Blogia
Un món a ulls de llop

Colombianismes

Colòmbia no interessa

L’altre dia vaig fer-me ressó del seguit de manifestacions que colombians de tot el món van fer en rebuig de l’assassinat de 11 diputats segrestats per part de les FARC. Jo vaig posar-ho a latafanera.cat, però no vaig poder fer-ho a meneame.com. Afortunadament, un altre va aconseguir-ho.

Malauradament, aquestos agregadors de notícies funcionen segons la acceptaciós d’aquestes i, com sembla que a ningú l’importa això un carall i no hi ha hagut manera de poder-hop veure en portada, tot i que podria ser perfectament equivalent a les nostres manifestacions contra ETA aquell cop que van matar, previ segrest, Miguel Ángel Blanco.

Sembla que Colòmbia només és notícia quan hi porten cocaïna. I sembla que els morts no paguen ni l’esment excepte quan porten la bandera "rojigualda" a la documentació.

Diu la meva dona que tot és pel perfil diguem-ne conservador del president Uribe, que fa que totes les simpaties espanyoles cap a la zona es gastin amb en Chàvez. Que Colòmbia sempre surt maltractada de rebot per l’antiamericanisme que gastem per aquest continent.

Jo més aviat penso que és un tema d’egoïsme col.lectiu. Que una notícia que vingui de Colòmbia sense trets ni sang ni coca és, vull pensar que inconscientment, automàticament descartada.

Val a dir que "El País" sí que ho van publicar, tot i que és una mena de "Diario Oficial del PSOE". Penso que això invalida la teoria del silenci ideològic.

Visca Colòmbia.
La solidaridad rompe cadenas
Tots lliures ja!
Solidaridad en el mundo

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Com vaig saber de Monserrate

Benvolgut senyor Juglar, volia comentar-li la meva experiència personal al voltant del principal santuari colombià i com em va resultar molt més proper del que sospitava.

Des que vaig començar la meva relació amb la meva actual (i rola) muller el simple esment del santuari de la capital intuïa que no podia ser tanta la casualitat. I així vaig poder comprovar-lo quan, una cop aclimatat al "jet-lag" i al canvi d’altura (cal tenir en compte que visc normalment a nivell del mar) em vaig arribar amb la família al propi cim de Monserrate i llur santuari.

Assegut als bancs centrals em donà per mirar cap a l’esquerra i la veié. Cap altra que la Moreneta, la icona espiritual de la catalanitat, presidint una capella amb tots els honors. Em costa reconèixer-lo, però la plorera que vaig agafar va ser d’antologia i no vaig poder evitar el cant del "Virolai", o almenys del poc que guardo en memòria, emportat potser per la devoció i/o per nostàlgia i orgull patri. Tot mentre fidels i turistes al meu al voltant es preguntaven pel nom exacte de la meva bogeria (bé l’hi podrien haver preguntat a la meva dona que de sobres em coneix) vaig descobrir la clau del misteri. Just al costat del reixat de la capella es relatava la història i el perquè d’aquesta estranya i fosca efígie al santuari on tots van a veure al "Cristo Caído".

Resumint: en 1652 es talla la Moreneta "original" (còpia suposo de la de Montserrat, Barcelona) i se li construeix una capella. En 1711 desapareix la imatge i en el seu lloc es posa el Cristo Caído. I, finalment, en 1997 els monjos benedictins de Montserrat lliuren al santuari una nova còpia de la Moreneta.

Aquesta i altres curiositats que ja detallaré em fan pensar que tinc entre mans una història més o menys oculta que vincula a colombians i catalans que des de llavors em té intrigat i més lligat si cap a la terra de la meva esposa i de qui són ara també la meva família.

Per cert, molt curioses aquestes dates, doncs va ser just en 1652 quan va acabar la "Guerra dels Segadors" (1640 - 1652), bressol de l’himne de Catalunya i una de les vàries revoltes dels catalans contra el poder central d’Espanya (en aquells dies més aviat Castella), i en 1711 Catalunya estava en plena "Guerra de Successió" (i a punt de perdre-la i amb ella la llibertat dels catalans entre altres). I per cert, que en 1997 l’infame PP acabava de guanyar les Eleccions Generals a Espanya, vés per on.

(publicat originalment en espanyol al blog que comparteixo amb "El Juglar del Zipa ": De Montserrat a Monserrate ).

El taxista derrotat

Fa temps quan hi anàrem la meva dona i jo a Bogotà per casar-nos-hi, vaig patir el pitjor aiguat de la meva vida (i mira que n'ha plogut des de llavors). I es que el temps a la capital colombiana està d'un boig que li dona la volta al marcador: tan bon punt fot un sol que et crema l'ànima com de sobte es desferma el fotut Diluvi Universal, tot d'una com si a Bogotà plogués igual que es fa de dia a la Vil.la del Pingüí. El carrer era ja un riu quan un taxi ens hi rescatà. El trànsit, com era d'esperar, es tornà impossible i perillòs. Prova d'això fou una escena que vaig poder veure de passada.

Un de tants taxis que omplen els carrers s'havia fotut de morros amb el cul d'un 4x4. Els ocupants de tots dos vehicles eren ja fora tot i la pluja, tots prou tranquils excepte el taxista. Aquest era tot un homenàs de prop de 50 anys que estava plorant com un nen petit. Només vaig poder sentir que deia "mi carro" entre plors i gemecs. Val a dir que molt probablement l'accident era culpa seva. La conducció tan agressiva que maneguen a Bogotà és una capsa de trons quan la pluja converteix l'asfalt en una pista de patinatje. Potser les seves eren llàgrimes de cocodril per intentar sortir lo mes ben parat possible de les despeses de l'accident, potser. Els seus plors, però, em semblaren massa sincers. Trobo que només la més profunda dessolació pot transformar un home adult en un nen perdut de la seva mare. No em puc treure del cap que a aquell taxista amb el tros de bony al morro del seu taxi se li esquinçaven totes les esperances per l'any nou, tot just havíem passat Nadal. Les seves i les de tota la seva família.

Ara bé, el que trobo potser més trist és el fet d'haver-ne parat jo més atenció en aquest fet puntual que no pas en el famós Tsunami que aquells dies s'havia menjat mitja Oceania, o pels desplaçats per culpa del conflicte armat pidolant als carrers de Bogotà o pel funeral on vaig anar aquell mateix dia. Un noi de 26 anys menjat per la leucèmia.

Potser que per insesperat i insòlit s'em quedà a la memòria el plor d'un taxista derrotat per la vida tot començat l'any 2005 sota la pluja a Bogotà.

Espresso Bogotanno

Espresso Bogotanno (Seguim doncs parlant de cafè)

Tota la meva estança a Colòmbia vaig fer bandera d'anar-hi amb els ulls ben oberts i gens de sobèrvia, es a dir, el contrari d'un gringo (que els europeus també fem el gringo si badem). Tant és així, que tinc un cunyat ja guanyat per sempre (això espero) per l'estima que vaig expressar pel país tot just arrivar-hi.

Ara bé, on no vaig poder evitar-ho, on em vaig comportar com un gringo de manual, va estar amb el cafè.

Sembla que a Espanya i a Itàlia som dels pocs països prou bojos com per prendre quitrà i dir-li cafè. Vull dir, ens agrada fer els cafès curts de cabdal i espessos gairebé com la xocolata desfeta (que aquí també fem MES espessa, ves per on). A Colòmbia, en canvi, bressol de, diguem, el millor cafè del món, el prenen aigualit. Li diuen "tinto" i és, més o menys, com l'americano que posen als nostres bars.

No diré que em semblava aigua de fregar per que queda molt lleig i també per que, tal com diuen els experts en la matèria, la millor manera d'assaborir el cafè i tastar-ne llurs matissos és, justament, com ho fan allà. D'acord, cap problema. El que passa és que jo soc, admetem-ho, adicte al cafè espés i fins-i-tot cremat de casa nostra. Així que les vaig passar magres per acosenguir-ne.

Quan ho vaig fer, de fet, vaig escandalitzar a tota la meva nova família en veure'm beure aquell didal de líquid negre que em prenia amb delit.

Recomanacions pels que hi vagin cap allà: aneu a les botigues Juan Valdez, a l'Hotel Fontana o a Corferias per prendre un espresso "com Deu mana". A la resta de llocs demaneu-ne un "tinto" i no us compliqueu la vida. Si insistiu a forçar la vostra sort, demaneu un "espresso al estilo europeo".

Recomanacions pels que vinguin d'allà: no demaneu mai un "tinto" només en cas de que volgueu un gotet de ví negre. En general, demaneu-ne millor un "café americano".
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Començant a recordar

Fa tot just una setmana que vaig tornar de Colòmbia i, quan encara m'hi estic fent de nou al fred del nostre hivern, començaré a escriure del que vaig veure-hi i com m'hi vaig sentir.

Començaré amb un resum previ.

Des que m'hi vaig trobar per primera vegada amb qui es convertiria en la meva dona m'he anat relacionant amb colombians que viuen a Barcelona. Això, però, no va evitar que hi anés amb el cor un pel contaminat pels tòpics de sempre. M'havien parlat d'un país posat al dia, amb greus problemes, pero no pas al tecer món on alguns ens volen fer creure que hi són. M'havien dit que els colombians son gent acollidora, que es fa estimar, i és veritat, però no té res a veure viure-ho a que t'ho expliquin. I es aquest descobriment el que vull compartir des d'aquest blog, poc a poc segons em deixin les esclavituds de cada dia.

Lo colombianisme

Lo colombianisme Segons el diccionari "Colombianisme" és:
1 m. Paraula o expressió pròpia de Colòmbia.
2 Amor o afecció a les coses característiques de Colòmbia.

Vull dir doncs públicament que estimo Colòmbia com la terra on naixé la meva dona i on em van tractar com un fill més, i més encara. Des que tornàrem de Bogotà sento que encara m'hi queda un tros a ca'ls sogres.

Lluny dels tòpics i de les notícies que només en parlen quan hi passen desgràcies, Colòmbia és un país capdevanter i modern, malgrat que encara tenen molta feina a fer. És, en resum, un país i una gent que acull i et fa seu. Tant és així que aquest mig-xarnego amb vocació de ceballot, sempre que viatji entre Barcelona i Bogotà, vagi cap a on vagi, SEMPRE estarà tornant a casa.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres