Progres d'Espanya, on sou?
A una entrevista que els hi van fer als d'Animalario a RAC1 ells mateixos van respondre a la pregunta que fa temps que molts ens fem a Catalunya: on son els amics de Catalunya?
Van respondre amb una obvietat: tant els hi fa el guirigai aquest sobre l'Estatut de Catalunya, no els hi agrada pas el rebombori que fan els espanyoleros, però per lls com qui sent ploure. D'acord, ben mirat sí que és del tot natural que només per nosaltres sigui un tema de importància cabdal. Ara bé, no es tracta només d'aquest tema, sino del ruixat d'anticatalanisme al que ja ens estem acostumant.
El tema és el tracte injust que rebem els catalans i, de fet, tots els que repressentem qualsevol repte per a la vissió centralista de la Espanya Eterna. I es que no estan fent res més que arrosar-s'hi d'espatlles per que ells, de fet, no son pas catalans, no és cosa seva. Així doncs, si els toca el rebre algun dia, que no es queixin pas si la resta passem d'ells. Total, la seva lluita no serà pas la nostra. O si?
Ja diu l'adagi, si s'em permet que l'adapti: Ells són a Madrid i quan la derechona va contra els vascos s'arronsen d'espatlles per que, total, ells no son pas vascos. I quan els hi toca als catalans, ells tampoc ho són i passen també. Qui quedarà per alçar la veu quan els hi toqui a ells?
Cal recordar que no cal mobilitzar-se NOMES quan et toquen el voraviu, cal dir PROU quan la injustícia és manifesta i evident. D'acord, no es pot demanar que s'organitzi unes macro-manifestacions com vam fer ben bé tots contra la guerra d'Irak. Però sí que s'els pot demanar un mínim de recolzament com seria una senzilla signatura d'un manifest a favor dels catalans a decidir o proposar com ha de ser llur futur o anar al menys una estoneta als actes que gent com Òmnium Cultural fa a Madrid tot mirant de fer pedagogia.
Fot vergonya tot plegat. Ja ho deia Josep Plà: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. I és cert, pel que fa a Catalunya, aquesta és una veritat gravada a la pedra del temps.
Van respondre amb una obvietat: tant els hi fa el guirigai aquest sobre l'Estatut de Catalunya, no els hi agrada pas el rebombori que fan els espanyoleros, però per lls com qui sent ploure. D'acord, ben mirat sí que és del tot natural que només per nosaltres sigui un tema de importància cabdal. Ara bé, no es tracta només d'aquest tema, sino del ruixat d'anticatalanisme al que ja ens estem acostumant.
El tema és el tracte injust que rebem els catalans i, de fet, tots els que repressentem qualsevol repte per a la vissió centralista de la Espanya Eterna. I es que no estan fent res més que arrosar-s'hi d'espatlles per que ells, de fet, no son pas catalans, no és cosa seva. Així doncs, si els toca el rebre algun dia, que no es queixin pas si la resta passem d'ells. Total, la seva lluita no serà pas la nostra. O si?
Ja diu l'adagi, si s'em permet que l'adapti: Ells són a Madrid i quan la derechona va contra els vascos s'arronsen d'espatlles per que, total, ells no son pas vascos. I quan els hi toca als catalans, ells tampoc ho són i passen també. Qui quedarà per alçar la veu quan els hi toqui a ells?
Cal recordar que no cal mobilitzar-se NOMES quan et toquen el voraviu, cal dir PROU quan la injustícia és manifesta i evident. D'acord, no es pot demanar que s'organitzi unes macro-manifestacions com vam fer ben bé tots contra la guerra d'Irak. Però sí que s'els pot demanar un mínim de recolzament com seria una senzilla signatura d'un manifest a favor dels catalans a decidir o proposar com ha de ser llur futur o anar al menys una estoneta als actes que gent com Òmnium Cultural fa a Madrid tot mirant de fer pedagogia.
Fot vergonya tot plegat. Ja ho deia Josep Plà: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. I és cert, pel que fa a Catalunya, aquesta és una veritat gravada a la pedra del temps.
0 comentarios