Un món a ulls de llop

Vale, ok, no li va "treure", s'el va guanyar.

El que passa és que, de la mateixa manera que "Bowling for Columbine" és una canya i als USA li van donar l'Oscar tot i la polèmica, potser n'haurien d'aver fet lo mateix aquíl amb els Goya. Sembla que POTSER no van tenir prou pebrots per donar-li el premi a "La pelota vasca" tot i la polèmica.

He mirat una mica el que diuen de "Un instante en la vida ajena" pels puestos i no sembla que sigui gran cosa, malgrat que s'hi ha guanyat un espectador, com a minim per poder comparar.

Us passo el que va dir Quim Casas, crític de cinema, aquest dilluns 2 de Febrer a El Periódico:

¿Llibertat d'expressió?
QUIM CASAS
Crític de cine

Tant demanar llibertat d'expressió i quan es poden expressar lliurement opten pel vot anodí, per no dir-ne covard. Premiar com a millor documental Un instante en vida ajena el mateix any de La pelota vasca és desaprofitar una oportunitat de demostrar que els membres de l'Acadèmia estan al marge de qualsevol tipus de pressió i només voten en termes estrictament cinematogràfics.
Amb tots els meus respectes pel treball de José Luis López Linares, Un instante en vida ajena no passa del simple capritx retro. En canvi, el film de Julio Medem, agradi o no, es compromet amb el seu temps. L'altra acadèmia, la de Hollywood, va demostrar que es podien premiar documentals incòmodes com Bowling for Columbine. ¿Perquè aquí no?

La persecució que n'ha patit aquest cienasta ha estat infame, tant com per que ara per ara hom s'hi hagi oblidat de la seva magnífica "Lucía y el Sexo".

Així que, ja fart de tanta calúmnia, fa uns dies que va remetre aquest comunicat arreu on li van voler publicar. Només voldria destacar un detall a tothom que s'hi escarrassa en la idea de que Julio Medem va contra les víctimes del terrorisme: Mireia Lluch, filla de Ernest Lluch, socialista asassinat per ETA, va financiar part del documental.

Nuff Said, ara llegiu al mestre amb atenció:

S.O.S

Han pasado cuatro meses desde el estreno de La pelota vasca, la piel contra la piedra, en los que la consigna que más me he visto obligado a decir (por alarma defensiva), es que el problema más grave del conflicto vasco es ETA, que mi rechazo al terrorismo es rotundo, sin peros, y que mi solidaridad y apoyo humano hacia las víctimas del terrorismo es absoluto, sin precio y sin esperar nada a cambio. Pero hay quien piensa que eso no es suficiente, que no les vale, y rechazan mi solidaridad como si les manchara; me refiero, claro está, a algunos miembros de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que ha organizado una manifestación a la entrada de la entrega de los Premios Goya para protestar por la nominación de mi película, y contra mi persona. He leído en La Razón que habrá una pancarta con este lema: "Víctimas del Terrorismo contra El pelota vasco, la nuca contra la bala". Y además se repartirán pegatinas con el lema: "No al Medem". Sinceramente, esto ya es demasiado, la injusticia de esta situación es ya puro delirio. Yo no puedo más.

Esta es la primera vez que escribo en mi defensa tras el estreno del documental en el Festival de San Sebastián. Deliberadamente preferí no responder por escrito a la tormenta de puñales que cayó sobre mí, especialmente desde los medios de comunicación de la derecha, y me recluí frotándome el ánimo con la innumerable cantidad de mensajes de apoyo, en su mayoría privados (comprendo perfectamente, tal y como pintan los tiempos, lo comprometido de apoyarme públicamente). Pensé que ya nada más podría pasarme con esta película, que lo peor ya había ocurrido, y que la ceremonia de entrega de los Premios Goyas podría ser el punto dulce final (con o sin estatuilla) de toda esta horrorosa experiencia.

Lo primero que quiero dejar claro es que, para mi pesar, Cristina Cuesta (presidenta de COVITE, Colectivo de Víctimas del Terrorismo) rechazó participar en mi documental, y con ella, el conjunto de víctimas de su asociación. Es más, se dio el caso que llegué a entrevistar a Consuelo Ordóñez (hermana del concejal del PP asesinado por ETA), pero a los pocos días me llamó para que no la incluyera en el montaje. También quiero recordar que en mi película hay víctimas del terrorismo a las que les he dado un trato, más que respetuoso, privilegiado. Personas que aceptaron mi planteamiento de película polifónica, con una puesta en escena destinada a invitar al diálogo y a las que no les importó compartir montaje con personas ideológicamente opuestas. Estas víctimas son Daniel Múgica (hijo de Enrique Múgica, concejal de Leitza por UPN asesinado por ETA), Cristina Sagarzazu (viuda del Ertzaina Ramón Doral), Marixabel Lasa (viuda del socialista Juan María Jáuregui) y Eduardo Madina (Presidente de las Juventudes Socialistas de Euskadi que perdió una pierna tras un atentado).

Es decir, que los miembros de AVT no son las únicas victimas, aunque sí me parecen las más enfadadas y las más politizadas, y las que se creen con el real derecho a identificar y dar el marchamo de autenticidad al resto de las víctimas. En mi documental las hay incluso de sus mismos colores, y de otros, pero son, me atrevo a suponer, políticamente más independientes. No sé lo que pensarán los miembros de AVT, por ejemplo, de Marixabel Lasa, que tiene varios agravantes para formar parte de su coro. Por ejemplo, es la viuda de un socialista que luchó hasta su muerte por el diálogo político como vía para resolver el conflicto vasco. ¡Qué tiempos son estos en los que "DIÁLOGO" se ha convertido en una palabra maldita! El otro agravante, claro está, es que Marixabel Lasa (siendo socialista) es la presidenta de la Asociación de Víctimas del Terrorismo del Gobierno Vasco. No me digas más, esas víctimas no valen, no están a la altura. Imagino entonces que Cristina Sagarzazu, por ser la viuda de un Ertzaina asesinado por ETA, como víctima en este caso sí nacionalista, se tendrá que conformar con un territorio medio, un purgatorio. Además, a ella no le ha importado compartir montaje paralelo con la mujer de un preso de ETA (en viaje a la prisión de Huelva), ya que entiende que esto no significa que se las compare o iguale moralmente.

Quiero reconocer mi especial debilidad por Eduardo Madina (el socialista que perdió una pierna en un atentado de ETA). Su testimonio marca el punto álgido, la cima moral de la película. Madina es un auténtico deportista del alma, precioso montañero de la buena fe que yo quiero poner aquí como ejemplo contra tanta atrocidad político-mediática; alguien, por ejemplo, que aún cuando ETA quiso matarlo poniendo una bomba en su coche, es capaz de solidarizarse con Anika Gil, una víctima de la tortura. Y como vergüenza recuerdo la forma en que esto es recibido por la AVT, a los que sólo les molesta que con el testimonio de Anika se está poniendo en duda la labor de la Guardia Civil. ¡Es que ella tampoco es una víctima?… Se niegan a creerla, y se acabó.

Daniel Múgica es la víctima que les resultará más cercana, la más aceptable a la AVT (y lo digo con mi mejor intención hacia ti, Daniel), ya que es el hijo de un concejal de Leitza por Unión del Pueblo Navarro. Partido que hace las veces del PP en Navarra pero que, por fortuna para mi película, está fuera de la disciplina central y, libremente, aceptó estar en la película. Recuerdo aquí que el Partido Popular se negó, yo diría que, airadamente, a que ninguno de sus miembros fueran entrevistados para el documental.

Quiero añadir aquí el caso de otra víctima del terrorismo de ETA que participa en la película, aunque no prestando su opinión sino como coproductora. Me refiero a Mireia Lluch, que es hija de Ernest Lluch, socialista asesinado por ETA que, como Juan María Jáuregui, se declaró abiertamente a favor del diálogo. Cuando Mireia, a la que yo no conocía, se enteró que estábamos buscando financiación para sonorizar la película, pidió verla. El montaje ya estaba terminado y Mireia, tras la proyección, me dijo que tenía una pequeña herencia de su padre, y que estaba segura de que a él le hubiera gustado que ese dinero se aportara para terminar un documental "tan necesario" (esas fueron sus palabras). Recuerdo a esos periodistas, que legitiman con datos falsos sus mentiras, que las subvenciones a mi película fueron denegadas tanto por el Gobierno Vasco como por el ICAA.

Las personas que rechazaron su participación, se trata de víctimas, han sido las más duras contra mi documental. Ya desde la semana previa al estreno en el Festival de San Sebastián, declararon su rechazo a la película sin haberla visto (dieron por buenos los comentarios de Gotzone Mora e Iñaki Ezkerra) e intentaron impedir que se estrenara pidiendo a Odón Elorza que la retirara. Si el alcalde hubiera sido del PP, mi película hubiera tenido graves problemas para nacer. Se han estado cebando a placer contra mi persona, contaminando mi imagen, … y yo no he podido responder con un mínimo de dignidad, como lo habría hecho si eso procediera de personas en una situación vital "normal" (no amenazadas). Es más, mi dignidad me ha hecho establecer un código de respeto a favor de ellos, que dice que mientras una persona esté amenazada de muerte por pensar de una determinada manera, yo, aunque piense de forma radicalmente distinta, no me siento capacitado éticamente para criticarle. Esa discusión de igual a igual queda postergada (aunque, sinceramente, no me quedan ganas de emplazarles para cuando ETA desaparezca, que por supuesto deseo que ocurra cuanto antes).

Mi pecado capital parece que consiste en que el documental no trata exclusivamente del sufrimiento de las víctimas del terrorismo. El resto de mis pecados derivan de este, ya que si en mi película reconozco y someto a debate la existencia de un problema político, según ellos estoy justificando el terrorismo, a parte de dar apoyo logístico al Plan Ibarretxe. Además resulta que soy incómodamente criminalizable, ya que me declaro no nacionalista; habrá quien piense que esta declaración me hace menos malo, pues yo no lo digo por eso, ya que existe el nacionalismo plural y no violento, lo conozco. Como también, y así se critica en mi película, existe el nacionalismo que pretende homogeneizar "al que se queda dentro y expulsar al diferente" (Imanol Zubero), o son ciertos los orígenes xenófobos de Sabino Arana (Iñaki Ezkerra, Joseba Arregi e Iñaki Villota), o la inacción de la Ertzaina con la Kale borroka (Teo Santos), o a la falta de "gestos inequívocos de ayuda y solidaridad hacia las víctimas" por parte del nacionalismo (Iñaki Gabilondo), o que el PNV aún no se ha hecho cargo,"de que el sufrimiento del no nacionalista es su sufrimiento como gobernante" (Felipe González). Aún así, para los miembros de la AVT, me he quedado corto, ya que no he sido capaz de criminalizar al nacionalismo con la brutalidad con la que lo hacen ellos, y no he dejado claro que el peor de los males políticos de España (después de ETA) es el PNV; incluso en mi película puede dar la sensación de que es el PP (siempre después de ETA), sobretodo si no ha querido estar dentro para explicarse, o defenderse.

Alguien cercano (a quien escuchen y quieran) debería decir comprensivamente al oído de cada miembro de la AVT, que el hecho de ser víctimas de ETA no les da más razón política, o ideológica, y mucho menos licencia para insultar, calumniar o amargar la vida de todo aquel que no piensa como ellos. Sí, alguien que les quiera de verdad debería ocuparse de ir rebajándoles las llamas del odio y el resentimiento, para evitar que su almas, corazones y mentes se perviertan irreversiblemente. Pero me temo que la gente que les rodea, o está ya muy envenenada, o son los auténticos marcadores y guardianes de esas consignas unionistas, patrióticas con las que esta España refranquista se vuelve a sentir Grande. Alguien debería alarmar a los miembros de La AVT de que desde algunos centros de autoridad se les están insuflando ciertas dosis de absolutismo. Mi gran insuficiencia ante ellos, y por lo que se permiten insultar a mi película y a mi de manera intolerantemente macabra, es ofrecerles todo mi apoyo y solidaridad humana por su situación personal, pero no la razón. Lo siento pero eso ya es mucho pedir, sobre todo cuando compruebo cómo se les está utilizando políticamente; pienso que el PP ha hecho de esto su plato favorito en este aterrador banquete en el que, a este paso, de nuestra querida democracia no van a dejar ni las sobras.

Tras la entrega de los Goya del año pasado, este mismo colectivo de víctimas, junto a Fernando Savater (que también declinó participar en mi película), criticaron con dureza a "los del cine" por el hecho de que espontáneamente algunos premiados dijeran "no a la guerra", cuando en las anteriores ceremonias no habíamos dicho "no a ETA". Como si el decir "no a la guerra" conllevara no dar la importancia que merecen los atroces asesinatos de ETA, o faltáramos al respeto a aquellos que están amenazados por la banda terrorista. Aquello fue utilizado políticamente para desacreditar y poner en entredicho la moral antibelicista de "los del cine", con la vil argucia de que no vale su no a la guerra puesto que nunca han dicho no a ETA. ¿Alguien cree verdaderamente que hay algún académico que no está en contra de ETA?… Recuerdo las acusaciones que la prensa más reaccionaria hizo contra Javier Bardem, y en general contra todos los que nos manifestamos contra la guerra, espontáneamente o a través de la Plataforma Cultura contra la Guerra. Parecía que cuanto más alto dijéramos no a la guerra, más cerca estábamos de los etarras. Para protestar contra estas acusaciones de algunos medios de comunicación, y proteger la maltratada imagen de Javier Bardem, se organizó una concentración del mundo del cine y del espectáculo en el teatro Alcázar. Allí leímos un comunicado en el que, por un lado, pedíamos que nadie nos obligara a manifestarnos contra ETA, o contra otras barbaridades crónicas (se hablaba también de la violencia doméstica o la prostitución de menores…) y que el no hacerlo no nos convertía en sospechosos ni en cómplices de nada, y que por otro lado, lo que nos unía era la imperiosa prioridad, que requería todo nuestro consenso, para que tuviera el máximo de eficacia nuestro NO grande y único a la Guerra de Irak. Estábamos viviendo una crisis aguda.

En cualquier caso, uno de los nueve puntos del escrito estaba dedicado a condenar el reciente asesinato a manos de ETA de Joseba Pagazaurtundua, y a mostrar nuestra solidaridad a los familiares de la víctima. Con el teatro Alcázar lleno y los medios de comunicación rebosando el escenario, tras la lectura del comunicado coreamos repetidas veces el famoso "NO A LA GUERRA". Imanol Arias, sentado una fila por delante de mi, mostró a la audiencia un folio en el que se leía: "ETA NO". Y comenzó a gritarlo. Evidentemente el teatro se sumó al grito. Hasta aquí, por mi parte, ningún problema (esto se lo estoy diciendo exclusivamente a Imanol). Lo descorazonador y preocupante fue comprobar lo que la mayoría de los medios de comunicación hicieron con ese acto, a excepción de El País, y poco más. Por ejemplo, en la portada del ABC salía Imanol Arias con el cartel contra ETA, y yo detrás con el gesto evidente de estar acompañando su grito. El titular decía que por fin las gentes del cine nos habíamos atrevido a decir no a ETA, sin mencionar que dijimos un clamoroso no a la guerra, motivo de la reunión. Por cierto, cuatro meses más tarde mi cara volvió a salir en la portada de este encantador periódico, con la frase: "la película de Medem acusada de incitar al terrorismo". Para terminar este asunto de portadas del gusto de la extrema derecha, recordaré la de La Razón al día siguiente de la clausura del Festival de San Sebastián, en la que sobre una fotografía de archivo (del marzo anterior) con Javier Barden en primerísimo término y, detrás, otros compañeros gritando contra la guerra, se podía leer, algo así: "Los actores españoles se niegan de nuevo a decir no a ETA". Por cierto que Javier Bardem ni siquiera estuvo en el Festival. ¿Qué se han creído algunos para imponernos que digamos lo que, donde y cuando ellos quieran?

Ya han dicho los de la Asociación de Víctimas del terrorismo que en la ceremonia de entrega de los Goya de este año quieren cambiar el no a la guerra pasado por el no a ETA, y que van a entregar pegatinas a la entrada. Saben de sobra que nadie se va a atrever a rechazar ponerse una pegatina en la que ponga "ETA NO", primero porque todos estamos de acuerdo, pero, y teniendo en cuenta la presencia masiva de medios de comunicación, ¿a qué tamaño va a quedar reducida la espontaneidad, independencia, o libertad que se le presupone a este tipo de declaraciones en una entrega de premios?… Y yo… ¿qué hago poniéndome un "ETA NO" de manos de alguien que llevará un "no a mi persona"?… Sólo diré que en una situación de absoluta libertad, sin coacción, me lo pondría encantado. Pero esta pesadilla que me espera no es el caso.

Lo que me resulta más surrealista es cómo reaccionaran mis compañeros cuando una víctima del terrorismo le ofrezca una pegatina con el "No al Medem". Eso no quiero verlo, y, si alguno pasa accidentalmente por delante de mis ojos, por adelantado les prometo que haré el esfuerzo de autosugestionarme, para creerme que no lo he visto. Esta iniciativa es lo más vil y canalla que me han hecho nunca.

Y va a haber velas a mi paso para recordarme los más de 900 asesinados por el terrorismo, ¿y yo que hago entonces…enciendo una vela? No querrán. Ya me han juzgado y condenado al desfile de los manchados de sangre, de los que cuando viajen por España corren el riesgo de que españoles de solo tele le indiquen con el dedo (como sospechoso de lo peor), a ser carne de cañón de esta linda prensa que nos está creciendo. Entonces qué… ¿les miro a la cara con un gesto de cariño (pensando que ojalá ETA no hubiera existido nunca)?… lo van a rechazar. ¿O intento adivinar en sus ojos cuántos han visto la película?… Lo mejor es que cierre los ojos y recuerde la ovación final del público en el Festival de San Sebastián, y sobre todo el abrazo entre lágrimas de emoción y agradecimiento que recibí de Daniel Múgica (el hijo del concejal de UPN asesinado por ETA). Pues sí, también aquí podría abrazar a alguien, si me dejaran, me gustaría… Nadie me va a dejar, tampoco, que le hable cariñosamente al oído; además, corro el riesgo de que me pongan una pegatina de "No al Medem".

¿Qué hago?… Ni siquiera les va a hacer ilusión que les dedique el Goya (si es que me lo dan). No tengo nada que hacer, sólo aguantar el día más injusto y desmoralizante de mi vida ¡Socorro!

Julio Medem

29 de enero de 2004

Titol Original: Calendar Girls.
Director: Nigel Cole.
Regne Unit. 2003. 108'.

Hom diria que els anglesos tenen una forta dèria per despullar-se en públic, ja que mirant aquesta peli s'ens vé automàticament "Full Monty" al cap.

En aquest cas no son pas aturats els que es despullen, sinò un grup de senyores d'allò més respectables i avorrides de la seva vida a la campinya anglesa. Una mica per escapolir-se del seu ensopiment i una mica com a homenatge al difunt marit d'una de elles no tenen millor idea que fer un calendari amb fotos d'elles despullades.

La sorpresa és que tenen fins i tot massa èxit.

En definitiva, una película prou divertida i amb força més ritme narratiu que el tan nomenat "Full Monty". Cal dir també que no l'hauria anat a veure si no fos per la companyia O:-)

No puc deixar ni tan sols un got d'aigua sense que se n'aprofitin.

Un bon amic m'els va cuidar l'estiu de 2003 i em va enviar fotos com aquestes per que veiés com de guapos i ben cuidats estaven.

:)

Era sota un cotxe a Mallorca, tot un senyor.

Aquest estava dormint com un rei a l'aparador d'una botiga de llibre antic del barri gòtic de Barcelona.

Era sota la làmpara, quietet com si fos un altre article a la venda.

Hi ha dies que Mei no es pot estar de preguntar-me d'on vinc O:)

Volia parlar de la "República de Catalombia".

Llur president, El "Licenciado Mauricio" (si no té el títol ja l'hi poso jo) va venir de Colòmbia fa un grapadet d'anys i sembla que la nostra terra va tenir en ell un efecte similar que el que té en mí una colombianeta que jo em sé. O:-)

De fet fa com tothom amb aquesta febrada pels blogs. Pero val a dir que, al menys pel que em sembla, treu sentiments que reconec com a propis. Tothom que deixa casa seva per refundar-la ben lluny pateix per sempre d'un flaire d'estranger tant si torna com si es queda. Ho sé, per que els meus pares van fer el mateix, malgrat que el seu viatge no va començar tan lluny com el seu.

"República de Catalombia", un poema fet blog on, crec, catalans i colombians ens hi podem sentir com a casa. Un amfitrió virtuós en l'escriure, que parla raro, però mai malament. (>>)

No son pas meus, sinò d'algú que va pujar la foto a http://www.ratemykitten.com, però si no fós per la roba del llit, diria que son els meus nens (Mei i Totoro).

Els podeu votar aquí

Ara que el solete que hi ha més enrera també es molt molt maco :-)

Els podeu votar aquí

http://www.ratemykitten.com

Em sembla que el pobret no sap pas lo que està a punt de mossegar X-D

Els podeu votar aquí

http://www.ratemykitten.com

Els podeu votar aquí

http://www.ratemykitten.com

No us feu a la idea de la enveja que em fa aquesta foto. No sé que els va passar als meus nens abans de adoptar-los, però no hia ha manera de que s'em possin així :(

El podeu votar aquí

http://www.ratemykitten.com

Sembla que no, però jo també hi surto. Sota les mantes hi son les meves cames O:)

Titol Original: CHIK YEUNG TIN SAI.
Director: Corey Yuen.
Hong Kong. 2002. 110'.

Comprovat, "Los Ángeles de Charly" son unes bledes. Si hom vol gaudir de belleses amb pistoles cal que miri cap a Hong kong, no pas cap a Hollywood.

Les dues germanes protagonistes formen un equip de sofisticadíssimes assassines a sou d'un encant sobre-humà. Trets, patades i tombarelles mil, però realitzades amb maestria. Es veure-ho i creure que les xines guapes volen de veritat.

L'argument pateix potser d'un ritme extrany pels espectadors occidentals, però prou fàcil d'acceptar si un no és un imbècil incapaç de veure una xina llegint sense petar-se de riure (com un que s'asseia al costat meu).

Més informació a : http://usuarios.lycos.es/hellnation/rvhksoclose.html

(Nota d'en Lobisome: ja es casualitat que el govern de la Segona República que va realitzar reformes com la introducció de la escola pública, la seguretat social i els drets sindicals, que tan obvis ens semblen ara, tingués ministres de ERC. Que us aprofiti l'article. ;-) )

• El nacionalisme conservador agita la identitat espanyola per defensar els seus interessos i ocultar el nostre escàs desenvolupament social

VICENÇ Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques (UPF)

Dues realitats estan succeint avui a Espanya. Una és el gran debat sobre la unitat d'Espanya. Com a part d'aquest, les forces conservadores espanyoles estan mobilitzant un clima hostil al Govern tripartit català d'esquerres per tenir com a integrant d'aquest Govern un partit independentista, Esquerra Republicana de Catalunya, al qual injustament i maliciosament es presenta com a aliat d'ETA. L'altra realitat, silenciada als establishments polítics i mediàtics del país, és l'escàs des- envolupament de l'Estat de benestar espanyol, que afecta molt negativament la qualitat de vida de la ciutadania.
Precisament en aquests dies s'ha publicat un treball enormement preocupant que ha tingut una repercussió mediàtica pràcticament nul.la. Aquest estudi, realitzat per un grup d'epidemiòlegs i experts en salut pública del Centre Nacional d'Epidemiologia del Ministeri de Sanitat espanyol (publicat a l'últim número de la revista Gaceta Sanitaria) documenta que a Espanya, durant l'onada de calor de l'estiu passat, hi van morir proporcionalment més persones grans que a França.

EL LECTOR recordarà que quan es va publicar a la premsa nacional i internacional la notícia sobre l'elevat nombre de vells que van morir durant l'estiu a França a causa de les altes temperatures, es va crear un gran debat sobre aquesta situació, i va ser en aquell país on la polèmica va ser particularment aguda i crítica. A Espanya, no obstant, amb comptadíssimes excepcions, els establishments mediàtics i polítics del país es van mobilitzar immediatament per tranquil.litzar la població espanyola, indicant que aquella situació no es podria haver donat aquí.
Doncs bé, les dades empíriques publicades ara mostren que a Espanya el nombre de persones grans mortes va ser fins i tot més gran, sense que això estimulés un debat important sobre la pobresa del nostre Estat de benestar. Una visió més crítica hauria assenyalat que Espanya té els serveis d'ajuda a les persones grans menys desenvolupat de la UE (només un 2% de vells tenen accés a serveis domiciliaris públics comparat amb una mitjana a la UE del 18%), i aquest gran dèficit és un indicador de l'enorme subdesenvolupament de l'Estat de benestar espanyol. Aquesta realitat és ocultada als mitjans d'informació i persuasió influenciats per les forces polítiques i socials conservadores, que són les màximes responsables d'aquest subdesenvolupament, i ara també responsables que el tema central de la polèmica mediàtica i política al país sigui el fals debat sobre la unitat d'Espanya.
Les classes dominants i grups corporatius sempre han ocultat la defensa dels seus interessos sota l'argument de "la defensa de la unitat d'Espanya", negant el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol. Així, quan durant la Segona República (que va respectar la plurinacionalitat) governs demòcrates (que van tenir, per cert, ministres d'ERC) van realitzar les reformes més modernitzadores d'Espanya a la primera meitat del segle XX, introduint l'escola pública, la seguretat social, els drets sindicals, el divorci i altres conquistes socials, els interessos afectats negativament per aquelles reformes (des de l'Església fins a la banca i la patronal, entre altres grups corporatius) van fer un cop militar, en teoria, per defensar la unitat d'Espanya, a la pràctica, per defensar els seus interessos de classe i corporatius. Quan el dictador va morir, Espanya tenia la despesa social més baixa d'Europa, i encara que el dèficit social amb Europa es va anar corregint durant els anys 80, va tornar a augmentar des de l'any 1993 i molt en particular des del 1996.

FRAGA IRIBARNE, ministre durant la dictadura franquista, que actualment presideix la comunitat autonòmica socialment menys desenvolupada d'Espanya (Galícia té el temps de visita al metge d'atenció primària més curt de l'Estat) ha cridat l'Exèrcit a defensar la unitat d'Espanya, assumint maliciosament i erròniament que el Govern tripartit català l'està qüestionant. En realitat, ERC és la força política responsable que no hi hagi una ETA catalana i està clarament compromesa amb la legalitat constitucional i amb la no-vio- lència, i ha facilitat el transvasament de vots nacionalistes de les dretes a les esquerres, que ha fet possible un Govern d'esquerres.
És lògic que la dreta espanyola prefereixi la dreta catalana. Però és irresponsable que algunes personalitats de les esquerres espanyoles estiguin recolzant amb les seves crides a la "unitat d'Espanya" el nacionalisme conservador espanyolista que ha mostrat històricament la seva insensibilitat cap al benestar de les classes populars de Catalunya i d'altres pobles i nacions d'Espanya. La desmemòria històrica d'aquestes veus oblida el significat que la unitat d'Espanya ha suposat històricament amb la seva negació a la plurinacionalitat d'Espanya i al desenvolupament social dels seus pobles.

Noticia publicada a la pàgina 005 de l'edició de Dimecres, 11 de febrer de 2004 de El Periódico - edició impresa

El podeu votar aquí

http://www.ratemykitten.com

El podeu votar aquí

El podeu votar aquí

El podeu votar aquí

Avui tinc més soneta del normal, ho haig d'admetre O:-)

El podeu votar aquí

Malgrat el nom, potser una mica lleig i faltón, és una web on hi podem trobar transcripcion les notícies que han anat generant els membres del PP, dintre i fora de les institucions.

També hi trobem notícies d'altres col.lectius amb qui sembla que s'entenen d'allò més bé, com la gerarquia eclesiàstica i l'exércit.

Tenint en compte com està el pati dels medis de comunicació, ja ens va bé tenir referències que ho compensin una mica ;)

PUTOPP.COM

El podeu votar aquí

Cap a l'any passat als USA van llençar una iniciativa dita Bush in 30 seconds on animaven a creadors audiovisuals a que hi diguessin en arxius de vídeo de 30 segons tot el que els hi rotés de George W. Bush i llur administració, generalment per posar-lo a parir. Doncs fa uns dies que aquí els hi ha donat per fer lo mateix a Aznar en 30 segundos on n'haurem d'esperar al 6 de Març per veure el que ha anat enviant la gent.

Ara, de moment, tenim l'apartat Cariño, tenemos que hablar on la gent pot anar deixant opinions i reflexions per escrit del mateix tema.

Que us aprofiti ;)

OPINIÓ // TU I JO SOM TRES
MAR, defensa d'Aznar
Ferran monegal

Se li ha de reconèixer valor. I cega lleialtat. Miguel Ángel Rodríguez (MAR), el que va ser valet de chambre, secretari, noi per a tot i portaveu oficial d'Aznar, va acceptar la invitació que li va fer Ramon Rovira i va estar dijous a la nit a Àgora (El 33). Tema del debat: El llegat d'Aznar: quin país deixa ¿millor o pitjor? ¡Ah!, presentar-s'hi té mèrit. Exceptuant la periodista Pilar Cernuda, que va estar neutral, l'estaven esperant Josep Ramoneda i els professors Javier Elzo i Agustí Colomines, i el fidel escuder Miguel Ángel s'hi va haver d'esforçar de valent per intentar contrarestar l'envestida de tan formidables elements. La pluja no era precisament fina. Era un autèntic temporal en cadena, encara que el paisatge formal semblava el d'una nit plàcida i plaent. Però queien pedrots amb considerable contundència. En tinc uns quants de fotografiats al quadern. Per exemple: "Ha aconseguit que tothom estigui amb els nervis a flor de pell. Ha mantingut una línia d'histèria in crescendo. ... No ha acorralat ETA: ha acorralat els nacionalismes, i intenta equiparar nacionalisme i terrorisme. ... A Europa, Espanya és ara un veí incòmode. ... Aznar és un home binari. Les coses, segons ell, o són blanques o són negres. O s'està amb Bush, o amb l'eix del mal". I així molta estona, tranquil.lament. MAR esbufegava davant aquella pentinada, i va respondre per la via del benestar econòmic: va dir que ell, a Valladolid, fa uns anys, va demanar una hipoteca per a casa seva i els interessos estaven pels núvols, i en aquests moments estan per terra. Té raó: ara el que està pels núvols és el preu de la casa que es va comprar. O sigui, que el balanç economicista dels vuit anys d'Aznar és un llegat que sorprendria els savis alquimistes d'altres èpoques: ha aconseguit que el fang del maó es transformi en or. O sigui, impasible el ademán cap al progrés per la via del totxo. Totxo en propietat, naturalment.

Noticia publicada a la pàgina 076 de l'edició de Dissabte, 14 de febrer de 2004 de El Periódico - edición impresa

(Nota d'en Lobisome: La meva opinió sobre el llegat d'en Aznar és, obviament, negativa. A més a més vull puntualitzar que en MAR només podia pressentar una mica de bon resultat pel que fa a gestió econòmica, i ni tan sols així, doncs aquesta bonança econòmica ja començada als temps del PSOE on tothom som milionaris per tenir un habitatge que ens està costant una obscenitat. És com si vulguéssim fonamentar la riquesa del pais en castells a l'aire. Això petarà tard o d'hora i ja veurem com anirà el tema.

També va diure en MAR que Aznar ha ficat a Espanya a la Champions League, bàsicament i sense esmentar-ho per formar part del trio de les Açores que va provocar aquesta guerra de Iraq que encara belluga. Amb tot el respecte i tot el carinyo del món, penso que potser sí que Espanya és un país de primera, però la Champions ens queda tan gran com al Numancia la Primera.)

Carod diu que el comunicat d'ETA és una "trampa política" i que no va negociar una treva
El secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha qualificat avui de "trampa política" l'anunci de treva d'ETA a Catalunya, ha demanat que la faci extensiva a tot l'Estat i ha reafirmat que "en cap moment ERC va parlar d'una treva circumscrita a Catalunya ni hi va haver cap acord de negociació" amb els dirigents de la banda armada.
En la seva compareixença al Parlament, ha precisat que la data d'entrada en vigor de la treva, l'1 de gener, és anterior a l'entrevista que va mantenir amb dirigents de la banda armada. Carod ha dit que "ETA pretén instrumentalitzar al poble català i a l'Estat" i ha subratllat que "l'independentisme pacífic, polític i democràtic d'ERC és i representa just tot el contrari del que grollerament diu defensar ETA". [18/feb]

Dimecres 18 de febrer del 2004

COMUNICAT

1. Treballem i desitgem una treva definitiva per al conjunt dels Estats espanyol i francès. Aquest anunci de treva no ens satisfà. És evident que ETA planteja una trampa política amb aquesta treva i que pretén marcar l’agenda política i instrumentalitzar el poble català i l’actual moment a Catalunya a i a l’Estat.

2. L’independentisme pacífic, polític i democràtic d’ERC és i representa just tot el contrari d’allò que barroerament diu defensar ETA.

3. Reafirmem, una vegada més, que durant l’entrevista que es va mantenir amb la direcció d’ETA, en cap moment ERC va parlar d’una treva circumscrita a Catalunya, ni hi va haver cap acord o negociació. El comunicat planteja l’1 de gener com a inici de la treva, data anterior a l’esmentada entrevista.

4. Sorprèn la incoherència que suposa donar crèdit a una declaració d’ETA quan mai n’ha tingut davant de ningú.

5. Si ETA pretén contraposar una treva a Catalunya amb la continuació del terrorisme a Espanya i al País Basc, considerem aquesta pretensió absolutament immoral, i que deslegitima, encara més, la seva existència i continuïtat.

6. Deixem ben clar, una vegada més, que ens sentim plenament solidaris amb les víctimes del terrorisme, amb els amenaçats pel terrorisme i amb els seus familiars, siguin d’on siguin, visquin on visquin, pensin com pensin. Catalunya i els catalans tenim llaços familiars i personals de tota mena amb tots els pobles de la resta de l’Estat. La nostra solidaritat amb ells en la lluita contra el terror no admet distincions de cap tipus.

7. Si ETA vol que aquesta declaració de treva tingui un valor, cal que la faci extensible des d’ara mateix al conjunt de l’Estat i que abandoni les armes. Cal que, per sempre, ETA deixi de matar a tot arreu, perquè el dret a la vida no té fronteres.

Parlament de Catalunya, 18 de febrer de 2004

S'ha produït el que es podia esperar i ja va succeir fa quatre anys abans d'unes eleccions generals, aleshores ETA va trencar la treva i va assassinar un general i l'exvicelehendakari Fernando Buesa. Ara no trenquen la treva perquè no n'hi ha, ara seguiran matant, si poden. Si poden, seguiran matant.

Que diguin que no mataran a Catalunya ens indigna més, pel que té de perversió. Perquè pretén utilitzar la mort com a eina per a dividir els pobles d'Espanya. És repugnant.

No perdonarem mai, mai, mai, l'assassinat d'Ernest Lluch, dels policies municipals, dels regidors del PP, de les víctimes d'Hipercor, de Vic, del Mosso d'Esquadra mort a Roses, … Mai. Ni oblidarem a Jáuregui, ni al matrimoni de Sevilla, Alberto Jiménez Becerril i la seva esposa Ascensión, ni a Miguel Ángel Blanco, no oblidarem els catalans cap de les víctimes d'ETA, ni les d'aquí ni les d'enlloc.

No volem el perdó d'ETA. Ens fa fàstic. No volem el perdó d'ETA.

Però no ens hem de quedar en el rebuig del sadisme d'aquests personatges i dels seus comunicats patètics.

Com a President de la Generalitat demano, amb urgència, de tot cor, des de Catalunya, que es renovi el Pacte Anti-terrorista per incloure totes les forces polítiques democràtiques, totes.

Que no es doni a ETA el benefici de seguir dividint els demòcrates. Aquest és el seu gran benefici.

Sóc conscient que quan s'acosten les eleccions és difícil que les forces polítiques es posin d'acord. Però justament: ¿no està ETA utilitzant un cop i un altre cop aquesta dificultat per a trencar l'acord de tots els demòcrates? ¿No ho va fer l'any 2000? ¿No ens adonem que les nostres divisions donen ales al terror?

Demano, exigeixo, a totes les forces polítiques catalanes, a totes, que expressin el mateix rebuig, la mateixa indignació i la mateixa voluntat de mantenir el debat democràtic que els ciutadans esperen i que ETA vol destruir.

Demano també a totes les forces polítiques espanyoles, a totes, que comparteixin el propòsit que avui Catalunya expressa de sumar les voluntats de tots els demòcrates en un únic esforç antiterrorista.

Desactivem, tots junts, el missatge-bomba que ETA ha enviat avui contra Catalunya i contra la convivència de tots els pobles d'Espanya.

Pasqual Maragall i Mira
President de la Generalitat de Catalunya

18 de febrer de 2004
Davant l'anunci fet avui per la banda terrorista ETA, aquesta presidència vol recordar el text de la moció aprovada pel ple del Parlament de Catalunya el dia 8 de febrer de 2001, per la unanimitat de tots els grups parlamentaris, sobre el rebuig de la violència terrorista.

En aquest mateix sentit, és oportú avui refermar-ne el contingut de condemna del terrorisme i de compromís amb la democràcia, la pau i la llibertat.Crec interpretar la voluntat de tota la cambra en rebutjar avui, una vegada més, qualsevol acte de violència terrorista a qualsevol part del territori de l'Estat i arreu del món.

La fi de la violència ha d'ésser i és un esforç conjunt de tots els demòcrates que volem viure en llibertat i que condemnem inequívocament els qui maten. El poble de Catalunya no demana res a ETA ni tampoc no n'espera res que no sigui l'abandonament total i definitiu de la violència.El Parlament de Catalunya sempre ha estat i està al costat de totes les persones que han estat víctimes de la barbàrie terrorista.

Per tot això, l'anunci fet avui per ETA és immoral i és un insult per a tots els demòcrates, que deslegitima, una vegada més, l'existència i la continuïtat de la banda terrorista

18 de febrer de 2004
ETA ha fet públic avui un comunicat que, a parer del govern basc, és, des del punt de vista polític, vomitiu i, des del punt de vista ètic, immoral. En primer lloc, és vomitiu perquè irromp en un procés electoral per aconseguir un protagonisme que la societat basca definitivament ja li ha negat i que té com a resultat pràctic ajudar, afavorir els interessos electorals del PP. Això no és nou: ETA va fer el mateix fa quatre anys, primer, trencant la treva, i, després, fent tot el possible per fer fora el nacionalisme democràtic de les institucions basques.

És vomitiu perquè s'arriba a la conclusió que ETA fa mal, intenta assassinar políticament aquells que s'acosten a parlar amb ella. I, en segon lloc, és immoral perquè la violència és condemnable arreu. A tot arreu. Esclar que no s'ha de matar a Catalunya! Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Euskadi, ni enlloc.

Els drets humans són per a tothom. Són universals i indivisibles. I, per tant, aquest és el missatge directe, únic i absolut en nom de tota la societat basca: li exigeixo que abandoni definitivament la violència a Catalunya, a Espanya i a Euskadi.

ETA ens ha declarat la treva, ves quina merda de favor. Tenint en compte que porten com 3 anys sense atemptar a Catalunya, segurament per que no poden, ben bé podrien haver dit que des de llavores que ens perdonen la vida.

Ja es poden ficar la seva compassió pel cul, i que no el tanquin, que a més a més s'hi han de ficar el seu "Visca Catalunya Lliure" i el seu "Saludo revolucionario a los independentistas catalanes". No tenen dret a ficar-nos en el seu mateix sac. No tenen dret a fer servir símbols independentistes catalans. La Estelada no en té cap culpa d'haver sortit al vídeo de ETA de la mateixa manera que la Ikurrinya és la bandera de tots els vascos, no pas només d'ells. No tenen dret a fer-ne servir ni l'una ni l'altra.

Arriva un moment en que ja només pots pensar en termes conspiratoris. Qui son REALMENT els que surten al vídeo de ETA? Dos tius amb accent vasc, al menys un d'ells. L'altre podria ser sa tia nana de l'altre. Qui ha decidit esbombar-ho ara? no ho sabem, però sí que hom té prou clara a quí beneficia aquest quirigai: al PP.

Deu m'en guardi de acusar al PP i llur govern de Madrid de retindre la informació, no diguem ja de cuinar-la directament. El que està molt clar és que se n'aprofiten tot el que poden. No ho volen reconèixer, però l'estàn fent el joc a ETA.

Qué té d'especial aquest comunicat de ETA? D'altres hi ha hagut i no ha passat RES, mai han tingut credibilitat. El que passa és que aquest cau massa prop de les eleccions general com per que el PP desaprofiti la inoportunitat.

Han dit els de ETA RES sobre Carod al seu comunicat? NO. Han dit RES d'un PACTE amb algú de Catalunya? NO, només s'hi justifiquen en l'augment del vot independentista català. Un vot que no té RES a veure amb el vot on s'hi recolzen a Euskadi. Admet Carod haver-ne pactat RES amb ETA? MAI. Va haver un seguiment mediàtic similar al comunicat d'ETA on deia que NO havien arrivat a CAP acord amb Carod-Rovira? NO, per que aquesta notícia no serveix als interessos del PP i la seva brunete mediàtica.

Aquí tothom les ha fetes de tots colors i tamanys: el PSOE té una corrupció interna que fot vergonya i que li va fer perdre el govern de la Asamblea de Madrid (vale que Simancas ni Zapatero tenien ben bé cap culpa, però prou merda hi amaguen sota la catifa), consti que no vull entrar en els desgavells del govern del PSOE. Al PP se li surt la merda per les costures: alcaldes pederastes i/o acosadors sexuals i/o cripto-franquistes, la guerra d'Iraq amb la baixada de pantalons cap a Bush, el Prestige, el PHN, etc ad nauseam.

Fan lo que els hi rota i quan els enxampen ja costa que ningú dimiteixi. I en tot cas, sempre cauen els passarells de torn, mai els qui manen i tenen la culpa de veritat. Tenim Espanya que s'ens cau a trossos i resulta que RES es més important que tallar-li el cap a Josep-Lluís Carod-Rovira, qui només va cometre la oportunitat de pecar un pecat que el PP es va inventar i el PSOE va signar com a convidat de pedra: parlar amb ETA es CACA!

Ja n'hi ha prou. ETA, deixa de matar, deixa de existir. PP, aprén d'una puta vegada que una política de dretes no equival a feixisme, escolta de tant en tant a Miguel Herrero de Miñón. PSOE, madura i sigues valent per tenir una política pròpia contra el terrorisme i tingues els collons de mantenir-la.

Resumint, aneu tots a la merda i quedeu-vos-hi.

Nota d'en Lobisome:
Des que La Razón va començar, ha estat un exemple de vergonya aliena. Moltes de les seves portades son senzillament fotomuntatjes fets amb tota la mala llet del món. I quan no son fotos muntades tampoc els hi falta la mala llet.

Ahir, però, s'hi van passar. Van fer un muntatje on surten Carod-Rovira donant-li la mà ben content a un encaputxat amb pistola amb un cartell electoral del PSOE als darrera. Vale, era un muntatje, però fins i tot a la aclaració que hi posen ja fiquen cullerada: "Fotomontaje que recoje el encuentro entre el lider de ERC, Carod-rovira, y los dirigentes de ETA."

Això excedeix la mala llet i s'hi caga en la ética periodística. És una difamació de llibre.

Un detall curiós és que no m'hi vaig assabentar d'aquesta portada de La Razón als kioskos, no. Va estar a www.enoticies.com on ho vaig veure i on vaig llegir que no es trobaven exemplars de La Razón per Barna.

Avui ho he parlat amb el "meu" kioskero, sospitant que potser no n'havien fet distribució de La Razón de tan bèstia que era la portada. Doncs no, quan li van portar els diaris els hi va tornar només veure la portada per que no volia convertir-se en cómplice d'aquesta difamació, que qui vén els diaris també té la seva ètica i responsabilitat. Ara, aquest venedor es una mica el meu heroi i sembla que molts hi van fer el mateix per tota Barcelona.

Per altra banda, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (S P C) no s'ha quedat quiet devant d'aquesta desfeta de La Razón:

La desraó de La Razón

S P C
Barcelona

El diari La Razón ha aparegut avui als quioscos amb un muntatge fotogràfic en el qual es veu el secretari general d'ERC, Josep Lluís Carod Rovira, saludant amistosament un suposat membre d'ETA. El Sindicat de Periodistes de Catalunya denuncia amb tota la duresa de què és capaç aquest groller intent de manipulació informativa que té com a subjecte un tema tan greu com és el terrorisme. L'SPC és un dels capdavanters de la lluita contra la manipulació dels mitjans públics de comunicació com a element bàsic per donar cobertura al dret que té la ciutadania a una informació veraç i plural. Però això no implica que s'hagi de donar carta blanca als mitjans de comunicació privats perquè se saltin tots els principis deontològics, posant la seva tasca professional al servei de determinats interessos polítics i/o empresarials que res tenen a veure amb el compliment del deure constitucional que tenen els mitjans de comunicació d'oferir una informació, justament, plural i veraç.

L'SPC commina els responsables d'aquest diari a complir les prescripcions que recomanen les normatives deontològiques més elementals i, conjuntament amb els seus treballadors, a elaborar un Estatut de Redacció que impedeixi que fets com el que tristament protagonitza la portada d'avui del rotatiu, es puguin seguir repetint. Al mateix temps, l'SPC i el conjunt de membres de la FeSP es posen a disposició dels profesionals de La Razón per lluitar plegats en favor del respecte al dret de la ciutadania a rebre una informació plural i veraç, que està totalment per sobre dels interessos polítics i empresarials de les editores de diaris, per molt legítims i respectables que aquests puguin ser. Les empreses de comunicació tenen el dret d'establir la seva línia informativa, però això no els permet ni la manipulació ni la mentida.

Barcelona, 19 de febrer de 2004

Des del govern de la Generalitat s'ens ha cridat a manifestar-nos, malauradament en silenci, contra ETA. Jo, pensant com penso, no tenia gaires excuses per no anar-hi. Així doncs, tot i la pluja, hi vaig anar i no s'hi podia entrar gaire dintre de la plaça de la gentada que s'hi arrivà a la Plaça de Sant Jaume.

Deia abans que la manifestació ha estat malauradament en silenci per qué els respectuosos cinc minuts de silenci que guardàvem va donar la oportunitat a un parell de skins a bordar quatre "arriba españa", "Heil" algo (o "Cristo Rey") i el "Cara al Sol". Consti que dic bordar com fan els gossos, com qui parla sense enteniment.

I és que no ho acavo d'entendre. SI hi hagués estat un miting de ERC o quelcom semblant, encara entendria el motiu per oposar-s'hi amb les seves bretolades, però és que ens hi estàvem manifestant contra el terrorisme. Contra ETA, cony!

La gent els hi ha fet callar com als nens que parlen a missa i, a tandes espontànies, hem cantat els segadors. També els hi han insultat, però qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Resumint, que no sé que diràn els mitjans de comunicació (especialment els de Madrid i rodalies), però n'érem un munt malgrat la pluja.

Només tenia un neguit mentre tornava cap a casa, baixant un Carrer Ferràn col.lapsat de gent: n'haig de repassar-me de valent la lletra de Els Segadors. No pot ser que em quedi clavat a las tres estrofes

Autor: M. John Harrison
Títol original: Light
Traductor: Rafael Marín

Tal com passa amb les pel.lícules més publicitades, de vegades hom preferiria haver-se trobat amb lo publicitat totalment verge, sense espectatives.

He de dir, doncs, que "Luz" m'ha sorprés molt meny del que m'esperava, molt menys del que em va sorpendre el seu autor en persona a la darrera Hispacón (Xatafi 2003) quan va fer la presentació del llibre. Va dir que el va escriure com per divertir-se que, com si diguéssim, s'hi va pixar de riure. Doncs jo no li acavo de trobar la gràcia ni el divertimento.

És una història amb tres trames. La primera al s.XX protegonitzada per Michael Kearney, un eminent científic bastant amoral i desquiciat, pare pare de les bases teòriques que permetràn, segles enllà, el viatge hiperlumínic per l'espai sideral. Les altres dues ens porten cap al s.XXV amb una noia viu implantada a una nau espacial, prou deshumanitzada ella, i adicte a la realitat virtual que amaga més d'una sorpresa. Tot passa al voltant d'una singularitat astronòmica anomenada "Canal Kefahuchi", que porta de cap a civilitzacions i civilitzacions des que l'univers va fer el seu primer pet.

El llibre m'ha agradat, però molt més per la seva ambientació que no pas per la història que explica. Personalment m'encanta el protagonisme que tenen dos gatets a la trama del s.XX, malgrat que no entenc la motivació del protagonista a fer el que fa (no ho diré pas). A les trames futures, m'agrada molt l'aire místic i llegendari que té el viatge per l'espai, o el que comporta el pilotar una nau-K (ben bé perdre tot el que et fa humà), les sastreries de carn on pots canviar de cos com de roba, on fins i tot poder fer servir cossos d’un sol ús amb tot el que implica.

Mai m’hi havia trobat amb unes descripcions tan properes i digeribles dels metafísics càlculs i repressentacions n-dimensionals necessaris pel viatje i combat hiperlumínic.

No, no està pas malament el llibre, però encara m’hauràn d’explicar un parell de punts de l’argument.

Podeu trobar-ne més informació de "Luz" aquí