Un món a ulls de llop

Arribo com una setmana tard amb aquest escrit. Volia parlar dels darrers dies del Sant Pare, la seva agonia exposada al poble i com m'afectava veure'l. Ara em toca escriure el que jo abans ja esperava: la mort de Joan Pau II. Esperava la seva mort per que deixés de patir i poguéssim recordar-lo com era al principi. O potser més aviat desitjava que es retirés per que algú de més progressista agafés les regnes del Vaticà, mai he estat d’acord amb les tendències més conservadores que ell alentava. Retirar-se, però, no ho ha fet mai cap pontífex i, de fet, és en aquesta mateixa línia interpreto la seva pública agonia. Ell sempre va viure al servei del seu càrrec i les seves creences i just per això va complir la seva feina tant com li va permetre la seva salut, molt més del que hauríem aguantat qualsevol de nosaltres.

És cert que, fruit de la mandra que em va allunyar de l'església el veia una mica com un vell tronat sortint a la balconada del Vaticà dient "no folleeeeeeeuuuuu, que és pecat i s'us caurà a rodaaaaanxeeeeees". Però avui he tornat als dies en que la meva FE fou més ferma i innocent i ell era prou jove com per baixar dels avions baixant les escales de tres en tres, i no he pogut evitar sentir un calfred i una profunda tristesa.

Potser com em va passar amb el meu tiet Benito, arribo un pel tard a adonar-me de que ell, ara el finat Sant Pare, em va estimar, ens va estimar a tothom. Potser no ens va entendre, o no ENS vam entendre, però ens va estimar i en aquest amor s'hi va deixar la vida.

Ara em toca reflexionar també en el meu paper com a creient i, malauradament, gairebé amagar la meva tristor davant un món on queda modern enriure's del patiment.

Ara, després de riure'm en tantes i tantes imitacions que li van fer, després de renegar davant la seva connivència amb l'Opus Dei, recordo aquella visita seva al Camp Nou on el vaig veure petit, tan petit com un ratolinet blanc des de dalt la grada (dalt de tot de no sé quin gol) i faig el que puc per no plorar quan sento arxius de la seva veu d'abans, quan li sobraven les forces.

Descansa en pau Sant Pare, que aqui ja farem lo que podrem.

Un cop començo a recuperar-me del cop de la seva mort, ho he d'admetre, arriba el moment de reflexionar tot lo fredament que es pugui en la seva vida i trajectòria. He seleccionat els següents dos articles on hi fan una crítica, prou respectuosa, amb les que jo m'hi identifico.

• Joan Pau II va aprofitar les noves tecnologies per difondre la tradició catòlica més tradicionalista

JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005

El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.

A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.

Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.

En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.

En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.

En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.

El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.

Vicent Partal
04/04/2005

Jo sóc ateu. Però valore molt el paper de la religió en les societat humanes. He après a fer-ho amb els anys i amb el contacte amb molta gent magnífica, que de la religió, de creure en alguna cosa, treu la força per a assumir els seus envits personals o col·lectius. Per això he seguit amb una especial atenció la llarga agonia del papa Joan Pau II i la complexitat de la seua figura, que s'ha manifestat també en la seua mort. Joan Pau II era un home difícil de preveure. I jo tendesc a trobar interessant aquest tipus de persones, més que no les previsibles. Perquè sovint, però no sempre, això indica una capacitat de pensament propi i d'insubmissió als criteris generalitzats. El mateix papa que s'oposava de forma valenta a la guerra de l'Irac condemnava milions d'africans amb la proscripció de l'ús lliure del preservatiu. No és fàcil d'entendre, però crec que tampoc no s'hi val a acréixer la caricatura. Aquests dies hem assistit a un procés, supose que impossible de frenar, de pràctica santificació del cardenal Wojtila. La mort, sovint, té aquestes coses: és el moment que es fa més difícil de discutir. Sobretot quan parlem d'una persona com Joan Pau II, que ha estat un dels actors principals de l'escena mundial d'aquests darrers vint-i-cinc anys. Supose que amb el pas del temps la seua figura prendrà una dimensió més ajustada, que sumarà a les seues virtuts els seus defectes.

Ahir a la tarda, al camp del Barça, algú va interrompre el minut de silenci en la seua memòria cridant: 'Però si era un feixista!' Massa fàcil. Joan Pau II va lluitar amb cos i ànima contra el comunisme i era un anticomunista ferotge. Negar això fóra estúpid. Però després de caure el mur de Berlín hem de recordar també que va escriure algunes de les pàgines més dures que s'han llegit aquests darrers anys contra l'immisericorde funcionament del capitalisme. No veure aquest aspecte de la seua acció política i fixar-se solament en l'altra és injust. Com és injust d'oblidar el papa que es va alçar sense cap dubte en defensa de la Sarajevo 'musulmana' asfixiada pels 'cristians' serbis. O el papa que va defensar la causa palestina en tot moment. Jo crec que els seus defectes principals no varen estar en aquest terreny sinó en el de la concepció de la fe cristiana (i ho dic amb tota la humilitat possible, que per això m'he confessat ateu de bon començament). Com a papa Joan Pau II era un monarca. I un monarca absolut. I no va dubtar a fer ús del seu extraordinari poder, dins el Vaticà i dins l'Església. I si he dit abans que és difícil d'oblidar el papa que es va alçar per Sarajevo també he de dir que és difícil d'oblidar el papa que va sermonejar agrament Ernesto Cardenal a Nicaragua, el papa que va combatre amb tota la força que tenia a les mans la Teologia de l'Alliberament. Ho va fer per un cert anticomunisme primari? Ho va fer per la pressió de la dreta vaticana, inclòs l'Opus, que tant han influït en ell? Ho va fer per imposar un principi d'autoritat caduc i vell? No ho sé, però no m'agradava ni m'agrada aquesta faceta autoritària i estricta de Joan Pau II. Faceta que li va portar a cometre alguns dels errors més greus del seu papat. Per exemple la seua oposició a l'ús dels preservatius. Oposició que l'església africana li va demanar de suavitzar per no condemnar a una mort quasi segura de sida milions de joves africans. En això la seua insensibilitat esborrona. Sobretot per contrast amb aquells moments en què manifestava una extrema sensibilitat, com quan es va oposar públicament, als Estats Units, a la pena de mort. L'escassa simpatia de Joan Pau II pel català, per l'església catalana, és un altre punt en contra. Cosa sorprenent, perquè ell sempre s'havia portat com un gran patriota polonès. Aquella missa a Madrid en la qual va regalar les orelles d'Aznar reclamant als joves que s'allunyaren del nacionalisme és un mal record. Per on ho va dir, per la manera com ho va dir i per haver-ho dit davant de qui ho va dir. I per com va ser usat allò que va dir. En tot cas, avui allò que crec que s'ha de reconèixer és la gran capacitat de lideratge que el cardenal Wojtila fou capaç de desenvolupar. Però sense negligir que el cost ha estat molt dur.

De totes les esglésies possibles que podíem tenir a la primeria del segle XXI, en tenim una que ha expulsat les visions més obertes i progressistes sense gens de pietat i sense gens de voluntat de diàleg. Paradoxalment, el diàleg que Joan Pau II proposava fora de l'església no ha existit per als seus. I aquesta és potser la seua més gran contradicció. Al seu successor tocarà ara de superar aquest greu defecte. L'església ha viscut massa anys en un univers del qual era el centre. Ho va perdre tot abruptament i Wojtila ha provat de ressuscitar-la amb una barreja d'actituds ètiques irreprotxables, d'autoritarisme administratiu i polític i de dogmatisme canònic caduc. La barreja és molt complicada i, si el seu successor no hi posa remei, el cristianisme pot acabar derivant més cap a una església críptica, atrinxerada i radicalitzada en les consignes contra el món que no cap a la institució moderna i adequada a la realitat del segle XXI que tots, nosaltres els ateus també, necessitem.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l’hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D’una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l’únic problema real és que l’espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l’anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d’Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d’acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d’Andalusia, d’aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l’àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s’integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d’una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l’entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d’haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l’acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d’Andalusia, la Xina o l’Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d’entendre i d’actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d’allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d’aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L’experiència diària, la manera com interactua la gent, l’estructura socio-econòmica i l’ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d’aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d’integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d’altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d’immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d’actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d’estructurar la societat, d’integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s’intenta. Amb la interferència contínua de l’amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d’integració. Igual com se’n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l’espoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d’etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s’aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s’estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d’entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d’aquesta col·lectivitat diferenciada. No n’és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d’hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l’altre, es realimenten l’un a l’altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d’entrada ell no m’hagués considerat català, segurament no m’hauria parlat en català. I si jo no me n’hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l’escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d’altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d’Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l’agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d’aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l’enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d’altres que s’hi queden, deixen tot a la seva terra d’origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d’acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l’aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n’adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l’opció a una vida millor i més digna que no pas la de l’esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l’aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s’hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l’abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l’extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l’inici en comú d’aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d’energia positiva, el resultat afirmatiu d’un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l’esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l’estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

No es pas la primera vegada que li trobo quelcom de semblant a l'etern debat sobre la independència de Catalunya i el matrimoni homosexual.

Vull dir, front al matrimoni homosexual molts contraris que no volen quedar com uns carques diuen: "jo no estic pas en contra de que formin parella, però que no sigui MATRIMONI". Si els hi volem reconèixer el dret a viure en parella i A MES A MES que tinguin las resta de drets dels matrimonis com el d'adopció, pensió per viudetat, etc, SENSE dir-li matrimoni hauríem de modificar gairebé totes les lleis del país (i això passa també el mateix amb les parelles de fet indepentment del génere dels contraents). En canvi, NOMÉS reconeixent el dret al matrimoni dels homosexuals ho arreglem TOT d'una tacada (i no vull entrar ara en consideracions teològiques ni els suposats drets del nen que se li vulneren amb uns pares homosexuals).

I la independència... Ens trobem a Catalunya en un moment històric en que, com que no podem ser independents per demà a les vuit del matí, intentem d'aconseguir-la a pessigades reclamant obvietats com seleccions catalanes amb tots els ets i uts, el retorn dels papers "de Salamanca", la fí de l'expoli fiscal, la presséncia del català a Europa, una conferència episcopal pròpia, etc.

Tot això, vull dir, s'arreglaria DE COP amb la independència. Tan senzill com això. Podríem negociar tots els temes de tu a tu amb qui calgués sense els crits dels que ni ens entenen ni ens volen entendre.

I acavaré amb una altra obvietat: posats a dessitjar, prefereixo arrivar a la independència poquet a poquet, tocant els nassos, en comptes d'organitzar una revolta. Que amb les revoltes sempre acaven pagant justos per pecadors.

• Els catalans no entendran que es negui al Congrés un dret que s'observa a Europa

JOAN Tardà
Portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Congrés dels Diputats

Fa pocs dies, a Tribuna Barcelona, el president del Congrés, Manuel Marín, deixava anar una pregunta amb la qual pretenia trobar entre el públic persones amb qui compartir la sorpresa que li havia provocat l'esclat reivindicatiu dels drets lingüístics a la Cambra que ell presideix. Es qüestionava què havia canviat respecte a la legislatura anterior perquè allò que no s'exigia aleshores, a partir del 2004 s'hagués convertit en demanda prioritària. Val a dir que el senyor Marín podia fer servir, en favor seu, que en l'anterior legislatura, o en qualsevol altra des del 1977, qui podia haver tingut força per reclamar-ho mai no hi va tenir interès. La pregunta, a més d'un exercici de retòrica, amagava interessadament el que ja sap: el factor de canvi rau en el desembarcament a Madrid de l'independentisme català constituït com a grup parlamentari.
Però ERC a Madrid té un avantatge que ens plau i ens dóna força. Aquesta posició favorable no radica tant en l'aritmètica parlamen- tària, sinó en el fet d'haver parlat amb el president Zapatero d'una manera clara i absolutament desacomplexada. I prou que ho sap: l'opció de l'independentisme català respecte a l'esquerra espanyola és de caràcter estratègic, cosa que significa entre d'altres objectius compartir (si és que la seva aposta envers nosaltres no és estrictament tàctica) una voluntat ferma d'avan- çar cap a un Estat plurilingüe. I certament, fins que no hàgim conquerit les modificacions constitucionals que garanteixin la igualtat jurídica de les llengües cooficials o no s'hagi legislat una llei de llen- gües de la qual es pugui desprendre una igualtat d'usos, és evident que Congrés i Senat esdevenen grans aparadors i catalitzadors de la pluralitat.

DESPRÉS DE 25 anys d'invisibilitat de la llengua catalana a l'Estat espanyol, l'any 2004 va arribar el moment de dir prou. Aquesta ha estat la feina d'ERC en aquest àmbit durant aquests primers mesos. Sense petulància, però d'una manera rotunda, sense por al ridícul ni a la violència que es genera. Al contrari, amb claredat, ho vam afirmar públicament el dia que vam donar suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, ho hem reclamat dia a dia des de la tribuna i ho vam deixar dit en la reunió bilateral mantinguda amb el PSOE el dia 17 a Madrid, en la qual es pretenia explorar un entesa de més envergadura.
Volem, per dir-ho ras i curt, la inclusió en l'article 6 del reglament del dret a parlar en llengua catalana (d'igual manera reclamem la capacitat de les institucions catalanes, els ajuntaments i la ciutadania a poder adreçar-se en català al Congrés i al Senat, així com la traducció de les lleis).

Una vegada reconegut el dret, ja hem manifestat la nostra voluntat d'incloure en aquest reglament la limitació de l'ús de la llengua catalana, també la gallega i l'euskera, en els plens, perquè som de l'opinió que en les comissions, que és on es desenvolupa la major part de la tasca parlamentària, la llengua de treball ha de ser el castellà, d'igual manera que a Estrasburg o a Brussel.les la llengua prioritària haurà de ser l'anglès.

Fins ara, el president Marín i el PSOE s'han dedicat a jugar al gat i la rata. L'un espera que siguin els companys de partit els qui es pronunciïn. Els altres pretenen refugiar-se en una decisió del president del Congrés, el qual, comprovant que la nostra reclamació anava agafant volada, va decidir tallar de soca-rel i prohibir tot allò que ja s'havia aconseguit.
Però aquest joc caducarà el dia 21 en la reunió de la ponència. Allà, PSOE i PP hauran de respondre, in- evitablement, a la nostra demanda (que també recolzen CiU, PNB, IU, Coalició Canària i Grup Mixt).
Sabem com respondrà el PP, però desconeixem què farà el PSOE. Tanmateix, la societat catalana difícilment podrà entendre que el president Rodríguez Zapatero pretengui que la llengua catalana pugui ser utilitzada al Parlament europeu i que se'ns negui a Madrid. Serà incomprensible que s'aprovi el dret de petició a Europa, a través del qual els catalans podrem adre- çar-nos a les institucions europees en català i, en canvi, els documents que un ajuntament tramet en català continuïn sent retornats d'ofici pel Congrés.

TOT AIXÒ probablement la societat catalana no ho entendrà. Amb tot, puc assegurar que nosaltres no ho acceptarem. En nom de la cultura, de l'europeisme i de la modernitat, uns conceptes que avui dia van estretament lligats al plurilingüisme, i també en nom de la voluntat de recórrer un camí plegats cap a l'estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, considerem que l'esquerra espanyola caurà en la irresponsabilitat si, aquest any 2005, aboca els diputats republicans a la insubmissió lingüística a la Cambra que presideix el senyor Marín.

El Periódico de Catalunya, 13/03/2005

JORDI Sánchez
Professor de Ciència Política de la UB

La majoria de ciutadans d'aquest país creuen que Catalunya és una nació. Afirmar-ho fora de Catalunya, però, ha estat sempre motiu de polèmica i fins i tot ha generat sospites d'inconstitucionalitat i secessionisme. Hi ha qui creu que de nació només n'hi ha una i que aquesta és l'espanyola. Aquesta visió reduccionista i jacobina d'Espanya ha dominat la vida política d'aquest Estat des de fa anys i anys. S'ha impedit sistemàticament que la realitat plurinacional i pluricultural es manifestés amb naturalitat. No és fàcil saber quins costos ha pogut tenir aquesta actitud, malgrat que d'entrada n'hi ha un de ben evident: la incomoditat que per a molts catalans ha representat sentir-se integrants d'una realitat --l'espanyola-- que negava un fet evident.

Tot apunta que el nou Estatut recollirà la definició de Catalunya com a nació, abandonant el terme ambigu de nacionalitat que recull l'Estatut actual. Més enllà del reconeixement que això representa, la inclusió d'aquesta afirmació en el nou Estatut és un gest de pedagogia que no hauria de passar desapercebut ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. Les relacions entre poders polítics catalans i institucions espanyoles aniran millor el dia que tothom, desacomplexadament, pugui expressar-se des d'allò que és, des d'allò que legítimament creu que és i vol continuar sent.

No és aquest un debat nominalista ni estrictament simbòlic. Tot i que no hauríem de menystenir la importància dels símbols en la construcció de l'imaginari polític i col- lectiu de qualsevol comunitat, tam- bé la catalana. Cal evitar caure en una guerra de símbols i la millor manera de fer-ho és dient les coses pel seu nom. Benvinguda sigui la definició de Catalunya com a nació.

(Notícia publicada a la pàgina 12 de l'edició de 4/21/2005 de El Periódico)