Blogia
Un món a ulls de llop

Lo Catalanisme

En defensa d'en Joel Joan

Era 12 de setembre que vaig llegir la següent notícia: Joel Joan assumeix el ’sóc amic d’ETA’ de Xirinacs.

Notícia que vaig haver de llegir com tres cops per veure d’ón treien ells aquesta conclussió. I sí, d’acord, hi ha una frasse d’on POTSER es podria INTERPRETAR això però MAI diu res ni tan sols semblant a:
"Soc amic d’ETA" o "Els d’ETA son companys meus de lluita" o "TOTS els amics d’en Xirinacs són els meus, SENSE excepció, ETA també".

Aquest mateix dia, ell mateix va desmentir-ho taxativament a la web de sobirania i progrés. Cosa que per a mi no calia, però actualment ALGUNS vivim en un estat de contínua sospita que fa que sí que calgui anar-nos justificant a cada pas.

Val a dir que jo MAI vaig dubtar de la opció independentista I pacifista d’en Joel Joan i que n’hauria de caldre quelcom més que un "lapsus lingue" per esdevindre el boc expiatori sospitós dels crims més terribles que es fan i es desfan.

Ja m’agradaria saber qui va ser el periodista, o el medi, que va començar a escampar aquesta cal.lúmnia i, a partir d’ell (o ella) la resta de periodistes s’hi van afegir sense ni tant sols plantejar-se qualcom de tant bàsic com anar a les fonts de la notícia a contrastar-la. Doncs crec que un dels nostres deures com a ciutadans responsables és tenir-los identificats aquestos morruts per deixar-nos enganyar cada dia una mica menys. Per començar jo ja no m’enrefio d’e-notices ni de diarioiberico.

És la Diada una festa Transversal?

Adaptació d'un comentari meu a un post homònim del blog de treintañero

La Diada ni és transversal ara, ni ho ha estat mai ni crec que mai ho arribi a ser tot i els benintencionats esforços del PSC. Però qui ha dit que les festes n'hagin de ser? Tanta mania per incloure-hi tothom sigui com sigui la trobo semblant a la adicció a tot allò "políticament correcte".

Però cal? mirem només la festa transversal per definició com el 6 d'octubre, dia de la Constitució Espanyola, que de tant transversal és invisible més que transparent i que no serveix per a res més que estintolar l'Aqueducte de La Puríssima per molt que s'escarrassi el govern de torn per fer-nos trempar amb la reconsagrada Carta Magna i llurs commemoracions.

Les festes com cal, aquelles que hom se les fa seves, són les popularment significatives i preferiblement carregades de història i/o de èpica. I així és amb el nostre 11 de setembre. Fot 300 anys que passà el que passà i els que sentim la Diada no recordem pas la derrota, sino la supervivència tot i aquesta, i reivindiquem les llibertats llavors perdudes. Aquesta festa és la que és, significa el que significa i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, que ningú l'obliga a fe-li la ofrena de flors a Rafael de Casanova. En tot cas la obligació és per la Generalitat, car ell fou llur darrer mandatari abans que l'infame Decret de Novaplanta invalidés les institucions catalanes.

La resta de partits, institucions, associacions i ciutadans particulars tenen tot el dret del mós a participar-hi, però ningú em negarà que la presència del PP, i encara més ara, son ganes de buscar brega (passejeu-vos pel Valle de los Caídos cantant Els Segadors o La Internacional i veureu a qué em refereixo)

Ara bé, fot anys que condemno les xiulades a dojo que TOTHOM rep a la ofrena. Just per això passo ja de la de Barcelona i hi vaig a la del meu poble (dins la comitiva d'ERC, per si algú no se n'havia assabentat)

I a més a més la Diada és una festa plena d'opcions, i ja son ganes d'amargar-se la vida participant en commemoracions que no et creus com un ateu a la primera comunió d'una neboda.

I no només la òbvia escapada a la platja, o on et deixi el clima, també tenim la cel.lebració oficial-oficialíssime que Maragall s'inventà que tant multi-culti ella amb la inevitable actuació de flamenc. Ara bé, si realment t'ho creus això de la Diada tens la ofrenda floral i el Fossar de les Moreres, on els d'ERC no poden entrar per tebis, comparats amb la resta d'indepes que hi ha a la plaça. Que potser t'obliga algú a anar-hi? NINGÚ. Com tampoc t'obliga ningú a anar-hi a les manis que organitza La Falange i sa petuleia cada 12 d'octubre.

I ja posats, afegiria un motiu més que els catalans tenim per anar cap a la independència d'Espanya: ens estalviaríem debats com aquest i, quan un espanyol perplexe ens tornés a fer la eterna pregunta de per qué som els catalans com som podrem respondre'l amb fermesa però amb educació "per que som catalans, no pas espanyols. Aquí té el nostre passaport català per si no s'ho creu".

I encara més, ningú es pregunta pas per la tranversalitat del 12 de maig a Montenegro. Ningú es planteja si el 30% de serbis que hi viuen n'han fer o no festa tot recordant el dia que es van haver de fer el passaport nou.

Sobre Xirinacs

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007

Fa ben poc que ha mort Lluis Maria Xirinacs i, sense cap respecta pels difunts, n’hi ha que les han dit ben grosses sobre ell.

Tot vé del seu discurs al Fossar de les moreres a l’onze de Setembre de 2002 llur titular va ser "Xirinacs es declara amic d’ETA". I a partir d’aquí de poc que no acava a pressó, si no hagués estat per la seva edat i salut, i ja tenim a tota la Brunete Mediàtica en bloc bramant contra ell com si ell hagués sortit aquell dia com un bolet per dir només aquesta frase.

I es que, com sempre, hom s’ha d’informar abans d’opinar i, com a mínim llegir-se el discurs sencer i, també, ser-ne conscient de les circumstàncies del moment. El PP manava amb majoria absoluta amb tot el que això repressenta, el GAL encara era molt pressent al record, feia poc que havien il.legalitzat Herri Batasuna, no van fer el mateix amb ERC però no pas per falta de ganes, encara feia poc també que ETA havia trenca aquella treva, etc. I respecte al que va dir... jo mai l’hauria dit aquella frase maleïda, però tot i això s’ha de matitzar molt el tema.

Hi parla bàsicament de tot allò que repressenta l’onze de Setembre pels catalans que s’en senten. I, apropant-nos a la polèmica, planteja que terroristes són també tots els que agafen les armes per l’alliberament de la seva pàtria, fossin els nostres màrtirs de 1714 o els partisans francesos contra els nazis (patriotes per uns, terroristes pels altres). Val a dir que una reflexió similar vaig fer cap al 20 de Juliol amb la celebració de la independència de Colòmbia: Bolívar, Nariño i tants altres herois de l’alliberament de sudamèrica de ben segur que serien considerats com a mínim "traïdors" a l’Espanya tardo-imperial (diria que el mot "terrorista" encara no s’havia inventat en aquella època).

Xirinacs s’agafa molt a la idea de que ETA encara té un bri de noblesa per que sempre avisa dels atemptats i per que mai tortura. I és cert que ETA no té res a veure en magnitud amb d’altres organitzacions terroristes com Al-Qaeda o, tornant a Colòmbia, ja els hi agradaria a la meva família d’allà que les FARC fossin com ETA. I és cert que, fins i tot a l’atemptat més bèstia que van fer, a l’Hipercor de Barcelona, encara caldria veure la responsabilitat de qui va decidir no evacuar el centre comercial tot i els avisos. Però no es oblidem pas que qui posa la bomba la posa i és el principal culpable, no hi valen excuses. I sobre les tortures... que no és tortura el segrest? res més a dir.

Resumint, que aplaudiria aquest discurs d’en Xirinacs a quatre mans menys quan parla de terrorisme. Aquí, parlant de les bondats d’ETA, l’he de rebutjar de plà les seves paraules. Jo, mentre que puc fins i tot arrivar a simpatitzar segons com amb Batasuna, o potser millor amb ANV o directament Aralar que fot temps que va rebutjar el terrorisme, no puc fer altra cosa que rebutjar i condemnar ETA i tot grup terrorista que hi hagi.

Doncs sí, posem que en Xirinacs es va equivocar en aquesta part del seu discurs i, potser, essent ell qui era l’error és encara més greu. Però més greu encara seria desacreditar la seva figura per només aquest fet. Per que ell no va sortir pas a la vida pública aquell onze de setemebre de 2002 com un bolet per dir "hola, soc amic d’ETA, bona nit i tàpa’t". No Lluis Maria Xirinacs fou un lluitador per la democràcia com pocs.

Va rebre òsties a manta dels grisos quan feia les seves "assegudes" demanant la amnistia pels presos polítics devant La Modelo de Barcelona, va participar des de dintre del clergat a les caputxinades (un dels principals exemples que els creients progressistes tenim per defensar que dins la jerarquia Catòlica no només hi ha fatxes), va lluitar per aconseguir la separació entre església i estat (una de les majors lacres que pateix la Església tot i la comoditat econòmica que li comporta).

És cap d’aquestes causes digna de menyspreu? no, de cap de les maneres. Ans al contrari... I ara que fem? després d’anys d’ignorar-lo mentre el teníem, només ens queda el seu llegat.

Descansi en pau.

Víctor Alexandre vs. Àngel Llàcer

Tot gira al voltant la històri d'un noi de 14 anys a qui van detindre i tractar com un terrorista per haver gosat demanar a uns supermecats quelcom tan obvi com és etiquetar en català els productes a la venda als seus locals A Cataluna.

L'infern que va patir es va reflectir en un llibre que jo tinc l'honor de tenir-lo dedicat pel mateix Èric en persona. I del llibre hem passat a l'obra de teatre de les mans de Víctor Alexandre.

Àngel Llàcer, molt conegut per haver estat profe d'OT, té un espai setmanal a "El Món a RAC1" on fa crítica teatral. El darrer dijous, li va tocar comentar justament aquesta obra i no li va agradar. Va al.labar la feina dels actors, però la resta de l'obra no tenia prou nivell al seus ulls. També, tot i manifestar clarament el seu recolzament vers l'Èric, va fer una un comentari que realment sí que es pot entendre com a "ideològic". "Aquesta obra fomenta l'odi", va dir.

Això va provocar la trucada al programa d'un enfurismat Víctor Alexandre atacant a tort i a dret fins a passar-se de frenada. Aquí ho podeu sentir tot plegat:

Secció de teatre, amb Àngel Llàcer (03/05/07) -Èric i l'Exèrcit del Fènix-. Inclou la trucada de l'autor, Víctor Alexandre.

Jo sobre aquest tema tinc dues opinions.

Sobre la trucada de l'autor: tenia tota la raó del món per reclamar una rectificació, especialment per que ell ja havia fet un esforç extra en el guió de l'obra per no semblar MASSA sectari. Per exemple, el tutor de l'Èric al seu primer insti és un dels "dolents" de la història i hi surt com a catalanoparlant malgrat ser castellano parlant en la realitat (per que no diguessin "és que tots els catalans que hi surten són els bons") i si a algú lis sorprén l'esperpent dels representants de l'Estat és per que no hi va ser, les animalades que diuen els guàrdies civils són reals com la vida mateixa. Però l'autor es va equivocar fixant-se només en aquell punt de la crítica. I encara més es va equivocar en el tó. Però ja el coneixem al senyor Alexandre, no justifico els seus atacs de rauxa però no m'extranyaria que, amb el temps, els seus llibres formessin part de la meva biblioteca de capçalera.

Sobre la obra: si no la he vist encara ha estat per manca de temps, però us animo a que hi aneu. Sigui per mi, sigui per portar-li la contrària al Llàcer. Sigui per conèixer el pà que s'hi dona encara a la nostra sacrosanta monarquia parlamentària.

Ara som sinistres

Hi ha per la blogosfera un blog de nom "a sueldo de moscú" amb qui comparteixo la majoria de les seves opinions. Ara bé, potser per això que deia en Plà que "lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres", hi ha cops que quan parla de Catalunya no n'estic pas d'acord.

Diu ell que l'spot d'ERC per les eleccions catalanes d'enguany és sinistre i caspós (sic). Diria que aquest video s'ha de viure des de dintre per poder-lo entendre. Que a Catalunya pots sentir-te patriota (malgrat que Cinca enllà ens diuen més aviat "nacionalistas") i triar entre un grapat d'himnes i odes a la pàtria catalana sense desprendre cap grisa ferum de fatxa.

On alguns s'escandalitzen veient una mena de "ejército patriotero" aquí només veiem una coral.

Val a dir, però, que jo també hauria preferit una campanya més adient a la imatge moderna i propera que transmeten en cartells i octavetes (d'esquerres i catalanistes com tu). Però més que sinistre, el video aquest és carrincló, que no és ben bé el mateix.

La campanya electoral que mai s'acava

Sembla que és aquest cap de setmana que comencem la carrera electoral cap a les eleccions catalanes de l’1 de Novembre, malgrat que en aquest cony de país els polítics sembla que vulguin parar mai de còrrer.

Ara sembla que hauríem de triar entre Montilla o Mas, o al menys aquest és l’esquema dels "bipartidistes" que es deuen creure que ens governa un sistema presidencialista com als USA. A mi, sincerament, tant se m’enfot qui surti de president. Només m’interessa que els meus, ERC, treguin el millor resultat possible per seguir sent decissius en el govern i, ja posats, seguir fent por a les espanyes (m’encanta veure les esquinçades de vestidures del Cinca enllà cada cop que algú de ERC deixa anar la llengua).

Però sembla que qui més grossa l’ha dita és en Montilla (o potser era un dels seus "palmeros") amb tot l’embolic del debat cara a cara (tornem al bipartidisme) en castellà i per tot l’Estat Espanyol. Però no havíem quedat que en Montilla és tan catalá com el que més? Que potser foten el matix joc que el PP com quan volien que el referèndum de l’Estatut de Catalunya fós votat a tot l’Estat Espanyol? Que potser els hi ha entrat la por cap als xixerel.los del "Partit de la Ciutadania"?

En fí, tot plegat potser serveix per justificar la equidistància d’Esquerra. Total, tots dos son igual de vergonyants.

Un altre tema que em treu de polleguera és l’enrenou per l’anunci de la Plataforma pro Seleccions Catalanes. PP i Ciutadans s’han agafat com una paparra a l’argument de que, com que hi surten nens, poden fer un mal apocalíptic i, a la fí, han trobat un jutge amb els mateixos pardals al cap.

Jo personalment, ja fot molt tems cansat d’aquesta obligació que tenim els catalans d’agafar-nos-la amb paper de fumar. Més val fer-la ben grossa de bon principi i, després, "que nos quiten lo bailao". Igual que amb l’Estatutet aquest de merda que ens van encolomar abans de l’estiu. Per molt aigualit que estigui, encara ofén arreu de l’Estat i no pararàn fins que ens l’abaixin al nivell del de València.

Hauríem d’haver portat cap a Madrid directament la versió del 30 de Setembre i, ja posats, sense tanta mandanga del Consell Consultiu per que s’ajustés a la sacrosanta Constitució dels collons. I encara diria més, que l’Estatut l’hauria d’haver redactat en Rubianes, ja posats.

Pengem el vídeo de la selecció a les nostres pàgines

Un jutge ha decidit que no hi ha prou amb prohibir les seleccions catalanes i ha decidit prohibir també el vídeo que anuncia el partit Catalunya - Euskadi. No deixa que el passen les televisions.

Som-hi doncs. Pengem-lo en quantes més pàgines millor. Passem-lo en quantes més pàgines millor.

 

Soy Catalán ( Pásalo )

Aquí us porto una declaració de l'amic Buenafuente publicada a la seva web i jo subscric ben bé del tot:



Martes, 1 de noviembre de 2005 - 17:59h.

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto, llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, como si no hubiera temas importantes. Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces en lugar de informadores. Predisponen en lugar de servir las noticias.

Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra "debate", por "crisis" o "debacle nacional". La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del "chiringito". Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el "chiringuito" nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de éso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que "tenemos un problema". Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos. Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu.

Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada sirve ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.
¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progresos aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Cualquier tipo de acción del PP

Això diu el meu mig-paisano Juan José Lucas, cal dir que és del mateix poble que ma mare, tot seguint el "mantenella i non enmendalla" del PP. En aquest cas, de nou, és contra el retorn dels papers "de Salamanca" a Catalunya. En quines mesures està pensant? No puc evitar la ressonància d'aquestes paraules al conegut "by any means necessary" tant típic dels USA i bèlic. Per molt que després ho matitzi tot plegat sona a amenaça de les pitjors i, de nou, sembla que li sortirà gratis.

Aquesta és la notícia sencera: El PP anuncia que emprenderá acciones para evitar el traslado de documentos del Archivo de Salamanca

Papers salmantins, arxius coronils i museus diocesans

Tot examinant la actualitat de casa nostra podem trobar un grapadet de conflictes que embarullen el nostre patrimoni: els "papers de Salamanca", el museu diocesà de Lleida i l’arxiu de la Corona d’Aragó.

Sobre els papers de Salamanca poca discussió es pot admetre. Fa dècades van venir a Barcelona uns senyors que, dintre d’una llarga llista de malifetes, van arreplegar tota la documentació que van poder i se la van emportar a Salamanca. Així doncs no és altra cosa que un botí de guerra que no pertany a ningú més quea qui van ser robats i han de tornar. I sí, tornaran, però fins que no vegi la foto dels papers arxivadets a Sant Cugat no diré pas blat.

L’arxiu de la Corona d’Aragó és un cas absolutament diferent, car en tot cas podria pertànyer als actuals territoris de l’antiga corona: Catalunya, Aragó, València, Balears i fins i tot d’altres territoris que hi van pertànyer com la Catalunya Nord, Cerdenya i d’altres parts arreu la Mediterrània. Aixì doncs, l’arxiu és on li pertoca: Barcelona, ciutat que si no va ser la capital permanent de la corona sí que sempre va estar una de llurs corts més importants. En tot cas crec que la proposta de Antonio Labordeta, diputat del CHA, d’una gestió conjunta d’aquest arxiu entre totes les comunitats autònomes implicades és prou assenyada.

Pel que fa a Lleida trobo el tema més complicadet i es veu que fot molt de mal tant a Lleida com a l’Aragó, on el veuen com una mena de "papeles de Lérida" on els catalans som els dolents. Si mes no, som nosaltres qui tenim l’objecte del desig dels aragonesos. Crec, per molt que em pesi, que hauríem d’aprendre de la mateixa lliçó que caldria que s’estiguesin repassant els salmantins: una autoritat (teòricament) imparcial ha dit que les obres d’art provinents de les parròquies que han canviat de bisbat han de moure’s del seu museu lleidatà cap al que els hi toqui ara, que serà a l’Aragó. Doncs, a primera vista, això seria el que caldria fer.

Ara bé, sempre es poden recòrrer les sentències i sempre es pot mirar fins a quin punt caldria indemnitzar potser als actuals usufructuaris d’aquestes obres d’art. El que sí crec que no hauríem de fer és caure en les mateixes bretolades que els espanyoleros en general i els salmantins en particular, ho dic per si de cas.

Per cert, tambè caldria veure, tot sigui dit, com i per qué es va fer aquesta nova divissió diocesal. Com es que "casualment" se la va fer coincidir exactament amb els límits entre Catalunya i Aragó (cosa poc freqüent) i a quí beneficia aquest nou repartiment. Doctors té la Santa Mare Esglèsia, però no puc obviar que a aquest nou bisbat tenim Torreciutat, seu de l’Opus Dei.

Nuff Said.

P.S.: Volia afegir un parell de links que poden clarificar aquest darrer tema i que de ben segur mai s'ha fet ressó ningú fora de Lleida
Sobre el litigi dels objectes del museu Diocesà de Lleida

Ciuraneta [bisbe de Lleida] demanarà compensacions si ha d'entregar l'art del Diocesà

Gaudí i llur malaguanyada passarel·la

Fins fa ben poquet, ens inflàvem el pit d'orgull i de reivindicacions anticentralistes per tot dient que la Passarel·la Gaudí, la "nostra", era igual o millor que la madrilenya "Passarel·la Cibeles" per tal d'evitar que ens la fotessin amb la típica excusa de "pa que tener dos, si con la de Madrid ya nos vale".

Doncs no sé si al final el temps li ha donat la raó al maleït centralisme, o com a mínim en part. Sembla que a la nostra Gaudí ben bé no li fotia cas ningú fora de casa nostra, que estava ben bé tota finançada per la Generalitat i que ni tan sols el sector tèxtil ni els dissenyadors hi creien massa per que ni li posaven diners ni hi feien masses pressentacions. Concretament, hi van més dissenyadors catalans a Cibeles que no pas a Gaudí.

Així doncs sembla que la nova Generalitat ha decidit deixar de perdre-hi diners i fotre-li una bona sotregada per aprofitar lo que sembla que realment funcionava de la festa aquesta de la moda, es a dir, en comptes d'intentar ficar-nos entre una elit ja prou atapeïda de pasareles del glamour Barcelona mirarà de ser un referent de primera en nous dissenyadors.

És això una derrota? Diria que no, més aviat seria evolució. Un procés que fa por i provoca vertígen, peró natural com la vida mateixa i molt més positiu que d'altres alternatives, com seria abandonar la lluita de manera absoluta o seguir vivint en un núvol.

Progres d'Espanya, on sou?

A una entrevista que els hi van fer als d'Animalario a RAC1 ells mateixos van respondre a la pregunta que fa temps que molts ens fem a Catalunya: on son els amics de Catalunya?

Van respondre amb una obvietat: tant els hi fa el guirigai aquest sobre l'Estatut de Catalunya, no els hi agrada pas el rebombori que fan els espanyoleros, però per lls com qui sent ploure. D'acord, ben mirat sí que és del tot natural que només per nosaltres sigui un tema de importància cabdal. Ara bé, no es tracta només d'aquest tema, sino del ruixat d'anticatalanisme al que ja ens estem acostumant.

El tema és el tracte injust que rebem els catalans i, de fet, tots els que repressentem qualsevol repte per a la vissió centralista de la Espanya Eterna. I es que no estan fent res més que arrosar-s'hi d'espatlles per que ells, de fet, no son pas catalans, no és cosa seva. Així doncs, si els toca el rebre algun dia, que no es queixin pas si la resta passem d'ells. Total, la seva lluita no serà pas la nostra. O si?

Ja diu l'adagi, si s'em permet que l'adapti: Ells són a Madrid i quan la derechona va contra els vascos s'arronsen d'espatlles per que, total, ells no son pas vascos. I quan els hi toca als catalans, ells tampoc ho són i passen també. Qui quedarà per alçar la veu quan els hi toqui a ells?

Cal recordar que no cal mobilitzar-se NOMES quan et toquen el voraviu, cal dir PROU quan la injustícia és manifesta i evident. D'acord, no es pot demanar que s'organitzi unes macro-manifestacions com vam fer ben bé tots contra la guerra d'Irak. Però sí que s'els pot demanar un mínim de recolzament com seria una senzilla signatura d'un manifest a favor dels catalans a decidir o proposar com ha de ser llur futur o anar al menys una estoneta als actes que gent com Òmnium Cultural fa a Madrid tot mirant de fer pedagogia.

Fot vergonya tot plegat. Ja ho deia Josep Plà: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. I és cert, pel que fa a Catalunya, aquesta és una veritat gravada a la pedra del temps.

Espanya, sense pecat concebuda

Fa poquet que mossén Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo, va demanar la intercessió de la Immaculada Concepció per la unitat d’Espanya atacada, sembla prou evident, pels pérfids catalans que es volen independitzar. Cito llurs paraules textuals: "Pongo en manos de María Inmaculada a nuestra España, que tiene a la Inmaculada como patrona y cuyo patronazgo une a todos los pueblos de España en una unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada". I va reblar el clau demanant la defensa de la unitat d’Espanya "para asegurar el bien común de nuestra sociedad que formamos todos los que somos españoles".

Per una part, fa pena la confiança que tenen els espanyoleros en les institucions democràtiques que a corre cuita que es posen en mans de la Verge mateixa (de fet també és símptoma de manca de convenciment en llurs arguments tant de soroll i mentida). Però també té collons que sempre que la jerarquia eclesiàstica obre boca per tocar temes polítics sigui per posar-se al costadet dels més fatxes.

Crec que els cal buscar-se d’altres aliats i d’altres caps de relacions públiques, que el meu cor de creient no es vol creue que els cures només pensin com els fatxes. Vull creure que els progressistes no saben fer-se notar, no pas que no existeixen.

Finalment, els aliats de Catalunya

Fins avui em preguntava, igual que Albert Om a la contra de l'AVUI fa uns dies, on recollons hi eren el progressits espanyols per defensar la nostra postura. Fins ara em sentia profundament sol com a català entre tanta tormenta mediàtica on em sentia cada dia insultat pel sol fet d'haver nascut a Sabadell en comptes de Sòria com el meu cosí.
   
Avui encara no han sortit els progres a recolzar els meus drets com a català tal com van ser-hi contra la Guerra d'Irak i d'altres campanyes. Ara bé, sí que he pogut comprovar amb delit com sols que es troben també els que m'insulten. Sí, controlen els mitjans de comunicació que arriben a tot Espanya i foten un merder que ben bé sembla soroll de sabres. Però, insisteixo, estan sols on més importa: el congrés dels diputats d'Espanya.

Avui el PP treu bilis pels porus i escuma pels queixals per que, per molts escons que tingui, només té una veu mentre que la resta de grups són contraris a ells. La totalitat del Congrés, excepte el PP, recolcen al menys la tramitació del nostre nou estatut. Exceptuant a en Rajoy, tots son al meu costat. Ja era hora, esmenes vindran, però de moment ja em sento prou content.

RESPOSTA DE LA CAL DAVANT L\'ALLAU DE REACCIONS ARRAN L\'ACTE AL CAMP NOU

Arran de la polèmica suscitada després de l’ acte del Correllengua al Camp Nou, en el marc del partit Barça – Osasuna de dissabte 22 d’octubre, des de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) volem expressar el nostre rebuig a les declaracions incendiàries d’alguns representants del govern valencià i fer algunes consideracions:

El Correllengua és una de les campanyes anuals impulsada i organitzada per la CAL. Es tracta d’una iniciativa més a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. Per tant, una proposta per a la defensa i promoció de la llengua catalana, d’una manera transversal, oberta, participativa i popular que se celebra arreu dels Països Catalans des de fa 9 anys i que enguany ha celebrat més de 400 actes, 122 dels quals al País Valencià. Aquesta campanya té com a objectius principals:

• Defensar la unitat lingüística dels Països Catalans i reclamar el reconeixement legal de la unitat de la llengua catalana en el conjunt del territori lingüístic, de Salses (Catalunya Nord) a Guardamar (País Valencià) i de Fraga (Franja de Ponent) a Maó (Illes Balears).

• Promoure l’ús social del català en tots els seus àmbits i arreu del territori. Com deia el valencià Joan Fuster, que a més, fou el primer que va donar un sentit polític a la denominació de Països Catalans, “Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius i polítics“.

Aquests objectius són defensats per centenars d’entitats d’arreu dels Països Catalans, entre les quals hi ha el FC Barcelona. Així,el pas del Correllengua pel Camp Nou és un acte més que mostra com el Barça es una entitat compromesa amb el país i amb la nostra llengua i amb la societat civil. Ara bé, volem deixar clar que la CAL és l’única entitat organitzadora de l’acte, el qual estava previst des de feia molt de temps i que la col•laboració del FC Barcelona va ser la cessió de l’espai dins de les seves instal•lacions.

Pel que fa en Joel Joan, volem dir que l’actor va ser convidat per la CAL per presentar l’acte i que la darrera frase del discurs: “Visca els Països Catalans lliures”, tot i que “lliures” no estava en el guió, des de la CAL assumim aquesta frase com a pròpia.

Amb això, volem agrair la seva col•laboració i deixar al marge de la polèmica tant el FC Barcelona com l’actor Joel Joan.

Considerem molt greus les declaracions per part d’alguns sectors fins al punt de titllar-nos de feixistes per defensar un dret que tenim, el reconeixement de la unitat lingüística, i que a més, està reconegut per la Unió Europea i per una sentència del Tribunal Constitucional (75/1997) que es pronunciava sobre la constitucionalitat de la denominació llengua catalana com a equivalent de valencià.

Les reaccions provinents dels mitjans espanyols i d’altres àmbits no són cap novetat, sinó que fets d’aquesta mena han estat sempre el motiu dels sectors secessionistes per carregar contra una realitat: que la llengua anomenada catalana, valenciana o balear,...és la mateixa en el conjunt de la nació catalana, és a dir, els Països Catalans. Considerem que els insults proferits des d’aquests sectors contra l’organització de l’acte i contra el FC Barcelona són una mostra de la manca de cultura democràtica d’alguns personatges que entenen que la llibertat d’expressió només és acceptable quan s’expressa el que els agrada i que tota opinió diferent de la seva no és legítima.

Quant a les declaracions dels presidents d’alguns clubs denegant la relació entre l’esport i la política, no podem oblidar les pancartes exhibides pel València en favor del PHN, del Salamanca en contra de la devolució dels papers del “Archivo Nacional” o de tots els clubs de la primera divisió (inclòs el FC Barcelona) a favor de la Constitució Europea. En tots aquests casos van ser els jugadors qui van portar les pancartes, cosa que implicava directament els clubs, situació que no es va donar en el cas del Correllengua al Camp Nou.

Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana: http://www.cal-llengua.org/index.cfm

Vicent Partal: Qui parla en nom dels valencians?

24/10/2005

Podria dir en nom de qualsevol altre poble, però dic en nom de nosaltres els valencians, perquè l'episodi és el més pròxim. Dissabte la presència d'una pancarta amb el mapa dels Països Catalans a la gespa del Camp Nou (i el fet que fóra televisada per Canal 9) va originar un nou episodi d'espasme intolerant entre alguns valencians. Els que manen, bàsicament. A mi, que sóc tan valencià com ells, no em va molestar gens. Ben a l'inrevés, em va encantar, com m'encanta que cada any el Correllengua (motiu de la pancarta) travesse les comarques del sud. Jo sols parle per mi mateix. I per no pocs valencians i valencianes, amb nom i cognoms, dels quals puc assegurar que estan tan contents com jo (per exemple la Penya els Tòtils del Llevant, que van emetre un comunicat de suport al Correllengua i a l'acte de can Barça). En canvi hi ha qui parla en nom 'dels valencians' demostrant indignació. Però en nom de quins valencians? No pas en nom meu, que comence a estar tip d'aquestes representacions teatrals.

Fa uns quants dies em varen convidar a un programa de ràdio per parlar de l'estatut valencià. Hi havia representants dels tres partits presents a les Corts i vaig voler destacar el fet que desenes de milers de valencians són fora de les Corts per la barrera electoral del cinc per cent. El contertulià del PP, que havia començat parlant en espanyol, va arremetre amb la seua fúria habitual afirmant que 'els valencians' volen allò que tenen i que si volguérem unes altres coses ja les votaríem. La trampa, concretament aquesta, és tan ridícula que es descobreix tota sola. Si la mateixa barrera s'haguera aplicat al Principat, ERC hauria estat un partit extraparlamentari entre 1980 i 1988 (és a dir, hauria desaparegut del mapa) i Iniciativa no hauria estat al Parlament la passada legislatura. Poca broma, perquè el Principat no seria com és, ni tindria el govern que té, ni debatria els projectes que debat: això em sembla difícil de discutir. El país seria el mateix, però la representació del país, no.

Doncs és això que ens passa, als valencians. Que el País Valencià no és aquest monstre que es visualitza a les Corts, ho saben tots els valencians, especialment els que fan mans i mànigues per evitar que aquesta situació canvie. I ho saben tots aquells qui, amb tota normalitat, vénen a passejar-se pels nostres pobles i descobreixen 'els altres valencians', els que vivim a les catacombes de la política, gràcies a la trampa electoral. Els que, com si no bastara aquesta barra, encara hem d'aguantar, una vegada i una altra, que ens vulguen passar per la cara les conseqüències d'aquesta norma, com si nosaltres no fórem valencians i no tinguérem la nostra pròpia manera de concebre el país.

Jo no parlaré mai en nom de tots els valencians, perquè respecte totes les formes de ser valencià i sé que n'hi ha molts, massa, que només saben ser valencians si això significa una ofrena permanent de glòries a Espanya. Però per això mateix tampoc no consent que parlen en nom meu aquells qui des de la trampa electoral pretenen ser els representants únics d'un país que és plural i divers. Per més que ells ho vulguen evitar. A mi, no em representen.

http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=1581750 

Visquen els Països Catalans Lliures!

Sembla que l'hem tornat a cagar els catalans. L'altre dia, al mig del Camp Nou, va sortir el meu benamat Joel Joan llegint un manifest en favor del català. Manifest que va reblar amb un "Visquen els Països Catalans Lliures!" i sembla que a València i Balears s'han emprenyat com mones. Fins i tot ENS, per que faig meu aquest crit, han titllat de nazis per, senzillament, declarar a favor de l'ús i la unitat del català en tot el seu territori i en totes les seves formoses variants.

Quin es el problema de tot plegat? Lo de "Països Catalans"? Ja em faig càrrec, d'això. Però mentre no n'arreli cap altre terme per encabir a tots els territoris de parla catalana, tipus Bacavia o Euram, "Països Catalans" serem de la mateixa manera que França, Bèlgica i el Quebec són part de la Francofonia sense que per això Bèlgica ni Quebec es vegin violentats en llur sobirania per França. Per que no es res més que això el que es cerca amb aquest terme: la COORDINACIÓ de les politiques culturals que n'afectin la nostra llengua comuna, res més que quelcom semblant a l'Institut Ramón Llull, però sense polèmiques tontes.

Que potser le problema és a "Lliures".? A veure, no en tenim cap culpa els catalans de que sempre que es digui "Visquen ****** lliure! " hi surti el desinformat de torn que ho relacioni amb l'infame Terra Lliure com si aquest feliçment dissolt grup terrorista tingués els drets d'autor de tot el que sigui o vulgui ser lliure. De fet, si uns pensen que ja son prou lliures no cal que s'esverin, que n'aplaudeixin el crit per afirmar la seva llibertat actual. Més o menys com amb aquella maragallada de "Catalunya ja és INDEPENDENT, el que passa és que n'hi ha qui vols que encara ho sigui MES".

Així doncs, Visquen els Països Catalans Lliures!
I qui no li agradi que s'hi posi fulles.

Sant tornem-hi amb el boicot a Catalunya

Sant tornem-hi amb el boicot a Catalunya Avui, a l'E-Noticies surt el primer cas de boicot anti-català confés:
---------
Una botiga de Valladolid deixa de comprar a una empresa catalana per l'"abominable Estatuto".
L’empresa Anglatex, d’Artés, va rebre el passat dia 30 un fax d’un client seu, Seras Tapicerías, de Valladolid en el que afirmava que “por la presente, me dirijo a Uds. para informarles que a partir de hoy 30-09-2005 y debido a la lucidez de sus políticos para no querer pertenercer como hasta hoy a ESPAÑA yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes ESPAÑOLES y no querer hablar en catalán como así lo dice el abominable Estatuto que se ha aprobado por esa gente que tienen Uds. de dirigentes y que Uds. no han hecho nada por que esto no se produjera”. “Mis impuestos –afegeix- me gusta pagarlos a quien no se lo puedan quedar como el 3% famoso”.

La carta acaba amb el prec que “a partir de esta fecha les pido que no me visiten”.

L’empresa Anglatex ha confirmat a e-noticies.com. l’autenticitat del fax.
----
Tot plegat fot pena i em reafirma en la meva idea de que la única manera de que als catalans ens deixin tranquils és fent NOMES el que ens manin a Madrid (o desapareixent, que no es plan, o independitzant-nos-hi que ja arribarem).

De totes maneres, fa bassarda les animalades que diu el fatxa aquest:
- "...yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes ESPAÑOLES...": que no som espanyols? si no ho som, que collons fan els nostres impostos anant-hi directament a Madrid? De fet, per molt que diguin a Fatxadolit i rodalies, aquest estatut NO es una declaració d'independència.

- "...y no querer hablar en catalán como así lo dice el abominable Estatuto...": qui l'a d'obligar a ell, a Valladolid, a parlar en català?

En fí, tota una astracanada. Però m'ha agradat molt la resposta que ha donat l'altra part afectada
-----------
El botiguer de Valladolid només va fer una compra de 123 euros.
Tapicerías Seras, la botiga de Valladolid que ha deixat de comprar a una empresa catalana, només va fer una compra "de 123 euros", segons ha explicat el director general d'Anglatex, Joan Bertran, a e-noticies.com. "No ens ve d'aquí" i "no té cap importància", ha afegit.

"Sembla que no està content per l'aprovació de l'Estatut, però si jo tinc la meva tela me l'hauria de comprar a mi com si jo volgués comprar un pernil i el millor el tinguessin a Valladolid, el compraria a Valladolid".
-----------
Doncs sí, hem de deixar de ser uns cagamandurries. Que aquest boicot caurà per si sol i, per molt que durés, no s'acava pas el món.

Esperanza Aguirre reconeix que som una nació!?!?!

Seguint emb el tema de la OPA de Gas Natural a Endesa tenim a la ínclita Esperanza Aguirre (segons Gomaspuma es deia tot junt: "Sí, todo junto, es Peranzaguirre") que m'ha regalat una senyora perla:
"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional"

O sigui que aquest tros de líder del PP reconeix que Catalunya és una nació DIFERENT que la seva, suposo que la seva es Espanya.

Tot una notícia. Llàstima que sigui un làpsus com aquella vegada que Jeb Bush, germaníssim de George W. Bush i governador de Florida, per poc que no va proclamar la 3a República de Espanya.

X-D

Millor estranger que de Catalunya

Sembla que a la Espanya Eterna li faci mal Catalunya. Els catalans com espanyols de primera pel que fa a pagar els impostos, tots engreixant les arques de Madrid, però quan toca repartir el poder sembla com si fóssim espanyols de tercera o, encara pijtor, estranjers i sospitosos de lo més dolent que hom pugui imaginar. Per que amb aquesta OPA de Gas Natural cap a Endesa desperta unes paranoies a Madrid que farien riure si no fós tant penós de patir. Si Gas Natural fós andalusa no li posarien cap problema, de fet abans es deia Catalana de Gas i sospito el motiu per haver-ne canviat el nom. De tantes i tant grosses que han arribat a dir els de la Brunete Mediàtica la més reveladora ha estat una de l'anterior ministre d'economia del PP que preferia que Endesa la comprés una multinacional europea en comptes d'una de catalana.

En això els hi passa com l'etern i soterrat debat sobre la nacionalitat de Cristófol Colom. A un país de més normal, a la mínima que hi hagués una proba de que fós compatriota, s'hi agafarien com a un ferro roent. Però no senyor, prefereixen mil vegades que el descobridor d'amèrica sigui italià en comptes de català o mallorquí.

I es que no s'ens pot confiar res als catalans, no senyor.