La independència i la immigració

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
[e-mail]

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l’hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D’una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l’únic problema real és que l’espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l’anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d’Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d’acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d’Andalusia, d’aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l’àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s’integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d’una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l’entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d’haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l’acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d’Andalusia, la Xina o l’Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d’entendre i d’actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d’allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d’aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L’experiència diària, la manera com interactua la gent, l’estructura socio-econòmica i l’ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d’aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d’integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d’altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d’immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d’actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d’estructurar la societat, d’integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s’intenta. Amb la interferència contínua de l’amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d’integració. Igual com se’n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l’espoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d’etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s’aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s’estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d’entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d’aquesta col·lectivitat diferenciada. No n’és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d’hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l’altre, es realimenten l’un a l’altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d’entrada ell no m’hagués considerat català, segurament no m’hauria parlat en català. I si jo no me n’hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l’escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d’altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d’Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l’agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d’aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l’enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d’altres que s’hi queden, deixen tot a la seva terra d’origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d’acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l’aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n’adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l’opció a una vida millor i més digna que no pas la de l’esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l’aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s’hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l’abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l’extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l’inici en comú d’aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d’energia positiva, el resultat afirmatiu d’un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l’esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l’estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

El Periódico: EL FALS DEBAT SOBRE LA UNITAT D'ESPANYA

(Nota d'en Lobisome: ja es casualitat que el govern de la Segona República que va realitzar reformes com la introducció de la escola pública, la seguretat social i els drets sindicals, que tan obvis ens semblen ara, tingués ministres de ERC. Que us aprofiti l'article. ;-) )

• El nacionalisme conservador agita la identitat espanyola per defensar els seus interessos i ocultar el nostre escàs desenvolupament social

VICENÇ Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques (UPF)

Dues realitats estan succeint avui a Espanya. Una és el gran debat sobre la unitat d'Espanya. Com a part d'aquest, les forces conservadores espanyoles estan mobilitzant un clima hostil al Govern tripartit català d'esquerres per tenir com a integrant d'aquest Govern un partit independentista, Esquerra Republicana de Catalunya, al qual injustament i maliciosament es presenta com a aliat d'ETA. L'altra realitat, silenciada als establishments polítics i mediàtics del país, és l'escàs des- envolupament de l'Estat de benestar espanyol, que afecta molt negativament la qualitat de vida de la ciutadania.
Precisament en aquests dies s'ha publicat un treball enormement preocupant que ha tingut una repercussió mediàtica pràcticament nul.la. Aquest estudi, realitzat per un grup d'epidemiòlegs i experts en salut pública del Centre Nacional d'Epidemiologia del Ministeri de Sanitat espanyol (publicat a l'últim número de la revista Gaceta Sanitaria) documenta que a Espanya, durant l'onada de calor de l'estiu passat, hi van morir proporcionalment més persones grans que a França.

EL LECTOR recordarà que quan es va publicar a la premsa nacional i internacional la notícia sobre l'elevat nombre de vells que van morir durant l'estiu a França a causa de les altes temperatures, es va crear un gran debat sobre aquesta situació, i va ser en aquell país on la polèmica va ser particularment aguda i crítica. A Espanya, no obstant, amb comptadíssimes excepcions, els establishments mediàtics i polítics del país es van mobilitzar immediatament per tranquil.litzar la població espanyola, indicant que aquella situació no es podria haver donat aquí.
Doncs bé, les dades empíriques publicades ara mostren que a Espanya el nombre de persones grans mortes va ser fins i tot més gran, sense que això estimulés un debat important sobre la pobresa del nostre Estat de benestar. Una visió més crítica hauria assenyalat que Espanya té els serveis d'ajuda a les persones grans menys desenvolupat de la UE (només un 2% de vells tenen accés a serveis domiciliaris públics comparat amb una mitjana a la UE del 18%), i aquest gran dèficit és un indicador de l'enorme subdesenvolupament de l'Estat de benestar espanyol. Aquesta realitat és ocultada als mitjans d'informació i persuasió influenciats per les forces polítiques i socials conservadores, que són les màximes responsables d'aquest subdesenvolupament, i ara també responsables que el tema central de la polèmica mediàtica i política al país sigui el fals debat sobre la unitat d'Espanya.
Les classes dominants i grups corporatius sempre han ocultat la defensa dels seus interessos sota l'argument de "la defensa de la unitat d'Espanya", negant el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol. Així, quan durant la Segona República (que va respectar la plurinacionalitat) governs demòcrates (que van tenir, per cert, ministres d'ERC) van realitzar les reformes més modernitzadores d'Espanya a la primera meitat del segle XX, introduint l'escola pública, la seguretat social, els drets sindicals, el divorci i altres conquistes socials, els interessos afectats negativament per aquelles reformes (des de l'Església fins a la banca i la patronal, entre altres grups corporatius) van fer un cop militar, en teoria, per defensar la unitat d'Espanya, a la pràctica, per defensar els seus interessos de classe i corporatius. Quan el dictador va morir, Espanya tenia la despesa social més baixa d'Europa, i encara que el dèficit social amb Europa es va anar corregint durant els anys 80, va tornar a augmentar des de l'any 1993 i molt en particular des del 1996.

FRAGA IRIBARNE, ministre durant la dictadura franquista, que actualment presideix la comunitat autonòmica socialment menys desenvolupada d'Espanya (Galícia té el temps de visita al metge d'atenció primària més curt de l'Estat) ha cridat l'Exèrcit a defensar la unitat d'Espanya, assumint maliciosament i erròniament que el Govern tripartit català l'està qüestionant. En realitat, ERC és la força política responsable que no hi hagi una ETA catalana i està clarament compromesa amb la legalitat constitucional i amb la no-vio- lència, i ha facilitat el transvasament de vots nacionalistes de les dretes a les esquerres, que ha fet possible un Govern d'esquerres.
És lògic que la dreta espanyola prefereixi la dreta catalana. Però és irresponsable que algunes personalitats de les esquerres espanyoles estiguin recolzant amb les seves crides a la "unitat d'Espanya" el nacionalisme conservador espanyolista que ha mostrat històricament la seva insensibilitat cap al benestar de les classes populars de Catalunya i d'altres pobles i nacions d'Espanya. La desmemòria històrica d'aquestes veus oblida el significat que la unitat d'Espanya ha suposat històricament amb la seva negació a la plurinacionalitat d'Espanya i al desenvolupament social dels seus pobles.

Noticia publicada a la pàgina 005 de l'edició de Dimecres, 11 de febrer de 2004 de El Periódico - edició impresa

Honorable Reventós

Avui ha mort Joan Reventós i Carner, un personatje capdal per la nostra història. Capdal però gairebé anònim per la opinió pública actual, on m'hi incloc jo personalment.

Fins avui no tenia més referència de Joan Reventós que la menció que li va fer el president Maragall quan es va tancar el pacte que va donar la presidència de la Generalitat per primera vegada a un socialista, de fet li va dedicar la victòria.

A mes a mes, repassant el dossier especial dedicat a l'ex-president Pujol vagi descobrir que havia estat, per dir-ho d'alguna manera, la primera "víctima" del pujolisme. Després de les primeres eleccions democràtiques, on el PSC va guanyar per golejada, ningú no s'esperava que Jordi Pujol fos el nou president de la Generalitat. Sembla que en Pujol li va oferir d'entrar a un govern de de concentració. Reventós d'hi va negar en una de les decissions més difícils de la seva vida, motivat principalment per la divissió que hi havia al respecte dintre del partit (val a dir que no s'esperava que Jordi Pujol n'aguantés al poder 23 anys).

Abans d'això va ser conseller de la Generalitat restaurada, la de Josep "Ja soc aquí" Tarradellas. Segons diuen, va ser justament Joan Reventós qui va fer tornar a en Tarradellas de l'exili per presidir aquesta Generalitat. És que en aquells temps érem más prop encara del temps de Franco del que som ara, i no semblava garie clara la situació (cal recordar el que va costar que legalitzessin el Partit Comunista).

Va ser ambaixador d'Espanya a París i després President del Parlament de Catalunya. Però el que em fa més patxoca d'ell ara per ara va estar un incident que ressalta els seus temps de lluitador antifranquista.

Cap als anys 50, s'hi va organitzar un "Congreso Eucarístico Internacional" col.loquialment conegut com "Olimpíada de l'Hòstia", tot plé de cardenals i ministres franquistes, i hi van desplegar un tros de senyera de cinc-cents quaranta metres a la muntanya de Sant Pere Màrtir, a la vista de tot el fatxerio. Diuen que la bandera la van cosir a casa de Joan Reventós. Llàstima que la premsa no es va fer ressó del tema. Però quins collons, senyor quins collons.

Podeu llegir el missatge del president Maragall en record de l'Honorable Joan Reventós i Carner a la web de la Generalitat: >>

Amb la "I" de Ibarra

No més cal mirar la darrera boutade Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president de la "Junta de Extremadura" per preguntar-me an quin món vivim o com a mínim en quina mena de pais.

Ara diu que vol excloure del "Congreso de los Diputados" els partits que no arribin al 5% de repressentació a TOTA Espanya. És, òbviament, es un torpede directe cap als partits nacionalistes que tant el preocupen.

Ja entenc que deu fotre de valent. Fent memòria recordo el cas del PCE o el CDS que es van quedar fora del "Congreso" per poquet mentre que CiU tenia tota la seva munió de diputats només amb els vots que tregueren a Catalunya, menys els seus, que malauradament els tenien repartidets per tot l'estat. Ja ho entent que deu fotre, però és la llei que tenim. A mí també em fot que el vot del meu cosí de Sòria compti molt més que el meu, però la llei està, entre d'altres motius, per protegir les minories i, ja posats, fugir del bipartidisme que tenen als USA o UK.

A mes a mes, si tant li preocupa que es parli més del pacte tripartit de Catalunya, que la gent se n'oblida dels problemes de TOTA Espannnnnya ja es podria haver quedat calladet quan també la va cagar al mig de la campanya electoral catalana del passat novembre. Si no hagués estat per la seva inestimable "ajuda" en Maragall podria haver estat president de la Generalitat sense necessitar tant pacte, que del ridícul que acostumen a fer els del PSOE per culpa de l'Ibarra, i de vegades d'en Bono, un bon grapat de vots indecisos van fugir a corre cuita del PSC.

I es que no l'entenc a aquest home. Gairebé la caga sempre que obre la boca, diu la més grossa que li passa pel cap, i encara es fa el sorprés quan la gent se li tira al damunt.

Sinzerament, n'hauria de fer com va dir i deixar la política per la gent gran.

Feu-hi una ullada al que deien a l'Avui.

A LA SER podeu mirar com va estar que es va desdir quan en Zapatero li va picar el crustó. Això sí, deixant anar perles de les seves.

Es que d'on no hi ha no raja.

La Honorable seducció d'en Carod

Vull dir en Josep-Lluis, no pas el seu germà Apeles (no confondre'l tampoc amb el seu pare Apeles ni amb EL pare Apeles)

Bromes a banda, vull parlar del tarannà seductor del nostre Conseller en Cap: l'Honorable Josep-Lluís Carod-Rovira.

L'encara més horable Maragall, vull dir el Molt Honorable Pasqual Maragall i Mira, President de la Generalitat, va dir del seu soci de govern: "En Carod em va seduïr".

Tenia raó de dir-ho, car que fins a les eleccions Carod i Maragall eren fermats adversaris polítics. Des de aquesta postura enfrontada les circumstàncies els van fer evolucionar llur relació política cap a la actual, que ja veurem si acava tan bé com espero. Així que en Maragall, reflexionant sobre el pacte que ara el sustenta, va expressar el procés en termes de seducció

Penso però que a mes a mes no només va estar en Maragall el seduït, sinò mes aviat molt catalans que vam donar a ERC un vot que uns anys abans mai s'ens hauria pasat pel cap. Jo soc xarnego, malgrat que tècnicament els xarnegos són potser només els meus pares, i mai m'hi haviat sentit identificat amb el que m'arribava del seu ideari. Hom evoluciona en molts aspectes, també en els ideològics, i quan jo era jovenet qualsevol idea llunyanament semblant a l'independentisme era com un sacrilegi contra els meus orígens.

Jo era diferent però també ERC venia un peix diferent. Als temps d'Àngel Colom i Colom (AKA Sis Ales) només sentia dir "independència" rera "independència" sense acavar de donar cap missatge gaire pràctic més enllà de que si fòssim independent de Madrid no n'hauríem de de compartir els nostres impostos amb Espanya i podríem invertir-los aquí, i el tema no es TAN simple com això.

Però amb el temps esdevingué la crisi a ERC i en Colom deixà puesto per en Carod. I, des que el segueixo, encara l'he de sentir una burrada dita o escrita. Burrades com les que ens han acostumat a sentir l'ara Molt Honorable Maragall o l'alcalde Clos de Barcelona, o la de les seleccions esportives amb Andorra del perfectíssim Artur Mas.

El sents parlar i et fa arrivar les idees. Té prou ús i coneixement de l'idioma com per poder tornar les conyes que li puguin llençar entrevistadors i contrincants. Ja deien al seu partit que era com "un tanc de vellut", amb això de que sempre el veus somrient i amb cara de bona persona però que no deixa passar ni una. Parla a mes a mes amb bones maneres i sense rancúnia, exposant la seva postura amb un respecte exquisit i una ideologia que m'agraden prou.

Doncs sí, penso que Josep-Lluís Carod-Rovira sedueix. Ja veuré si amb el temps m'hi hauré d'empenedir d'auqestes paraules o d'haver-li donat un vot que, de moment, ja està bé on el vaig confiar.

Xarnego, catalanista i d'esquerra

Els meus pares son de Sòria i faig bandera de que tant en català com en castellà s'em noti l'origen. Nascut a Sabadell, Catalunya m'ha acavat seduïnt poquet a poquet des de petit i, per molt que a la família no l'hi fa gaire el pes soc Català (ja ho deia el Molt Honorable Pujol: visc i treballo a Catalunya) i a mes a mes m'hi sento.

A mes a mes, em prenc la política com una responsabilitat democràtica. Soc tan polític com ciutadà, de fet etimològicament parlant són la mateixa paraula: "polític" vé del llatí i "ciutadà" del grec. Es a dir, visc a la meva terra i me l'estimo i res del que li afecta m'és alié.

Respecto l'apolitisme però no el justifico, al menys no gaire. Per molt que passi a una i altra banda de l'espectre polític no admetré mai que doni el mateix que manin uns o els altres. Tinc molt clar que, per que les coses rutllin bé i amb justícia, cal que manin les esquerres (amb matissos potser).

Pel que fa a la meva postura respecte al nacionalisme català, l'abraço de tot cor. No entraré pas en discussions sobre l'independentisme, o "indebendenshishmo" segons en Rajoi, però no som el mateix. No sé si la relació amb el govern central n'ha de ser com si fossim germans o cosins, però de totes totes som el familiar que va una mica a la seva.

M'hi despullo ideològicament devant de tothom per que crec en lo obvi: "hablando se entiende la gente". Accepto tot comentari sempre que vingui amb el mateix tarannà amb que hi escriuré aquí: amb respecte i la ment oberta.

El Periódico: El mitjà i el missatge

• Joan Pau II va aprofitar les noves tecnologies per difondre la tradició catòlica més tradicionalista

JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005

El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.

A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.

Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.

En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.

En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.

En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.

El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.

Vilaweb: Les contradiccions que deixa Joan Pau II

Vicent Partal
04/04/2005

Jo sóc ateu. Però valore molt el paper de la religió en les societat humanes. He après a fer-ho amb els anys i amb el contacte amb molta gent magnífica, que de la religió, de creure en alguna cosa, treu la força per a assumir els seus envits personals o col·lectius. Per això he seguit amb una especial atenció la llarga agonia del papa Joan Pau II i la complexitat de la seua figura, que s'ha manifestat també en la seua mort. Joan Pau II era un home difícil de preveure. I jo tendesc a trobar interessant aquest tipus de persones, més que no les previsibles. Perquè sovint, però no sempre, això indica una capacitat de pensament propi i d'insubmissió als criteris generalitzats. El mateix papa que s'oposava de forma valenta a la guerra de l'Irac condemnava milions d'africans amb la proscripció de l'ús lliure del preservatiu. No és fàcil d'entendre, però crec que tampoc no s'hi val a acréixer la caricatura. Aquests dies hem assistit a un procés, supose que impossible de frenar, de pràctica santificació del cardenal Wojtila. La mort, sovint, té aquestes coses: és el moment que es fa més difícil de discutir. Sobretot quan parlem d'una persona com Joan Pau II, que ha estat un dels actors principals de l'escena mundial d'aquests darrers vint-i-cinc anys. Supose que amb el pas del temps la seua figura prendrà una dimensió més ajustada, que sumarà a les seues virtuts els seus defectes.

Ahir a la tarda, al camp del Barça, algú va interrompre el minut de silenci en la seua memòria cridant: 'Però si era un feixista!' Massa fàcil. Joan Pau II va lluitar amb cos i ànima contra el comunisme i era un anticomunista ferotge. Negar això fóra estúpid. Però després de caure el mur de Berlín hem de recordar també que va escriure algunes de les pàgines més dures que s'han llegit aquests darrers anys contra l'immisericorde funcionament del capitalisme. No veure aquest aspecte de la seua acció política i fixar-se solament en l'altra és injust. Com és injust d'oblidar el papa que es va alçar sense cap dubte en defensa de la Sarajevo 'musulmana' asfixiada pels 'cristians' serbis. O el papa que va defensar la causa palestina en tot moment. Jo crec que els seus defectes principals no varen estar en aquest terreny sinó en el de la concepció de la fe cristiana (i ho dic amb tota la humilitat possible, que per això m'he confessat ateu de bon començament). Com a papa Joan Pau II era un monarca. I un monarca absolut. I no va dubtar a fer ús del seu extraordinari poder, dins el Vaticà i dins l'Església. I si he dit abans que és difícil d'oblidar el papa que es va alçar per Sarajevo també he de dir que és difícil d'oblidar el papa que va sermonejar agrament Ernesto Cardenal a Nicaragua, el papa que va combatre amb tota la força que tenia a les mans la Teologia de l'Alliberament. Ho va fer per un cert anticomunisme primari? Ho va fer per la pressió de la dreta vaticana, inclòs l'Opus, que tant han influït en ell? Ho va fer per imposar un principi d'autoritat caduc i vell? No ho sé, però no m'agradava ni m'agrada aquesta faceta autoritària i estricta de Joan Pau II. Faceta que li va portar a cometre alguns dels errors més greus del seu papat. Per exemple la seua oposició a l'ús dels preservatius. Oposició que l'església africana li va demanar de suavitzar per no condemnar a una mort quasi segura de sida milions de joves africans. En això la seua insensibilitat esborrona. Sobretot per contrast amb aquells moments en què manifestava una extrema sensibilitat, com quan es va oposar públicament, als Estats Units, a la pena de mort. L'escassa simpatia de Joan Pau II pel català, per l'església catalana, és un altre punt en contra. Cosa sorprenent, perquè ell sempre s'havia portat com un gran patriota polonès. Aquella missa a Madrid en la qual va regalar les orelles d'Aznar reclamant als joves que s'allunyaren del nacionalisme és un mal record. Per on ho va dir, per la manera com ho va dir i per haver-ho dit davant de qui ho va dir. I per com va ser usat allò que va dir. En tot cas, avui allò que crec que s'ha de reconèixer és la gran capacitat de lideratge que el cardenal Wojtila fou capaç de desenvolupar. Però sense negligir que el cost ha estat molt dur.

De totes les esglésies possibles que podíem tenir a la primeria del segle XXI, en tenim una que ha expulsat les visions més obertes i progressistes sense gens de pietat i sense gens de voluntat de diàleg. Paradoxalment, el diàleg que Joan Pau II proposava fora de l'església no ha existit per als seus. I aquesta és potser la seua més gran contradicció. Al seu successor tocarà ara de superar aquest greu defecte. L'església ha viscut massa anys en un univers del qual era el centre. Ho va perdre tot abruptament i Wojtila ha provat de ressuscitar-la amb una barreja d'actituds ètiques irreprotxables, d'autoritarisme administratiu i polític i de dogmatisme canònic caduc. La barreja és molt complicada i, si el seu successor no hi posa remei, el cristianisme pot acabar derivant més cap a una església críptica, atrinxerada i radicalitzada en les consignes contra el món que no cap a la institució moderna i adequada a la realitat del segle XXI que tots, nosaltres els ateus també, necessitem.

Joan Pau II: Reflexió després del dol

Un cop començo a recuperar-me del cop de la seva mort, ho he d'admetre, arriba el moment de reflexionar tot lo fredament que es pugui en la seva vida i trajectòria. He seleccionat els següents dos articles on hi fan una crítica, prou respectuosa, amb les que jo m'hi identifico.

L'agonia del pontífex

Arribo com una setmana tard amb aquest escrit. Volia parlar dels darrers dies del Sant Pare, la seva agonia exposada al poble i com m'afectava veure'l. Ara em toca escriure el que jo abans ja esperava: la mort de Joan Pau II. Esperava la seva mort per que deixés de patir i poguéssim recordar-lo com era al principi. O potser més aviat desitjava que es retirés per que algú de més progressista agafés les regnes del Vaticà, mai he estat d’acord amb les tendències més conservadores que ell alentava. Retirar-se, però, no ho ha fet mai cap pontífex i, de fet, és en aquesta mateixa línia interpreto la seva pública agonia. Ell sempre va viure al servei del seu càrrec i les seves creences i just per això va complir la seva feina tant com li va permetre la seva salut, molt més del que hauríem aguantat qualsevol de nosaltres.

És cert que, fruit de la mandra que em va allunyar de l'església el veia una mica com un vell tronat sortint a la balconada del Vaticà dient "no folleeeeeeeuuuuu, que és pecat i s'us caurà a rodaaaaanxeeeeees". Però avui he tornat als dies en que la meva FE fou més ferma i innocent i ell era prou jove com per baixar dels avions baixant les escales de tres en tres, i no he pogut evitar sentir un calfred i una profunda tristesa.

Potser com em va passar amb el meu tiet Benito, arribo un pel tard a adonar-me de que ell, ara el finat Sant Pare, em va estimar, ens va estimar a tothom. Potser no ens va entendre, o no ENS vam entendre, però ens va estimar i en aquest amor s'hi va deixar la vida.

Ara em toca reflexionar també en el meu paper com a creient i, malauradament, gairebé amagar la meva tristor davant un món on queda modern enriure's del patiment.

Ara, després de riure'm en tantes i tantes imitacions que li van fer, després de renegar davant la seva connivència amb l'Opus Dei, recordo aquella visita seva al Camp Nou on el vaig veure petit, tan petit com un ratolinet blanc des de dalt la grada (dalt de tot de no sé quin gol) i faig el que puc per no plorar quan sento arxius de la seva veu d'abans, quan li sobraven les forces.

Descansa en pau Sant Pare, que aqui ja farem lo que podrem.

Sant dijous de dol

Aquest dijous sant era un dia sense solta ni volta, sense cap altra gràcia que el dia de mandra que estava a punt de començar a gaudir. Així doncs, mentre feia dissabte amb la meva dona jo només pensava en actualitzar-me l'inventari de còmics i llibres quan trucaren els meus pares: "el tío Benito ha muerto". Aquest fou el missatge que ens girà del tot el dia i tota la Setmana Santa.

El tiet Benito, quin personatje. He d'admetre que un cop recuperat de la notícia el que em mogué a viatjar cap a Sòria, 7 hores conduïnt com si res, va estar més el patiment de la meva mare que no pas el dol propi pel tiet, les coses pel seu nom. Mai m'havia entés amb ell, ni tan sols de petit. De fet, poques persones puc recordar que fossin més contràries a mí. Ell, a més de cura, era un anacronisme ambulant amb sotana. Un cura d'aquells que fan perdre fidels de mil en mil, tossut com una mula i absolutament curt de gambals per tot alló que no fos idea seva. “Ppero” i anti-socialista fins a nivells recalcitrants i amb una obsessió per tot el que es feia al seu poble, El Burgo de Osma, que li permetia dir-les de l'alçada d'un campanar.

En res, però res d'això, havia arguments possibles que el poguessin fer canviar d'idea, no hi havia diàleg possible. I passats els anys, quan ja només parlàvem allò imprescindible, no podia evitar riure'm de les seves manies de vell i dels seus brams dalt del púlpit a les misses solemnes de la catedral amb el que li quedava de la seva magnífica veu de professor titulat de música.

No era, de fet, el meu tiet favorit. Era potser aquell de la família amb qui menys m'entenia, aquell amb qui menys ganes hi anava de visita.

Torno a dir: el que em va portar al seu funeral va estar el meu deure cap a la meva mare, germana seva. Un deure que ens portà a la meva dona i a mi a ser els primers al tanatori per rebre els planys de gent que no conexíem i, després, a emportar-nos la gran sorpresa.

El funeral fou a la catedral que tant s'estimava. Era plena de gom a gom, tot de gent d'El Burgo de Osma, dels altres pobles on era rector, familiars, amics, alumnes seus i tanta d'altra gent que sí que el va estimar en vida. El funeral va ser com a ell li agradava la litúrgia, tota la pompa i els honors. I fora... Fora semblava una manifestació, sense crits però, tot el carrer plé de gent plorant-lo.

Així doncs a l'oncle Benito, cura pagessot, tossut i fatxa, li plany tothom que el va conèixer. Pot ser que passi com sempre, que l'enterrament ens fa bons independentment de com vam viure. Pot ser sí, o pot ser no. De la mateixa manera que no trobaria just d’oblidar-me dels nostres desencontres, tampoc ho seria si em fixés només en això. El meu oncle Benito va estimar sense mesura. Estimà el seu poble, el seu deure cap a la Esglèsia, cap a llurs feligressos, va estimar la seva família molt més del que mai va estar capaç d’espressar-nos, va estimar la música i el que això repressentava com a lloances a Deu. Va estimar, de fet, tot el que era al seu abast malgrat que per alguns com jo no trobava la manera d’expressar-ho correctament, al nostre gust al menys.

No puc evitar pensar que molts de nosaltres que tant simpàtics que ens considerem, mai serem estimats per tanta gent com aquest oncle meu amb qui tant poc m’entenia. Ja només em queda ajudar la família, especialment els seus germans, a mirar cap endavant. I jo... cal que aprengui que el valor de la família és el que és per sobre de les pròpies diferències, que l’home que planyem avui era molt més del que jo coneixia i cal que m’acostumi a passar devant del púlpit que feia servir a la catedral sabent que no hi pujarà mai més.

Descansa en pau, tiet, que ja et trobem fa faltar. Fins i tot jo.

Any 2005, Març de l'11 al 14

Un any fa de l'atemptat de Madrid. Un any fa que ens desempellegàrem dels successors d'Aznar.

Tot just fa un any que em despertà la notícia d'un atemptat inimaginable a uns trens de Madrid de la veu d'un Manuel Trallero qui va sentir una prou perdonable nostilitat, tot fent la crònica en català per RAC1 (feia massa poc d'aquella infame treva que ETA declarà per Catalunya deixant-nos marcats com a col.laboricionistes). Cada cop que posava la ràdio els morts eren el doble que els d'abans i, pujant cap a la feina, tot eren policies al carrer (treballo prop de la seu del PSC) on ja la por se m'agafà al cos. Ningú es podia imaginar que no hagués estat ETA i lo pitjor era del tot possible.

Després vingueren les manifestacions i la veritat: el govern ens mentia, els assasins eren d'Al-Quaeda. I la tensió d'abans i durant les eleccions. I la victòria contra el cripto-feixisme, diguem les coses pel seu nom.

Ara, un any després mentre paeixo un bon shawarma, agraeixo la crònica dels fets que van fer a l'informatiu infantil del C33:
- Recordaren principalment la reacció de la gent.
- No van ensenyar cap imatge gore com d'altres
- Que els assasins no eren pas musulmans de cor. Per que "musulmà" vol dir, en àrab, "aquell que porta la pau".

Ébano y acero

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002
(Publicat com a complement de la novela del mateix autor Lágrimas de Luz)

Poc a poc, aquest conte de Rafa Marín ens porta cap al fons del pou de vici on hi baixa la protagonista per fer vacances. Ens hi passeja per tot un catàleg de perversions sexuals sense que li faci fàstics ben bé a res. A més a més, ens hi trobem que la protagonista no es altra que Hroswita, la dona que fou el primer amor de Hamlet Evans, protagonista de "Lágrimas de Luz" quan tots dos hi estudiaven a "Monasterio" per esdevindre poetes al servei de la Conquesta.

Ella, feta ja un tros de dona veterana de mil batalles, no pensa en cap altra cosa que en follar com una boja com si no s'hi hagués de tornar a fer de dia quan la casualitat fa que, abans de satisfer-se els fogots s'hi trobi amb l'indigent i mutilat Yundibé. Ell se les empescarà per no deixar-la anar fins que no li expliqui la seva tragèdia com es mereix. Una història desesperant i desgarradora, de pors i il.lusions, de causes justes com la mateixa vida i lluites sense altre destí que la derrota total.

Maco, doncs, dur però de bon llegir

Espresso Bogotanno

(Seguim doncs parlant de cafè)

Tota la meva estança a Colòmbia vaig fer bandera d'anar-hi amb els ulls ben oberts i gens de sobèrvia, es a dir, el contrari d'un gringo (que els europeus també fem el gringo si badem). Tant és així, que tinc un cunyat ja guanyat per sempre (això espero) per l'estima que vaig expressar pel país tot just arrivar-hi.

Ara bé, on no vaig poder evitar-ho, on em vaig comportar com un gringo de manual, va estar amb el cafè.

Sembla que a Espanya i a Itàlia som dels pocs països prou bojos com per prendre quitrà i dir-li cafè. Vull dir, ens agrada fer els cafès curts de cabdal i espessos gairebé com la xocolata desfeta (que aquí també fem MES espessa, ves per on). A Colòmbia, en canvi, bressol de, diguem, el millor cafè del món, el prenen aigualit. Li diuen "tinto" i és, més o menys, com l'americano que posen als nostres bars.

No diré que em semblava aigua de fregar per que queda molt lleig i també per que, tal com diuen els experts en la matèria, la millor manera d'assaborir el cafè i tastar-ne llurs matissos és, justament, com ho fan allà. D'acord, cap problema. El que passa és que jo soc, admetem-ho, adicte al cafè espés i fins-i-tot cremat de casa nostra. Així que les vaig passar magres per acosenguir-ne.

Quan ho vaig fer, de fet, vaig escandalitzar a tota la meva nova família en veure'm beure aquell didal de líquid negre que em prenia amb delit.

Recomanacions pels que hi vagin cap allà: aneu a les botigues Juan Valdez, a l'Hotel Fontana o a Corferias per prendre un espresso "com Deu mana". A la resta de llocs demaneu-ne un "tinto" i no us compliqueu la vida. Si insistiu a forçar la vostra sort, demaneu un "espresso al estilo europeo".

Recomanacions pels que vinguin d'allà: no demaneu mai un "tinto" només en cas de que volgueu un gotet de ví negre. En general, demaneu-ne millor un "café americano".

Tot molent cafè de Colòmbia

(Això no és ben bé el que tenia pensat per mig-inaugurar aquesta sección però està prou relacionat amb el tema que penso que s'escau)

Aquest passat diumenge, després de passar la calçotada més freda de tota la meva existència, vam inaugurar el paquetet de cafè Juan Valdés portat de la meva estimada Colòmbia. És cafè en grà per respecte al producte i al simbolisme.

Per moldre'l vaig fer servir el molinet de cafè que els meus pares fotia anys que tenien arraconat pel mateix motiu que jo mai l'havia trobat a faltar: és molt més còmode comprar el cafè molt. Ja m'esperava que calgués calibrar-ne el molinet per que el cafè sortiria massa gruixut, el que no m'esperava però era la plorera que m'agafà mentre li donava voltes.

De sobte em van venir més les sensacions que no pas els records de quan jo, essent el petit de la casa, m'encarregava de moldre el cafè i fer l'all i oli (però això és una altra història).

Vulguis que no, és un moment prou maco que va unir el meu passat (els meus records d'infància molent el cafè pels papas) i el meu present i futur: cafè colombià de veritat. Terra d'on és la meva dona, la meitat de la meva família i d'on vindran els gens més macos dels nostres futurs fills.

Matar al presidente

Director: Ángel Alonso
Intérprets: Paco Morán, Joan Pera.
Autor: Francis Veber

Aquesta obra és per mi una gran decepció. Sempre he tingut a la parella Moràn-Pera com lo bo i millor de la comèdia espanyola (o potser catalana, que en Moràn porta anys i panys entre nosaltres). En fí, el que vaig veure em va semblar com un refregit de "La extraña pareja". Vull dir, vaig riure on calia i ben feliç de fer-ho. Però m'hi vaig sentir com d'altres vegades on l'espectacle NOMES es salva per les virtuds dels intérprets, no pas per la qualitat de la obra en sí.

Resumint, que sí, que fan riure, però des de ja mitja obra ja se m'en refotia si al final mataven el president o no. És més, em va quedar la sensació que aquesta obra se l'havien inventat o comprat de saldo. Però no, sembla que és ja un clàssic a França i té peli i tot. Doncs no sé com seran les altres versions, però aquesta s'acostava més als acudits de les tres parelles del Moreno que a la fina comèdia que m'esperava.

Començant a recordar

Fa tot just una setmana que vaig tornar de Colòmbia i, quan encara m'hi estic fent de nou al fred del nostre hivern, començaré a escriure del que vaig veure-hi i com m'hi vaig sentir.

Començaré amb un resum previ.

Des que m'hi vaig trobar per primera vegada amb qui es convertiria en la meva dona m'he anat relacionant amb colombians que viuen a Barcelona. Això, però, no va evitar que hi anés amb el cor un pel contaminat pels tòpics de sempre. M'havien parlat d'un país posat al dia, amb greus problemes, pero no pas al tecer món on alguns ens volen fer creure que hi són. M'havien dit que els colombians son gent acollidora, que es fa estimar, i és veritat, però no té res a veure viure-ho a que t'ho expliquin. I es aquest descobriment el que vull compartir des d'aquest blog, poc a poc segons em deixin les esclavituds de cada dia.

Diari Avui: Contra la impunitat

Josep-Lluís Carod-Rovira

Tinc un parell d'amics, a qui agraden les emocions fortes, que no sols llegeixen sovint l'Abc i La Razón, sinó que, molts dies, comencen la jornada escoltant la COPE, per fer-se més forts en les seves conviccions nacionals i democràtiques. M'asseguren que, cada dia al matí, un tal Giménez -o potser Jiménez?- hi carrega a tort i a dret, amb una incontinència verbal insòlita i una agressivitat dialèctica inaudita, contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la política catalana, qualsevol cosa que faci el més petit tuf de català o se sospiti que algun dia pugui arribar a fer-lo i contra aquest servidor de vostès. El periodista que dirigeix el programa es diu Losantos de segon cognom i aquí sí que sembla que la connexió amb els propietaris de la cadena deu ser absoluta, tenint en compte que es tracta de la Conferència Episcopal Espanyola de l'Església catòlica. Procuro vetllar per la meva qualitat de vida i, per tant, no he sentit mai el programa en qüestió, però em comenten que és senzillament terrorífic, que atia l'odi -així, l'odi- contra els catalans, amb tota mena d'insults, barroeries, mentides, manipulacions, desqualificacions i baixeses diverses. Com em comentava un destacat clergue català, ja traspassat, el millor d'aquesta emissora és quan no parlen...

Tot hi és tan enormement desproporcionat, destil·la tantes ganes de fer mal, tanta voluntat destructiva contra nosaltres, que aquest fenomen només pot ser qualificat de xenofòbia radiofònica. El que, sincerament, no sé veure, és quina relació pot haver-hi entre la promoció de l'odi i el missatge evangèlic de pau i de fraternitat. I, com que no n'hi veig cap, només se m'acut que la jerarquia catòlica espanyola deu compartir, fil per randa, tots i cadascun dels arguments xenòfobs i dels mètodes agressius que les seves ones emeten urbi et orbe, cada dia de la setmana, encara que això vagi contra l'esperit evangèlic. Són, doncs, més anticatalans que no pas cristians. Si així no fos, com que qui paga mana, els amos de la cadena ja fa temps que haurien suprimit el programa o substituït els legionaris que fan el servei militar als seus estudis, rere els micròfons. No em sembla pas un comportament gaire cristià, ni modern, ni europeu, aquest d'afavorir l'hostilitat entre pobles de la Unió Europea i, encara menys, entre pobles tan pròxims en l'espai. És des d'aquest programa que "las tropas nacionales" asseguren que no em dic Carod-Rovira sinó Pérez, que no vaig néixer a Catalunya sinó fora d'ella i es pensen que m'insulten quan es refereixen a mi com a Roviretxe, posant-me al mateix sac que el lehendakari Ibarretxe.... Però, com ja sabia Goebbels, una mentida repetida mil cops acaba convertint-se en veritat. A la COPE, doncs, insulten, menteixen, atien l'odi, però no passa res. Impunitat total.

Com no va passar res quan, mesos enrere, dirigents del PP com García Valdecasas i Acebes es referien a nosaltres com a "assassins" o bé afirmaven en públic que segur que estaríem contents que es produïssin atemptats a Madrid i, doncs, fora del nostre país. Aquesta gent, en el moment que feien aquestes declaracions tan irresponsables, eren ni més ni menys que ministres i, per tant, tenien la màxima representació del govern espanyol! Altra gent com Anson van arribar a reproduir, en els seus articles signats, frases que m'atribuïen a mi, entre cometes, perquè quedés clar que era jo qui les deia i, doncs, falsejant la realitat. Eren frases d'apel·lació a la violència discriminada que mai no han sortit de la meva boca, ni del meu cervell. Veritables pertorbadors de la pau social, se'ls va presentar la corresponent querella davant l'autoritat judicial. Però, tant se val. No sembla que hagi fet gaire efecte, perquè continuen mentint i no passa res. Impunitat total.

Més tard va venir una altra barbaritat, en aquesta campanya del tot s'hi val, aquella segons la qual, juntament amb altres dirigents del meu partit, tindríem comptes corrents secrets a Suïssa. I ni més ni menys que l'astronòmica xifra d'un bilió quatre-cents deu mil milions de pessetes. Els més rics del món, vaja... S'esmentaven empreses que no consten en cap registre mercantil d'Europa i els noms de bancs també inexistents, de tal manera que, de seguida, els jutges van desestimar una denúncia tan escandalosament bèstia per manca de proves. És clar que això va ser a Catalunya. Fracassat aquí l'intent, l'endemà de l'atrocitat terrorista de l'11 de març, algú va presentar una denúncia anònima, dient el mateix que s'havia desestimat aquí, a... Madrid! M'estalvio el context emocional d'aquell dia a la capital de l'Estat. Però no em puc estar d'expressar la meva estupefacció pel fet que sigui possible de presentar denúncies d'aquesta magnitud, contra diputats, senadors, consellers de la Generalitat i càrrecs municipals, de manera anònima, sense ni una sola prova i que això pugui ser admès a tràmit. Lògicament ningú no creu que l'acusació tingui fonament, pel volum desmesurat dels ingressos, però segur que més d'una persona de bona fe deu pensar que "quan en parlen, segur que alguna cosa hi deu haver de cert"... No hi fa res que els jutges a Catalunya ja ho hagin arxivat i que no hi hagi cap prova. Impunitat total.

Unes declaracions meves, d'indignació legítima després de l'episodi de Fresno, són transformades en una mena de decret oficial de boicot a la candidatura olímpica de la capital espanyola, per d'aquí a set anys. Tant és que jo no hagués dit mai el que em volien fer dir. El cert és que la capacitat de manipulació és tan elevada que, sense cap escrúpol ètic, polític o professional, se m'adjudica allò que no em correspon. I no sols això. En una televisió pública -Telemadrid-, que depèn de la comunitat autònoma d'aquella província, s'hi manté una tertúlia televisiva que no té res a envejar a l'espai radiofònic abans esmentat. És aquí on, precisament, un tertulià manifesta que jo hauria de dur la torxa olímpica de Barcelona fins a Madrid i expressa el seu desig, sense cap mania, que "ojalá muera en el intento"... I tothom assenteix i ningú no protesta d'una afirmació d'aquesta gravetat. Per uns instants procuro imaginar-me què no hauria passat si hagués estat jo qui hagués pronunciat una frase similar en relació a alguna altra persona. El linxament encara duraria. Però, com que són ells els que ho diuen, no passa res. Impunitat total.

Tornem del parèntesi nadalenc i Mayor Oreja, que duia unes quantes setmanes sense badar boca, va i es despenja en declaracions contra el pla Ibarretxe, però carregant contra ERC, el tripartit, la Generalitat i Catalunya, assegurant que darrere de tot hi ha la mà perversa d'un grup terrorista basc que és qui ho beneeix tot. I es queda tan fresc, com si res... Ja sabem quina credibilitat mereix aquest polític espanyol a la societat catalana, però potser ja n'hi ha prou de tanta impunitat. No es pot dir tot. No es pot anar pel món fent afirmacions falses, sabent que en són, i sense posar cap prova sobre la taula, amb l'únic objectiu de fer mal. Perquè, és clar: qui ens refarà del dany moral ocasionat per la falsedat, l'insult i la manipulació? Qui ens retornarà una imatge d'integritat, malmesa per la baixesa conscient d'unes paraules? Amb quins instruments haurem de lluitar des de la nostra indefensió? Ja n'hi ha prou, doncs, d'acceptar aquesta impunitat antidemocràtica. I prou dels silencis interessats. I prou de les complicitats que se'n beneficien. Perquè, si no posem fi a la impunitat, haurem deixat la civilització democràtica per entrar, directament, a la selva i actuar com les bèsties, sense arguments, sense moral i sense escrúpols.

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
[e-mail]

Lo colombianisme

Segons el diccionari "Colombianisme" és:
1 m. Paraula o expressió pròpia de Colòmbia.
2 Amor o afecció a les coses característiques de Colòmbia.

Vull dir doncs públicament que estimo Colòmbia com la terra on naixé la meva dona i on em van tractar com un fill més, i més encara. Des que tornàrem de Bogotà sento que encara m'hi queda un tros a ca'ls sogres.

Lluny dels tòpics i de les notícies que només en parlen quan hi passen desgràcies, Colòmbia és un país capdevanter i modern, malgrat que encara tenen molta feina a fer. És, en resum, un país i una gent que acull i et fa seu. Tant és així que aquest mig-xarnego amb vocació de ceballot, sempre que viatji entre Barcelona i Bogotà, vagi cap a on vagi, SEMPRE estarà tornant a casa.

Diari Avui: La gran mentida

Josep-Lluís Carod-Rovira

Una mirada reposada a la premsa espanyola de començaments del segle passat ens donaria, en tot allò relatiu a Catalunya, una panoràmica potser sorprenent i inesperada per a alguns, però lamentablement certa i, alhora, del tot familiar per a qualsevol lector dels nostres dies. En els editorials dels principals diaris de l'època i també en els articles d'opinió de col·laboradors destacats hi trobem, exactament, els mateixos tòpics, els mateixos prejudicis, la mateixa demagògia, les mateixes mentides, la mateixa ignorància, la mateixa cantarella anticatalana que continua dringant avui, cent anys després, en tanta premsa espanyola, sigui conservadora, sigui progressista. Passa el temps i els protagonistes, canvien les capçaleres dels diaris i les empreses, els directors i els periodistes, els columnistes i els col·laboradors, però no en canvia l'actitud cap al nostre país. El que es deia fa un segle, per increïble que pugui semblar, continua dient-se encara avui, com si res, gairebé paraula per paraula.
No són pocs els espanyols que continuen pensant que Espanya existeix, com a nació i com a Estat, d'ençà dels Reis Catòlics. I que, en el seu particular concepte de nació, no hi ha cabuda per a res que no pertanyi al grup cultural i lingüístic castellà, única representació autèntica i genuïna d'allò que és espanyol. Així les coses, les comunitats nacionals catalana, basca i gallega, mai no han estat vistes com a cosa pròpia, com a espanyoles, de manera, però, que, sense ser espanyoles, ni tenir els mateixos drets que allò que és considerat espanyol, no són Espanya, però són d'Espanya, hi pertanyen perquè Espanya les té encara que no en siguin. Lamentablement no és un simple joc de paraules, ja que les bastonades de tanta simplicitat les rebem, directament, sobre les nostres esquenes.
L'escàndol organitzat en alguns sectors, aquests dies, per la retirada de les banderes espanyoles de nombrosos ajuntaments, en un nombre creixent cada any, demostra la preocupació del nacionalisme espanyol pels elements més simbòlics i essencialistes. Si no hi donessin importància, lògicament, no en parlarien. És per això que no hi ha cap bandera quadribarrada fora del nostre país, a la resta de l'Estat, però tampoc aquí, a cap comissaria o caserna de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional o l'exèrcit, com la cosa més normal del món. A cadascú, doncs, el que és seu. Deu ser per això que, en l'acte institucional del dia 11, cap representant uniformat de l'Estat espanyol no va saludar la nostra bandera, mentre aquesta era hissada, solemnement, per dos mossos d'esquadra. Ja fa un bon grapat d'anys que Jaume Carner, home seriós i ponderat, va expressar com volíem veure onejar nosaltres la bandera nacional: "Ben alta, ben dreta, ben sola"! Una cosa similar ocorre amb les plaques de les matrícules dels vehicles, qualificades de chapitas per l'estadista Aznar o de gest "adolescent" el fet de col·locar-les-hi, en paraules de certa televisió. Si fos només això, naturalment, no els preocuparia tant la seva extensió progressiva per les nostres carreteres.
El menyspreu per la història -i la seva manipulació- és una altra de les constants del nacionalisme espanyol, tant se val que es reclami de dretes com d'esquerres. La visceralitat anticatalana pot arribar a superar tots els límits dels cinisme i el ridícul, com ha fet l'exministre de Franco Fraga Iribarne en assegurar, en to mofeta, que els catalans homenatjàvem un Rafael Casanova que "no va ser afusellat, sinó que va perdre el càrrec a causa de la nova organització"... És una manera de veure-ho, del mateix nivell moral i cique els informes mèdics de la postguerra, en els quals les autoritats del règim tenien la barra de certificar que el motiu de la mort de tots els republicans afusellats era "per hemorràgia interna"...
Però segurament allò que més els supera és la llengua. En això no sembla que hi hagi gran cosa més a fer, que no sigui esperar que el procés general de culturització i d'aprenentatge d'idiomes vagi fent el seu afecte. N'hi ha molts que estan convençuts que parlem català amb l'únic objectiu de fastiguejar-los i no pas, doncs, pels mateixos motius pels quals ells parlen castellà o a França s'escau que parlen francès. No són pocs els que es pensen que, al nostre país i davant seu, tenen el dret que se'ls parli la seva llengua, des d'un concepte ben singular de la cortesia, que, no sols no es produeix enlloc més del món, sinó que, de fet, no és altra cosa que l'exteriorització inconscient d'un dret de conquesta culturalment assumit. Parlar català fa de mal educat, poc modern i paleto, com em van dir a mi fa poc a Tele-5 per emprar aquesta llengua en resposta a una pregunta que jo mai no havia demanat i que em va ser formulada per ells. Esclar que si aquest comportament lingüístic fos general entre la gent que té accés regular als mitjans de comunicació audiovisuals, sempre, les coses anirien d'una altra manera. Ara resulta que parlar en català a les televisions espanyoles fa paleto, parlar-hi anglès deu fer modern, i, en canvi, parlar castellà a la Televisió de Catalunya deu fer normal i tot...
Al costat de la urticària lingüística que s'ha detectat que provoca en alguns l'ús -i fins i tot l'existència- del nostre idioma, no hi ha mentida més gran que aquella que afirma, sense que es ruboritzin els que la diuen, que Catalunya té una situació econòmica privilegiada, ja que xucla, directament, de les mamelles de l'Estat, des de temps immemorial. Heus aquí la demostració clara que una mentida, repetida un cop i un altre fins a l'extenuació, supera el llindar del rumor i del tòpic, per convertir-se en veritat, per més que, com escrivia Rovira i Virgili, "l'explotació econòmica d'Espanya per part de Catalunya és una vella faula inventada pels empleats dropos, pels polítics caciquistes i pels periodistes ignorants". L'única manera de desfer aquesta falsedat, definitivament, és amb la publicació de la balança fiscal, és a dir, de les dades oficials en les quals es demostra quants diners aporta cada territori a l'Estat en forma d'impostos i, per contra, quants en rep també cada territori. El dia que això es produeixi, podrem veure quins polítics viuen del cuento -mestre Fabra, perdó- de la falsa solidaritat i de l'autèntic centralisme, de manera que han construït bona part de la seva arquitectura administrativa a partir de l'esforç d'uns altres.
Catalunya està cansada de pagar i de veure com la solidaritat nostra és utilitzada com un xantatge polític que perpetua una situació de caciquisme en uns llocs determinats. Hi ha indrets amb unes fantàstiques autovies gratuïtes per on no circula ningú, on cada estudiant té el seu ordinador, amb trens de gran velocitat, els llibres de text gratuïts, el carnet de conduir camió de franc per als joves, els enterraments sense pagar, cobertura sanitària per a una àmplia gamma de situacions, mesures socials de suport a la família i a l'empresa, mentre aquí no ens podem permetre res de tot això, perquè resulta que nosaltres hem de ser solidaris, mentre tenim el 17,5% de les famílies catalanes que són pobres, estudiants en barracons, infraestructures antiquades, la sanitat superdeficitària i empreses que s'aguanten només per l'esperit emprenedor i no per la subvenció. I això no té res a veure amb la solidaritat, sinó amb la presa de pèl. Fins quan ha de durar aquesta situació? Hi haurà algun dia en què algú serà solidari amb nosaltres?

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
[e-mail]