Un món a ulls de llop

Aquesta recopilació de contes de ciencia ficció d’autors espanyols és tota una agradable sorpresa:

Campos de otoño, de Daniel Mares:
A la ciutat de "Campos de otoño" ha començat a actuar un assasí en sèrie i l'inspector Torres ha de trobar, entre becaina i pixada prostàtica, el culpable junt a una criminòloga insultantment jove que li desperta tota la alscívia perduda any d'antivi. Un protagonista amb molta mala llet i unes manies de vell impecablement narrades. Però la ressolució final de la trama em va semblar un pel forçada. Això sí, gairebé m'hi pixo de riure amb els dos iaios, policia i assasí, perseguint-se a pas de vella.

Una Canica en la palmera, de Rafael Marín:
Una preciossitat de conte gairebé autobiogràfic on una nena es fa amiga d'un nen molt extrany. Com m'acostuma a passar amb tot lo llegit d'en Marín, no tinc res a dir en contra. De fet penso fer servir aquesta narració pels futuribles contes infantils que pugui escriure.

Los caminos de sueño, d'Eduardo Vaquerizo:
Els supervivents d'una de les darreres naus que n'escapà de la Terra hi torna amb una nau prestada per trobar que la Humanitat ha canviat fins i tot massa. És un conte d'aquells que m'agradaria ser pou bó per escriure. Ens omple el la imaginació de paraules noves llur significat basta i sobra amb que s'insinuï i, de fet, amb un dels finals mésmacos que he llegit mai.

Sombras peregrinas, de Ramón Muñoz:
Sembla que la fantasia de "cachaba y boina" va ser flor d'un dia, car que ni Daniel Mares ni l'autor d'aquest conte semblen gaire interessats en convertir els seus contes de fantasia rural en una saga. Una llàstima, sincerament, per que és del tot una delícia el poder trobar noves interpretacions als paissatjes que, any rera any, ens hem dedicat a ignorar des del cotxe camí del poble cada estiu.

M'encanta la construcció dels personatjes, poquet a poquet com qui camina per la muntanya, i una descripció de l'entorn que em va fer sentir el fred del camí als peus. I no us perdeu la esgarrifosa manera que aquí s'inventa, o no, per crear el seu particular monstre.

Intruso, de Rodolfo Martínez:
Aquí em trobo amb un d'aquells contes que voldria haver escrit jo mateix. Un narrador de contes arriva a un poblet esquimal i s'hi queda per aprend e els contes dels esquimals i explicar-ne els seus fins decideix marxar per buscar-ne d'altres. D'aquesta manara, sense que passi gaire més, en Roldolfo ens sedueix amb una meravella de conte amb d'altres contes més petits a dintre que et fan pensar en la part autobiogràfica que ens presenta. També m'agradat el subtil homenatje que fa a Star Trek. El que ja no m'agrada tant son un parell de metàfores que fa servir que em semblen fora de context. Dos casos: un personatje parla de la seva dona i de la seva por a no entendre-la del tot com "había cosas de ella que le desconcertaban, como si de algún modo hubiera dentro de ella un salón al que no tuviera acceso" quan l'home és d'un poble que mai ha vist una casa ni les sales o habitacions que pugui haver dintre. Ni tampoc cola "el futuro es igual que un pastel: no descubres a qué sabe hasta que lo has probado" al mateix entorn on dubto que tinguessin forns ni llevats per coure pastissos.

De totes maneres, aquest parell de detalls no desmereixen la incontestable qualitat del conte que tanca amb un genial final obert.

La jauría de Adamán, de Armando Boix : Realment no entenc qué fot aquest conte en aquesta recopilació. Malgrat que la història narrada no està pas malament té la dubtosa virtut de començar i acavar de la pitjor de les maneres que he vist mai.

No tinc cap problema amb que el prota sigui un antic professor universiari ficat a caçador de misteris que es salva pels pels d'un grup dels pitjors salvatjes que hom pugui imaginar. Aquesta part és prou bona. El que em molesta és la manera que té de "regalar-li" la narració del seu secret en una situació sense solta ni volta.

Morir en tu bañera y otras lamentables casualidades, de Félix J. Palma:
Snezillament acollonant, així és aquest conte. Un home veu com les dones amb qui s'enrotlla acaven morint relliscant a la dutxa. És, de fet, la història un gafe perillós com hi pocs. Val a dir que l'autor és molt aficionat a descriure massa cruament asassinats, violacions i segons quines expressions sexistes. No és, però, res que no es pugui perdonar amb un conte tan bó, amb personatjes seductorament construïts i amb il.larants escenes com les de l'inspector Valera que, tot investigant les morts, prova la dutxa, en tanga i amb un casc de moto posat, per veure com pot ser de provable relliscar en aquella dutxa d'aspecte tan inofensiu.

Un conte rodonet, rodonet on potser el protagonista lliga amb una facilitat totalment de ciència ficció, o potser de terror per que, un cop acavat el conte, estic ben segur de que era cosa del Diable tant d'èxit sexual.

Leer entre líneas, de Antonio Cotrina:
Un jove ben bé perfecte amb una vida perfecta, o com a mínim prou envejable pel 90% dels lectors, s'hi trobar amb un més que heterodox professor de universitat que li fa obrir els ulls a una nova realitat coexistent amb la "nostra".

Potser serà que soc rolero, però el que més m'impacta dels textos d'en Cotrina és la manera de justificar lo fantàstic barrejat amb lo quotidià amb una coherència sense fisures. Aquí, de fet, ens explica la mare dels ous del món mig imaginari d'on va treure les seves noveles "Lilith" i "Las fuentes perdidas" i és quelcom tan senzill com sorprenent: tot el que s'ha escrit mai i es pugui escriure té un texte amagat entre llurs línies i el mateix passa amb la pròpia realitat física. A partir d'aquí no hi ha cap altre límit que la imaginació.

Sinopsi:
En un món equivalent a la nostra prehistòria hi viuen els elfs wolfriders. Uns éssers baixets i mágics, no pas allargassats com els descriu Tolkien, sempre en guerra amb els primitius humans que viuen al llindar del seu bosc. Un dia la guerra els porta a fugir del bosc i a recòrrer terres desconegudes cercant l'orígen de la seva gent.

Crítica:
Fins fa poc només coneixia Elfquest de les poques vegades que repassava el Previews i d'un article a Bibliópolos on Rafa Marín cantava les excel.léncies d'aquesta rara avis del còmic americà. I sí, el Rafa tenia tota la raó. Elfquest és un còmic on es nota la que una dona hi treballa i molt bé, narra una història gran com la vida mateixa: cruel i formosa, plena de sexe i de mort i de personatjes completament creibles per molt petitons i immortals que siguin.

La resta son detalls que millor que els coneixeu directament. És un còmic de lectura imprescindible, malgrat que la seva compra no ho és pas tant. Vull dir que els "Archivos Elfquest" que publica Norma és, comparat amb la original de fa anys enllà, una merda ensucrada que només em compro com a mal menor. No només posa en blanc i negre un còmic que ja té una impressionant verssió en color -al menys en part-, sino que a mes a mes ho fan en un format on destrossen la paginació original. Val a dir que aquesta col.lecció és EXACTA a la que es vén actualment als USA i, llavors, Norma no té la culpa de gaire més que de cobrar-ne potser massa: 11€.

Un altre tema és la edició de luxe del corpus inicial d'aquest còmic. Aquesta sí que és absolutament impecable en lo tècnic, el que passa és que el preu ja és insultant: 30€.

Resumint: ben bé us suplico que us el llegiu tot, però no us puc recomanar que el compreu. Menys robar-lo feu el que volgueu i, com jo, espereu a que el venguin de saldo. Per que amb aquests preus no hi ha qui arribi.

Temps era temps, quan els jocs de rol centraven tot a la meva vida que no fos estudiar (les dones no em feien prou cas com per a ocupar-me massa temps real) i encara tenia temps per somiar en d'altres maneres de perdre el temps, que vaig fer l'story-board d'un còmic que narrava la història d'un noi que es transformava en llop enmig d'un atac de banyes.

El temps passava i a ningú l'interessava dibuixar aquesta història, així que vaig decidir de transformar-la en un relat.

Aquesta, fora dels típics treballs del cole, fou la primera vegada que escriguí amb una miiiiica de seny. I hauria estat la darrera si no hagués estat per la Hispacón del 2002 a Getafe on vaig tornar a casa amb el vici d'escriure malaltissament revifat. Alló em portà a les mans de la gent de Fuentetaja Literaria, a llur curs per internet vag descobrir que, per poc o molt talent que pogués tenir, tenia prou traça com per que em fós obligatori escriure.

Aquest curs el vaig haver de deixar per car, malgrat que val el que costa. Tot i això, és un exercici d'aquest curs el que ha esdevingut la consecució d'un somni: m'han publicat un conte.

No sé quan trigarà aquesta flor a fer estiu, si en fa mai, però ara per ara no puc estar més content. Vale que és "només" una revista electrònica, una web, i que no n'he rebut ni un ral. Però el fet d'haver arrivat fins aquí tant aviat supera MOLT la millor de les meves espectatives.

Axxón, on hi surt el meu conte, és una revista que s'ha mantingut com un roc sota la tormenta publicant-se durant 15 anys com si res i és just al seu número 150. A mes a mes, el meu nom surt al costadet del de Domingo Santos, tot un patriarca de la ciència ficció en espanyol.

En fí, que amb prou feines m'ho puc creure i que us invito a llegir-lo i que visiteu les webs on hi surt la resta de informació del que he parlat:
El Boleto (el meu conte): http://axxon.com.ar/rev/150/c-150cuento5.htm
Revista Axxón nº150: http://axxon.com.ar/rev/150/axxon150.htm
Asociación Española de Fantasía Ciencia Ficción y Terror: http://www.aefcft.com/

P.D.: Així doncs em pregunto: ja soc un escriptor?