Espanya, sense pecat concebuda

Fa poquet que mossén Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo, va demanar la intercessió de la Immaculada Concepció per la unitat d’Espanya atacada, sembla prou evident, pels pérfids catalans que es volen independitzar. Cito llurs paraules textuals: "Pongo en manos de María Inmaculada a nuestra España, que tiene a la Inmaculada como patrona y cuyo patronazgo une a todos los pueblos de España en una unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada". I va reblar el clau demanant la defensa de la unitat d’Espanya "para asegurar el bien común de nuestra sociedad que formamos todos los que somos españoles".

Per una part, fa pena la confiança que tenen els espanyoleros en les institucions democràtiques que a corre cuita que es posen en mans de la Verge mateixa (de fet també és símptoma de manca de convenciment en llurs arguments tant de soroll i mentida). Però també té collons que sempre que la jerarquia eclesiàstica obre boca per tocar temes polítics sigui per posar-se al costadet dels més fatxes.

Crec que els cal buscar-se d’altres aliats i d’altres caps de relacions públiques, que el meu cor de creient no es vol creue que els cures només pensin com els fatxes. Vull creure que els progressistes no saben fer-se notar, no pas que no existeixen.

Finalment, els aliats de Catalunya

Fins avui em preguntava, igual que Albert Om a la contra de l'AVUI fa uns dies, on recollons hi eren el progressits espanyols per defensar la nostra postura. Fins ara em sentia profundament sol com a català entre tanta tormenta mediàtica on em sentia cada dia insultat pel sol fet d'haver nascut a Sabadell en comptes de Sòria com el meu cosí.
   
Avui encara no han sortit els progres a recolzar els meus drets com a català tal com van ser-hi contra la Guerra d'Irak i d'altres campanyes. Ara bé, sí que he pogut comprovar amb delit com sols que es troben també els que m'insulten. Sí, controlen els mitjans de comunicació que arriben a tot Espanya i foten un merder que ben bé sembla soroll de sabres. Però, insisteixo, estan sols on més importa: el congrés dels diputats d'Espanya.

Avui el PP treu bilis pels porus i escuma pels queixals per que, per molts escons que tingui, només té una veu mentre que la resta de grups són contraris a ells. La totalitat del Congrés, excepte el PP, recolcen al menys la tramitació del nostre nou estatut. Exceptuant a en Rajoy, tots son al meu costat. Ja era hora, esmenes vindran, però de moment ja em sento prou content.

RESPOSTA DE LA CAL DAVANT L\'ALLAU DE REACCIONS ARRAN L\'ACTE AL CAMP NOU

Arran de la polèmica suscitada després de l’ acte del Correllengua al Camp Nou, en el marc del partit Barça – Osasuna de dissabte 22 d’octubre, des de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) volem expressar el nostre rebuig a les declaracions incendiàries d’alguns representants del govern valencià i fer algunes consideracions:

El Correllengua és una de les campanyes anuals impulsada i organitzada per la CAL. Es tracta d’una iniciativa més a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. Per tant, una proposta per a la defensa i promoció de la llengua catalana, d’una manera transversal, oberta, participativa i popular que se celebra arreu dels Països Catalans des de fa 9 anys i que enguany ha celebrat més de 400 actes, 122 dels quals al País Valencià. Aquesta campanya té com a objectius principals:

• Defensar la unitat lingüística dels Països Catalans i reclamar el reconeixement legal de la unitat de la llengua catalana en el conjunt del territori lingüístic, de Salses (Catalunya Nord) a Guardamar (País Valencià) i de Fraga (Franja de Ponent) a Maó (Illes Balears).

• Promoure l’ús social del català en tots els seus àmbits i arreu del territori. Com deia el valencià Joan Fuster, que a més, fou el primer que va donar un sentit polític a la denominació de Països Catalans, “Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius i polítics“.

Aquests objectius són defensats per centenars d’entitats d’arreu dels Països Catalans, entre les quals hi ha el FC Barcelona. Així,el pas del Correllengua pel Camp Nou és un acte més que mostra com el Barça es una entitat compromesa amb el país i amb la nostra llengua i amb la societat civil. Ara bé, volem deixar clar que la CAL és l’única entitat organitzadora de l’acte, el qual estava previst des de feia molt de temps i que la col•laboració del FC Barcelona va ser la cessió de l’espai dins de les seves instal•lacions.

Pel que fa en Joel Joan, volem dir que l’actor va ser convidat per la CAL per presentar l’acte i que la darrera frase del discurs: “Visca els Països Catalans lliures”, tot i que “lliures” no estava en el guió, des de la CAL assumim aquesta frase com a pròpia.

Amb això, volem agrair la seva col•laboració i deixar al marge de la polèmica tant el FC Barcelona com l’actor Joel Joan.

Considerem molt greus les declaracions per part d’alguns sectors fins al punt de titllar-nos de feixistes per defensar un dret que tenim, el reconeixement de la unitat lingüística, i que a més, està reconegut per la Unió Europea i per una sentència del Tribunal Constitucional (75/1997) que es pronunciava sobre la constitucionalitat de la denominació llengua catalana com a equivalent de valencià.

Les reaccions provinents dels mitjans espanyols i d’altres àmbits no són cap novetat, sinó que fets d’aquesta mena han estat sempre el motiu dels sectors secessionistes per carregar contra una realitat: que la llengua anomenada catalana, valenciana o balear,...és la mateixa en el conjunt de la nació catalana, és a dir, els Països Catalans. Considerem que els insults proferits des d’aquests sectors contra l’organització de l’acte i contra el FC Barcelona són una mostra de la manca de cultura democràtica d’alguns personatges que entenen que la llibertat d’expressió només és acceptable quan s’expressa el que els agrada i que tota opinió diferent de la seva no és legítima.

Quant a les declaracions dels presidents d’alguns clubs denegant la relació entre l’esport i la política, no podem oblidar les pancartes exhibides pel València en favor del PHN, del Salamanca en contra de la devolució dels papers del “Archivo Nacional” o de tots els clubs de la primera divisió (inclòs el FC Barcelona) a favor de la Constitució Europea. En tots aquests casos van ser els jugadors qui van portar les pancartes, cosa que implicava directament els clubs, situació que no es va donar en el cas del Correllengua al Camp Nou.

Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana: http://www.cal-llengua.org/index.cfm

Vicent Partal: Qui parla en nom dels valencians?

24/10/2005

Podria dir en nom de qualsevol altre poble, però dic en nom de nosaltres els valencians, perquè l'episodi és el més pròxim. Dissabte la presència d'una pancarta amb el mapa dels Països Catalans a la gespa del Camp Nou (i el fet que fóra televisada per Canal 9) va originar un nou episodi d'espasme intolerant entre alguns valencians. Els que manen, bàsicament. A mi, que sóc tan valencià com ells, no em va molestar gens. Ben a l'inrevés, em va encantar, com m'encanta que cada any el Correllengua (motiu de la pancarta) travesse les comarques del sud. Jo sols parle per mi mateix. I per no pocs valencians i valencianes, amb nom i cognoms, dels quals puc assegurar que estan tan contents com jo (per exemple la Penya els Tòtils del Llevant, que van emetre un comunicat de suport al Correllengua i a l'acte de can Barça). En canvi hi ha qui parla en nom 'dels valencians' demostrant indignació. Però en nom de quins valencians? No pas en nom meu, que comence a estar tip d'aquestes representacions teatrals.

Fa uns quants dies em varen convidar a un programa de ràdio per parlar de l'estatut valencià. Hi havia representants dels tres partits presents a les Corts i vaig voler destacar el fet que desenes de milers de valencians són fora de les Corts per la barrera electoral del cinc per cent. El contertulià del PP, que havia començat parlant en espanyol, va arremetre amb la seua fúria habitual afirmant que 'els valencians' volen allò que tenen i que si volguérem unes altres coses ja les votaríem. La trampa, concretament aquesta, és tan ridícula que es descobreix tota sola. Si la mateixa barrera s'haguera aplicat al Principat, ERC hauria estat un partit extraparlamentari entre 1980 i 1988 (és a dir, hauria desaparegut del mapa) i Iniciativa no hauria estat al Parlament la passada legislatura. Poca broma, perquè el Principat no seria com és, ni tindria el govern que té, ni debatria els projectes que debat: això em sembla difícil de discutir. El país seria el mateix, però la representació del país, no.

Doncs és això que ens passa, als valencians. Que el País Valencià no és aquest monstre que es visualitza a les Corts, ho saben tots els valencians, especialment els que fan mans i mànigues per evitar que aquesta situació canvie. I ho saben tots aquells qui, amb tota normalitat, vénen a passejar-se pels nostres pobles i descobreixen 'els altres valencians', els que vivim a les catacombes de la política, gràcies a la trampa electoral. Els que, com si no bastara aquesta barra, encara hem d'aguantar, una vegada i una altra, que ens vulguen passar per la cara les conseqüències d'aquesta norma, com si nosaltres no fórem valencians i no tinguérem la nostra pròpia manera de concebre el país.

Jo no parlaré mai en nom de tots els valencians, perquè respecte totes les formes de ser valencià i sé que n'hi ha molts, massa, que només saben ser valencians si això significa una ofrena permanent de glòries a Espanya. Però per això mateix tampoc no consent que parlen en nom meu aquells qui des de la trampa electoral pretenen ser els representants únics d'un país que és plural i divers. Per més que ells ho vulguen evitar. A mi, no em representen.

http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=1581750 

Visquen els Països Catalans Lliures!

Sembla que l'hem tornat a cagar els catalans. L'altre dia, al mig del Camp Nou, va sortir el meu benamat Joel Joan llegint un manifest en favor del català. Manifest que va reblar amb un "Visquen els Països Catalans Lliures!" i sembla que a València i Balears s'han emprenyat com mones. Fins i tot ENS, per que faig meu aquest crit, han titllat de nazis per, senzillament, declarar a favor de l'ús i la unitat del català en tot el seu territori i en totes les seves formoses variants.

Quin es el problema de tot plegat? Lo de "Països Catalans"? Ja em faig càrrec, d'això. Però mentre no n'arreli cap altre terme per encabir a tots els territoris de parla catalana, tipus Bacavia o Euram, "Països Catalans" serem de la mateixa manera que França, Bèlgica i el Quebec són part de la Francofonia sense que per això Bèlgica ni Quebec es vegin violentats en llur sobirania per França. Per que no es res més que això el que es cerca amb aquest terme: la COORDINACIÓ de les politiques culturals que n'afectin la nostra llengua comuna, res més que quelcom semblant a l'Institut Ramón Llull, però sense polèmiques tontes.

Que potser le problema és a "Lliures".? A veure, no en tenim cap culpa els catalans de que sempre que es digui "Visquen ****** lliure! " hi surti el desinformat de torn que ho relacioni amb l'infame Terra Lliure com si aquest feliçment dissolt grup terrorista tingués els drets d'autor de tot el que sigui o vulgui ser lliure. De fet, si uns pensen que ja son prou lliures no cal que s'esverin, que n'aplaudeixin el crit per afirmar la seva llibertat actual. Més o menys com amb aquella maragallada de "Catalunya ja és INDEPENDENT, el que passa és que n'hi ha qui vols que encara ho sigui MES".

Així doncs, Visquen els Països Catalans Lliures!
I qui no li agradi que s'hi posi fulles.

Els meus veïns

Fa uns mesos que a la meva escala hi viuen una família d'ecuatorians. Poc a poc les iaies i marujes del veïnat els han anat agafant mania fins que, ahir mateix a una reunió, una d'aquestes ha verbalitzat el "problema".

No en tinc pas ganes de reproduïr les coses que elles van dir, car que són massa donades a gaudir d'escoltar-se elles mateixes i de reiterar obvietats i/o rumors infundats. Quin és, però, el problema real? Doncs que FEIEN xivarri i FA TEMPS un dels homes de la casa pujà borratxo a casa fen enrenou. Enfatitzo el temps passat per que SEMBLA QUE JA NO HO FAN per que van parlar amb el propietari.

D'acord, no és pas la pitjor de les accions que es van arribar a proposar EXTRAOFICIALMENT a la reunió, cal dir que tot fora de acta. Però al final no em vaig poder estar d'intervenir-hi, per que sembla que a NINGÚ se li havia acudit parlar DIRECTAMENT amb ells per damanr'ls-hi educadament que fessin menys fressa, per exemple. Doncs sembla que els hi tenen por.

Por de qué, per mil collons de mico? Senzillament per que son "latinos". De fet sí que hi va haver una veïna que els va retreure una vegada la seva conducta, però feta una fura, tot un exemple de diplomàcia com si diguéssim.

De fet no sé com són aquestos veïns. No s'hi fan gaire amb ningú, ni tan sols amb la meva dona, que és colombiana i POTSER es s'hi podrien sentir més propers que no pas amb la resta. Només sé que tenen un parell de filles maques com nenes d'un anunci d'Imaginarium.

No sé si és feina de la meva família de fer-se amb ells invitant-los a un cafetonet per que les nenes coneguin els meus gats, però potser que algú sí que ho faci abans de anar directament a denunciar-nos mútuament per problemes de convivència que no es ressolen de cap altra manera millor que convivint-hi tots plegats.

Aquest negre és el meu pare

Ja fa dies que dura l'embolic aquest dels sud-saharians que arrisquen la vida per salta les tanques que separen Ceuta i Melilla del Marroc, però avui ja no m'he pogut aguantar. He vist a la portada de l'AVUI el rostre derrotat d'un noi que, tot i tenint el seu destí anhelat a l'abast de la mà, sap que no hi podrà entrar.

I jo, devant d'aquesta cara i, de fet, devant de tots els seus companys, no tinc collons per dir-li que no té dret per entrar a Europa. Ell de ben segur que no té on tornat, car que haurà venut tot el podria ser seu per pagar a tot a legió de sangoneres que el van anar pujant nord amunt. Haurà travessat desserts i jungles, valls i muntanyes, deixant-hi amics i companys morts pel camí. No quedant-s'hi de putu miracle i, al final, tot ha estat per res.

No m'en sé les xifres, però estic prou segur que, d'una manera o altra, hi ha lloc per tothom per que ni ell ni cap dels seus companys venen a fer cap mal. Només volen buscar-se la vida, una supervivència i prosperitat que els és negada a casa. Negada moltes vegades per governs dèspotes mantinguts pels NOSTRES i per culpa d'empreses NOSTRES que hi fan l'agost.

Em pregunto qué seria ara d'aquest que escriu si, fa 40 anys, els meus pares s'haguessin trobat una tanca de filferros que els hagués obligat a viure on amb prou feines podien sobreviure i prosperar era pura fantasia. Per que els meus pares van sortir de Sòria amb el mateix anhel que aquestos que apallissen i maten per entrar a Melilla. Clar que no van venir de tant lluny, ni d'una manera tan cruel i clandestina, ni s'els diferenciava tant de la gent de la terra que els acollí.

Així doncs, en essència, aquest negre és el meu pare. I no puc entendre per qué no pot venir a aquesta terra per que jo hi pugui nèixer.

Sant tornem-hi amb el boicot a Catalunya

Avui, a l'E-Noticies surt el primer cas de boicot anti-català confés:
---------
Una botiga de Valladolid deixa de comprar a una empresa catalana per l'"abominable Estatuto".
L’empresa Anglatex, d’Artés, va rebre el passat dia 30 un fax d’un client seu, Seras Tapicerías, de Valladolid en el que afirmava que “por la presente, me dirijo a Uds. para informarles que a partir de hoy 30-09-2005 y debido a la lucidez de sus políticos para no querer pertenercer como hasta hoy a ESPAÑA yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes ESPAÑOLES y no querer hablar en catalán como así lo dice el abominable Estatuto que se ha aprobado por esa gente que tienen Uds. de dirigentes y que Uds. no han hecho nada por que esto no se produjera”. “Mis impuestos –afegeix- me gusta pagarlos a quien no se lo puedan quedar como el 3% famoso”.

La carta acaba amb el prec que “a partir de esta fecha les pido que no me visiten”.

L’empresa Anglatex ha confirmat a e-noticies.com. l’autenticitat del fax.
----
Tot plegat fot pena i em reafirma en la meva idea de que la única manera de que als catalans ens deixin tranquils és fent NOMES el que ens manin a Madrid (o desapareixent, que no es plan, o independitzant-nos-hi que ja arribarem).

De totes maneres, fa bassarda les animalades que diu el fatxa aquest:
- "...yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes ESPAÑOLES...": que no som espanyols? si no ho som, que collons fan els nostres impostos anant-hi directament a Madrid? De fet, per molt que diguin a Fatxadolit i rodalies, aquest estatut NO es una declaració d'independència.

- "...y no querer hablar en catalán como así lo dice el abominable Estatuto...": qui l'a d'obligar a ell, a Valladolid, a parlar en català?

En fí, tota una astracanada. Però m'ha agradat molt la resposta que ha donat l'altra part afectada
-----------
El botiguer de Valladolid només va fer una compra de 123 euros.
Tapicerías Seras, la botiga de Valladolid que ha deixat de comprar a una empresa catalana, només va fer una compra "de 123 euros", segons ha explicat el director general d'Anglatex, Joan Bertran, a e-noticies.com. "No ens ve d'aquí" i "no té cap importància", ha afegit.

"Sembla que no està content per l'aprovació de l'Estatut, però si jo tinc la meva tela me l'hauria de comprar a mi com si jo volgués comprar un pernil i el millor el tinguessin a Valladolid, el compraria a Valladolid".
-----------
Doncs sí, hem de deixar de ser uns cagamandurries. Que aquest boicot caurà per si sol i, per molt que durés, no s'acava pas el món.

No puc patir la salsa

No puc patir la salsa, no la sé ballar per molt que practiqui. I, si n'aprenc els moviments, no la puc gaudir.

Com dir-te, Magda cor de maragda, que no estic fet per aquests ritmes? Tu ets filla del Carib, de l'aire càlid, l'aigua turquesa i la pell fosca. Jo, però, fill de terra seca i freda, net potser d'un mar gèlid que no he vist mai i dels llops de fa segles, més peluts encara que aquest que tant t’estima. Les gaites que portes no son pas com les meves, sacs de gemecs del meu cor que m'el fan volar com al teu el "sabor".

No puc patir la salsa per extrany que li sembli a la família. Només gaudeixo, però, del teu somriure, Cor de Maragda, quan per fí me l'aconsegueixes fer ballar ni que sigui una mica.

T'estimo.

:-@

El taxista derrotat

Fa temps quan hi anàrem la meva dona i jo a Bogotà per casar-nos-hi, vaig patir el pitjor aiguat de la meva vida (i mira que n'ha plogut des de llavors). I es que el temps a la capital colombiana està d'un boig que li dona la volta al marcador: tan bon punt fot un sol que et crema l'ànima com de sobte es desferma el fotut Diluvi Universal, tot d'una com si a Bogotà plogués igual que es fa de dia a la Vil.la del Pingüí. El carrer era ja un riu quan un taxi ens hi rescatà. El trànsit, com era d'esperar, es tornà impossible i perillòs. Prova d'això fou una escena que vaig poder veure de passada.

Un de tants taxis que omplen els carrers s'havia fotut de morros amb el cul d'un 4x4. Els ocupants de tots dos vehicles eren ja fora tot i la pluja, tots prou tranquils excepte el taxista. Aquest era tot un homenàs de prop de 50 anys que estava plorant com un nen petit. Només vaig poder sentir que deia "mi carro" entre plors i gemecs. Val a dir que molt probablement l'accident era culpa seva. La conducció tan agressiva que maneguen a Bogotà és una capsa de trons quan la pluja converteix l'asfalt en una pista de patinatje. Potser les seves eren llàgrimes de cocodril per intentar sortir lo mes ben parat possible de les despeses de l'accident, potser. Els seus plors, però, em semblaren massa sincers. Trobo que només la més profunda dessolació pot transformar un home adult en un nen perdut de la seva mare. No em puc treure del cap que a aquell taxista amb el tros de bony al morro del seu taxi se li esquinçaven totes les esperances per l'any nou, tot just havíem passat Nadal. Les seves i les de tota la seva família.

Ara bé, el que trobo potser més trist és el fet d'haver-ne parat jo més atenció en aquest fet puntual que no pas en el famós Tsunami que aquells dies s'havia menjat mitja Oceania, o pels desplaçats per culpa del conflicte armat pidolant als carrers de Bogotà o pel funeral on vaig anar aquell mateix dia. Un noi de 26 anys menjat per la leucèmia.

Potser que per insesperat i insòlit s'em quedà a la memòria el plor d'un taxista derrotat per la vida tot començat l'any 2005 sota la pluja a Bogotà.

Esperanza Aguirre reconeix que som una nació!?!?!

Seguint emb el tema de la OPA de Gas Natural a Endesa tenim a la ínclita Esperanza Aguirre (segons Gomaspuma es deia tot junt: "Sí, todo junto, es Peranzaguirre") que m'ha regalat una senyora perla:
"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional"

O sigui que aquest tros de líder del PP reconeix que Catalunya és una nació DIFERENT que la seva, suposo que la seva es Espanya.

Tot una notícia. Llàstima que sigui un làpsus com aquella vegada que Jeb Bush, germaníssim de George W. Bush i governador de Florida, per poc que no va proclamar la 3a República de Espanya.

X-D

Millor estranger que de Catalunya

Sembla que a la Espanya Eterna li faci mal Catalunya. Els catalans com espanyols de primera pel que fa a pagar els impostos, tots engreixant les arques de Madrid, però quan toca repartir el poder sembla com si fóssim espanyols de tercera o, encara pijtor, estranjers i sospitosos de lo més dolent que hom pugui imaginar. Per que amb aquesta OPA de Gas Natural cap a Endesa desperta unes paranoies a Madrid que farien riure si no fós tant penós de patir. Si Gas Natural fós andalusa no li posarien cap problema, de fet abans es deia Catalana de Gas i sospito el motiu per haver-ne canviat el nom. De tantes i tant grosses que han arribat a dir els de la Brunete Mediàtica la més reveladora ha estat una de l'anterior ministre d'economia del PP que preferia que Endesa la comprés una multinacional europea en comptes d'una de catalana.

En això els hi passa com l'etern i soterrat debat sobre la nacionalitat de Cristófol Colom. A un país de més normal, a la mínima que hi hagués una proba de que fós compatriota, s'hi agafarien com a un ferro roent. Però no senyor, prefereixen mil vegades que el descobridor d'amèrica sigui italià en comptes de català o mallorquí.

I es que no s'ens pot confiar res als catalans, no senyor.

Aquesta Diada de 2005

Soc relativament nou en això de l'independentisme i, ara per ara, pot molt ben ser que la de l'any passat sigui la darrera vegada que hi vaig a la estàtua d'en Rafael de Casanova a veure-hi la ofrena floral. Aquest any només hi vaig arrivar a assistir a la cerimònia institucional del Parc de la Ciutadella, on m'hi vaig emocionar fins a la plorera i, a estones, vaig sentir profunda vergonya d'ésser català i independentista.

La primera va estar la xiulada a Mayte Martín per cantar flamenco, i a mes a mes en castellà, a l'acte. Jo, que de que em vaig assabentar del tema ja estava en contra de la seva pressència, hi vaig aplaudir per mirar de combatre els xiulets de protesta que es sentien. Estic d'acord amb el xiulaires aquest en que la Diada és una cel.lebració reivindicativa per Catalunya i en català, ara bé, un cop fet lo fet la cantant no té cap culpa de que algú de la organització hagi confós la gimàsia amb la magnèsia. No era el moment ni la manera de protestar.

Per altra part la cerimònia em va resultar un pel allargassada. De la emoció i solemnitat del Cos d'Honors dels Mossos d'Escuadra desfilant devant meu mentre gralles i tambors tocaven Els Segadors va passar a la destrempada i ensopiment de Maria del Mar bonet i la resta fins que Josep Carreras s'hi llançà amb L'Emigrant i, de nou amb Els Segadors, issaren la senyera. Jo hauria anat directament a la issada de bandera, tal qual es va fer, però passant directament de la desfilada a L'Emigrant i que després haguessin fet totes les actuacions musicals i rapsòdiques del mon mundial.

Un cop a casa, tot sentint les notícies de la resta d'actes i successos al voltant de La Diada, vaig tornar a sentir vergonya. Ara per arar no vull tornar a un acte on em senti avergonyit d'anar acompanyat, on em vegi obligat a explicar per qué criden, xiulen i insulten a una gent que no en té de fet cap culpa. Per que tret dets puntuals i especialment intensos com hagués estat un PP portant-li flors a Rafael de Casanova no hi ha CAP justificació per boicotejar l'acte d'aquesta manera. Per que és això el que fan aquestos que tant diuen defensar Catalunya: pur i dur boicot. I passo de parlar de les agressions dels super-independentites als de les JERC al Fossar de les Moreres.

Tot d'una m'informaré de quin va estar l'ambient als actes prop de casa, Cerdanyola del Vallés, i si va estar com m'espero ja tinc la meva Diada de l'any vinent. Que ja n'hi ha prou de que tants conciutadans "abandonem" casa nostra en favor d'una Barcelona que no sempre s'ho mereix.

SW Ep.III: La venjança dels Sith

A mi el regust que m'ha deixat la pel·lícula és dual.

Per a un espectador no-friki i/o que les escenes d'acció li interessin bé poc l'Ep. III és una pel·lícula DOLENTA AMB AVARÍCIA.

En canvi, si ets prou friki pots arribar a opinar des que és una peli passable fins a trobar-le emocionant de llagrimeta. Dit sigui de passada, crec que cal ser MOLT friki de Star Wars per a considerar-la MAGNÍFICA.

A mi, personalment, em fa nedar entre dues aigües:
1º meitat: les escenes d'acció són AL·LUCINANTS, les d'enmig són un rotllo i la corrupció de Anakin apunta maneres. Peeeeeero, la transició d'un Anakin turmentat però bon jan a un Darth Vader no només dolent dolentíssim, sinó un genocida del ca l'ample em va semblar absurda.

D'acord, té les seves raons i Palpatine ja porta una bona estona enverinant-li el cor amb les seves mentides. Però no resulta creïble.

2ª meitat: una vegada superada la decepció em vaig emocionar a llàgrima viva abans totes i cadascuna de les referències o "lliga-caps" que connectaven directament amb l'Ep.IV, la nostra estimada Star Wars: Una nova esperança.

Ara bé, la tràgica emotivitat de la mort de tots els Jedi pressents i futurs és gairebé insuperable. Això sí, em sé d'una a qui la decepció de la qual parlava abans li va espatllar fins i tot aquest moment per a la història.

PD: És per a mi tota una sorpresa comprovar que un dels meus ídols en el mundillo del frikisme opina le mateix que jo:
Cels Piñol

Ja soc escriptor?

Temps era temps, quan els jocs de rol centraven tot a la meva vida que no fos estudiar (les dones no em feien prou cas com per a ocupar-me massa temps real) i encara tenia temps per somiar en d'altres maneres de perdre el temps, que vaig fer l'story-board d'un còmic que narrava la història d'un noi que es transformava en llop enmig d'un atac de banyes.

El temps passava i a ningú l'interessava dibuixar aquesta història, així que vaig decidir de transformar-la en un relat.

Aquesta, fora dels típics treballs del cole, fou la primera vegada que escriguí amb una miiiiica de seny. I hauria estat la darrera si no hagués estat per la Hispacón del 2002 a Getafe on vaig tornar a casa amb el vici d'escriure malaltissament revifat. Alló em portà a les mans de la gent de Fuentetaja Literaria, a llur curs per internet vag descobrir que, per poc o molt talent que pogués tenir, tenia prou traça com per que em fós obligatori escriure.

Aquest curs el vaig haver de deixar per car, malgrat que val el que costa. Tot i això, és un exercici d'aquest curs el que ha esdevingut la consecució d'un somni: m'han publicat un conte.

No sé quan trigarà aquesta flor a fer estiu, si en fa mai, però ara per ara no puc estar més content. Vale que és "només" una revista electrònica, una web, i que no n'he rebut ni un ral. Però el fet d'haver arrivat fins aquí tant aviat supera MOLT la millor de les meves espectatives.

Axxón, on hi surt el meu conte, és una revista que s'ha mantingut com un roc sota la tormenta publicant-se durant 15 anys com si res i és just al seu número 150. A mes a mes, el meu nom surt al costadet del de Domingo Santos, tot un patriarca de la ciència ficció en espanyol.

En fí, que amb prou feines m'ho puc creure i que us invito a llegir-lo i que visiteu les webs on hi surt la resta de informació del que he parlat:
El Boleto (el meu conte): http://axxon.com.ar/rev/150/c-150cuento5.htm
Revista Axxón nº150: http://axxon.com.ar/rev/150/axxon150.htm
Asociación Española de Fantasía Ciencia Ficción y Terror: http://www.aefcft.com/

P.D.: Així doncs em pregunto: ja soc un escriptor?

Elfquest

Sinopsi:
En un món equivalent a la nostra prehistòria hi viuen els elfs wolfriders. Uns éssers baixets i mágics, no pas allargassats com els descriu Tolkien, sempre en guerra amb els primitius humans que viuen al llindar del seu bosc. Un dia la guerra els porta a fugir del bosc i a recòrrer terres desconegudes cercant l'orígen de la seva gent.

Crítica:
Fins fa poc només coneixia Elfquest de les poques vegades que repassava el Previews i d'un article a Bibliópolos on Rafa Marín cantava les excel.léncies d'aquesta rara avis del còmic americà. I sí, el Rafa tenia tota la raó. Elfquest és un còmic on es nota la que una dona hi treballa i molt bé, narra una història gran com la vida mateixa: cruel i formosa, plena de sexe i de mort i de personatjes completament creibles per molt petitons i immortals que siguin.

La resta son detalls que millor que els coneixeu directament. És un còmic de lectura imprescindible, malgrat que la seva compra no ho és pas tant. Vull dir que els "Archivos Elfquest" que publica Norma és, comparat amb la original de fa anys enllà, una merda ensucrada que només em compro com a mal menor. No només posa en blanc i negre un còmic que ja té una impressionant verssió en color -al menys en part-, sino que a mes a mes ho fan en un format on destrossen la paginació original. Val a dir que aquesta col.lecció és EXACTA a la que es vén actualment als USA i, llavors, Norma no té la culpa de gaire més que de cobrar-ne potser massa: 11€.

Un altre tema és la edició de luxe del corpus inicial d'aquest còmic. Aquesta sí que és absolutament impecable en lo tècnic, el que passa és que el preu ja és insultant: 30€.

Resumint: ben bé us suplico que us el llegiu tot, però no us puc recomanar que el compreu. Menys robar-lo feu el que volgueu i, com jo, espereu a que el venguin de saldo. Per que amb aquests preus no hi ha qui arribi.

Fabricantes de sueños 2001

Aquesta recopilació de contes de ciencia ficció d’autors espanyols és tota una agradable sorpresa:

Campos de otoño, de Daniel Mares:
A la ciutat de "Campos de otoño" ha començat a actuar un assasí en sèrie i l'inspector Torres ha de trobar, entre becaina i pixada prostàtica, el culpable junt a una criminòloga insultantment jove que li desperta tota la alscívia perduda any d'antivi. Un protagonista amb molta mala llet i unes manies de vell impecablement narrades. Però la ressolució final de la trama em va semblar un pel forçada. Això sí, gairebé m'hi pixo de riure amb els dos iaios, policia i assasí, perseguint-se a pas de vella.

Una Canica en la palmera, de Rafael Marín:
Una preciossitat de conte gairebé autobiogràfic on una nena es fa amiga d'un nen molt extrany. Com m'acostuma a passar amb tot lo llegit d'en Marín, no tinc res a dir en contra. De fet penso fer servir aquesta narració pels futuribles contes infantils que pugui escriure.

Los caminos de sueño, d'Eduardo Vaquerizo:
Els supervivents d'una de les darreres naus que n'escapà de la Terra hi torna amb una nau prestada per trobar que la Humanitat ha canviat fins i tot massa. És un conte d'aquells que m'agradaria ser pou bó per escriure. Ens omple el la imaginació de paraules noves llur significat basta i sobra amb que s'insinuï i, de fet, amb un dels finals mésmacos que he llegit mai.

Sombras peregrinas, de Ramón Muñoz:
Sembla que la fantasia de "cachaba y boina" va ser flor d'un dia, car que ni Daniel Mares ni l'autor d'aquest conte semblen gaire interessats en convertir els seus contes de fantasia rural en una saga. Una llàstima, sincerament, per que és del tot una delícia el poder trobar noves interpretacions als paissatjes que, any rera any, ens hem dedicat a ignorar des del cotxe camí del poble cada estiu.

M'encanta la construcció dels personatjes, poquet a poquet com qui camina per la muntanya, i una descripció de l'entorn que em va fer sentir el fred del camí als peus. I no us perdeu la esgarrifosa manera que aquí s'inventa, o no, per crear el seu particular monstre.

Intruso, de Rodolfo Martínez:
Aquí em trobo amb un d'aquells contes que voldria haver escrit jo mateix. Un narrador de contes arriva a un poblet esquimal i s'hi queda per aprend e els contes dels esquimals i explicar-ne els seus fins decideix marxar per buscar-ne d'altres. D'aquesta manara, sense que passi gaire més, en Roldolfo ens sedueix amb una meravella de conte amb d'altres contes més petits a dintre que et fan pensar en la part autobiogràfica que ens presenta. També m'agradat el subtil homenatje que fa a Star Trek. El que ja no m'agrada tant son un parell de metàfores que fa servir que em semblen fora de context. Dos casos: un personatje parla de la seva dona i de la seva por a no entendre-la del tot com "había cosas de ella que le desconcertaban, como si de algún modo hubiera dentro de ella un salón al que no tuviera acceso" quan l'home és d'un poble que mai ha vist una casa ni les sales o habitacions que pugui haver dintre. Ni tampoc cola "el futuro es igual que un pastel: no descubres a qué sabe hasta que lo has probado" al mateix entorn on dubto que tinguessin forns ni llevats per coure pastissos.

De totes maneres, aquest parell de detalls no desmereixen la incontestable qualitat del conte que tanca amb un genial final obert.

La jauría de Adamán, de Armando Boix : Realment no entenc qué fot aquest conte en aquesta recopilació. Malgrat que la història narrada no està pas malament té la dubtosa virtut de començar i acavar de la pitjor de les maneres que he vist mai.

No tinc cap problema amb que el prota sigui un antic professor universiari ficat a caçador de misteris que es salva pels pels d'un grup dels pitjors salvatjes que hom pugui imaginar. Aquesta part és prou bona. El que em molesta és la manera que té de "regalar-li" la narració del seu secret en una situació sense solta ni volta.

Morir en tu bañera y otras lamentables casualidades, de Félix J. Palma:
Snezillament acollonant, així és aquest conte. Un home veu com les dones amb qui s'enrotlla acaven morint relliscant a la dutxa. És, de fet, la història un gafe perillós com hi pocs. Val a dir que l'autor és molt aficionat a descriure massa cruament asassinats, violacions i segons quines expressions sexistes. No és, però, res que no es pugui perdonar amb un conte tan bó, amb personatjes seductorament construïts i amb il.larants escenes com les de l'inspector Valera que, tot investigant les morts, prova la dutxa, en tanga i amb un casc de moto posat, per veure com pot ser de provable relliscar en aquella dutxa d'aspecte tan inofensiu.

Un conte rodonet, rodonet on potser el protagonista lliga amb una facilitat totalment de ciència ficció, o potser de terror per que, un cop acavat el conte, estic ben segur de que era cosa del Diable tant d'èxit sexual.

Leer entre líneas, de Antonio Cotrina:
Un jove ben bé perfecte amb una vida perfecta, o com a mínim prou envejable pel 90% dels lectors, s'hi trobar amb un més que heterodox professor de universitat que li fa obrir els ulls a una nova realitat coexistent amb la "nostra".

Potser serà que soc rolero, però el que més m'impacta dels textos d'en Cotrina és la manera de justificar lo fantàstic barrejat amb lo quotidià amb una coherència sense fisures. Aquí, de fet, ens explica la mare dels ous del món mig imaginari d'on va treure les seves noveles "Lilith" i "Las fuentes perdidas" i és quelcom tan senzill com sorprenent: tot el que s'ha escrit mai i es pugui escriure té un texte amagat entre llurs línies i el mateix passa amb la pròpia realitat física. A partir d'aquí no hi ha cap altre límit que la imaginació.

El Periódico: CATALUNYA, UNA NACIÓ

JORDI Sánchez
Professor de Ciència Política de la UB

La majoria de ciutadans d'aquest país creuen que Catalunya és una nació. Afirmar-ho fora de Catalunya, però, ha estat sempre motiu de polèmica i fins i tot ha generat sospites d'inconstitucionalitat i secessionisme. Hi ha qui creu que de nació només n'hi ha una i que aquesta és l'espanyola. Aquesta visió reduccionista i jacobina d'Espanya ha dominat la vida política d'aquest Estat des de fa anys i anys. S'ha impedit sistemàticament que la realitat plurinacional i pluricultural es manifestés amb naturalitat. No és fàcil saber quins costos ha pogut tenir aquesta actitud, malgrat que d'entrada n'hi ha un de ben evident: la incomoditat que per a molts catalans ha representat sentir-se integrants d'una realitat --l'espanyola-- que negava un fet evident.

Tot apunta que el nou Estatut recollirà la definició de Catalunya com a nació, abandonant el terme ambigu de nacionalitat que recull l'Estatut actual. Més enllà del reconeixement que això representa, la inclusió d'aquesta afirmació en el nou Estatut és un gest de pedagogia que no hauria de passar desapercebut ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. Les relacions entre poders polítics catalans i institucions espanyoles aniran millor el dia que tothom, desacomplexadament, pugui expressar-se des d'allò que és, des d'allò que legítimament creu que és i vol continuar sent.

No és aquest un debat nominalista ni estrictament simbòlic. Tot i que no hauríem de menystenir la importància dels símbols en la construcció de l'imaginari polític i col- lectiu de qualsevol comunitat, tam- bé la catalana. Cal evitar caure en una guerra de símbols i la millor manera de fer-ho és dient les coses pel seu nom. Benvinguda sigui la definició de Catalunya com a nació.

(Notícia publicada a la pàgina 12 de l'edició de 4/21/2005 de El Periódico)

El Periódico: IRRENUNCIABLE CATALÀ

• Els catalans no entendran que es negui al Congrés un dret que s'observa a Europa

JOAN Tardà
Portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Congrés dels Diputats

Fa pocs dies, a Tribuna Barcelona, el president del Congrés, Manuel Marín, deixava anar una pregunta amb la qual pretenia trobar entre el públic persones amb qui compartir la sorpresa que li havia provocat l'esclat reivindicatiu dels drets lingüístics a la Cambra que ell presideix. Es qüestionava què havia canviat respecte a la legislatura anterior perquè allò que no s'exigia aleshores, a partir del 2004 s'hagués convertit en demanda prioritària. Val a dir que el senyor Marín podia fer servir, en favor seu, que en l'anterior legislatura, o en qualsevol altra des del 1977, qui podia haver tingut força per reclamar-ho mai no hi va tenir interès. La pregunta, a més d'un exercici de retòrica, amagava interessadament el que ja sap: el factor de canvi rau en el desembarcament a Madrid de l'independentisme català constituït com a grup parlamentari.
Però ERC a Madrid té un avantatge que ens plau i ens dóna força. Aquesta posició favorable no radica tant en l'aritmètica parlamen- tària, sinó en el fet d'haver parlat amb el president Zapatero d'una manera clara i absolutament desacomplexada. I prou que ho sap: l'opció de l'independentisme català respecte a l'esquerra espanyola és de caràcter estratègic, cosa que significa entre d'altres objectius compartir (si és que la seva aposta envers nosaltres no és estrictament tàctica) una voluntat ferma d'avan- çar cap a un Estat plurilingüe. I certament, fins que no hàgim conquerit les modificacions constitucionals que garanteixin la igualtat jurídica de les llengües cooficials o no s'hagi legislat una llei de llen- gües de la qual es pugui desprendre una igualtat d'usos, és evident que Congrés i Senat esdevenen grans aparadors i catalitzadors de la pluralitat.

DESPRÉS DE 25 anys d'invisibilitat de la llengua catalana a l'Estat espanyol, l'any 2004 va arribar el moment de dir prou. Aquesta ha estat la feina d'ERC en aquest àmbit durant aquests primers mesos. Sense petulància, però d'una manera rotunda, sense por al ridícul ni a la violència que es genera. Al contrari, amb claredat, ho vam afirmar públicament el dia que vam donar suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, ho hem reclamat dia a dia des de la tribuna i ho vam deixar dit en la reunió bilateral mantinguda amb el PSOE el dia 17 a Madrid, en la qual es pretenia explorar un entesa de més envergadura.
Volem, per dir-ho ras i curt, la inclusió en l'article 6 del reglament del dret a parlar en llengua catalana (d'igual manera reclamem la capacitat de les institucions catalanes, els ajuntaments i la ciutadania a poder adreçar-se en català al Congrés i al Senat, així com la traducció de les lleis).

Una vegada reconegut el dret, ja hem manifestat la nostra voluntat d'incloure en aquest reglament la limitació de l'ús de la llengua catalana, també la gallega i l'euskera, en els plens, perquè som de l'opinió que en les comissions, que és on es desenvolupa la major part de la tasca parlamentària, la llengua de treball ha de ser el castellà, d'igual manera que a Estrasburg o a Brussel.les la llengua prioritària haurà de ser l'anglès.

Fins ara, el president Marín i el PSOE s'han dedicat a jugar al gat i la rata. L'un espera que siguin els companys de partit els qui es pronunciïn. Els altres pretenen refugiar-se en una decisió del president del Congrés, el qual, comprovant que la nostra reclamació anava agafant volada, va decidir tallar de soca-rel i prohibir tot allò que ja s'havia aconseguit.
Però aquest joc caducarà el dia 21 en la reunió de la ponència. Allà, PSOE i PP hauran de respondre, in- evitablement, a la nostra demanda (que també recolzen CiU, PNB, IU, Coalició Canària i Grup Mixt).
Sabem com respondrà el PP, però desconeixem què farà el PSOE. Tanmateix, la societat catalana difícilment podrà entendre que el president Rodríguez Zapatero pretengui que la llengua catalana pugui ser utilitzada al Parlament europeu i que se'ns negui a Madrid. Serà incomprensible que s'aprovi el dret de petició a Europa, a través del qual els catalans podrem adre- çar-nos a les institucions europees en català i, en canvi, els documents que un ajuntament tramet en català continuïn sent retornats d'ofici pel Congrés.

TOT AIXÒ probablement la societat catalana no ho entendrà. Amb tot, puc assegurar que nosaltres no ho acceptarem. En nom de la cultura, de l'europeisme i de la modernitat, uns conceptes que avui dia van estretament lligats al plurilingüisme, i també en nom de la voluntat de recórrer un camí plegats cap a l'estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, considerem que l'esquerra espanyola caurà en la irresponsabilitat si, aquest any 2005, aboca els diputats republicans a la insubmissió lingüística a la Cambra que presideix el senyor Marín.

El Periódico de Catalunya, 13/03/2005

Independència i matrimoni

No es pas la primera vegada que li trobo quelcom de semblant a l'etern debat sobre la independència de Catalunya i el matrimoni homosexual.

Vull dir, front al matrimoni homosexual molts contraris que no volen quedar com uns carques diuen: "jo no estic pas en contra de que formin parella, però que no sigui MATRIMONI". Si els hi volem reconèixer el dret a viure en parella i A MES A MES que tinguin las resta de drets dels matrimonis com el d'adopció, pensió per viudetat, etc, SENSE dir-li matrimoni hauríem de modificar gairebé totes les lleis del país (i això passa també el mateix amb les parelles de fet indepentment del génere dels contraents). En canvi, NOMÉS reconeixent el dret al matrimoni dels homosexuals ho arreglem TOT d'una tacada (i no vull entrar ara en consideracions teològiques ni els suposats drets del nen que se li vulneren amb uns pares homosexuals).

I la independència... Ens trobem a Catalunya en un moment històric en que, com que no podem ser independents per demà a les vuit del matí, intentem d'aconseguir-la a pessigades reclamant obvietats com seleccions catalanes amb tots els ets i uts, el retorn dels papers "de Salamanca", la fí de l'expoli fiscal, la presséncia del català a Europa, una conferència episcopal pròpia, etc.

Tot això, vull dir, s'arreglaria DE COP amb la independència. Tan senzill com això. Podríem negociar tots els temes de tu a tu amb qui calgués sense els crits dels que ni ens entenen ni ens volen entendre.

I acavaré amb una altra obvietat: posats a dessitjar, prefereixo arrivar a la independència poquet a poquet, tocant els nassos, en comptes d'organitzar una revolta. Que amb les revoltes sempre acaven pagant justos per pecadors.