Lágrimas de Luz

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002

Feia molt de temps que volia llegir-me aquesta obra de Rafa Marín. Aquest gadità professor de secundària no era per mí res més que un nom a les primeres pàgines d'alguns dels meus còmics que guardo amb més carinyo a la meva col.lecció. Diria, per exemple, títols com "Tríada Vértice" o un especial de "Los Inhumanos". Rafa Marín és, sense cap dubte, un guionista com hi ha pocs.

Fora dels còmics lo primer que vaig llegir d'ell fou "Mundo de Dioses", una prodigiosa mixtura de ciberpunk amb super herois voltant pels puestos i fent de les seves. Aquesta novela va estar la meva excusa per conèixer-li en persona demanant-li una signatura al llibre (després de treure la enganxina que delatava que n'havia comprat el llibre de saldo). Vaig descobrir que, a més a més, era una sort de erudit encantador pou de saviesa en tot allò que de cultura i subcultura em pogués agradar. Val a dir que n'hi ha qui diu que està massa encantat de conèixer-se, però és més aviat d'aquells que si es fa una mica el xulo és per que pot, no com la majoria dels seus detractors.

D'una de les seves xerrades tinc el record de que "Lágrimas de Luz" era fins i tot una infalible arma de seducció, paraules textuals. Un cop llegida diré que, òbviament, no n'hi ha per tant. Sí que és, però, un relat apassionant que m'he empassat amb autèntic delit.

És la història de Hamlet Evans, de la seva ascensió cap al lloc més alt on pot arrivar qualsevol amb una espurna de cultura: esdevindre una poeta al servei de la Conquesta.

Sembla que la humanitat no hi tingués res més al cap que conquerir tot l'univers sencer, peti qui peti, en una eterna guerra preventiva com aquestes que pateix el món ara per ara (un detall un pèl profètic per una obra original de l'any 1984).

Els primers capítols són senzillament prodigiosos, no només per encabir lo millor que he llegit de ciberpunk després de William Gibson, sinò per la seva envejable prosa. Cadascun d'aquests capítols es tanca amb una frase que sembla que estiguin escrits en vers.

Hamlet, però, abans de convertir-se en poeta les ha de passar magres a "Monasterio" on Marín ens delecta amb un amistós duel dialèctic entre el protagonista i el pater Espiglarés al voltant un dels seus poemes primerencs descoberts pel pater. És una crítica constructiva però despiatadament precissa i especialitzada. Tot una exhibició dels coneixements lingüístics de l'autor a més a més de, possiblement, una condensació d'altres crítiques que l'autor pot haver-ne rebut o fet. Per altra part, com que el pater el que vol és adaptar el poema al públic que en gaudirá, ens detalla d'una manera molt subtil com és la societat que rebrà l'art del protagonista.

La vocació de Hamlet Evans fa que tots els que somiem amb l'art d'escriure ens hi identifiquem de bon principi, tot i les transformacions que Rafa Marín el fa patir. Ens porta cap a allò més alt de la humanitat, fent-nos testimonis de los millor i lo pitjor que té l'home per oferir a l'univers: la Conquesta, una guerra prou semblant a l'etern conflicte que mantenien les mega-nacions del 1984 de Orwell.

La guerra, però, és una merda, massa per l'ànima sensible d'en Hamlet, que acavarà marxant de l'exércit sentenciant el seu destí a un "via crucis" apassionant i desgarrador.

És, doncs, un llibre de bon llegir que no em va provocar més queixa que els passatges on Marín s'hi fica en fangars científics que feian grinyolar la meva formació de biòleg.