Blogia
Un món a ulls de llop

Cinema i Teatre

Tapas(es?) a TV3

Tapas(es?) a TV3

Fa com una setmana que van passar per TV3 la ópera prima d’en Corbacho (el showman, no pas l’alcalde) i la van fer doblada al català ben bé al 100% (els iaios camellos els van deixar en versió original).

Havent jo gaudit aquesta peli en versió original, en castellà, trobo que TV3 va cometre quasi un crim, però entenc perfectament els motius de "la nostra". Certament amb el doblatje es perd bona part de la essència de la película, i encara més quan ja l’has vista en versió original i no pots deixar de comparar-ho.

I potser aquí rau el problema. Com que ja has vist la peli, o l’actor és espanyol i saps prou bé que no estas sentint la seva veu, no hi ha manera de trobar-te còmode amb ella. Però tampoc crec que, just a TV3, haguéssim de veure en espanyol películes com aquesta, excepte casos com Cantinfles on ja perdríem TOTA la gràcia.

No hem d’oblidar pas que parlem de TV3, no pas Canal Català ni 8TV. "La nostra" és la TV dels catalans i EN català, creada justament per que tinguéssim una TV EN català. Aixì doncs, cal doblar-ho al català tant si agrada com si no.

A partir d’aquí, no tinc cap problema en acceptar matissos com cuidar molt més la essència dels personatjes reproduïnt tant com es pugui l’accent original, i si no saben que n’aprenguin dels personatjes que s’inventen els del Polònia (com el policia que hi surt de tant en tant parlant català amb un accent quillo impecable). I tampoc veuria malament que alguns personatjes parlessin en espanyol per definició (un argentí que tot just ha arrivat de la seva terra).

Via Augusta

No sé quant de temps vaig estar esperant aquesta estrena i, afortunadament, he trobat que no m'ha decebut pas.

Tarragona, gràcies a que el emperador de torn decideix seguir de prop el remat de la conquesta romana d'hispania, es converteix durant uns anys en la capital de l'Imperi. Tot seguint l'emperador, hi apareix la família d'en Pompeu, abans metge de confiança del cèsar, a veure si ho pot tornar a ser per tal de treure de les dificultats a la seva família.

En general, la sèrie es recolza en uns bons personatjes i uns diàlegs amb prou mala bava. Llàstima que no hagin tingut prou pressupost, o idea, per haver-ne contractat un coreògraf per lluites. Que quan entren els íbers fugits dintre de Can Pompeu i la iaia s'els carrega a cop de fletxa (que també té collons la cosa) acaven fent una lluita de puta pena.

Una altra cosa que em va molestar va ser la mena de pot-poti d'idioma que els hi feien parlar als íbers. M'he acavat enterant de que era una barreja d'euskera i anglés i, en un posat de bona voluntat, posem que acceptem que ho faicn per evitar-nos els subtítols. Però seré molt més feliç devant la tele si els esclaus de Can Pompeu es llatinitzen del tot i ens deixem de poti-potis.

Però això no era pas tot, per que la meva sorpresa va ser magnífica amb "a la romana", un mini-documental sobre la Tàrraco antiga. Dos presentadors (que per mi són la veu de la Història a Catalunya Ràdio) parlant del tema de manera informal i fent connexions i entrevistes... A 2000 anys de distància. Sí, heu llegit bé, la típica imatge d'un corresponsal ACTUAL envoltat de romans i protegit per un legionari... Genial.

L'unic "però" que li trobo és que en Jonqueres hauria d'anar al dentista, que tenia els pinyos lletjos com un pecat. Tant que cada cop li feien un pimer plà, el que li veia dins la boca no em deixava atendre el que deia. :-S

Resumint, que la recomano i molt.
http://www.tv3.cat/laviaaugusta

P.D: Tant com he trigat en fer aquest post que ja he vist fins al tercer capítol. Les virtuts del primer capítol es mantenen i els vicis… Doncs no he vist cap altre combat, els esclaus parlen molt poquet en ibèric i no he tornat a veure les dents malmeses d’en Junqueres per que tot ell no n’ha sortit. Llàstima, espero que torni després de visitar el dentista.

Nuff Said.

Matar al presidente

Matar al presidente Director: Ángel Alonso
Intérprets: Paco Morán, Joan Pera.
Autor: Francis Veber

Aquesta obra és per mi una gran decepció. Sempre he tingut a la parella Moràn-Pera com lo bo i millor de la comèdia espanyola (o potser catalana, que en Moràn porta anys i panys entre nosaltres). En fí, el que vaig veure em va semblar com un refregit de "La extraña pareja". Vull dir, vaig riure on calia i ben feliç de fer-ho. Però m'hi vaig sentir com d'altres vegades on l'espectacle NOMES es salva per les virtuds dels intérprets, no pas per la qualitat de la obra en sí.

Resumint, que sí, que fan riure, però des de ja mitja obra ja se m'en refotia si al final mataven el president o no. És més, em va quedar la sensació que aquesta obra se l'havien inventat o comprat de saldo. Però no, sembla que és ja un clàssic a França i té peli i tot. Doncs no sé com seran les altres versions, però aquesta s'acostava més als acudits de les tres parelles del Moreno que a la fina comèdia que m'esperava.

María llena eres de gracia

María llena eres de gracia Direcció: Joshua Marston.
Països: USA i Colòmbia.
Any: 2004.
Duració: 110 min.
Gènere: Drama.

Sinopsi:
Maria és una molt jove treballadora colombiana d'un petit poblet on poc que hi ha a fer que recollir roses i preparar-les per que gringos i europeus en gaudeixin. Això, però, no és prou per ella. Menys encara estant-ne embaraçada d'un noi amb qui comparteix més avorriment que no pas amor. Tot això la converteix en la víctima perfecta per en Franklin, ganxo d'una de tantes xarxes de nartotraficants que la farà servir com a mula: d'aquelles que s'empassen tota la coca que poden per portar-la dintre cap als USA.

Crítica:
És una de les películes més terrorífiques que he vist mai. Ens mostra cóm es de fàcil que qualsevol caigui a les urpes d'aquest tipus de gent. Poques vegades he vist a un actor fer de dolent d'una manera tan convincent. Un senyor gran que, sense deixar mai el seu tó paternalista per explicar-li a la Maria com anava això de fer de mula, destilava pura malesa com féu Robert de Niro a "El corazón del ángel". Terror pur és el que em va agafar al cor quan érem junt a la protagonista dins l'avió, rumb Nova York plena de cocaïna al cos. Més por encara fa el destí que les espera en el bon cas de que no es rebenti cap boleta i s'hi quedessin pel camí. Un destí esfereidor on anar a una garjola gringa és el menor dels problemes. Després de tota la por passada, uns pinxos t'agafen i et fan cagar fins a la darrera boleta. Tú no ets més que una bossa d'on ells treuran la mercaderia.

Cal repetir, però, que Maria no és cap marginal. És una noia normal que comet l'error de confiar en qui no toca i decidir-se on i quan tot sembla massa fàcil: fer un viatget en avió que et pot pagar la vida.

HOWL'S MOVING CASTLE

HOWL'S MOVING CASTLE Títol Original: Hauru no ugoku shiro
Direcció: Hayao Miyazaki.
Països: Japó.
Any: 2004.
Duració: 113 min.
Gènere: Animació, Fantàstic.

Sinopsi:
Sophie és una jove barretera a una tranquila ciutat un pel remoguda per la mobilització de les tropes que es veu implicada pel mig d'una lluita entre dos bruixots rebent una maledicció. Fruit de l'encanteri, es veu convertida en una anciana plena xacres i dolors veient-se obligada a fugir de casa i viure la aventura de la seva vida dintre de la casa del màgic Howl, el castell que camina

Crítica:
Qualsevol película de l'estudi Ghibli és magnífica per sobre de la resta de películes anime, i les que són dirigides concretament pel sensei Hayao Miyazaki són simplement aclaparadores. Tècnicament, aquest film ens torna la fè en les animacions bidimensionals on els efectes infogràfics hi són però no es noten. Només saps que t'han colat un efecte especial quan sents que estas veient una imatge que no hi ha mà humana que la pugui dibuixar. Això és el que em va passar en una escena en que em va agafar un autèntic atac de vertígen quan la protagonista s'abocava per un penyasegat de metres i metres de caiguda. Els personatjes tenen la inconfussible marca Miyazaki, però sense cap repetició vers les seves anteriors películes.

L'argument, malgrat que fluixeja un pel al final, junt amb la ambientació és digne de l'esperat en aquest home. Des del primer moment en que en mostra la màgia d'en Howl participem de la màgia mateixa de la película, on volar o transformar-se en monstre és tan natural com les plataformes aèries que van a la guerra o el ornitòpters que fan servir els benestants per passejar com nosaltre faríem servir una moto. Val a dir que el món que ens presenta és ben bé una mena de steam-punk/verniada prou semblant al que creà a "Laputa: The Castle in the Sky".

Finalment, dir que "Howl's moving castle" es queda una micona per sota de la seva anterior película "El viatje de Chihiro", només una mica però.

La passió de Crist

La passió de Crist Titol Original: The Passion of Christ.
Director: Mel Gibson.
USA. 2003. 127'.

Doncs al final l'he anada a veure.

És una peli ben feta, tot s'ha de dir, com a mínim pel que fa a lo tècnic. No es cap rotllo almibarat, fa servir recursos visuals prou guapos i els actors treballen prou bé.

L'afegit del Diable voltant pels puestos és maco de veure. També m'agrada especialment el fet de que pels sants collons d'en Mel Gibson TOTHOM s'hi hagi empassat la peli en versió original, com Deu mana :)

Ha estat maco poder anar comparant els diàlegs en llatí i en arameu. Comprovar com podies a entendre el que deien els romans, amb evident accent italià a estones, i el sentit ben contextualitzat de paraules que de tant en tant sentim a l'esglèsia.

Penso que val la pena anar-la a veure, però tenint MOLT en compte que és una peli GORE. Surt sang a cabassos i en Gibson no ens estalvia ni un 10% de fuetejades i tortures. Sinzerament, li sobren com uns bons 20 minuts de tortures. Mostrant en primer plà els suplicis varis que patí Jesucrist i després mostrant-lo fet un "ecce-homo" ja hauria fet l'efecte. Però no, això no era prou pel Gibson. Jo, criat a misses i havent-hi escoltat masses vegades "Jesucristo Super Star" tinc pel cap la quantitat de unes 40 fuetejades a Can Pilatos, no pas les 100 i pico que li foten aquell parell de sàdics amb sandàlies. Com tampoc no em sona pas que els romans fessin que la creu fés tombarelles ni que l'hi petessi els muscles del braç dret per clavar-lo a la creu.

En fí, es pot recomanar si mes no per poder-hi opinar envers la polèmica.

Sitges 2003: So Close

Sitges 2003: So Close Titol Original: CHIK YEUNG TIN SAI.
Director: Corey Yuen.
Hong Kong. 2002. 110'.

Comprovat, "Los Ángeles de Charly" son unes bledes. Si hom vol gaudir de belleses amb pistoles cal que miri cap a Hong kong, no pas cap a Hollywood.

Les dues germanes protagonistes formen un equip de sofisticadíssimes assassines a sou d'un encant sobre-humà. Trets, patades i tombarelles mil, però realitzades amb maestria. Es veure-ho i creure que les xines guapes volen de veritat.

L'argument pateix potser d'un ritme extrany pels espectadors occidentals, però prou fàcil d'acceptar si un no és un imbècil incapaç de veure una xina llegint sense petar-se de riure (com un que s'asseia al costat meu).

Més informació a : http://usuarios.lycos.es/hellnation/rvhksoclose.html

"Un instante en la vida ajena" li treu el Goya a "La Pelota Vasca"

"Un instante en la vida ajena" li treu el Goya a "La Pelota Vasca" Vale, ok, no li va "treure", s'el va guanyar.

El que passa és que, de la mateixa manera que "Bowling for Columbine" és una canya i als USA li van donar l'Oscar tot i la polèmica, potser n'haurien d'aver fet lo mateix aquíl amb els Goya. Sembla que POTSER no van tenir prou pebrots per donar-li el premi a "La pelota vasca" tot i la polèmica.

He mirat una mica el que diuen de "Un instante en la vida ajena" pels puestos i no sembla que sigui gran cosa, malgrat que s'hi ha guanyat un espectador, com a minim per poder comparar.

Us passo el que va dir Quim Casas, crític de cinema, aquest dilluns 2 de Febrer a El Periódico:

¿Llibertat d'expressió?
QUIM CASAS
Crític de cine

Tant demanar llibertat d'expressió i quan es poden expressar lliurement opten pel vot anodí, per no dir-ne covard. Premiar com a millor documental Un instante en vida ajena el mateix any de La pelota vasca és desaprofitar una oportunitat de demostrar que els membres de l'Acadèmia estan al marge de qualsevol tipus de pressió i només voten en termes estrictament cinematogràfics.
Amb tots els meus respectes pel treball de José Luis López Linares, Un instante en vida ajena no passa del simple capritx retro. En canvi, el film de Julio Medem, agradi o no, es compromet amb el seu temps. L'altra acadèmia, la de Hollywood, va demostrar que es podien premiar documentals incòmodes com Bowling for Columbine. ¿Perquè aquí no?

Las chicas del calendario

Las chicas del calendario Titol Original: Calendar Girls.
Director: Nigel Cole.
Regne Unit. 2003. 108'.

Hom diria que els anglesos tenen una forta dèria per despullar-se en públic, ja que mirant aquesta peli s'ens vé automàticament "Full Monty" al cap.

En aquest cas no son pas aturats els que es despullen, sinò un grup de senyores d'allò més respectables i avorrides de la seva vida a la campinya anglesa. Una mica per escapolir-se del seu ensopiment i una mica com a homenatge al difunt marit d'una de elles no tenen millor idea que fer un calendari amb fotos d'elles despullades.

La sorpresa és que tenen fins i tot massa èxit.

En definitiva, una película prou divertida i amb força més ritme narratiu que el tan nomenat "Full Monty". Cal dir també que no l'hauria anat a veure si no fos per la companyia O:-)

Sitges 2003: Nasu: Summer in Andalusia

Sitges 2003: Nasu: Summer in Andalusia Titol Original: Nasu Andarushia no natsu.
Director: Kitaro Kosaka.
Japó. 2003. 47’.

És difícil resistir-se al poder de seducció d'aquesta película després de veure al director dels estudis Madhouse ben disfressat. Un japonés petitó ficat dintre del maillot del ciclista que protagonitza la història i amb una llauna de cervessa "Pao Pao" a la mà, l'espònsor fictici de Pepe, el ciclista protagonista. Per cert, "Pepe" i "Pao Pao" fan com un joc de paraules o només m'ho sembla? potser cal ser japonés per entendre-ho.

La película en si és un prodigi d'animació on es relata tot el que pot tenir de emocionant la part interessant d'una etapa de la "Vuelta Ciclista a España". A més a més, aquesta etapa en concret passa just pel mig del poble d'en Pepe.

L'encantador director de Madhouse confessava el seus nervis devant la primera projecció del seu film a Espanya. Part de mi es va posar una mica de morros amb la impressió de que confonia Catalunya amb Andalusia, però si jo mateix no soc capaç de diferenciar Tokio de Okinawa, cal ser justos i no fer-hi sang del tema.

Hi havia errors grossos com "Bar Ernández", que foren la riota en el tràiler previ, van estar convenientment corregits al metratge final, i els que s'els van colar
tampoc eren TAN greus, per molt que "chorizo" i "jamón" no s'assemblin més que en la bèstia d'un es treu la carn per fer-ne.

Resumint, una película maca per que sí on es nota la llarga mà d'en Hayao Miyazaki (el mateix de "El Viaje de Chihiro").

Visiteu "El Templo de Chan Poo" per més informació >>

Good bye, Lenin!

Good bye, Lenin! Director: Wolfgang Becker.
Alemanya. 2003. 121’.

L'Àlex es un jove un pèl passota ficat al ben mig de la guerra freda. Viu amb mare i germana al Berlín Oriental, quan de Berlins n'hi havia dos, tants com alemànies o blocs al món. Àlex, però, està força més preocupat per la salut de la seva mare que no pas per com gira el món. No pot permetre que ella, devota comunista, se n'assabenti de la caiguda del Mur de Berlín i de la invalidació de tot en el que ella havia cregut sempre. L'Àlex, doncs, fa mans i mànigues per fer-li creure que res d'allò va passar al llarg dels seus 8 mesos de coma.

És una comèdia agredolça, però per sobre de tot es una història d'amor. L'amor del fill per la mare fins al punt de sacrificar tota la seva vida per tal de protegir-la del món que la envolta, amor de la mare pels seus fills, pel seu marit absent per molt que ella no ho reconegui, amor per un ideal comunista on els ideals anaven de veres.

Sí que fa riure, és una comèdia, però fa molt de pensar. Em fa pensar que fa com uns quinze anys que ens van tornar el món de l'inrevés, quan van transformar la Guerra Freda d'un perill mortal en un anacronisme ficat als llibres d'història. Diuen que hi van perdre els rojos, però mes aviat crec que tots hi vam perdre una mica. Vam perdre un referent, una alternativa a un món que no acava de funcionar del tot i que, sense un rival clar, s'ens ha tornat un fatxenda.

No enyoro pas la Guerra Freda en sí de la mateixa manera que la mare de l'Àlex era prou capaç de reconèixer les injustícies al seu voltant, provocades molt sovint per aquells que deien seguir els seus mateixos ideals.

Aneu-li a veure-la. Us farà pensar, riure i somriure.

També podeu saltar a la seva web oficial http://www.good-bye-lenin.de, traduïda de l'alemany a l'anglés gràcies al babelfish.

Sitges 2003: Suicide Club

Sitges 2003: Suicide Club Director: Shion Sono.
Japó. 2003. 99’.

"¿Están locos estos nipones? Po zí."

Els suicidis en masa que ens presenten a aquesta cinta em resulten com una mena de metàfora del desarrelament i manca d'objectius que que sembla patir gran part de la joventut japonesa. Tot això afegit a una trama de conspiracions centrada en un grup musical del tot impensable a casa nostra però de total actualitat a orient. Un món on cada setmana es crea i es destrueix les "Spice Girls" del moment i els adolescents, al menys els de la película, es suiciden per pur avorriment. O no.

Sitges 2003: La Maldición 2

Sitges 2003: La Maldición 2 Titol Original: Ju-On 2.
Director: Takashi Shimizu.
Japó. 2003. 92’.

Aquesta película es acollonant, tal com sona. Es del tot admirable la manera i la quantitat de por que ens poden fer sentir aquests japonesos només amb un nen pintat de blanc.

Hom s'acostuma a apropar-se a les películes de por típiques, les dels USA de tota la vida (bé, de tota la vida per obra i gràcia dels nostres cinemes i llurs distribuidores), esperant la típica festa de sang i fetge sense gaire solta ni volta.

No soc cap fan del gore de cap tipus, ho haig d'admetre, i aquesta cinta no s'hi queda pas curta en l'apartat "bloodfest", però sempre hi manté aquest estil tan japonés, o al menys m'ho sembla, d'espantar amb l'ensurt fí i ben col.locat sense exageracions, amb uns fantasmes totalment físics i llefiscosos.

En definitiva, ara em fan por els nens asiàtics i necessito encendre la llum interna del cotxe quan condueixo de nit.

;)

Sitges 2003: Pistol Opera

Sitges 2003: Pistol Opera Titol Original: Pisotoru opera
Director: Seijun Suzuki.
Japó. 2001. 112’.

Al.lucinant. Lo que aparentment seria una simple història de yakuzas s'hi llança a saturar-me els sentits amb uns títols de crèdit dignes del James Bond més setentero, després d'una bona dosi d'àcid.

És una película realment dura de païr, no pas per violenta sino per lo purament oriental que és. Només cal una dada per començar a entendre-la: l'òpera del seu títol no vé pas de la nostra, la de occident, sino de la japonesa, més coneguda com a Kabuki, d'on treu tot tipus d'influències, referents i llicències narratives absolutament alienes a les nostres ments occidentals. Escenes que es repeteixen sense cap canvi d'angle, diàlegs surrealistes, somnis ficats dintre de la acció sense cap relació aparent amb l'argument, etc. Però per altra banda ens fa gaudir d'una poesia colpidora i una acció trepidant.

Tota una experiència.

Sitges 2003: Usher

Sitges 2003: Usher Titol Original: Usher
Director: Curtis Harrington.
USA. 2002. 40’.

És un amable curtmetratje basat en "La caiguda de la Casa Usher" de Edgar Alan Poe. Cutre a morir, però al nivell just com per que no es converteixi en quelcom lleig sinò mes aviat una picada d'ullet perfectament entesa pel públic, tal com van demostrar ovacionant al protagonista i director tant bon punt va sortir en pantalla.

Curtis Harrington es un total desconegut per mi però el seu bon ofici devant i darrera la càmara em confirmen la seva categoria com a figura de culte dintre del gènere fantàstic.

Sitges 2003

Sitges 2003 Any rera any m'empenedia d'haver-me perdut el Festival Internacional de Cinema de Catalunya que fot com uns 20 anys que fan a Sitges. No soc cap expert en llur història ni sé tant de cinema com m'agradaria, però tothom que m'envolta pot donar testimoni de com m'agrada el cinema, i de vegades com mes raro millor.

Aquest any, doncs, vaig aprofitar el luxe de que a la meva feina em deixessin triar lliurement els dies de vacances. Tot seguit vaig patir i gaudir d'un setmana d'anades i vingudes de Cerdanyola a Sitges, de maratons i re-maratons de cinema no m'hi vaig trobar de tot.

Vaig veure un grapadet de películes que me les podría haver estalviat, i d'altres d'absolutament genials. M'hi vaig trobar amb famosos, però dels de debó, dels que ho son per que s'ho curren. I si no eren famosos al menys es gent que admiro.

Resumint que hi vaig perdre a Sitges tota una setmana voltant i veient i després, en un exercici de total supèrbia, una altra setmana escrivint les meves impressions de les pelis.

Espero que us agradin. ;)