Diari Avui: Fresno, notícies d'Espanya
Josep-Lluís Carod-Rovira
El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.
Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.
La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre.
Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.
Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?
Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.
Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.
La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre.
Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.
Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?
Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
0 comentarios