Sant dijous de dol

Aquest dijous sant era un dia sense solta ni volta, sense cap altra gràcia que el dia de mandra que estava a punt de començar a gaudir. Així doncs, mentre feia dissabte amb la meva dona jo només pensava en actualitzar-me l'inventari de còmics i llibres quan trucaren els meus pares: "el tío Benito ha muerto". Aquest fou el missatge que ens girà del tot el dia i tota la Setmana Santa.

El tiet Benito, quin personatje. He d'admetre que un cop recuperat de la notícia el que em mogué a viatjar cap a Sòria, 7 hores conduïnt com si res, va estar més el patiment de la meva mare que no pas el dol propi pel tiet, les coses pel seu nom. Mai m'havia entés amb ell, ni tan sols de petit. De fet, poques persones puc recordar que fossin més contràries a mí. Ell, a més de cura, era un anacronisme ambulant amb sotana. Un cura d'aquells que fan perdre fidels de mil en mil, tossut com una mula i absolutament curt de gambals per tot alló que no fos idea seva. “Ppero” i anti-socialista fins a nivells recalcitrants i amb una obsessió per tot el que es feia al seu poble, El Burgo de Osma, que li permetia dir-les de l'alçada d'un campanar.

En res, però res d'això, havia arguments possibles que el poguessin fer canviar d'idea, no hi havia diàleg possible. I passats els anys, quan ja només parlàvem allò imprescindible, no podia evitar riure'm de les seves manies de vell i dels seus brams dalt del púlpit a les misses solemnes de la catedral amb el que li quedava de la seva magnífica veu de professor titulat de música.

No era, de fet, el meu tiet favorit. Era potser aquell de la família amb qui menys m'entenia, aquell amb qui menys ganes hi anava de visita.

Torno a dir: el que em va portar al seu funeral va estar el meu deure cap a la meva mare, germana seva. Un deure que ens portà a la meva dona i a mi a ser els primers al tanatori per rebre els planys de gent que no conexíem i, després, a emportar-nos la gran sorpresa.

El funeral fou a la catedral que tant s'estimava. Era plena de gom a gom, tot de gent d'El Burgo de Osma, dels altres pobles on era rector, familiars, amics, alumnes seus i tanta d'altra gent que sí que el va estimar en vida. El funeral va ser com a ell li agradava la litúrgia, tota la pompa i els honors. I fora... Fora semblava una manifestació, sense crits però, tot el carrer plé de gent plorant-lo.

Així doncs a l'oncle Benito, cura pagessot, tossut i fatxa, li plany tothom que el va conèixer. Pot ser que passi com sempre, que l'enterrament ens fa bons independentment de com vam viure. Pot ser sí, o pot ser no. De la mateixa manera que no trobaria just d’oblidar-me dels nostres desencontres, tampoc ho seria si em fixés només en això. El meu oncle Benito va estimar sense mesura. Estimà el seu poble, el seu deure cap a la Esglèsia, cap a llurs feligressos, va estimar la seva família molt més del que mai va estar capaç d’espressar-nos, va estimar la música i el que això repressentava com a lloances a Deu. Va estimar, de fet, tot el que era al seu abast malgrat que per alguns com jo no trobava la manera d’expressar-ho correctament, al nostre gust al menys.

No puc evitar pensar que molts de nosaltres que tant simpàtics que ens considerem, mai serem estimats per tanta gent com aquest oncle meu amb qui tant poc m’entenia. Ja només em queda ajudar la família, especialment els seus germans, a mirar cap endavant. I jo... cal que aprengui que el valor de la família és el que és per sobre de les pròpies diferències, que l’home que planyem avui era molt més del que jo coneixia i cal que m’acostumi a passar devant del púlpit que feia servir a la catedral sabent que no hi pujarà mai més.

Descansa en pau, tiet, que ja et trobem fa faltar. Fins i tot jo.