Diari Avui: Contra la impunitat
Josep-Lluís Carod-Rovira
Tinc un parell d'amics, a qui agraden les emocions fortes, que no sols llegeixen sovint l'Abc i La Razón, sinó que, molts dies, comencen la jornada escoltant la COPE, per fer-se més forts en les seves conviccions nacionals i democràtiques. M'asseguren que, cada dia al matí, un tal Giménez -o potser Jiménez?- hi carrega a tort i a dret, amb una incontinència verbal insòlita i una agressivitat dialèctica inaudita, contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la política catalana, qualsevol cosa que faci el més petit tuf de català o se sospiti que algun dia pugui arribar a fer-lo i contra aquest servidor de vostès. El periodista que dirigeix el programa es diu Losantos de segon cognom i aquí sí que sembla que la connexió amb els propietaris de la cadena deu ser absoluta, tenint en compte que es tracta de la Conferència Episcopal Espanyola de l'Església catòlica. Procuro vetllar per la meva qualitat de vida i, per tant, no he sentit mai el programa en qüestió, però em comenten que és senzillament terrorífic, que atia l'odi -així, l'odi- contra els catalans, amb tota mena d'insults, barroeries, mentides, manipulacions, desqualificacions i baixeses diverses. Com em comentava un destacat clergue català, ja traspassat, el millor d'aquesta emissora és quan no parlen...
Tot hi és tan enormement desproporcionat, destil·la tantes ganes de fer mal, tanta voluntat destructiva contra nosaltres, que aquest fenomen només pot ser qualificat de xenofòbia radiofònica. El que, sincerament, no sé veure, és quina relació pot haver-hi entre la promoció de l'odi i el missatge evangèlic de pau i de fraternitat. I, com que no n'hi veig cap, només se m'acut que la jerarquia catòlica espanyola deu compartir, fil per randa, tots i cadascun dels arguments xenòfobs i dels mètodes agressius que les seves ones emeten urbi et orbe, cada dia de la setmana, encara que això vagi contra l'esperit evangèlic. Són, doncs, més anticatalans que no pas cristians. Si així no fos, com que qui paga mana, els amos de la cadena ja fa temps que haurien suprimit el programa o substituït els legionaris que fan el servei militar als seus estudis, rere els micròfons. No em sembla pas un comportament gaire cristià, ni modern, ni europeu, aquest d'afavorir l'hostilitat entre pobles de la Unió Europea i, encara menys, entre pobles tan pròxims en l'espai. És des d'aquest programa que "las tropas nacionales" asseguren que no em dic Carod-Rovira sinó Pérez, que no vaig néixer a Catalunya sinó fora d'ella i es pensen que m'insulten quan es refereixen a mi com a Roviretxe, posant-me al mateix sac que el lehendakari Ibarretxe.... Però, com ja sabia Goebbels, una mentida repetida mil cops acaba convertint-se en veritat. A la COPE, doncs, insulten, menteixen, atien l'odi, però no passa res. Impunitat total.
Com no va passar res quan, mesos enrere, dirigents del PP com García Valdecasas i Acebes es referien a nosaltres com a "assassins" o bé afirmaven en públic que segur que estaríem contents que es produïssin atemptats a Madrid i, doncs, fora del nostre país. Aquesta gent, en el moment que feien aquestes declaracions tan irresponsables, eren ni més ni menys que ministres i, per tant, tenien la màxima representació del govern espanyol! Altra gent com Anson van arribar a reproduir, en els seus articles signats, frases que m'atribuïen a mi, entre cometes, perquè quedés clar que era jo qui les deia i, doncs, falsejant la realitat. Eren frases d'apel·lació a la violència discriminada que mai no han sortit de la meva boca, ni del meu cervell. Veritables pertorbadors de la pau social, se'ls va presentar la corresponent querella davant l'autoritat judicial. Però, tant se val. No sembla que hagi fet gaire efecte, perquè continuen mentint i no passa res. Impunitat total.
Més tard va venir una altra barbaritat, en aquesta campanya del tot s'hi val, aquella segons la qual, juntament amb altres dirigents del meu partit, tindríem comptes corrents secrets a Suïssa. I ni més ni menys que l'astronòmica xifra d'un bilió quatre-cents deu mil milions de pessetes. Els més rics del món, vaja... S'esmentaven empreses que no consten en cap registre mercantil d'Europa i els noms de bancs també inexistents, de tal manera que, de seguida, els jutges van desestimar una denúncia tan escandalosament bèstia per manca de proves. És clar que això va ser a Catalunya. Fracassat aquí l'intent, l'endemà de l'atrocitat terrorista de l'11 de març, algú va presentar una denúncia anònima, dient el mateix que s'havia desestimat aquí, a... Madrid! M'estalvio el context emocional d'aquell dia a la capital de l'Estat. Però no em puc estar d'expressar la meva estupefacció pel fet que sigui possible de presentar denúncies d'aquesta magnitud, contra diputats, senadors, consellers de la Generalitat i càrrecs municipals, de manera anònima, sense ni una sola prova i que això pugui ser admès a tràmit. Lògicament ningú no creu que l'acusació tingui fonament, pel volum desmesurat dels ingressos, però segur que més d'una persona de bona fe deu pensar que "quan en parlen, segur que alguna cosa hi deu haver de cert"... No hi fa res que els jutges a Catalunya ja ho hagin arxivat i que no hi hagi cap prova. Impunitat total.
Unes declaracions meves, d'indignació legítima després de l'episodi de Fresno, són transformades en una mena de decret oficial de boicot a la candidatura olímpica de la capital espanyola, per d'aquí a set anys. Tant és que jo no hagués dit mai el que em volien fer dir. El cert és que la capacitat de manipulació és tan elevada que, sense cap escrúpol ètic, polític o professional, se m'adjudica allò que no em correspon. I no sols això. En una televisió pública -Telemadrid-, que depèn de la comunitat autònoma d'aquella província, s'hi manté una tertúlia televisiva que no té res a envejar a l'espai radiofònic abans esmentat. És aquí on, precisament, un tertulià manifesta que jo hauria de dur la torxa olímpica de Barcelona fins a Madrid i expressa el seu desig, sense cap mania, que "ojalá muera en el intento"... I tothom assenteix i ningú no protesta d'una afirmació d'aquesta gravetat. Per uns instants procuro imaginar-me què no hauria passat si hagués estat jo qui hagués pronunciat una frase similar en relació a alguna altra persona. El linxament encara duraria. Però, com que són ells els que ho diuen, no passa res. Impunitat total.
Tornem del parèntesi nadalenc i Mayor Oreja, que duia unes quantes setmanes sense badar boca, va i es despenja en declaracions contra el pla Ibarretxe, però carregant contra ERC, el tripartit, la Generalitat i Catalunya, assegurant que darrere de tot hi ha la mà perversa d'un grup terrorista basc que és qui ho beneeix tot. I es queda tan fresc, com si res... Ja sabem quina credibilitat mereix aquest polític espanyol a la societat catalana, però potser ja n'hi ha prou de tanta impunitat. No es pot dir tot. No es pot anar pel món fent afirmacions falses, sabent que en són, i sense posar cap prova sobre la taula, amb l'únic objectiu de fer mal. Perquè, és clar: qui ens refarà del dany moral ocasionat per la falsedat, l'insult i la manipulació? Qui ens retornarà una imatge d'integritat, malmesa per la baixesa conscient d'unes paraules? Amb quins instruments haurem de lluitar des de la nostra indefensió? Ja n'hi ha prou, doncs, d'acceptar aquesta impunitat antidemocràtica. I prou dels silencis interessats. I prou de les complicitats que se'n beneficien. Perquè, si no posem fi a la impunitat, haurem deixat la civilització democràtica per entrar, directament, a la selva i actuar com les bèsties, sense arguments, sense moral i sense escrúpols.
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
Tinc un parell d'amics, a qui agraden les emocions fortes, que no sols llegeixen sovint l'Abc i La Razón, sinó que, molts dies, comencen la jornada escoltant la COPE, per fer-se més forts en les seves conviccions nacionals i democràtiques. M'asseguren que, cada dia al matí, un tal Giménez -o potser Jiménez?- hi carrega a tort i a dret, amb una incontinència verbal insòlita i una agressivitat dialèctica inaudita, contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la política catalana, qualsevol cosa que faci el més petit tuf de català o se sospiti que algun dia pugui arribar a fer-lo i contra aquest servidor de vostès. El periodista que dirigeix el programa es diu Losantos de segon cognom i aquí sí que sembla que la connexió amb els propietaris de la cadena deu ser absoluta, tenint en compte que es tracta de la Conferència Episcopal Espanyola de l'Església catòlica. Procuro vetllar per la meva qualitat de vida i, per tant, no he sentit mai el programa en qüestió, però em comenten que és senzillament terrorífic, que atia l'odi -així, l'odi- contra els catalans, amb tota mena d'insults, barroeries, mentides, manipulacions, desqualificacions i baixeses diverses. Com em comentava un destacat clergue català, ja traspassat, el millor d'aquesta emissora és quan no parlen...
Tot hi és tan enormement desproporcionat, destil·la tantes ganes de fer mal, tanta voluntat destructiva contra nosaltres, que aquest fenomen només pot ser qualificat de xenofòbia radiofònica. El que, sincerament, no sé veure, és quina relació pot haver-hi entre la promoció de l'odi i el missatge evangèlic de pau i de fraternitat. I, com que no n'hi veig cap, només se m'acut que la jerarquia catòlica espanyola deu compartir, fil per randa, tots i cadascun dels arguments xenòfobs i dels mètodes agressius que les seves ones emeten urbi et orbe, cada dia de la setmana, encara que això vagi contra l'esperit evangèlic. Són, doncs, més anticatalans que no pas cristians. Si així no fos, com que qui paga mana, els amos de la cadena ja fa temps que haurien suprimit el programa o substituït els legionaris que fan el servei militar als seus estudis, rere els micròfons. No em sembla pas un comportament gaire cristià, ni modern, ni europeu, aquest d'afavorir l'hostilitat entre pobles de la Unió Europea i, encara menys, entre pobles tan pròxims en l'espai. És des d'aquest programa que "las tropas nacionales" asseguren que no em dic Carod-Rovira sinó Pérez, que no vaig néixer a Catalunya sinó fora d'ella i es pensen que m'insulten quan es refereixen a mi com a Roviretxe, posant-me al mateix sac que el lehendakari Ibarretxe.... Però, com ja sabia Goebbels, una mentida repetida mil cops acaba convertint-se en veritat. A la COPE, doncs, insulten, menteixen, atien l'odi, però no passa res. Impunitat total.
Com no va passar res quan, mesos enrere, dirigents del PP com García Valdecasas i Acebes es referien a nosaltres com a "assassins" o bé afirmaven en públic que segur que estaríem contents que es produïssin atemptats a Madrid i, doncs, fora del nostre país. Aquesta gent, en el moment que feien aquestes declaracions tan irresponsables, eren ni més ni menys que ministres i, per tant, tenien la màxima representació del govern espanyol! Altra gent com Anson van arribar a reproduir, en els seus articles signats, frases que m'atribuïen a mi, entre cometes, perquè quedés clar que era jo qui les deia i, doncs, falsejant la realitat. Eren frases d'apel·lació a la violència discriminada que mai no han sortit de la meva boca, ni del meu cervell. Veritables pertorbadors de la pau social, se'ls va presentar la corresponent querella davant l'autoritat judicial. Però, tant se val. No sembla que hagi fet gaire efecte, perquè continuen mentint i no passa res. Impunitat total.
Més tard va venir una altra barbaritat, en aquesta campanya del tot s'hi val, aquella segons la qual, juntament amb altres dirigents del meu partit, tindríem comptes corrents secrets a Suïssa. I ni més ni menys que l'astronòmica xifra d'un bilió quatre-cents deu mil milions de pessetes. Els més rics del món, vaja... S'esmentaven empreses que no consten en cap registre mercantil d'Europa i els noms de bancs també inexistents, de tal manera que, de seguida, els jutges van desestimar una denúncia tan escandalosament bèstia per manca de proves. És clar que això va ser a Catalunya. Fracassat aquí l'intent, l'endemà de l'atrocitat terrorista de l'11 de març, algú va presentar una denúncia anònima, dient el mateix que s'havia desestimat aquí, a... Madrid! M'estalvio el context emocional d'aquell dia a la capital de l'Estat. Però no em puc estar d'expressar la meva estupefacció pel fet que sigui possible de presentar denúncies d'aquesta magnitud, contra diputats, senadors, consellers de la Generalitat i càrrecs municipals, de manera anònima, sense ni una sola prova i que això pugui ser admès a tràmit. Lògicament ningú no creu que l'acusació tingui fonament, pel volum desmesurat dels ingressos, però segur que més d'una persona de bona fe deu pensar que "quan en parlen, segur que alguna cosa hi deu haver de cert"... No hi fa res que els jutges a Catalunya ja ho hagin arxivat i que no hi hagi cap prova. Impunitat total.
Unes declaracions meves, d'indignació legítima després de l'episodi de Fresno, són transformades en una mena de decret oficial de boicot a la candidatura olímpica de la capital espanyola, per d'aquí a set anys. Tant és que jo no hagués dit mai el que em volien fer dir. El cert és que la capacitat de manipulació és tan elevada que, sense cap escrúpol ètic, polític o professional, se m'adjudica allò que no em correspon. I no sols això. En una televisió pública -Telemadrid-, que depèn de la comunitat autònoma d'aquella província, s'hi manté una tertúlia televisiva que no té res a envejar a l'espai radiofònic abans esmentat. És aquí on, precisament, un tertulià manifesta que jo hauria de dur la torxa olímpica de Barcelona fins a Madrid i expressa el seu desig, sense cap mania, que "ojalá muera en el intento"... I tothom assenteix i ningú no protesta d'una afirmació d'aquesta gravetat. Per uns instants procuro imaginar-me què no hauria passat si hagués estat jo qui hagués pronunciat una frase similar en relació a alguna altra persona. El linxament encara duraria. Però, com que són ells els que ho diuen, no passa res. Impunitat total.
Tornem del parèntesi nadalenc i Mayor Oreja, que duia unes quantes setmanes sense badar boca, va i es despenja en declaracions contra el pla Ibarretxe, però carregant contra ERC, el tripartit, la Generalitat i Catalunya, assegurant que darrere de tot hi ha la mà perversa d'un grup terrorista basc que és qui ho beneeix tot. I es queda tan fresc, com si res... Ja sabem quina credibilitat mereix aquest polític espanyol a la societat catalana, però potser ja n'hi ha prou de tanta impunitat. No es pot dir tot. No es pot anar pel món fent afirmacions falses, sabent que en són, i sense posar cap prova sobre la taula, amb l'únic objectiu de fer mal. Perquè, és clar: qui ens refarà del dany moral ocasionat per la falsedat, l'insult i la manipulació? Qui ens retornarà una imatge d'integritat, malmesa per la baixesa conscient d'unes paraules? Amb quins instruments haurem de lluitar des de la nostra indefensió? Ja n'hi ha prou, doncs, d'acceptar aquesta impunitat antidemocràtica. I prou dels silencis interessats. I prou de les complicitats que se'n beneficien. Perquè, si no posem fi a la impunitat, haurem deixat la civilització democràtica per entrar, directament, a la selva i actuar com les bèsties, sense arguments, sense moral i sense escrúpols.
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
0 comentarios