Blogia
Un món a ulls de llop

Diari Avui: La gran mentida


Josep-Lluís Carod-Rovira

Una mirada reposada a la premsa espanyola de començaments del segle passat ens donaria, en tot allò relatiu a Catalunya, una panoràmica potser sorprenent i inesperada per a alguns, però lamentablement certa i, alhora, del tot familiar per a qualsevol lector dels nostres dies. En els editorials dels principals diaris de l'època i també en els articles d'opinió de col·laboradors destacats hi trobem, exactament, els mateixos tòpics, els mateixos prejudicis, la mateixa demagògia, les mateixes mentides, la mateixa ignorància, la mateixa cantarella anticatalana que continua dringant avui, cent anys després, en tanta premsa espanyola, sigui conservadora, sigui progressista. Passa el temps i els protagonistes, canvien les capçaleres dels diaris i les empreses, els directors i els periodistes, els columnistes i els col·laboradors, però no en canvia l'actitud cap al nostre país. El que es deia fa un segle, per increïble que pugui semblar, continua dient-se encara avui, com si res, gairebé paraula per paraula.
No són pocs els espanyols que continuen pensant que Espanya existeix, com a nació i com a Estat, d'ençà dels Reis Catòlics. I que, en el seu particular concepte de nació, no hi ha cabuda per a res que no pertanyi al grup cultural i lingüístic castellà, única representació autèntica i genuïna d'allò que és espanyol. Així les coses, les comunitats nacionals catalana, basca i gallega, mai no han estat vistes com a cosa pròpia, com a espanyoles, de manera, però, que, sense ser espanyoles, ni tenir els mateixos drets que allò que és considerat espanyol, no són Espanya, però són d'Espanya, hi pertanyen perquè Espanya les té encara que no en siguin. Lamentablement no és un simple joc de paraules, ja que les bastonades de tanta simplicitat les rebem, directament, sobre les nostres esquenes.
L'escàndol organitzat en alguns sectors, aquests dies, per la retirada de les banderes espanyoles de nombrosos ajuntaments, en un nombre creixent cada any, demostra la preocupació del nacionalisme espanyol pels elements més simbòlics i essencialistes. Si no hi donessin importància, lògicament, no en parlarien. És per això que no hi ha cap bandera quadribarrada fora del nostre país, a la resta de l'Estat, però tampoc aquí, a cap comissaria o caserna de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional o l'exèrcit, com la cosa més normal del món. A cadascú, doncs, el que és seu. Deu ser per això que, en l'acte institucional del dia 11, cap representant uniformat de l'Estat espanyol no va saludar la nostra bandera, mentre aquesta era hissada, solemnement, per dos mossos d'esquadra. Ja fa un bon grapat d'anys que Jaume Carner, home seriós i ponderat, va expressar com volíem veure onejar nosaltres la bandera nacional: "Ben alta, ben dreta, ben sola"! Una cosa similar ocorre amb les plaques de les matrícules dels vehicles, qualificades de chapitas per l'estadista Aznar o de gest "adolescent" el fet de col·locar-les-hi, en paraules de certa televisió. Si fos només això, naturalment, no els preocuparia tant la seva extensió progressiva per les nostres carreteres.
El menyspreu per la història -i la seva manipulació- és una altra de les constants del nacionalisme espanyol, tant se val que es reclami de dretes com d'esquerres. La visceralitat anticatalana pot arribar a superar tots els límits dels cinisme i el ridícul, com ha fet l'exministre de Franco Fraga Iribarne en assegurar, en to mofeta, que els catalans homenatjàvem un Rafael Casanova que "no va ser afusellat, sinó que va perdre el càrrec a causa de la nova organització"... És una manera de veure-ho, del mateix nivell moral i cique els informes mèdics de la postguerra, en els quals les autoritats del règim tenien la barra de certificar que el motiu de la mort de tots els republicans afusellats era "per hemorràgia interna"...
Però segurament allò que més els supera és la llengua. En això no sembla que hi hagi gran cosa més a fer, que no sigui esperar que el procés general de culturització i d'aprenentatge d'idiomes vagi fent el seu afecte. N'hi ha molts que estan convençuts que parlem català amb l'únic objectiu de fastiguejar-los i no pas, doncs, pels mateixos motius pels quals ells parlen castellà o a França s'escau que parlen francès. No són pocs els que es pensen que, al nostre país i davant seu, tenen el dret que se'ls parli la seva llengua, des d'un concepte ben singular de la cortesia, que, no sols no es produeix enlloc més del món, sinó que, de fet, no és altra cosa que l'exteriorització inconscient d'un dret de conquesta culturalment assumit. Parlar català fa de mal educat, poc modern i paleto, com em van dir a mi fa poc a Tele-5 per emprar aquesta llengua en resposta a una pregunta que jo mai no havia demanat i que em va ser formulada per ells. Esclar que si aquest comportament lingüístic fos general entre la gent que té accés regular als mitjans de comunicació audiovisuals, sempre, les coses anirien d'una altra manera. Ara resulta que parlar en català a les televisions espanyoles fa paleto, parlar-hi anglès deu fer modern, i, en canvi, parlar castellà a la Televisió de Catalunya deu fer normal i tot...
Al costat de la urticària lingüística que s'ha detectat que provoca en alguns l'ús -i fins i tot l'existència- del nostre idioma, no hi ha mentida més gran que aquella que afirma, sense que es ruboritzin els que la diuen, que Catalunya té una situació econòmica privilegiada, ja que xucla, directament, de les mamelles de l'Estat, des de temps immemorial. Heus aquí la demostració clara que una mentida, repetida un cop i un altre fins a l'extenuació, supera el llindar del rumor i del tòpic, per convertir-se en veritat, per més que, com escrivia Rovira i Virgili, "l'explotació econòmica d'Espanya per part de Catalunya és una vella faula inventada pels empleats dropos, pels polítics caciquistes i pels periodistes ignorants". L'única manera de desfer aquesta falsedat, definitivament, és amb la publicació de la balança fiscal, és a dir, de les dades oficials en les quals es demostra quants diners aporta cada territori a l'Estat en forma d'impostos i, per contra, quants en rep també cada territori. El dia que això es produeixi, podrem veure quins polítics viuen del cuento -mestre Fabra, perdó- de la falsa solidaritat i de l'autèntic centralisme, de manera que han construït bona part de la seva arquitectura administrativa a partir de l'esforç d'uns altres.
Catalunya està cansada de pagar i de veure com la solidaritat nostra és utilitzada com un xantatge polític que perpetua una situació de caciquisme en uns llocs determinats. Hi ha indrets amb unes fantàstiques autovies gratuïtes per on no circula ningú, on cada estudiant té el seu ordinador, amb trens de gran velocitat, els llibres de text gratuïts, el carnet de conduir camió de franc per als joves, els enterraments sense pagar, cobertura sanitària per a una àmplia gamma de situacions, mesures socials de suport a la família i a l'empresa, mentre aquí no ens podem permetre res de tot això, perquè resulta que nosaltres hem de ser solidaris, mentre tenim el 17,5% de les famílies catalanes que són pobres, estudiants en barracons, infraestructures antiquades, la sanitat superdeficitària i empreses que s'aguanten només per l'esperit emprenedor i no per la subvenció. I això no té res a veure amb la solidaritat, sinó amb la presa de pèl. Fins quan ha de durar aquesta situació? Hi haurà algun dia en què algú serà solidari amb nosaltres?

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

RUFUS -

Els articles d’en Carod sempre resulten interessants. Es una sort que gràcies a internet es pugui difondre el seu pensament, sobretot per la gent que no dubta en difamar per atacar els posicionaments polítics. I la talla intel.lectual del Carod-Rovira, s’estigui a favor o en contra, es inqüestionable. Salut i república bananera.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres