Un món a ulls de llop

Ja es nadal i, malgrat que no he posat una puta guirnalda, no es el mateix que l'any passat.

Mai m'ha agradat el nadal. Sempre, o des de fa molt temps, l'he viscut com un festival d'hipocresia on tothom havia de estar feliç per collons i fer que estimaven la gent per molt que no poguessin patir la seva pressència.

Aquest any es diferent. No cantaré pas les nadales ni posaré gaire decoració nadalenca per casa, però ja ni em sento ni estic sol com abans. Aquest matí de nadal tinc esperança on abans només tenia rancúnia i sarcasme.

Weno, el sarcasme encara el tinc, que sempre em fa riure ;)

Títol original: The Drawing of the Dark
Autor: Tim Powers
Trad. Rafael Marín
Ediciones Gigamesh, 2000

Ja vaig llegir fa temps que aquest llibre no era pas res de l'altre mon, i es cert.

Ens explica l'assatjament de Viena per les tropes turques de Soleimàn. Una batalla més enllà de tota esperança si no fos pel que s'amaga dins una cervesseria de la ciutat. Un barril molt molt especial de cervessa negra que dona títol al llibre, una mena de versió màgica de la meva estima da Guiness. Al ben mig de la batalla ens trobem amb una multitud de monstres i herois reencarnats directament dels mites com els artúrics, el deus nòrdics i tot el que li vingué de gust al senyor Powers.

La història es coherent, li haig d'admetre, i trobo que les batalles estan ben resoltes. Però, malauradament, li manca la màgia que la seva trama promet. Gairebé a cada paràgraf m'hi trobava amb un aconteixement clarament pensat per deixar-me esmaperdut de la sorpresa però, en canvi, em deixava sempre d'allò més fred.

Tinc armaris i prestatgeries plenes de llibres, però li trobaré un lloc a aquest. No ho faré per que sigui millor que d'altres, mes aviat pel que significa tenir-ne la dedicatòria de l'autor i trobar en llurs pàgines la màxima del meu credo personal:
"No fue el fuego lo que le robó Prometeo a los dioses del Olimpo, sino la cerveza."

Si voleu més informació us invito a visitar la seva ressenya a bibliópolis.

Autor: Tad Williams
Títol original: Tailchaser's Song
Trad. Maria Eugenia Ciocchini
Timun Mas, 1992
"Fritti Cazarrabo" és un adorable gatet de color crema, una miqueta més fosc potser, amb un petit estel blanc a la cara. Un dia descobreix que la seva estimada "Pata Suave" ha desaparegut en estranyes circumstàncies. Altres gatets han desaparegut també i ningú, ni els més savis de la Comunitat, hi veuen solució al misteri. Així que Fritti emprèn el que serà l'aventura de la seva vida: caminar fins la Primera Llar, on viu la Reina dels gats al costat de tota la seva cort.

La crítica d'aquest llibre es la meva primera col.laboració amb la gent de Bibliópolis, prestigiosa web/revista electrònica de literatura de ciència ficció i temes semblants. Sempre em pregunto quan podré escriure les altres crítiques que els hi vaig prometre. :(

En fí. El llibre em va agradar MOLT, malgrat que no fos una obra mestra de la literatura mundial, però si tota una sorpresa on es saciava tant el meu gust per la fantasia com el meu delit pels gats.

Us invito a llegir la crítica complerta a bibliopolis clicant aquí

Any rera any m'empenedia d'haver-me perdut el Festival Internacional de Cinema de Catalunya que fot com uns 20 anys que fan a Sitges. No soc cap expert en llur història ni sé tant de cinema com m'agradaria, però tothom que m'envolta pot donar testimoni de com m'agrada el cinema, i de vegades com mes raro millor.

Aquest any, doncs, vaig aprofitar el luxe de que a la meva feina em deixessin triar lliurement els dies de vacances. Tot seguit vaig patir i gaudir d'un setmana d'anades i vingudes de Cerdanyola a Sitges, de maratons i re-maratons de cinema no m'hi vaig trobar de tot.

Vaig veure un grapadet de películes que me les podría haver estalviat, i d'altres d'absolutament genials. M'hi vaig trobar amb famosos, però dels de debó, dels que ho son per que s'ho curren. I si no eren famosos al menys es gent que admiro.

Resumint que hi vaig perdre a Sitges tota una setmana voltant i veient i després, en un exercici de total supèrbia, una altra setmana escrivint les meves impressions de les pelis.

Espero que us agradin. ;)

Titol Original: Usher
Director: Curtis Harrington.
USA. 2002. 40’.

És un amable curtmetratje basat en "La caiguda de la Casa Usher" de Edgar Alan Poe. Cutre a morir, però al nivell just com per que no es converteixi en quelcom lleig sinò mes aviat una picada d'ullet perfectament entesa pel públic, tal com van demostrar ovacionant al protagonista i director tant bon punt va sortir en pantalla.

Curtis Harrington es un total desconegut per mi però el seu bon ofici devant i darrera la càmara em confirmen la seva categoria com a figura de culte dintre del gènere fantàstic.

Guió: Peter David
Dibuix: Patrick Zircher, Chris Cross

Us recomano de tot cor la compra, o almenys repàs, del Capitán Marvel de Forum. Concretament el tercer exemplar del retapat aquest que publiquen ara des que les vendes van deixar d'estar a l'altura de la seva qualitat.

Per a qui no conegui el personatge comentaré que és una espècie de refregit del Capitán Marvel de l'actual DC (refregit també de Superman). Tenim a un super-cachas, el Capitán Marvel, que s'intercanvia amb un tiu la mar de normalet, en aquest cas Rick Jones.

Generalment, el personatge més molón era el cachas deixant el normalet com una mena d'intermedi entre baralla i baralla.

En la darrera etapa guionitzada per Peter David es gira la truita.

Rick Jones ja és veterà de mil batalles i les ha vist de tots colors i el cachas és el fill de l'antic Capitán Marvel (mort en el clàssic de Jim Starlin) de nom Genis-Vell.

Aquest guionista és, entre altres coses, un expert en riure's de tot i de tots i divertir-nos en el procés. Però aquesta vegada ha tornat a posar-nos una nova capa en el pastís.

Genis pot veure el futur, concretament les conseqüències del que farà o deixarà de fer. A això li crida "consciència còsmica" i en el seu moment li va servir a Peter David per a deixar-li en ridícul en més d'una ocasió (Genis no era capaç de distingir quina de les diferents alternatives era real i quina només era un possible futur immediat).

El que passa és que per fi aprèn a captar correctament tot aquest batibull de sensacions i visions. Conseqüència: es torna boig.

El que passa a partir d'aquest punt de la història em va fer pensar en altres dos "supermanes" una miqueta atípics:

- El Samaritano: en el primer nombre d'Astro City ens presenta una versió de Superman amb un estrés de categoria. Considera que és la seva responsabilitat el fer EL MÀXIM POSSIBLE per ajudar a la humanitat, la qual cosa és MOLT. Té un ordinador la mar de extrany però més potent encara que li avisa a temps real de les emergències que es donen de llarg a llarg del globus terraqui. Així que es passa tot el dia volant per tot el planeta arreglant el mòn.

Tant és així que el seu temps lliure és absolutament inexistent. Tornant esgotat cada nit al seu llit, quedant-se dormit abans fins i tot de tocar els llençols.

- Kid Miracleman: Aquí Alan Moore ens va presentar allà pels 80 les conseqüències que té un poder absolut sobre la mentalitat d'un nen de 8 anys. Al final acaba creixent per a convertir-se en un magnat industrial fins que la presència d'altres éssers superpoderosos li fan abandonar l'anonimat.

En part per a cridar l'atenció i en part per pur avorriment, decideix arrasar amb la població de Londres de totes les formes que se li ocorren. La vinyeta de Tottleben mostrant el Tàmesi tenyit de vermell és del tot inoblidable i esgarrifosa.

No, Genis-Vell no arriva a ser tan gore. Però me'l va enrecordar.

Nuff Said ;)

Titol Original: Ju-On 2.
Director: Takashi Shimizu.
Japó. 2003. 92’.

Aquesta película es acollonant, tal com sona. Es del tot admirable la manera i la quantitat de por que ens poden fer sentir aquests japonesos només amb un nen pintat de blanc.

Hom s'acostuma a apropar-se a les películes de por típiques, les dels USA de tota la vida (bé, de tota la vida per obra i gràcia dels nostres cinemes i llurs distribuidores), esperant la típica festa de sang i fetge sense gaire solta ni volta.

No soc cap fan del gore de cap tipus, ho haig d'admetre, i aquesta cinta no s'hi queda pas curta en l'apartat "bloodfest", però sempre hi manté aquest estil tan japonés, o al menys m'ho sembla, d'espantar amb l'ensurt fí i ben col.locat sense exageracions, amb uns fantasmes totalment físics i llefiscosos.

En definitiva, ara em fan por els nens asiàtics i necessito encendre la llum interna del cotxe quan condueixo de nit.

;)

Titol Original: Pisotoru opera
Director: Seijun Suzuki.
Japó. 2001. 112’.

Al.lucinant. Lo que aparentment seria una simple història de yakuzas s'hi llança a saturar-me els sentits amb uns títols de crèdit dignes del James Bond més setentero, després d'una bona dosi d'àcid.

És una película realment dura de païr, no pas per violenta sino per lo purament oriental que és. Només cal una dada per començar a entendre-la: l'òpera del seu títol no vé pas de la nostra, la de occident, sino de la japonesa, més coneguda com a Kabuki, d'on treu tot tipus d'influències, referents i llicències narratives absolutament alienes a les nostres ments occidentals. Escenes que es repeteixen sense cap canvi d'angle, diàlegs surrealistes, somnis ficats dintre de la acció sense cap relació aparent amb l'argument, etc. Però per altra banda ens fa gaudir d'una poesia colpidora i una acció trepidant.

Tota una experiència.