El Periódico: IRRENUNCIABLE CATALÀ
Els catalans no entendran que es negui al Congrés un dret que s'observa a Europa
JOAN Tardà
Portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Congrés dels Diputats
Fa pocs dies, a Tribuna Barcelona, el president del Congrés, Manuel Marín, deixava anar una pregunta amb la qual pretenia trobar entre el públic persones amb qui compartir la sorpresa que li havia provocat l'esclat reivindicatiu dels drets lingüístics a la Cambra que ell presideix. Es qüestionava què havia canviat respecte a la legislatura anterior perquè allò que no s'exigia aleshores, a partir del 2004 s'hagués convertit en demanda prioritària. Val a dir que el senyor Marín podia fer servir, en favor seu, que en l'anterior legislatura, o en qualsevol altra des del 1977, qui podia haver tingut força per reclamar-ho mai no hi va tenir interès. La pregunta, a més d'un exercici de retòrica, amagava interessadament el que ja sap: el factor de canvi rau en el desembarcament a Madrid de l'independentisme català constituït com a grup parlamentari.
Però ERC a Madrid té un avantatge que ens plau i ens dóna força. Aquesta posició favorable no radica tant en l'aritmètica parlamen- tària, sinó en el fet d'haver parlat amb el president Zapatero d'una manera clara i absolutament desacomplexada. I prou que ho sap: l'opció de l'independentisme català respecte a l'esquerra espanyola és de caràcter estratègic, cosa que significa entre d'altres objectius compartir (si és que la seva aposta envers nosaltres no és estrictament tàctica) una voluntat ferma d'avan- çar cap a un Estat plurilingüe. I certament, fins que no hàgim conquerit les modificacions constitucionals que garanteixin la igualtat jurídica de les llengües cooficials o no s'hagi legislat una llei de llen- gües de la qual es pugui desprendre una igualtat d'usos, és evident que Congrés i Senat esdevenen grans aparadors i catalitzadors de la pluralitat.
DESPRÉS DE 25 anys d'invisibilitat de la llengua catalana a l'Estat espanyol, l'any 2004 va arribar el moment de dir prou. Aquesta ha estat la feina d'ERC en aquest àmbit durant aquests primers mesos. Sense petulància, però d'una manera rotunda, sense por al ridícul ni a la violència que es genera. Al contrari, amb claredat, ho vam afirmar públicament el dia que vam donar suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, ho hem reclamat dia a dia des de la tribuna i ho vam deixar dit en la reunió bilateral mantinguda amb el PSOE el dia 17 a Madrid, en la qual es pretenia explorar un entesa de més envergadura.
Volem, per dir-ho ras i curt, la inclusió en l'article 6 del reglament del dret a parlar en llengua catalana (d'igual manera reclamem la capacitat de les institucions catalanes, els ajuntaments i la ciutadania a poder adreçar-se en català al Congrés i al Senat, així com la traducció de les lleis).
Una vegada reconegut el dret, ja hem manifestat la nostra voluntat d'incloure en aquest reglament la limitació de l'ús de la llengua catalana, també la gallega i l'euskera, en els plens, perquè som de l'opinió que en les comissions, que és on es desenvolupa la major part de la tasca parlamentària, la llengua de treball ha de ser el castellà, d'igual manera que a Estrasburg o a Brussel.les la llengua prioritària haurà de ser l'anglès.
Fins ara, el president Marín i el PSOE s'han dedicat a jugar al gat i la rata. L'un espera que siguin els companys de partit els qui es pronunciïn. Els altres pretenen refugiar-se en una decisió del president del Congrés, el qual, comprovant que la nostra reclamació anava agafant volada, va decidir tallar de soca-rel i prohibir tot allò que ja s'havia aconseguit.
Però aquest joc caducarà el dia 21 en la reunió de la ponència. Allà, PSOE i PP hauran de respondre, in- evitablement, a la nostra demanda (que també recolzen CiU, PNB, IU, Coalició Canària i Grup Mixt).
Sabem com respondrà el PP, però desconeixem què farà el PSOE. Tanmateix, la societat catalana difícilment podrà entendre que el president Rodríguez Zapatero pretengui que la llengua catalana pugui ser utilitzada al Parlament europeu i que se'ns negui a Madrid. Serà incomprensible que s'aprovi el dret de petició a Europa, a través del qual els catalans podrem adre- çar-nos a les institucions europees en català i, en canvi, els documents que un ajuntament tramet en català continuïn sent retornats d'ofici pel Congrés.
TOT AIXÒ probablement la societat catalana no ho entendrà. Amb tot, puc assegurar que nosaltres no ho acceptarem. En nom de la cultura, de l'europeisme i de la modernitat, uns conceptes que avui dia van estretament lligats al plurilingüisme, i també en nom de la voluntat de recórrer un camí plegats cap a l'estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, considerem que l'esquerra espanyola caurà en la irresponsabilitat si, aquest any 2005, aboca els diputats republicans a la insubmissió lingüística a la Cambra que presideix el senyor Marín.
El Periódico de Catalunya, 13/03/2005
JOAN Tardà
Portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Congrés dels Diputats
Fa pocs dies, a Tribuna Barcelona, el president del Congrés, Manuel Marín, deixava anar una pregunta amb la qual pretenia trobar entre el públic persones amb qui compartir la sorpresa que li havia provocat l'esclat reivindicatiu dels drets lingüístics a la Cambra que ell presideix. Es qüestionava què havia canviat respecte a la legislatura anterior perquè allò que no s'exigia aleshores, a partir del 2004 s'hagués convertit en demanda prioritària. Val a dir que el senyor Marín podia fer servir, en favor seu, que en l'anterior legislatura, o en qualsevol altra des del 1977, qui podia haver tingut força per reclamar-ho mai no hi va tenir interès. La pregunta, a més d'un exercici de retòrica, amagava interessadament el que ja sap: el factor de canvi rau en el desembarcament a Madrid de l'independentisme català constituït com a grup parlamentari.
Però ERC a Madrid té un avantatge que ens plau i ens dóna força. Aquesta posició favorable no radica tant en l'aritmètica parlamen- tària, sinó en el fet d'haver parlat amb el president Zapatero d'una manera clara i absolutament desacomplexada. I prou que ho sap: l'opció de l'independentisme català respecte a l'esquerra espanyola és de caràcter estratègic, cosa que significa entre d'altres objectius compartir (si és que la seva aposta envers nosaltres no és estrictament tàctica) una voluntat ferma d'avan- çar cap a un Estat plurilingüe. I certament, fins que no hàgim conquerit les modificacions constitucionals que garanteixin la igualtat jurídica de les llengües cooficials o no s'hagi legislat una llei de llen- gües de la qual es pugui desprendre una igualtat d'usos, és evident que Congrés i Senat esdevenen grans aparadors i catalitzadors de la pluralitat.
DESPRÉS DE 25 anys d'invisibilitat de la llengua catalana a l'Estat espanyol, l'any 2004 va arribar el moment de dir prou. Aquesta ha estat la feina d'ERC en aquest àmbit durant aquests primers mesos. Sense petulància, però d'una manera rotunda, sense por al ridícul ni a la violència que es genera. Al contrari, amb claredat, ho vam afirmar públicament el dia que vam donar suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, ho hem reclamat dia a dia des de la tribuna i ho vam deixar dit en la reunió bilateral mantinguda amb el PSOE el dia 17 a Madrid, en la qual es pretenia explorar un entesa de més envergadura.
Volem, per dir-ho ras i curt, la inclusió en l'article 6 del reglament del dret a parlar en llengua catalana (d'igual manera reclamem la capacitat de les institucions catalanes, els ajuntaments i la ciutadania a poder adreçar-se en català al Congrés i al Senat, així com la traducció de les lleis).
Una vegada reconegut el dret, ja hem manifestat la nostra voluntat d'incloure en aquest reglament la limitació de l'ús de la llengua catalana, també la gallega i l'euskera, en els plens, perquè som de l'opinió que en les comissions, que és on es desenvolupa la major part de la tasca parlamentària, la llengua de treball ha de ser el castellà, d'igual manera que a Estrasburg o a Brussel.les la llengua prioritària haurà de ser l'anglès.
Fins ara, el president Marín i el PSOE s'han dedicat a jugar al gat i la rata. L'un espera que siguin els companys de partit els qui es pronunciïn. Els altres pretenen refugiar-se en una decisió del president del Congrés, el qual, comprovant que la nostra reclamació anava agafant volada, va decidir tallar de soca-rel i prohibir tot allò que ja s'havia aconseguit.
Però aquest joc caducarà el dia 21 en la reunió de la ponència. Allà, PSOE i PP hauran de respondre, in- evitablement, a la nostra demanda (que també recolzen CiU, PNB, IU, Coalició Canària i Grup Mixt).
Sabem com respondrà el PP, però desconeixem què farà el PSOE. Tanmateix, la societat catalana difícilment podrà entendre que el president Rodríguez Zapatero pretengui que la llengua catalana pugui ser utilitzada al Parlament europeu i que se'ns negui a Madrid. Serà incomprensible que s'aprovi el dret de petició a Europa, a través del qual els catalans podrem adre- çar-nos a les institucions europees en català i, en canvi, els documents que un ajuntament tramet en català continuïn sent retornats d'ofici pel Congrés.
TOT AIXÒ probablement la societat catalana no ho entendrà. Amb tot, puc assegurar que nosaltres no ho acceptarem. En nom de la cultura, de l'europeisme i de la modernitat, uns conceptes que avui dia van estretament lligats al plurilingüisme, i també en nom de la voluntat de recórrer un camí plegats cap a l'estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, considerem que l'esquerra espanyola caurà en la irresponsabilitat si, aquest any 2005, aboca els diputats republicans a la insubmissió lingüística a la Cambra que presideix el senyor Marín.
El Periódico de Catalunya, 13/03/2005
0 comentarios