Un món a ulls de llop

Director: Shion Sono.
Japó. 2003. 99’.

"¿Están locos estos nipones? Po zí."

Els suicidis en masa que ens presenten a aquesta cinta em resulten com una mena de metàfora del desarrelament i manca d'objectius que que sembla patir gran part de la joventut japonesa. Tot això afegit a una trama de conspiracions centrada en un grup musical del tot impensable a casa nostra però de total actualitat a orient. Un món on cada setmana es crea i es destrueix les "Spice Girls" del moment i els adolescents, al menys els de la película, es suiciden per pur avorriment. O no.

Director: Wolfgang Becker.
Alemanya. 2003. 121’.

L'Àlex es un jove un pèl passota ficat al ben mig de la guerra freda. Viu amb mare i germana al Berlín Oriental, quan de Berlins n'hi havia dos, tants com alemànies o blocs al món. Àlex, però, està força més preocupat per la salut de la seva mare que no pas per com gira el món. No pot permetre que ella, devota comunista, se n'assabenti de la caiguda del Mur de Berlín i de la invalidació de tot en el que ella havia cregut sempre. L'Àlex, doncs, fa mans i mànigues per fer-li creure que res d'allò va passar al llarg dels seus 8 mesos de coma.

És una comèdia agredolça, però per sobre de tot es una història d'amor. L'amor del fill per la mare fins al punt de sacrificar tota la seva vida per tal de protegir-la del món que la envolta, amor de la mare pels seus fills, pel seu marit absent per molt que ella no ho reconegui, amor per un ideal comunista on els ideals anaven de veres.

Sí que fa riure, és una comèdia, però fa molt de pensar. Em fa pensar que fa com uns quinze anys que ens van tornar el món de l'inrevés, quan van transformar la Guerra Freda d'un perill mortal en un anacronisme ficat als llibres d'història. Diuen que hi van perdre els rojos, però mes aviat crec que tots hi vam perdre una mica. Vam perdre un referent, una alternativa a un món que no acava de funcionar del tot i que, sense un rival clar, s'ens ha tornat un fatxenda.

No enyoro pas la Guerra Freda en sí de la mateixa manera que la mare de l'Àlex era prou capaç de reconèixer les injustícies al seu voltant, provocades molt sovint per aquells que deien seguir els seus mateixos ideals.

Aneu-li a veure-la. Us farà pensar, riure i somriure.

També podeu saltar a la seva web oficial http://www.good-bye-lenin.de, traduïda de l'alemany a l'anglés gràcies al babelfish.

Gairebé robant-li la idea a Jordi González, on entrevista al seu programa (Diagonal, a RAC1) gent que li agrada i admira. Generalment son artistes i/o gent famosa, però dels famosos de debó, que s'ho curren per tenir un nom.

Des del primer moment que m'hi va entrar la falera de fer-me un Blog m'hi he anat trobant amb blogs d'altre gent llur contingut es, de vegades, només interessant, i , d'altres, petites joies literàries. Ja els podeu anar mirant des dels meus enllaços, però poc a poc podreu llegir aquí el comentari que cadascú es mereix.

Els meus pares son de Sòria i faig bandera de que tant en català com en castellà s'em noti l'origen. Nascut a Sabadell, Catalunya m'ha acavat seduïnt poquet a poquet des de petit i, per molt que a la família no l'hi fa gaire el pes soc Català (ja ho deia el Molt Honorable Pujol: visc i treballo a Catalunya) i a mes a mes m'hi sento.

A mes a mes, em prenc la política com una responsabilitat democràtica. Soc tan polític com ciutadà, de fet etimològicament parlant són la mateixa paraula: "polític" vé del llatí i "ciutadà" del grec. Es a dir, visc a la meva terra i me l'estimo i res del que li afecta m'és alié.

Respecto l'apolitisme però no el justifico, al menys no gaire. Per molt que passi a una i altra banda de l'espectre polític no admetré mai que doni el mateix que manin uns o els altres. Tinc molt clar que, per que les coses rutllin bé i amb justícia, cal que manin les esquerres (amb matissos potser).

Pel que fa a la meva postura respecte al nacionalisme català, l'abraço de tot cor. No entraré pas en discussions sobre l'independentisme, o "indebendenshishmo" segons en Rajoi, però no som el mateix. No sé si la relació amb el govern central n'ha de ser com si fossim germans o cosins, però de totes totes som el familiar que va una mica a la seva.

M'hi despullo ideològicament devant de tothom per que crec en lo obvi: "hablando se entiende la gente". Accepto tot comentari sempre que vingui amb el mateix tarannà amb que hi escriuré aquí: amb respecte i la ment oberta.

Vull dir en Josep-Lluis, no pas el seu germà Apeles (no confondre'l tampoc amb el seu pare Apeles ni amb EL pare Apeles)

Bromes a banda, vull parlar del tarannà seductor del nostre Conseller en Cap: l'Honorable Josep-Lluís Carod-Rovira.

L'encara més horable Maragall, vull dir el Molt Honorable Pasqual Maragall i Mira, President de la Generalitat, va dir del seu soci de govern: "En Carod em va seduïr".

Tenia raó de dir-ho, car que fins a les eleccions Carod i Maragall eren fermats adversaris polítics. Des de aquesta postura enfrontada les circumstàncies els van fer evolucionar llur relació política cap a la actual, que ja veurem si acava tan bé com espero. Així que en Maragall, reflexionant sobre el pacte que ara el sustenta, va expressar el procés en termes de seducció

Penso però que a mes a mes no només va estar en Maragall el seduït, sinò mes aviat molt catalans que vam donar a ERC un vot que uns anys abans mai s'ens hauria pasat pel cap. Jo soc xarnego, malgrat que tècnicament els xarnegos són potser només els meus pares, i mai m'hi haviat sentit identificat amb el que m'arribava del seu ideari. Hom evoluciona en molts aspectes, també en els ideològics, i quan jo era jovenet qualsevol idea llunyanament semblant a l'independentisme era com un sacrilegi contra els meus orígens.

Jo era diferent però també ERC venia un peix diferent. Als temps d'Àngel Colom i Colom (AKA Sis Ales) només sentia dir "independència" rera "independència" sense acavar de donar cap missatge gaire pràctic més enllà de que si fòssim independent de Madrid no n'hauríem de de compartir els nostres impostos amb Espanya i podríem invertir-los aquí, i el tema no es TAN simple com això.

Però amb el temps esdevingué la crisi a ERC i en Colom deixà puesto per en Carod. I, des que el segueixo, encara l'he de sentir una burrada dita o escrita. Burrades com les que ens han acostumat a sentir l'ara Molt Honorable Maragall o l'alcalde Clos de Barcelona, o la de les seleccions esportives amb Andorra del perfectíssim Artur Mas.

El sents parlar i et fa arrivar les idees. Té prou ús i coneixement de l'idioma com per poder tornar les conyes que li puguin llençar entrevistadors i contrincants. Ja deien al seu partit que era com "un tanc de vellut", amb això de que sempre el veus somrient i amb cara de bona persona però que no deixa passar ni una. Parla a mes a mes amb bones maneres i sense rancúnia, exposant la seva postura amb un respecte exquisit i una ideologia que m'agraden prou.

Doncs sí, penso que Josep-Lluís Carod-Rovira sedueix. Ja veuré si amb el temps m'hi hauré d'empenedir d'auqestes paraules o d'haver-li donat un vot que, de moment, ja està bé on el vaig confiar.

Aquesta foto me l'han envejat i tot.

Sembla increible la carona de plaer que hom pot provocar només gratant una mica la panxolina O:)

Aquesta foto la afegeixo una mica per que ella no agafi enveja. Que la meva gateta Mei també rep els seus mimos. O:)

No més cal mirar la darrera boutade Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president de la "Junta de Extremadura" per preguntar-me an quin món vivim o com a mínim en quina mena de pais.

Ara diu que vol excloure del "Congreso de los Diputados" els partits que no arribin al 5% de repressentació a TOTA Espanya. És, òbviament, es un torpede directe cap als partits nacionalistes que tant el preocupen.

Ja entenc que deu fotre de valent. Fent memòria recordo el cas del PCE o el CDS que es van quedar fora del "Congreso" per poquet mentre que CiU tenia tota la seva munió de diputats només amb els vots que tregueren a Catalunya, menys els seus, que malauradament els tenien repartidets per tot l'estat. Ja ho entent que deu fotre, però és la llei que tenim. A mí també em fot que el vot del meu cosí de Sòria compti molt més que el meu, però la llei està, entre d'altres motius, per protegir les minories i, ja posats, fugir del bipartidisme que tenen als USA o UK.

A mes a mes, si tant li preocupa que es parli més del pacte tripartit de Catalunya, que la gent se n'oblida dels problemes de TOTA Espannnnnya ja es podria haver quedat calladet quan també la va cagar al mig de la campanya electoral catalana del passat novembre. Si no hagués estat per la seva inestimable "ajuda" en Maragall podria haver estat president de la Generalitat sense necessitar tant pacte, que del ridícul que acostumen a fer els del PSOE per culpa de l'Ibarra, i de vegades d'en Bono, un bon grapat de vots indecisos van fugir a corre cuita del PSC.

I es que no l'entenc a aquest home. Gairebé la caga sempre que obre la boca, diu la més grossa que li passa pel cap, i encara es fa el sorprés quan la gent se li tira al damunt.

Sinzerament, n'hauria de fer com va dir i deixar la política per la gent gran.

Feu-hi una ullada al que deien a l'Avui.

A LA SER podeu mirar com va estar que es va desdir quan en Zapatero li va picar el crustó. Això sí, deixant anar perles de les seves.

Es que d'on no hi ha no raja.

Avui ha mort Joan Reventós i Carner, un personatje capdal per la nostra història. Capdal però gairebé anònim per la opinió pública actual, on m'hi incloc jo personalment.

Fins avui no tenia més referència de Joan Reventós que la menció que li va fer el president Maragall quan es va tancar el pacte que va donar la presidència de la Generalitat per primera vegada a un socialista, de fet li va dedicar la victòria.

A mes a mes, repassant el dossier especial dedicat a l'ex-president Pujol vagi descobrir que havia estat, per dir-ho d'alguna manera, la primera "víctima" del pujolisme. Després de les primeres eleccions democràtiques, on el PSC va guanyar per golejada, ningú no s'esperava que Jordi Pujol fos el nou president de la Generalitat. Sembla que en Pujol li va oferir d'entrar a un govern de de concentració. Reventós d'hi va negar en una de les decissions més difícils de la seva vida, motivat principalment per la divissió que hi havia al respecte dintre del partit (val a dir que no s'esperava que Jordi Pujol n'aguantés al poder 23 anys).

Abans d'això va ser conseller de la Generalitat restaurada, la de Josep "Ja soc aquí" Tarradellas. Segons diuen, va ser justament Joan Reventós qui va fer tornar a en Tarradellas de l'exili per presidir aquesta Generalitat. És que en aquells temps érem más prop encara del temps de Franco del que som ara, i no semblava garie clara la situació (cal recordar el que va costar que legalitzessin el Partit Comunista).

Va ser ambaixador d'Espanya a París i després President del Parlament de Catalunya. Però el que em fa més patxoca d'ell ara per ara va estar un incident que ressalta els seus temps de lluitador antifranquista.

Cap als anys 50, s'hi va organitzar un "Congreso Eucarístico Internacional" col.loquialment conegut com "Olimpíada de l'Hòstia", tot plé de cardenals i ministres franquistes, i hi van desplegar un tros de senyera de cinc-cents quaranta metres a la muntanya de Sant Pere Màrtir, a la vista de tot el fatxerio. Diuen que la bandera la van cosir a casa de Joan Reventós. Llàstima que la premsa no es va fer ressó del tema. Però quins collons, senyor quins collons.

Podeu llegir el missatge del president Maragall en record de l'Honorable Joan Reventós i Carner a la web de la Generalitat: >>

Posem que surto per la Diagonal des de Barcelona i al mapa diu que n'he de tirar per la A2... per on collons tiro?

Fa 3 anys la Generalitat ja va canviar els noms de les carreteres, ja va ser prou polèmica, molta gent s'hi va despistar i encara molt li diem "A18" a la "C53". Però almenys la Generalitat de CiU va publicar mig milió d'exemplars (que són 500000) d'un nou mapa amb la nova nomenglatura de les carreteres.

Doncs ara Fomento canvia la senyalització de les carreteres, amb tranquilitat, deixant-lo a mig fer, amb carreteres que barrejen cartells nous i antics i sense fer CAP campanya de informació. Fa uns anys no volien canviar els indicadors de carretera per anar cap a Lleida o Girona per que si els turistes no veien els "Lérida" y "Gerona" de sempre es farien un embolic.

És un de tants exemples que fan de mal comparar, on donen ganes de demanar la transferència de competència total en carreteres, en aquest cas, i no pas per afany de poder, sinò per pura necessitat de que les coses es facin com cal. O al menys no fer el puto ridícul.

"La piel contra la piedra" se subtitula, però més aviat li hauria posat "El muro de la vergüenza", ara m'explico.

Fa ja un bon grapat de setmanes que Julio Medem va estrenar aquest documental que, quasi immediatament, va despertar totes les fúries del dretamen espanyol fins al punt de aclaparar al director i, suposo, llur equip. Pel que parlaven uns i altres semblava que la cosa abava de veres fins al punt s'em va fer un deure moral anar-la a veure.

La he trobada forta, molt forta, on ens relata la tragèdia quotidiana que patim a Euskadi i a Espanya. Forta i maca, per que només de mirar els paissatges que emmarquen les entrevistes hom es comença a creure aquella llegenda que es diuen de que els vascos provenen directament d'Adam i Eva, essent les valls d'Euskadi ni mes ni menys que el Jardí de l'Edem. Maca i poètica per les metàfores que fa servir per il.lustrar-nos la situació actual: dos xais ben banyuts donant-se de cops de cap o unes competicions de soga-tira. Poètica i vergonyosa per la vergonya que ens fan sentir tots dos extrems.

És vergonyós i terrible que uns mafiosos es diguin "gudaris" (lluitadors per Euskadi), que els brètols que aquí es farien skins allà s'hi apunten al carro de la Kale Borroka i a més a més se n'aprofitin de la seva filiació per tenir atemorit a tot el seu voltant, que no puguis parlar lliurement per por de convertir-te en objectiu dels violents. És una vergonya i una tregèdia col.lectiva que encara tinguem gent que hagi de morir per les seves idees, que els de ETA ta fotin una bomba pel fet de que ells et considerin espanyolista.

Però és encara més vergonyós el que els nostres governants, i parlo principalment dels del PP, no vulguin més solució de la desaparició de les idees. És cert que qui la fa la paga, si mates o ajudes a que matin hi ha la llei que et castiga. S'ha de perseguir al criminal, però no es poden tancar els ulls a lo evident. La violència de ETA no va nèixer de l'àire per caprici, el 10% de votants de HB no ho fan per que siguin intrínsecament malignes ni ho deixaran de votar HB per la il.lgalització del partit. Cal parlar, senyors, CAL PARLAR.

Van acusar a Medem, una de les acusacions més moderadetes, de que la seva película estava esviaxada cap al cantó nacionalista. I és cert que no arriva a ser 100% neutral, però no pas per culpa d'ell, sino per culpa de qui radicalitza les postures i condemna el mateix concepte de diàleg. "La pelota vasca" és un film dedicat en un 100% al diàleg, el PP satanitza el diàleg ergo Julio Medem està en contra del PP, i com el PP s'hi ha erigit en el defensor únic i autèntic de les víctimes del terrorisme, de la pau i de la seguretat, el PP converteix a Julio Medem en algú a qui condemnar al costat dels assasins de ETA.

No, Jose Mari, no. Si jo, o qualsevol, pensa i recapacita, i dona la punyetera casualitat de que no penso EXACTAMENT lo mateix que tú no vor que siguem enemics. Si dona la punyetera casualitat de que a algú li dona per defensar les mateixes idees que jo tinc amb violència i assasinats NO vol dir que jo recolzi l'assasí.

But I digress...

Tal com deia, veure "La pelota vasca" hauria de ser un deure moral per tot demócrata. Sortireu, probablement, pensant el mateix que penséssiu abans d'entrar a la sala, però tindreu molta més informació que abans. Informació de tota la gent implicada que ha volgut parlar, no pas d'ambdós bàndols, sinò de tot el VENTALL d'opinions i postures que hi ha.

Visiteu la web oficial http://www.lapelotavasca.net i la de Elkarri, un moviment social pel diàleg, just lo que es demana a la película.

Van fer condemna pública de Julio Médem per demanar el diàleg amb ETA a la seva "La Pelota Vasca", diàleg per que ETA deixi de matar, no pas per donar'ls-hi la raó.

Ara fan el mateix amb Josep-Lluis Carod-Rovira per aprofitar la oportunitat que va tenir de tractar d'obrir una escletxa a la esperança cap a la ressolució pacífica del conflicte vasc.

N'he sentit declaracions de tots colors, d'en Carod i dels altres i dels altres però el que més em va sobtar ha estat aquesta tarda, quan Gemma Nierga n'ha trucat al Conseller en Cap en directe a "La Ventana", el seu programa a "La SER". La locutora n'ha insistit molt i força en la deslleitaltat cap el President de la Generalitat per haver-ne tingut contacte amb ETA sense dir-li i que si pensava en dimitir per tot aquest guirigai.

Em costa de creure que aquesta locutora, que amb tantes ganes s'hi afegeix en criminalitzar aquest intent de diàleg, sigui la mateixa que va sortir a "La Pelota Vasca" demanant judtament això: diàleg. Les imatges eren de la multitudinària manifestació en rebuig de l'assasinat del socialista català Ernest Lluc. Cal recordar també que ell n'era un fervent defensor del diàleg, per molt que signifiqui haver-ne d'arrufar el nas per que qui tens al devant sigui un assasí d'ETA.

Ja vaig dir el que penso del conflicte vasc arran de la película de Medem ("La pelota vasca" com a testimoni), de Josep-Lluís Carod-Rovira (La Honorable seducció d'en Carod) i del nou govern de la Generalitat, de ERC més concretament (Xarnego, catalanista i d'esquerra). No m'en desdic de res, n'opino el mateix fins a la última coma.

Podeu seguir la notícia a http://www.enoticies.com/, La SER >> i El Periódico >>.

Entre mig de la artilleria mediàtica descarregada contra Josep-Lluís Carod-Rovira n'he trobat un grapadet de intervencion prou temperades i possitives de cara al, llavors encara, Conseller en Cap.

Com que hi estic d'acord amb el que diuen i vull fer-hi constància aquí us les poso:

Font: http://www.vilaweb.com
Cercar la pau no és cap delicte
mail obert
VICENT PARTAL. director@vilaweb.com .

Darrerament no fa de bon veure citar Roger Garoudy. Però, si m'ho permeten, recuperaré un text a Le Monde de l'any 65. Hi escrivia sobre el diàleg, aleshores improbable, entre l'Església (amb majúscules) i el comunisme. I deia que les posicions extremes que hi havia entre les dues ideologies no només no exclouen el diàleg sinó que són la base per a qualsevol diàleg, la seva garantia: «le fonde».

A l'Estat espanyol, la política del PP en el tema basc i en el tema d'ETA ha desbarrat fins a anatemitzar el diàleg mateix. La barbaritat és enorme i les conseqüències, terribles. Arriba un punt que sembla més delicte parlar que matar (ahir Acebes semblava voler dir això). O que sembla que tant delicte és cercar vies per a la pau, qualssevol, com assassinar. Carod-Rovira, en aquest sentit i en aquest cas, mereix tot el suport. No només pel que ha fet. També per negar-se a creure que no hi ha cap possibilitat per al diàleg i per a la paraula, per negar-se a creure que no hi ha cap manera que les raons aconseguisquen fer callar les armes. Per apartar-se del cinisme regnant (o és que Aznar no va ordenar negociar amb ETA?) i per no deixar-se dur pel McCarthisme. I per fer quan ja està al govern el mateix que feia quan no hi estava. Si alguna cosa sobrava, només, era posar el càrrec a disposició del president Maragall. Carod no ha fet res malament i amb aquest gest sembla acceptar implícitament que s'ha equivocat.

Font: http://www.enoticies.com

Carod, tocat
A vegades fa la sensació que els d'Esquerra encara no saben que ara estan al govern en comptes de a l'oposició. I que des de l'oposició es poden fer coses que no es poden fer des del govern. Com reunir-se amb un dirigent d'ETA, posem per cas. Perquè no és el mateix trobar-se amb Mikel Antza que fer-ho amb Arnaldo Otegui, tot i que al PP barregin de seguida una cosa amb l'altra. El conseller en cap acaba de fer la traveta més gran a Rodríguez Zapatero des del cas Tamayo. I de pas un regal immerescut a Mariano Rajoy en la seva cursa cap a La Moncloa. Després ja poden anar fent documents sobre les "esquerres espanyoles". Amb portades com les de l'ABC, els votants socialistes d'Extremadura o de Vallecas -i alguns de l'Hospitalet- es passaran en bloc al PP. A més, Carod ha aconseguit de retruc debilitar-se políticament al si del tripartit. Com van afanyar-se a dir els socialistes: "La reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira amb responsables de l´organització terrorista ETA és un gravíssim error". I això que els va donar la presidència. Zapatero ho hauria de tenir en compte. Si plega Carod, també pot caure Maragall.

Carod
Així com no em vaig estalviar adjectius per parlar sobre la decisió de Carod de posar Espanya a presidir Catalunya, dic que pel que fa al tema de les converses amb ETA, estic amb Carod. Ara i sempre que faci la seva feina, que és treballar per Catalunya i servir-la amb lleialtat. De què s'ha de preocupar un conseller en cap, si no és que no matin els habitants dels seus país? Trobo que el PP i el PSOE (sucursals incloses) haurien de prendre nota de l'actitud i del camí de Carod en lloc d'insultar-lo tant. Que mirin ells de protegir les vides dels ciutadans del seu país tal com Carod intenta protegir les nostres. Trobo que Carod no hauria d'haver-se buscat aquests companys de viatge que ara ja demanen (Zapatero) la seva dimissió o diuen (Maragall) que aquestes converses han estat un gran i greu error. Carod ha fet molt ben fet de parlar amb ETA i farà molt bé de parlar-hi en el futur i encara millor d'aconseguir que realment no mati a Catalunya. En vista de les reaccions de poc nivell que ha hagut d'aguantar i que haurà d'aguantar en els propers dies, en nom de la meva família i de les altres persones que estimo aprofito per donar-li'n sincerament les gràcies.

L´error de Carod-Rovira
¿S´ha equivocat Carod-Rovira entrevistant-se amb la cúpula d´ETA? El fet mateix és discutible, altament polèmic i, sobretot, delicat. Fereix moltes sensibilitats. Es tracta d´un episodi fàcilment manipulable des de la lògica -sovint perversa- tant del PP com de la seva orquestra mediàtica. Deixa Zapataro i Maragall als peus dels caballs de la demagògia. Per no poca gent pot suposar la prova del nou que Aznar tenia raó quan acusava el Govern de Catalunya d´aventurerisme. D´aquest punt de vista, en efecte, Carod-Rovira no ha estat encertat, amb l´afegitó que sent conseller en cap no en va informar a Maragall ni a priori ni a posteriori. Carod-Rovira ha demostrat manca de maduresa política. ¿Tan trascendent i urgent era el contacte amb ETA? ¿No el podia ajornar? S´hauria desactivat així la instrumentalització malèvola que farà el PP fins el 14-M. ¿No va massa lluny ERC, posant els seus aliats contra les cordes? Tanmateix, tot això no justifica els atacs ultramontants llançats contra ell, com si fos una mena d´Al Capone. Dialogar amb criminals no és cap crim. Més encara quan allò que es preten és evitar més crims. Coses semblants las vaig dir ahir -a la tertúlia de Tele 5- davant de gairebé tres milions d´espectadors. Vaig polemitzar amb una col.lega afí al PP i vaig defensar la trajectòria global d´ERC. Ho he fet amb freqüència, incloent-hi a vegades CiU i PNB. Però ahir vaig dir també que l´error de Carod-Rovira -a qui Maragall, treient-li atribucions l´ha ensenyat targeta groga- era haver-se oblidat de la seva condició de conseller en cap. I avui m´en ratifico. Mentre, la tempesta augmenta, la tensió entre Ferraz i Nicaragua arriba a nivells sense precedents i Aznar i Rajoy es freguen les mans: Carod-Rovira podria regalar al PP altre esclatant majoria absoluta. Mas ha tornat a posar cava a la nevera. Un mes i escaig després d´haver-se constituit, no resulta exagerat aplicar al Govern català allò que va escriure Valle-Inclán en La Corte de los Milagros: "Aún no asamos y ya pringamos".

Ell, al principi, no volia dimitir per que entenia que no n'havia fet res de dolent, que com a molt va actuar incorrectament pensant que podria separar políticament la seva persona com a Secretari General de ERC del seu càrrec de Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.

No entenia per qué n'havia de dimitir per cercar la pau, però les pressions des de Madrid, d'un i altre cantó ideològic, semblen haver-li obligat a fer-ho. El President Maragall inicialment no va acceptar-li la dimissió, pensava que n'hi havia prou amb retallar-li atribucions al seu Conseller en Cap, però la pressió per part del PSOE li va fer acceptar.

Josep-Lluís Carod-Rovira, ara només Honorable Conseller sense cartera, va estar ingenu, però valent. Pasqual Maragall no va estar prou valent com per afirmar la seva suposada independència vers el PSOE i mantenir la seva decissió inicial. El PP ha estat mesquí, manipulador i hipòcrita, però això no és cap notícia. El PSOE també n'ha fet un trist espectacle de hipocresia, més trist encara que el del PP, per que no tenen prou collons com per pensar i mantenir un projecte propi per deixar de fer aquest lamentable seguidisme al PP en la lluita contra el terrorisme.

Afortunadament, tot i el terrabastall, Catalunya és un oasi on la opossició encapçalada per CiU, tot i els seus propis pecats, sap mantenir el seu lloc i les formes i ERC prén la iniciativa com la millor defensa: Josep-Lluís Carod-Rovira serà ara el meu candidat cara a les eleccions generals del 14 de Març

PD: Vilaweb n'ha endegat una iniciativa de suport oer Carod-Rovira, afegeix-te si vols:
http://www.vilaweb.com/especials/especial802916.html

Titol Original: Nasu Andarushia no natsu.
Director: Kitaro Kosaka.
Japó. 2003. 47’.

És difícil resistir-se al poder de seducció d'aquesta película després de veure al director dels estudis Madhouse ben disfressat. Un japonés petitó ficat dintre del maillot del ciclista que protagonitza la història i amb una llauna de cervessa "Pao Pao" a la mà, l'espònsor fictici de Pepe, el ciclista protagonista. Per cert, "Pepe" i "Pao Pao" fan com un joc de paraules o només m'ho sembla? potser cal ser japonés per entendre-ho.

La película en si és un prodigi d'animació on es relata tot el que pot tenir de emocionant la part interessant d'una etapa de la "Vuelta Ciclista a España". A més a més, aquesta etapa en concret passa just pel mig del poble d'en Pepe.

L'encantador director de Madhouse confessava el seus nervis devant la primera projecció del seu film a Espanya. Part de mi es va posar una mica de morros amb la impressió de que confonia Catalunya amb Andalusia, però si jo mateix no soc capaç de diferenciar Tokio de Okinawa, cal ser justos i no fer-hi sang del tema.

Hi havia errors grossos com "Bar Ernández", que foren la riota en el tràiler previ, van estar convenientment corregits al metratge final, i els que s'els van colar
tampoc eren TAN greus, per molt que "chorizo" i "jamón" no s'assemblin més que en la bèstia d'un es treu la carn per fer-ne.

Resumint, una película maca per que sí on es nota la llarga mà d'en Hayao Miyazaki (el mateix de "El Viaje de Chihiro").

Visiteu "El Templo de Chan Poo" per més informació >>

Es diu Stuka i vam començar força malament, només cal llegir el missatge amb que ens vam "conèixer" >>.

Però és tota una alegria el trobar algú qui, al mig de tant insult (sembla que no hi ha dret a la opinió a les Espanyes) opini lo contrari que tú, però amb arguments prou pensats i sense necessitat de mentar-nos les respectives famílies.

Quan frenes el braç i dones la mà en comptes de fotre una òstia, pots fer un amic al que s'et posava com a enemic.

Només espero que passi la tormenta i poguem parlar també de llibres, cinema i gatets.

“Aquesta Catalunya dels pactes amb ETA i de les empreses que se'n van no és la que dóna exemple a Espanya ni és la del futur”. La frase pertany a José María Aznar, mestre en l´art de l´embolica que fa fort, que és sinònim nostrat de demagògia barroera. Ni Catalunya com a tal ha pactat amb ETA –no ho ha fet el Govern de la Generalitat-, ni tan sols hi ha pactat Carod-Rovira. “No he ofert cap contrapartida perquè Esquerra no pot oferir res a canvi”, repeteix sovint l´exconseller en cap. ¿Per què parla, doncs, de pactes el president del Govern central? Per la mateixa raó que es refereix a les empreses que marxen a altres indrets com si aquest fenomen –òbviament preocupant- fos una nova peculiaritat catalana, incorporada al mostrari de fets diferencials arran de la constitució del Govern presidit per Maragall. Havia succeït ja els darrers anys governant CiU amb el suport del PP. Ha passat a altres comunitats, inclosa Castella i Lleó, per cert. I està passant arreu del món. La globalització -el neoliberalisme salvatge i sense contenció- provoca cada vegada més situacions com les que Aznar atribueix pèrfidament al tripartit. Aznar sap que barrejar mentides i mitges veritats, amplificades mitjançant un aparell mediàtic impressionant, resulta una arma efectiva -de destrucció gairebé garantida- per utilitzar contra els adversaris polítics, esdevinguts enemics. “Calumnia que algo queda”, diu amb tota la raó el vell refrany castellà. La reunió de Carod-Rovira amb els dirigents de l´ETA -més enllà que formalment, si més no, resultés impresentable- Aznar la transforma en un pacte de Catalunya amb els terroristes! Els efectes perversos de la globalització Aznar els adjudica al Govern progressista català! Així va començar la seva fulgurant carrera cap a la Moncloa. Que ningú no s´escandalitzi ara. Aznar ha estat sempre igual.


© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Industria, 60 local 7
08025 Barcelona
Tel 93 476 03 70
Fax 93 459 29 26
e-noticies@e-noticies.com

• L'actual Govern espanyol entén que la confrontació i l'existència del terrorisme són un negoci molt més interessant que la pau

GEMMA Zabaleta
Parlamentària del Partit Socialista d'Euskadi-EE al Parlament basc

Si una cosa van tenir en compte els polítics irlandesos i britànics a l'hora no només de posar les vies de solució per al conflicte nord-irlandès, sinó també d'acabar amb els atemptats de l'IRA i tot el seu context de violència, va ser que el terrorisme no és un més dels assumptes polítics de la vida quotidiana. Afecta la vida i la mort d'éssers humans i, per tant, és imperatiu allunyar-lo de qualsevol interès partidista o electoralista.
De boca de polítics irlandesos o britànics hem pogut sentir que salvar una vida humana és l'objectiu prioritari de tot polític que s'ho valgui. A Irlanda, els governs no se serveixen de la seva situació de preeminència per fulminar els partits polítics de l'oposició utilitzant el drama del terrorisme i el dolor que aquest genera. Contràriament, intenten teixir un camí comú i compartit de col.laboració, capaç de fer callar les armes amb diàleg i amb més política. Van triar el camí de "com més política, menys armes". I està resultant ser útil.

JO DEFENSO aquest camí. Em sembla extraordinàriament legítim i honest fer-ho sense que els que el defensem hàgim d'estar en dues llistes de dolents: en la dels que poden ser aniquilats físicament per ETA i en la dels que poden ser aixafats políticament pel Govern del PP. També em semblen defensables altres posicions que intenten acabar amb la pàgina més negra de la història d'Euskadi i d'Espanya, encara que siguin antagòniques a les meves. El que no trobo admissible és que un Govern se serveixi de l'existència d'aquest drama per fer canibalisme polític, especialment contra el partit que aspira a una més que saludable alternança política, vist l'estat catatònic en què es troba la democràcia espanyola.
Que ningú s'enganyi: Josep Lluís Carod-Rovira i els nacionalistes bascos són la peça menor. El que importa és arraconar fins a l'extenuació el PSOE: aquesta és la caça major. I aquest objectiu requereix ara trencar el tripartit catalanista i d'esquerres a Catalunya, que lidera Pasqual Maragall, per avortar d'arrel l'esperança d'una política diferent en què s'assagi la possibilitat d'una Espanya plural on la raó del diàleg substitueixi el clixé preconcebut.
L'existència d'ETA i el mal que ha causat dura més que el que va durar la dictadura franquista. Massa temps perquè no pensem que la pau té pressa a Espanya. Es pot creure i defensar que només per la via policial i judicial s'acabarà amb ETA o, contràriament, pensar que si s'arriba a conèixer el pensament de la banda terrorista --el que sempre s'ha denominat com "mesurar la temperatura d'aquest procel.lós món"-- pot ajudar a entendre, no pas a justificar, la seva raó de ser actual i la naturalesa del seu deixar de ser, en les condicions polítiques actuals. Perquè no seria la primera banda terrorista que abandona les armes.
No obstant, és poc comprensible per a la ciutadania que puguem assistir a una trobada d'aquesta naturalesa com si fos un reality show, i probablement per capítols, sense que el Govern o el mitjà de comunicació que ha estat vehicle d'aquesta informació donin explicacions sobre el que ha passat. Per cert que, abans que el Govern del PP ofereixi alguna explicació, qui sí que ha assumit les responsabilitats polítiques davant d'un error polític que ell mateix ha reconegut és Carod-Rovira. I aquest fet denota dos tipus de tarannàs en la democràcia, dues maneres de practicar-la, ja que en aquesta contesa desmesurada l'altre bàndol es dedica a practicar la política a canonades.

AMB TOT PLEGAT, a ETA se li ha donat una extraordinària campanya mediàtica que ni somiava, una ajuda inestimable per al seu sosteniment com a agent capaç de convulsionar la gent. Ha aconseguit molt més que assassinar un home o una dona, sent això la cosa més greu: s'han produït destrosses enormes en la vida política.
Avortar el pensament polític desenvolupat per vies pacífiques i per consens; convertir la política catalana en un carreró sense sortida, en la mateixa línia del que és en aquests moments la política basca; fixar línies divisòries entre catalans bons i dolents, i entre tots ells i la resta dels espanyols, són alguns dels objectius del Govern que tenim. Fa de la confrontació i de l'existència del terrorisme, i no de la pau, el negoci interessant. ¿Deu ser per això que encara existeix ETA?

Noticia publicada a la pàgina 9 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de El Periódico - edició impresa

Aquesta pàgina és tota una referència de lectura obligada en temes de política i opinió en general. Consisteix en un meticulós, classificat i ordenadíssim recull d'articles apareguts principalment a la prensa espanyola. Ell, però, no opina directament. Sabem només qué n'opinen els autors que selecciona, i d'això podem tenir una idea prou aproximada del seu tarannà:
És la obra d'un pensador, o potser només observador de la actualitat, moderat en les formes que no es deixa emportar per les onades de la demagògia. No sempre opina igual que jo, però puc llegir tot el que hi posa sense por de que inteligència ni sensibilitat s'em sentin ferides. De vegades fins i tot tria articles que jo ja havia escollit abans per la meva hemeroteca personal, i sempre recull material de primera per a la reflexió.

Cal agraïr la seva pressència en dies tan moguts, massa, per la intoxicació mediàtica com els que ara vivim.

Visiteu-lo, us farà bé: >>

Ahir divendres van tractar la entrevista entre ETA i Josep-Llís Carod-Rovira a la Diputació Permanent del Parlament. Aquí teniu la informació i que cadascú pensi el que vulgui, que per això tenim lo cap.

Articles de l'Avui: >>

Informació trobada a la web d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC):
Carod afirma que es va "equivocar en la forma però no en el fons" amb l'entrevista amb ETA
El conseller de la Generalitat i secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha reconegut aquest matí que, en acudir a una entrevista amb dirigents d'ETA, "em vaig equivocar en la forma com a conseller en cap, però no en el fons com a secretari general del meu partit".
En la seva compareixença per explicar davant de la Diputació Permanent del Parlament aquesta reunió, Carod ha reivindicat "amb el cap ben alt" el diàleg amb ETA "si serveix per evitar un sol mort", i ha afegit que "no es pot fer pagar un preu polític ni judicial per parlar".
El conseller ha reivindicat el seu paper negociador en la dissolució de Terra Lliure en la passada dècada i ha acusat el PP d'"utilitzar els serveis de seguretat per interessos de partit" electoralistes davant les properes eleccions generals. [30/gen]
Nota de premsa de ERC: >>
Texte íntegre de la seva comparecència: >>