El taxista derrotat
Fa temps quan hi anàrem la meva dona i jo a Bogotà per casar-nos-hi, vaig patir el pitjor aiguat de la meva vida (i mira que n'ha plogut des de llavors). I es que el temps a la capital colombiana està d'un boig que li dona la volta al marcador: tan bon punt fot un sol que et crema l'ànima com de sobte es desferma el fotut Diluvi Universal, tot d'una com si a Bogotà plogués igual que es fa de dia a la Vil.la del Pingüí. El carrer era ja un riu quan un taxi ens hi rescatà. El trànsit, com era d'esperar, es tornà impossible i perillòs. Prova d'això fou una escena que vaig poder veure de passada.
Un de tants taxis que omplen els carrers s'havia fotut de morros amb el cul d'un 4x4. Els ocupants de tots dos vehicles eren ja fora tot i la pluja, tots prou tranquils excepte el taxista. Aquest era tot un homenàs de prop de 50 anys que estava plorant com un nen petit. Només vaig poder sentir que deia "mi carro" entre plors i gemecs. Val a dir que molt probablement l'accident era culpa seva. La conducció tan agressiva que maneguen a Bogotà és una capsa de trons quan la pluja converteix l'asfalt en una pista de patinatje. Potser les seves eren llàgrimes de cocodril per intentar sortir lo mes ben parat possible de les despeses de l'accident, potser. Els seus plors, però, em semblaren massa sincers. Trobo que només la més profunda dessolació pot transformar un home adult en un nen perdut de la seva mare. No em puc treure del cap que a aquell taxista amb el tros de bony al morro del seu taxi se li esquinçaven totes les esperances per l'any nou, tot just havíem passat Nadal. Les seves i les de tota la seva família.
Ara bé, el que trobo potser més trist és el fet d'haver-ne parat jo més atenció en aquest fet puntual que no pas en el famós Tsunami que aquells dies s'havia menjat mitja Oceania, o pels desplaçats per culpa del conflicte armat pidolant als carrers de Bogotà o pel funeral on vaig anar aquell mateix dia. Un noi de 26 anys menjat per la leucèmia.
Potser que per insesperat i insòlit s'em quedà a la memòria el plor d'un taxista derrotat per la vida tot començat l'any 2005 sota la pluja a Bogotà.
Un de tants taxis que omplen els carrers s'havia fotut de morros amb el cul d'un 4x4. Els ocupants de tots dos vehicles eren ja fora tot i la pluja, tots prou tranquils excepte el taxista. Aquest era tot un homenàs de prop de 50 anys que estava plorant com un nen petit. Només vaig poder sentir que deia "mi carro" entre plors i gemecs. Val a dir que molt probablement l'accident era culpa seva. La conducció tan agressiva que maneguen a Bogotà és una capsa de trons quan la pluja converteix l'asfalt en una pista de patinatje. Potser les seves eren llàgrimes de cocodril per intentar sortir lo mes ben parat possible de les despeses de l'accident, potser. Els seus plors, però, em semblaren massa sincers. Trobo que només la més profunda dessolació pot transformar un home adult en un nen perdut de la seva mare. No em puc treure del cap que a aquell taxista amb el tros de bony al morro del seu taxi se li esquinçaven totes les esperances per l'any nou, tot just havíem passat Nadal. Les seves i les de tota la seva família.
Ara bé, el que trobo potser més trist és el fet d'haver-ne parat jo més atenció en aquest fet puntual que no pas en el famós Tsunami que aquells dies s'havia menjat mitja Oceania, o pels desplaçats per culpa del conflicte armat pidolant als carrers de Bogotà o pel funeral on vaig anar aquell mateix dia. Un noi de 26 anys menjat per la leucèmia.
Potser que per insesperat i insòlit s'em quedà a la memòria el plor d'un taxista derrotat per la vida tot començat l'any 2005 sota la pluja a Bogotà.
1 comentario
juglar del zipa -