Un món a ulls de llop

Sembla que a la Espanya Eterna li faci mal Catalunya. Els catalans com espanyols de primera pel que fa a pagar els impostos, tots engreixant les arques de Madrid, però quan toca repartir el poder sembla com si fóssim espanyols de tercera o, encara pijtor, estranjers i sospitosos de lo més dolent que hom pugui imaginar. Per que amb aquesta OPA de Gas Natural cap a Endesa desperta unes paranoies a Madrid que farien riure si no fós tant penós de patir. Si Gas Natural fós andalusa no li posarien cap problema, de fet abans es deia Catalana de Gas i sospito el motiu per haver-ne canviat el nom. De tantes i tant grosses que han arribat a dir els de la Brunete Mediàtica la més reveladora ha estat una de l'anterior ministre d'economia del PP que preferia que Endesa la comprés una multinacional europea en comptes d'una de catalana.

En això els hi passa com l'etern i soterrat debat sobre la nacionalitat de Cristófol Colom. A un país de més normal, a la mínima que hi hagués una proba de que fós compatriota, s'hi agafarien com a un ferro roent. Però no senyor, prefereixen mil vegades que el descobridor d'amèrica sigui italià en comptes de català o mallorquí.

I es que no s'ens pot confiar res als catalans, no senyor.

Soc relativament nou en això de l'independentisme i, ara per ara, pot molt ben ser que la de l'any passat sigui la darrera vegada que hi vaig a la estàtua d'en Rafael de Casanova a veure-hi la ofrena floral. Aquest any només hi vaig arrivar a assistir a la cerimònia institucional del Parc de la Ciutadella, on m'hi vaig emocionar fins a la plorera i, a estones, vaig sentir profunda vergonya d'ésser català i independentista.

La primera va estar la xiulada a Mayte Martín per cantar flamenco, i a mes a mes en castellà, a l'acte. Jo, que de que em vaig assabentar del tema ja estava en contra de la seva pressència, hi vaig aplaudir per mirar de combatre els xiulets de protesta que es sentien. Estic d'acord amb el xiulaires aquest en que la Diada és una cel.lebració reivindicativa per Catalunya i en català, ara bé, un cop fet lo fet la cantant no té cap culpa de que algú de la organització hagi confós la gimàsia amb la magnèsia. No era el moment ni la manera de protestar.

Per altra part la cerimònia em va resultar un pel allargassada. De la emoció i solemnitat del Cos d'Honors dels Mossos d'Escuadra desfilant devant meu mentre gralles i tambors tocaven Els Segadors va passar a la destrempada i ensopiment de Maria del Mar bonet i la resta fins que Josep Carreras s'hi llançà amb L'Emigrant i, de nou amb Els Segadors, issaren la senyera. Jo hauria anat directament a la issada de bandera, tal qual es va fer, però passant directament de la desfilada a L'Emigrant i que després haguessin fet totes les actuacions musicals i rapsòdiques del mon mundial.

Un cop a casa, tot sentint les notícies de la resta d'actes i successos al voltant de La Diada, vaig tornar a sentir vergonya. Ara per arar no vull tornar a un acte on em senti avergonyit d'anar acompanyat, on em vegi obligat a explicar per qué criden, xiulen i insulten a una gent que no en té de fet cap culpa. Per que tret dets puntuals i especialment intensos com hagués estat un PP portant-li flors a Rafael de Casanova no hi ha CAP justificació per boicotejar l'acte d'aquesta manera. Per que és això el que fan aquestos que tant diuen defensar Catalunya: pur i dur boicot. I passo de parlar de les agressions dels super-independentites als de les JERC al Fossar de les Moreres.

Tot d'una m'informaré de quin va estar l'ambient als actes prop de casa, Cerdanyola del Vallés, i si va estar com m'espero ja tinc la meva Diada de l'any vinent. Que ja n'hi ha prou de que tants conciutadans "abandonem" casa nostra en favor d'una Barcelona que no sempre s'ho mereix.

Seguint emb el tema de la OPA de Gas Natural a Endesa tenim a la ínclita Esperanza Aguirre (segons Gomaspuma es deia tot junt: "Sí, todo junto, es Peranzaguirre") que m'ha regalat una senyora perla:
"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional"

O sigui que aquest tros de líder del PP reconeix que Catalunya és una nació DIFERENT que la seva, suposo que la seva es Espanya.

Tot una notícia. Llàstima que sigui un làpsus com aquella vegada que Jeb Bush, germaníssim de George W. Bush i governador de Florida, per poc que no va proclamar la 3a República de Espanya.

X-D

Fa temps quan hi anàrem la meva dona i jo a Bogotà per casar-nos-hi, vaig patir el pitjor aiguat de la meva vida (i mira que n'ha plogut des de llavors). I es que el temps a la capital colombiana està d'un boig que li dona la volta al marcador: tan bon punt fot un sol que et crema l'ànima com de sobte es desferma el fotut Diluvi Universal, tot d'una com si a Bogotà plogués igual que es fa de dia a la Vil.la del Pingüí. El carrer era ja un riu quan un taxi ens hi rescatà. El trànsit, com era d'esperar, es tornà impossible i perillòs. Prova d'això fou una escena que vaig poder veure de passada.

Un de tants taxis que omplen els carrers s'havia fotut de morros amb el cul d'un 4x4. Els ocupants de tots dos vehicles eren ja fora tot i la pluja, tots prou tranquils excepte el taxista. Aquest era tot un homenàs de prop de 50 anys que estava plorant com un nen petit. Només vaig poder sentir que deia "mi carro" entre plors i gemecs. Val a dir que molt probablement l'accident era culpa seva. La conducció tan agressiva que maneguen a Bogotà és una capsa de trons quan la pluja converteix l'asfalt en una pista de patinatje. Potser les seves eren llàgrimes de cocodril per intentar sortir lo mes ben parat possible de les despeses de l'accident, potser. Els seus plors, però, em semblaren massa sincers. Trobo que només la més profunda dessolació pot transformar un home adult en un nen perdut de la seva mare. No em puc treure del cap que a aquell taxista amb el tros de bony al morro del seu taxi se li esquinçaven totes les esperances per l'any nou, tot just havíem passat Nadal. Les seves i les de tota la seva família.

Ara bé, el que trobo potser més trist és el fet d'haver-ne parat jo més atenció en aquest fet puntual que no pas en el famós Tsunami que aquells dies s'havia menjat mitja Oceania, o pels desplaçats per culpa del conflicte armat pidolant als carrers de Bogotà o pel funeral on vaig anar aquell mateix dia. Un noi de 26 anys menjat per la leucèmia.

Potser que per insesperat i insòlit s'em quedà a la memòria el plor d'un taxista derrotat per la vida tot començat l'any 2005 sota la pluja a Bogotà.