales les ha venido repentinamente el antojo de la paternidad. Hay que recordar que ya había una buena cantidad de niños adoptados "de facto" por parejas homosexuales, pensad en adopciones monoparentales de un gay con pareja estable, por ejemplo. Estos niños han crecido en ese ambiente y, realmente, sin mayor problema (que estadísticas las hay para todos los gustos) y, Dios nunca lo quiera, si algo le pasa al tutor legal del niño... La custodia pasaría a sabe Dios quién dejando completamente de lado al otro miembro de la pareja, como si no hubiera sido para el niño más que una niñera o el/la concubina de su progenitor.

Así pues, buena ley. Pero sí, una forma barata por parte del PSOE para quedar como "los más progres de la p*t* Europa". A que no tienen huev*s para demostrarlo aplicando la Renta Básica!

Nuff Said.

Víctor Alexandre vs. Àngel Llàcer

Tot gira al voltant la històri d'un noi de 14 anys a qui van detindre i tractar com un terrorista per haver gosat demanar a uns supermecats quelcom tan obvi com és etiquetar en català els productes a la venda als seus locals A Cataluna.

L'infern que va patir es va reflectir en un llibre que jo tinc l'honor de tenir-lo dedicat pel mateix Èric en persona. I del llibre hem passat a l'obra de teatre de les mans de Víctor Alexandre.

Àngel Llàcer, molt conegut per haver estat profe d'OT, té un espai setmanal a "El Món a RAC1" on fa crítica teatral. El darrer dijous, li va tocar comentar justament aquesta obra i no li va agradar. Va al.labar la feina dels actors, però la resta de l'obra no tenia prou nivell al seus ulls. També, tot i manifestar clarament el seu recolzament vers l'Èric, va fer una un comentari que realment sí que es pot entendre com a "ideològic". "Aquesta obra fomenta l'odi", va dir.

Això va provocar la trucada al programa d'un enfurismat Víctor Alexandre atacant a tort i a dret fins a passar-se de frenada. Aquí ho podeu sentir tot plegat:

Secció de teatre, amb Àngel Llàcer (03/05/07) -Èric i l'Exèrcit del Fènix-. Inclou la trucada de l'autor, Víctor Alexandre.

Jo sobre aquest tema tinc dues opinions.

Sobre la trucada de l'autor: tenia tota la raó del món per reclamar una rectificació, especialment per que ell ja havia fet un esforç extra en el guió de l'obra per no semblar MASSA sectari. Per exemple, el tutor de l'Èric al seu primer insti és un dels "dolents" de la història i hi surt com a catalanoparlant malgrat ser castellano parlant en la realitat (per que no diguessin "és que tots els catalans que hi surten són els bons") i si a algú lis sorprén l'esperpent dels representants de l'Estat és per que no hi va ser, les animalades que diuen els guàrdies civils són reals com la vida mateixa. Però l'autor es va equivocar fixant-se només en aquell punt de la crítica. I encara més es va equivocar en el tó. Però ja el coneixem al senyor Alexandre, no justifico els seus atacs de rauxa però no m'extranyaria que, amb el temps, els seus llibres formessin part de la meva biblioteca de capçalera.

Sobre la obra: si no la he vist encara ha estat per manca de temps, però us animo a que hi aneu. Sigui per mi, sigui per portar-li la contrària al Llàcer. Sigui per conèixer el pà que s'hi dona encara a la nostra sacrosanta monarquia parlamentària.

Via Augusta

No sé quant de temps vaig estar esperant aquesta estrena i, afortunadament, he trobat que no m'ha decebut pas.

Tarragona, gràcies a que el emperador de torn decideix seguir de prop el remat de la conquesta romana d'hispania, es converteix durant uns anys en la capital de l'Imperi. Tot seguint l'emperador, hi apareix la família d'en Pompeu, abans metge de confiança del cèsar, a veure si ho pot tornar a ser per tal de treure de les dificultats a la seva família.

En general, la sèrie es recolza en uns bons personatjes i uns diàlegs amb prou mala bava. Llàstima que no hagin tingut prou pressupost, o idea, per haver-ne contractat un coreògraf per lluites. Que quan entren els íbers fugits dintre de Can Pompeu i la iaia s'els carrega a cop de fletxa (que també té collons la cosa) acaven fent una lluita de puta pena.

Una altra cosa que em va molestar va ser la mena de pot-poti d'idioma que els hi feien parlar als íbers. M'he acavat enterant de que era una barreja d'euskera i anglés i, en un posat de bona voluntat, posem que acceptem que ho faicn per evitar-nos els subtítols. Però seré molt més feliç devant la tele si els esclaus de Can Pompeu es llatinitzen del tot i ens deixem de poti-potis.

Però això no era pas tot, per que la meva sorpresa va ser magnífica amb "a la romana", un mini-documental sobre la Tàrraco antiga. Dos presentadors (que per mi són la veu de la Història a Catalunya Ràdio) parlant del tema de manera informal i fent connexions i entrevistes... A 2000 anys de distància. Sí, heu llegit bé, la típica imatge d'un corresponsal ACTUAL envoltat de romans i protegit per un legionari... Genial.

L'unic "però" que li trobo és que en Jonqueres hauria d'anar al dentista, que tenia els pinyos lletjos com un pecat. Tant que cada cop li feien un pimer plà, el que li veia dins la boca no em deixava atendre el que deia. :-S

Resumint, que la recomano i molt.
http://www.tv3.cat/laviaaugusta

P.D: Tant com he trigat en fer aquest post que ja he vist fins al tercer capítol. Les virtuts del primer capítol es mantenen i els vicis… Doncs no he vist cap altre combat, els esclaus parlen molt poquet en ibèric i no he tornat a veure les dents malmeses d’en Junqueres per que tot ell no n’ha sortit. Llàstima, espero que torni després de visitar el dentista.

Nuff Said.