Un món a ulls de llop

És cultura catalana? jo, en la meva humil opinió, diria que no. Això ni li dona ni li treu res.
És respectable? doncs sí, però em fa una mandra que no vegis.

El que és indiscutible és que és cultura A Catalunya, es a dir, acceptem les sevillanes com a cultura (dintre del cante jondo) i que les ballen en territori català. I fins i tot accepto que els hi hagi de subvencionar la Generalitat, sempre que les comptes estiguin ben clares (tampoc hi vull entrar massa en aquest tema). El que no m'agrada gens és que per pagar les sevillanes d'altres manifestacions més autòctones s'hi hagin de quedar sense subvenció. És això xenofòbia, potser. Si ho és ja m'ho faré mirar.

Haig d'admetre que en tinc una mica de racança envers tot lo andalús. Fa lleig, però les coses són com són. Sóc fill d'immigrants castellans i visc a Cerdanyola, dintre l'Àrea Metropolitana de Barcelona, on la pressència de andalusos i llurs descendents és massiva. Tot i això, no m'hi identifico GENS amb les sevillanes ni amb res que se li assembli. M'emociono molt més amb les gaites i d'altres històries filo-cèltiques malgrat que no es correspón emb els meus orígens. També passa que encara em cou la identificació Andalusia-Espanya que encara no ens acavem de treure del damunt.

Vaja, que no m'en alegro pas quan al tren, per exemple, a un grupet els hi dona per fer palmes. Ara bé, prefereixo posar-me auriculars i estalviar-me la mala sang. Així doncs, queda clar que no m'agrada GENS el flamenco i res que se li assembli. Això, ho haig d'admetre, n'afecta la meva opinió sobre la catalanitat de la Feria de Abril.

Vull ser, de totes maneres, just responent la pregunta: La Fira d'Abril de Barcelona és cultura catalana? doncs no.

I la rumba? això sí.

M'explico. Per les referències que tinc, la Fira d'Abril no es més que la transpossició, millor o pijtor aconseguida, de la Fira que fan a Sevilla a les mateixes dates. L'únic fet diferencial entre una i altra Fira és la pressència dels partits polítics a la Fira de Barcelona, sempre a la caça del vot. Dit d'una altra manera, que fotin el "Baile de la Rueda" (una mena de jota que ballen a El Burgo de Osma, Soria) al mig de la Plaça Catalunya no fa que sigui un fet cultural català, per maco que pugui ser.

Ara bé, no ens equivoquéssim pensant que no hi ha més cultura catalana que els autors de la Renaixença, el ball de la Sardana, el ball de Bastons i els castellers. La cultura d'un país no és pas una foto fixa. Una prova d'això és que la sardana no té més d'un segle d'antiguitat o que, sense anar-nos tant lluny, la rumba va néixer Catalunya. Sembla extrany, però és veritat. Va ser una fussió catalano-andalusa que va donar lloc a figures com El Pescaílla, Lola Flores i la seva nissaga, Peret, Los Manolos, etc. Això li dóna una catalanitat que no té la Fira d'Abril.

Autor: Gabriel García Márquez
Mondadori, 2002

Val a dir per començar que aquest llibre és un regal de la meva xicota i quye llegir-lo n'era en gran part un deure conjugal. Deure que he complert amb empentes i treballs per que ni l'autor ni les seves obres entren dintre de les meves lectures habituals, no hi surten bruixes ni dimonis com diria la meva mare.

De fet tampoc és ben bé una novela. És més aviat una biografia narrada amb el puntet desordenat que és, de fet, la manera natural que hom recorda les coses viscudes. Tant és així que el premi nòbel ens fot tota una elipsi d'unes 400 pàgines. Comença a la seva joventut quan malviu com a redactor a un diari i la seva mare gairebé el segresta per fer un viatge cap a la casa on hi va nèixer. D'aquest viatge saltem cap a un tros de "flash-back" tot recordant la seva infància fins que torna al present on ens el vam trobar a la primera pàgina del llibre.

És una narració que, malgrat no apassionar-me, és d'un valor indiscutible. Primer com a testimoni de la gènesi d'obres immortals per les lletres hispàniques i, després, un repàs personal de la història de Colòmbia i, de retruc, de la resta del món de la mà dels exiliats de la Espanya republicana. A més a més, els seus patiments d'escriptor en creixement perpetu em feia pensar en el meu pecat de gosar escriure com si jo fós un escriptor de veritat. Una autobiografia del tot recomanable que tornaré a repassar quan per fí en llegeixi alguna de les seves obres mestres.

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002

Feia molt de temps que volia llegir-me aquesta obra de Rafa Marín. Aquest gadità professor de secundària no era per mí res més que un nom a les primeres pàgines d'alguns dels meus còmics que guardo amb més carinyo a la meva col.lecció. Diria, per exemple, títols com "Tríada Vértice" o un especial de "Los Inhumanos". Rafa Marín és, sense cap dubte, un guionista com hi ha pocs.

Fora dels còmics lo primer que vaig llegir d'ell fou "Mundo de Dioses", una prodigiosa mixtura de ciberpunk amb super herois voltant pels puestos i fent de les seves. Aquesta novela va estar la meva excusa per conèixer-li en persona demanant-li una signatura al llibre (després de treure la enganxina que delatava que n'havia comprat el llibre de saldo). Vaig descobrir que, a més a més, era una sort de erudit encantador pou de saviesa en tot allò que de cultura i subcultura em pogués agradar. Val a dir que n'hi ha qui diu que està massa encantat de conèixer-se, però és més aviat d'aquells que si es fa una mica el xulo és per que pot, no com la majoria dels seus detractors.

D'una de les seves xerrades tinc el record de que "Lágrimas de Luz" era fins i tot una infalible arma de seducció, paraules textuals. Un cop llegida diré que, òbviament, no n'hi ha per tant. Sí que és, però, un relat apassionant que m'he empassat amb autèntic delit.

És la història de Hamlet Evans, de la seva ascensió cap al lloc més alt on pot arrivar qualsevol amb una espurna de cultura: esdevindre una poeta al servei de la Conquesta.

Sembla que la humanitat no hi tingués res més al cap que conquerir tot l'univers sencer, peti qui peti, en una eterna guerra preventiva com aquestes que pateix el món ara per ara (un detall un pèl profètic per una obra original de l'any 1984).

Els primers capítols són senzillament prodigiosos, no només per encabir lo millor que he llegit de ciberpunk després de William Gibson, sinò per la seva envejable prosa. Cadascun d'aquests capítols es tanca amb una frase que sembla que estiguin escrits en vers.

Hamlet, però, abans de convertir-se en poeta les ha de passar magres a "Monasterio" on Marín ens delecta amb un amistós duel dialèctic entre el protagonista i el pater Espiglarés al voltant un dels seus poemes primerencs descoberts pel pater. És una crítica constructiva però despiatadament precissa i especialitzada. Tot una exhibició dels coneixements lingüístics de l'autor a més a més de, possiblement, una condensació d'altres crítiques que l'autor pot haver-ne rebut o fet. Per altra part, com que el pater el que vol és adaptar el poema al públic que en gaudirá, ens detalla d'una manera molt subtil com és la societat que rebrà l'art del protagonista.

La vocació de Hamlet Evans fa que tots els que somiem amb l'art d'escriure ens hi identifiquem de bon principi, tot i les transformacions que Rafa Marín el fa patir. Ens porta cap a allò més alt de la humanitat, fent-nos testimonis de los millor i lo pitjor que té l'home per oferir a l'univers: la Conquesta, una guerra prou semblant a l'etern conflicte que mantenien les mega-nacions del 1984 de Orwell.

La guerra, però, és una merda, massa per l'ànima sensible d'en Hamlet, que acavarà marxant de l'exércit sentenciant el seu destí a un "via crucis" apassionant i desgarrador.

És, doncs, un llibre de bon llegir que no em va provocar més queixa que els passatges on Marín s'hi fica en fangars científics que feian grinyolar la meva formació de biòleg.

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002
(Publicat com a complement de la novela del mateix autor Lágrimas de Luz)

Dintre del mateix univers de "Lágrimas de Luz", en Marín ens fica al rovell de l'ou de l'ànima humana envoltats de les pitjors circumstàncies. Un grup de soldats naufraga a un planeta desconegut on, a més a més, s'hi veuen obligats a matar-se els uns als altres. Tot amb un "leif motif" que em trontolla una mica, que s'em fa una mica rebusgat, però tampoc calen gaires excuses per tal de gaudir del festival d'acció, sang i fetge que ens espera tot seguint la lectura. Verga Santa, quina manera de matar, de morir, de traïr-se i desfer-se.

Un magnífic complement per "Lágrimas de Luz" amb una picada d'ullet cap als frikis dels còmics de super herois: l'enfrontament entre el poeta D'Halmar Byrne⁽¹⁾ i el veterà soldat Reyes Kirby⁽²⁾.


(1) John Byrne: dibuixant i guionista canadenc que ens va delectar amb la reinvenció de Superman cap als 80 i ens va esgarrifar quan anys més tard va tornar-ho a intentar amb Spider-man.

(2) Jack "King" Kirby: Inoblidable co-fundador de Marvel junt a Stan Lee i co-autor dels seus super herois més clàssics.

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002
(Publicat com a complement de la novela del mateix autor Lágrimas de Luz)

Poc a poc, aquest conte de Rafa Marín ens porta cap al fons del pou de vici on hi baixa la protagonista per fer vacances. Ens hi passeja per tot un catàleg de perversions sexuals sense que li faci fàstics ben bé a res. A més a més, ens hi trobem que la protagonista no es altra que Hroswita, la dona que fou el primer amor de Hamlet Evans, protagonista de "Lágrimas de Luz" quan tots dos hi estudiaven a "Monasterio" per esdevindre poetes al servei de la Conquesta.

Ella, feta ja un tros de dona veterana de mil batalles, no pensa en cap altra cosa que en follar com una boja com si no s'hi hagués de tornar a fer de dia quan la casualitat fa que, abans de satisfer-se els fogots s'hi trobi amb l'indigent i mutilat Yundibé. Ell se les empescarà per no deixar-la anar fins que no li expliqui la seva tragèdia com es mereix. Una història desesperant i desgarradora, de pors i il.lusions, de causes justes com la mateixa vida i lluites sense altre destí que la derrota total.

Maco, doncs, dur però de bon llegir