Un món a ulls de llop

Josep-Lluís Carod-Rovira

El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.

Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.

La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre.
Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.

Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?

Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org

Víctor Alexandre

(Tret de Racó Català)

La repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, d’on han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria d’edat.

N’hi ha prou d’analitzar-ho des de la perspectiva espanyola per comprendre fins a quin punt l’agressió que hem patit era inevitable. Cal tenir en compte que si la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) hagués reconegut la selecció catalana com a membre de ple dret, Catalunya hauria experimentat un dels avenços més espectaculars en el procés de recuperació dels seus drets nacionals. Costa de creure, és cert, que el reconeixement d’una simple federació esportiva constitueixi una fita més gran que l’exercici del poder en matèria de sanitat, ensenyament, cultura, policia pròpia, etc. Però fa més la simbologia de l’esport en noranta minuts que un ministeri de turisme en vint anys; especialment en un marc competencial com el nostre, molt per sota del poder real d’una nació de ple dret. No hem d’oblidar que la configuració de l’Estat espanyol en comunitats autònomes no és fruit d’una evolució política, sinó de la necessitat d’adaptació d’aquest Estat a una realitat que no comprèn. És, doncs, per frenar la personalitat jurídica de les nacions catalana i basca que s’articula l’anomenat Estat de les Autonomies. I és també amb aquesta intenció que Espanya transigeix en la diferenciació entre nacionalitats i regions. Ho demostra la progressiva equiparació actual entre regions i nacionalitats. Si el terme nacionalitat serveix per amagar la nació (Països Catalans i Euskal Herria), el terme solidaritat amaga l’espoli i la subordinació del poble català a l’ordre hegemònic espanyol. No debades la cerrazón –ja n’he parlat en alguns llibres- és un dels trets més significatius de la identitat española.

Les pressions d’Espanya al més alt nivell per impedir el reconeixement internacional de Catalunya en l’àmbit esportiu són fruit d’aquesta cerrazón. Per això no té cap importància que el patinatge, en comparació al futbol, sigui un esport minoritari. Del que es tracta és d’evitar la jurisprudència davant les peticions de reconeixement que seguiran a la de Fresno.

Són paraules de José Luis Rodríguez Zapatero: “L’escenari en què Catalunya i Espanya es confrontin no es donarà mai, ja que la selecció espanyola és qui representa l’Estat espanyol en les competicions internacionals.” Per designi diví, es va oblidar de dir. Però, contràriament al que sembla, no és per por a la humiliació esportiva que una potència mundial en patinatge com Catalunya pugui infligir-li, sinó pels efectes psicològics que aquesta confrontació –i consegüent derrota- tindria en el terreny simbòlic. I és que el dia en què es produeixi aquest fet, especialment en esports majoritaris, la relació entre Catalunya i Espanya no tornarà a ser mai més la mateixa. Aquí radica l’autèntic terror d’Espanya: en l’influx que sens dubte exercirà la simbologia esportiva en l’autoestima nacional dels catalans. Espanya, com Estat que és, coneix molt bé aquesta simbologia perquè se’n serveix per reforçar la seva pròpia cohesió nacional; és sobre ella que sustenta l’esperpèntic precepte de la sagrada unitat. Per això no està disposada a permetre la cohesió de catalans i bascos, perquè és incompatible amb la seva. Sap que no és el mateix escoltar l’himne nacional en actes d’ordre intern que fer-ho en altres latituds davant el silenci respectuós de milers de persones. També sap que no és el mateix veure onejar la senyera en un càmping de Torredembarra que veure-la representant Catalunya com a membre de ple dret en un esdeveniment internacional. Les preses de conciència ja tenen aquestes coses. Per fi Catalunya s’adona que el paper que ha jugat fins ara en les competicions esportives és exactament el mateix que el dels gossets en les exhibicions canines: qui fa l’esforç és el gosset, però qui s’emporta el premi sempre és l’amo.

Fresno podia haver acabat amb aquesta injustícia secular. Ara caldrà esperar una mica més. Però quan arribi el moment, l’ambigüitat nacional basada en els sentiments –“Jo em sento català i espanyol alhora”-, destinada a perpetuar la subordinació catalana al marc polític espanyol, ja no serà possible, atès que esport i sentimients van indefectiblement units. Qui de nosaltres pot observar una confrontació de Catalunya amb Espanya amb la mateixa indiferència que si es tratés d’un partit entre Grècia i Malta? Tard o d’hora hem d’escollir, i allò que escollim és el que som.

Víctor Alexandre. (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya del diari AVUI, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Premi Recull de periodisme, 1996, també ha presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i és autor de diverses obres de ficció escrites per a la ràdio. Des del 1990 és una de les veus més carismàtiques de Televisió de Catalunya com a narrador de documentals sobre la natura. És autor dels llibres Jo no sóc espanyol (1999) (8 edicions i 25.000 exemplars venuts, i traduït recentment a l’espanyol), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), amb Joel Joan, i ha participat en el llibre col·lectiu L’autoestima dels catalans (2003). L'any passat també va escriure Senyor President: carta oberta (2003), una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans. Aquest any ha presentat el llibre El Cas Carod (2004).

Títol Original: Hauru no ugoku shiro
Direcció: Hayao Miyazaki.
Països: Japó.
Any: 2004.
Duració: 113 min.
Gènere: Animació, Fantàstic.

Sinopsi:
Sophie és una jove barretera a una tranquila ciutat un pel remoguda per la mobilització de les tropes que es veu implicada pel mig d'una lluita entre dos bruixots rebent una maledicció. Fruit de l'encanteri, es veu convertida en una anciana plena xacres i dolors veient-se obligada a fugir de casa i viure la aventura de la seva vida dintre de la casa del màgic Howl, el castell que camina

Crítica:
Qualsevol película de l'estudi Ghibli és magnífica per sobre de la resta de películes anime, i les que són dirigides concretament pel sensei Hayao Miyazaki són simplement aclaparadores. Tècnicament, aquest film ens torna la fè en les animacions bidimensionals on els efectes infogràfics hi són però no es noten. Només saps que t'han colat un efecte especial quan sents que estas veient una imatge que no hi ha mà humana que la pugui dibuixar. Això és el que em va passar en una escena en que em va agafar un autèntic atac de vertígen quan la protagonista s'abocava per un penyasegat de metres i metres de caiguda. Els personatjes tenen la inconfussible marca Miyazaki, però sense cap repetició vers les seves anteriors películes.

L'argument, malgrat que fluixeja un pel al final, junt amb la ambientació és digne de l'esperat en aquest home. Des del primer moment en que en mostra la màgia d'en Howl participem de la màgia mateixa de la película, on volar o transformar-se en monstre és tan natural com les plataformes aèries que van a la guerra o el ornitòpters que fan servir els benestants per passejar com nosaltre faríem servir una moto. Val a dir que el món que ens presenta és ben bé una mena de steam-punk/verniada prou semblant al que creà a "Laputa: The Castle in the Sky".

Finalment, dir que "Howl's moving castle" es queda una micona per sota de la seva anterior película "El viatje de Chihiro", només una mica però.

Direcció: Joshua Marston.
Països: USA i Colòmbia.
Any: 2004.
Duració: 110 min.
Gènere: Drama.

Sinopsi:
Maria és una molt jove treballadora colombiana d'un petit poblet on poc que hi ha a fer que recollir roses i preparar-les per que gringos i europeus en gaudeixin. Això, però, no és prou per ella. Menys encara estant-ne embaraçada d'un noi amb qui comparteix més avorriment que no pas amor. Tot això la converteix en la víctima perfecta per en Franklin, ganxo d'una de tantes xarxes de nartotraficants que la farà servir com a mula: d'aquelles que s'empassen tota la coca que poden per portar-la dintre cap als USA.

Crítica:
És una de les películes més terrorífiques que he vist mai. Ens mostra cóm es de fàcil que qualsevol caigui a les urpes d'aquest tipus de gent. Poques vegades he vist a un actor fer de dolent d'una manera tan convincent. Un senyor gran que, sense deixar mai el seu tó paternalista per explicar-li a la Maria com anava això de fer de mula, destilava pura malesa com féu Robert de Niro a "El corazón del ángel". Terror pur és el que em va agafar al cor quan érem junt a la protagonista dins l'avió, rumb Nova York plena de cocaïna al cos. Més por encara fa el destí que les espera en el bon cas de que no es rebenti cap boleta i s'hi quedessin pel camí. Un destí esfereidor on anar a una garjola gringa és el menor dels problemes. Després de tota la por passada, uns pinxos t'agafen i et fan cagar fins a la darrera boleta. Tú no ets més que una bossa d'on ells treuran la mercaderia.

Cal repetir, però, que Maria no és cap marginal. És una noia normal que comet l'error de confiar en qui no toca i decidir-se on i quan tot sembla massa fàcil: fer un viatget en avió que et pot pagar la vida.