Banderes i crits a les manis

Torno a parlar d’aquesta mani del PP. Sembla que la organització va aconseguir, gràcies a la Brigada del Pollastre, evitar les llamineres fotos de banderes franquistes (o d’altres de pitjors) a la mani. Llegint l’Avui sembla que van tenir MOLTA feina (els autobusos anaven plens de pollastres) i que fins i tots a una se li va escapar un "que pongan el cara al sol, coño!"

Tot plegat em fa pensar en to d’autocrítica, potser per por que no em titllin de sectari, en la mega-mani del 18 de Febrer de 2006. Ben bé es podria dir que hi érem més gent que a aquesta del PP i amb ben poquets autobusos en comparació. Però passo d’entrar en la tonta guerra de xifres. Sí que recordo que hi vaig veure banderes mes o menys frikis, com la d’una mena de carlins catalanistes, o la dels 33. Malgrat que cap d’aquestes es pot comparar en significat a la bandera espanyola de la gallina (per molt fatxa que pugui ser la ideologia d’aquestos grups, mai no han governat un país en dictadura com els que tenen la bandera de l’àliga com a marca de la casa).

Val a dir que darrerament, els de la COPE tenen la barra de comparar l’Estelada amb la gallinàcia per que "totes dues són inconstitucionals" i, es clar, l’Estelada és anti-espanyola que és mil vegades pitjor! Però es que, de fet, el problema de la seva bandera no és llur constitucionalitat, sinò la íntima relació que té amb el franquisme.

I és que, passat el temps, es demostra que la gent no té memòria i que portar aquesta bandera espanyola amb l’àguila (tant se m’en fot si és imperial o de "San Juan") i cridar "Arriba España!" és ben bé com si a Alemanya treus la creu gamada al crit de "Heil Hitler!". La diferència és que allà et busquen les pessigolles i aquí encara et riuen la gràcia.

Però tornant a la autocrítica, a la meva catarsi catalanista de fa un any... No vaig veure ningú retirant cap bandera com tampoc vaig veure la foto que tots buscaven: una bandera espanyola cremada. Cert que vaig veure una que semblava cremada prèviament (o potser només esparrecada), però ja no és el mateix. L’únic que em va fer vergonya va serun brevíssim moment en que uns prop meu van cridar "pim, pam, pum, diputats del PP" (o era "regidors"?).

Potser això no eren amenaces punibles, com tampoc ho han estat el "Carod al paredón", "Carod esta es tu caja [un taüt]" o "Zapatero vete con tu abuelo [diria que a criar malves]", però això no s’ha de dir. Per que, dient-ho, dembla que te n’enfotis de les amenaces d’ETA cap als polítics del PP. I si això no és un crim, ho hauria de ser.

Ara bé, tampoc ens l’agaféssim amb paper de fumar, que per cada animalada que diem "nosaltres", fatxes i espanyoleros diuen cent i sa mare (només cal escoltar la COPE, Onda Cero i llegir qualsevol diari de Madrid que no sigui El País, i encara). Que no som pas nosaltres els que demanem penes de mort a dojo, no som pas nosaltres els que anem de bracet amb els nostàlgics del feixisme.

Technorati Profile

Malaguanyat llaç blau

Fa temps, molt de temps, jo em vaig posar un llaç blau contra ETA. Era una altra època, una època en que tothom estava del costat de les víctimes del terrorisme, bàsicament per que no estaven instrumentalitzades encara per cap tendència política. Més concretament, va ser quan els d'ETA van segrestar Miguel Angel Blanco i, després d'un setmana deixant tota Espanya amb l'ai al cor, el van matar.

Tots aquests dies en que ens tenien amenaçats de matar-lo, ben bé tots ens vàrem posar el llacet blau com a signe de repulsa a ETA i amb la esperança de que serviria per remoure les seves conciències i que aconseguiríem alliberar-lo. Aquest llaç, doncs, era patrimoni de tots els que estàvem contra la violència terrorista.

Ara ja no. Ara és un símbol més del PP, igual que la gavina i, malgrat que mirin alguns de dissimular-lo, la sacrosanta "águila de San Juan". I no només per que aquesta manifestació hagi estat convocada pel PP, ans al contrari. El PP ens ha robat un altre símbol per que aquesta manifestació ha estat convocada exclusivament per tensar la corda contra el govern del PSOE, no pas com la resta de manifestacions contra ETA que es fan com a resposta per un atemptat. ho han fet tot agafant-se a una decissió judicial com si fós un clau roent i, per si algú gosa preguntar, et venen amb la excusa de que s'hi manifesten per protestar contra una suposada negociació del govern amb ETA.

No estic pas treient-li al PP el dret a manifestar-s'hi al carrer, malgrat que prou que ens va menyspreuar als que en el seu dia ens vam manifestar contra seu. No, del que em queixo és de que fan trampa. Em queixo de que hagin agafat un altre símbol que era de tots i se l'ha fet seu com si fóssin ells els únics contraris a ETA.

Només em queda la petita satisfacció de veure que l'endemà l'Avui ben bé no parlava d'aquest aquelarre espanyolista, que sigui per bó o per dolent, ens donés la sensació de que nosaltres sí que vivim a un país normal.

Montilla president, Rivera repelent

Doncs ja tenim president.

Vaig seguir amb sinzera emoció el debat d'investidura d'aquest el nostre president 128 i encara no s'ha acavat el món, que ja semblava que algú estigués anunciant el apocalipsis segons Sant Sostres.

De tot plegat, el que més em va sobtar, i de fet pel cantó positiu, va ser escoltar al president Ozelito defensant el català devant Josep Piqué i Albert Rivera que, en el tema de la llengua van anat de bracet. Devant la reclamació d'en Piqué per tal de derogar la llei de normalització lingüística per tal que "ningú sigui sancionat per fer servir el castellà" va respondre d'una manera exemplar (cito de memòria): "aquí tenim dos llengües oficials, però la que ens identifica com a poblé és el català i, mentre tothom parla perfectament el castellà, no tothom parla prou bé el català, i jo soc un exemple d'això. I per veure quin idioma necessita protecció vagi a una llibreria a veure en quin idioma estan publicats la majoria de llibres"

Impresionant, senzillament impresionant. Crec que molts ens temíem lo pitjor d'aquest moment, que llisqués cap a plantejaments de Ciutadans justament en aquest tema (val a dir que aquesta seria, segons molts, la única manera de que el PSC pugui evitar llur fuita de vots cap a C's). Però no, ni de conya. Ja veurem en qué queda la concreció de la cosa en un futur pròxim, però de moment trobo immillorable que justament en Ozelito faci aquest gir catalanista, per molt que pugui tenir motius ocults, o no.

I més tard va parlar el nen Rivera, i va fer el ridícul més espantós. Sí, era el primer cop que hi participava al parlament i tot lo que vulguis, però, per exemple, al menys podria haver tret del discurset que tenia preparat el paràgraf sobre la llengua per tal de no avorrir-nos TANT (per que de fet en Piqué ja havia preguntat EXACTAMENT lo mateix). I, per acavar-ho d'adovar, preguntant "por qué TV3 no tiene contenidos en castellano o en las escuelas es TAN difícil que enseñen castellano?"... Devant de preguntes com aquestes em moria de ganes de ser Montilla i dir-li "Miri, senyor Rivera, faci el favor de tornar a l'escola i no torni fins que no s'hagi aprés la lliçó".

Al menys aquest pelacanyes del Rivera servirà per quelcom més que per animar els debats parlamentaris fent l'animal: servirà per fer quedar al nostre president com el gran orador que no és. Per que, vulguis que no, Montilla fot pena quan parla, però no és pas un nouvingut en aquestos temes.

Una cosa em fa por d'aquestos Ciutadans: que aquests nen de papà sigui un home de palla i que l'han posat tot esperant que es cremi. Per que darrera d'aquest que es fa fotos en boles hi ha massa gent preparada, fatxes i botiflers, però preparats i bregats en mil col.lectius bilingüistes varis des dels anys 80.

Ja veurem com acava tot això, però de moment va millor que no pas em pensava.

Montilla president i l'olla que bull

Sembla que cou, i de quina manera!, el fet de que ERC s'hagi decidit per renovar el tripartit, o més aviat el "govern d'entesa". Sembla que tot l'electorat de CiU i una bona picossada dels de ERC estan que treuen fum pels queixals.

Bé doncs, malgrat que jo també era una miiiica més partidari d'un pacte ab CiU, dono per bona la decissió d'ERC. I no em valen excuses de que Montilla sigui un xarnego, jo també ho seria per segons qui. Tampoc em crec massa les infinites virtuts de la marca CiU+ERC, per que, si Montilla ja volia retallar l'estatut del 30S, en Mas es va callar com un putes i li va fotre la darrera retallada.

En fí, resumint, que ja m'esta bé el resultat i que em trobo sorprés que tanta gent estigui reaccionant avui amb la mateixa virulència que jo mateix, malgrat que el que em feia mal era la aparició de Ciutadans.

Sobre els Ciutadans aquestos

Ja estic començant a païr-ho, que no està pas malament tanta quina digerida en 24 hores.

Tot reflexionant, crec que el que he experimentat ha estat el mateix que qualsevol PPero va haver-se d'empassar quan ERC va passar d'un a vuit diputats al Congrés espanyol. El fet de tenir l'enemic dintre de casa amb veu pròpia. És cert, esgarrifa de valent.

I ara, ensurts a banda, val a dir que tampoc s'acava el món. Deixem que la Brunete vagi netejant el llefiscós fruit que la cadena d'orgasmes comunitaris que han tingut en aquestes hores. No crec que es puguin fer encara més mal de que ja ens fan. I, ben mirat, poca cosa podran fer dintre del parlament a part del freak.

I, vulguis que no, si tenim la guineu dintre el galliner és per que la gent els ha votat. I punt. D'acord, l'abstenció els ha ajudat MOLT, però els ha votat qui els ha votat.

Qué hem de fer la resta? Molt senzill: treure'ns la son de les orelles, implicar-nos més en la militància dels nostres ideals i empollar-nos els arguments de la ideologia que tinguem cadascú. Dit d'una altra forma: fer una mica més l'evangèlic, ells que tant s'empollen la Bíblia, i una mica menys com el típic catòlic complagut que dorm tranquil pensant que ja estan els cures (els polítics) per mantenir viva la parròquia i prou que fa anant a missa (votant amb desgana) més o menys quan toca. Siguem valents i no tinguem por de dir devant el contrari com i per qué pensem el que pensem.

I els partits? Els que hagin perdut vots envers aquestos Ciutadans que s'espabilin cercant la manera de recuperar-los, malgrat que fa fredat pensar en un PSC o un PP MES espanyolista. I els altres, doncs amunt, amunt i fora! Per que, com que el que volen aquestos botiflers és la desactivació de la Normalització Lingüística, doncs ni un pas enrere si no és per agafar embranzida. Fem-ne 100, per que fatxes i botiflers ens atacaran igual si en fem 10 o 1.

Diuen que això els farà crèixer, pero som catalans i no n'hem de fer pas política mirant cap a Madrid ni cap els que NOMES miren cap a Madrid.

Per cert, ara diu en Rivera, tot cofoi, que vol extendre llur partit també fora de Catanlunya. JA! Si ha tingut el recolzament mediàtic que ha tingut (la Brunete) ha estat per que saben que el PPC té un sostre encara més du de trasvessa que el que tenia en Fraga Iribarne, però que no es pensi pas que l'ajudaran ni un pel a treure vots al PP allí on funcionen front al PSOE en un bipartidisme que va a tota pastilla. Per que sí, a TV3 no el hi fotien cas per que essent una televissió pública només hi tenen cabuda qui té escons. Pero que no es queixin pas del ressó que han tingut a la resta de mitjans, especialment, torno a dir, als de la Brunete.

Faves comptades

Encara m'estic fent les creus, malgrat que no és la cosa pas tan greu com quan vaig sortir de missa de difunts a voltants de les 21:00. No ha passat pas el que jo dessitjava, que ERC pujés, però no pas s'han fotut l'òstia que deien molts ni el que semblava inicialment a peu d'urna.

Ara per ara sembla que ERC torna a tenir la clau, malgrat que no la volen ni mencionar la parauleta que van fer servir amb tant fatxenderia. Podrien fer president de la Generalitat tant a Montilla com a Mas. L'un fot pena per la patacada que s'ha fotut (haurien d'haver conservat a en Maragall) i l'altre fot fàstic per fatxenda i racistoide (la rucada del carnet per punts pels immigrants no és pas un fet aïllat a CiU). ERC té el meu vot i, per tant, la meva confiança.

Res de nou sota el cel si no fós pel partit dels pallassos i dels botiflers. Abans em feien riure i ara em fan ràbia. Trobo vergonyós que tanta gent hagi votat un partit de pelacanyes com aquest. Ara bé, en tenen tot el dret. I cal felicitar-los pel resultat obtingut. Tres escons, recollons, tres! He de reconèixer que em vaig equivocar pensant que serien vots del PP els que prendrien, i sembla que fossin gent del PSOE desenganyats del PSC (culpa meva per no haver-ne volgut perdre el temps llegint el seu programa). I ara cal que els altres partits, PP i PSC, pensin en com s'han deixat prendre l'electorat espanyolista. Per que existeix, per molt que em foti, existeix. Ja veurem quines pallassades faran al parlament per que,  de moment, ja han començat amb la primera: fent declaracions en castellà.

Hotel Rwanda

L'altre dia vaig veure aquesta peli a TV3 i encara no l'he acavada de digerir.

Tot va d'un director d'hotel a la Ruanda dels anys 90 en plena guerra civil entre hutus i tutsis. Ell, hutu casat amb una tutsi, amb prou feines pensa en com protegir a la seva família més directa tot teixint una xarxa d'amistats entre els diplomàtics i militars que s'hi allotjen de tant en tant.

I esclata la guerra civil amb les guerrilles hutu degollant tot tutsi que es troben pel carrer, o dins de casa seva, tant se val si eren adults, vells o nens. I, com que l'hotel aquest està més o menys protegit pels cascos blaus de la ONU (molt menys que més) i és d'una empresa belga, es converteix en santuari de tot tipus de refugiats: des dels propis veïns del protagonista, fins als nens tutsis d'un orfanat.

Tota la pel.lícula és terrible i descoratjadora. No vaig poder-me desenganxar de la tele en tota la estona. NECESSITAVA saber coma cabava tota aquella gent! Dos van ser els moments que més em van impactar. L'ún era quan una col.laboradora de Creu Roja transmetia les darreres paraules d'una de les nenes de l'orfelinat on els milicians hutu havien assassinat a tothom: "no em mateu, si us plau. Prometo no ser tutsi mai més en la meva vida!" :'-(

L'altre era quan un destacament de soldats blegues està a punt de marxar amb tots els estrangers de l'hotel (alerta: bàsicament, NOMÉS els blancs) i arriva a l'ultim moment una multitud encapçalada per la bandera francesa. Eren els nens d'un altre orfanat, tot pensant que els soldats havien vingut aprotegir-los a TOTS. I no, NOMES s'en van emportar als quatre blancs que hi havia en aquest nou grup (el cura i ni la meitat de les monges).  :''-(

Val a dir que, al cap i a la fi, sí que van salvar la vifa QUASI tots els que s'hi van quedar a l'hotel. Uns 1200, però un milió van morir abans que el reconsagrat primer món dels collons hi fés alguna cosa.

I el problema no és només aquesta tragèdia. El problema és que, mentre escric tot això, està passant més o menys el mateix an algún indret del món. I, mentre t'ho llegeixes, també. I,si algú més també s'ho mira més tard o mentre li comentes a algú, TAMBÉ.

Ara som sinistres

Hi ha per la blogosfera un blog de nom "a sueldo de moscú" amb qui comparteixo la majoria de les seves opinions. Ara bé, potser per això que deia en Plà que "lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres", hi ha cops que quan parla de Catalunya no n'estic pas d'acord.

Diu ell que l'spot d'ERC per les eleccions catalanes d'enguany és sinistre i caspós (sic). Diria que aquest video s'ha de viure des de dintre per poder-lo entendre. Que a Catalunya pots sentir-te patriota (malgrat que Cinca enllà ens diuen més aviat "nacionalistas") i triar entre un grapat d'himnes i odes a la pàtria catalana sense desprendre cap grisa ferum de fatxa.

On alguns s'escandalitzen veient una mena de "ejército patriotero" aquí només veiem una coral.

Val a dir, però, que jo també hauria preferit una campanya més adient a la imatge moderna i propera que transmeten en cartells i octavetes (d'esquerres i catalanistes com tu). Però més que sinistre, el video aquest és carrincló, que no és ben bé el mateix.

La campanya electoral que mai s'acava

Sembla que és aquest cap de setmana que comencem la carrera electoral cap a les eleccions catalanes de l’1 de Novembre, malgrat que en aquest cony de país els polítics sembla que vulguin parar mai de còrrer.

Ara sembla que hauríem de triar entre Montilla o Mas, o al menys aquest és l’esquema dels "bipartidistes" que es deuen creure que ens governa un sistema presidencialista com als USA. A mi, sincerament, tant se m’enfot qui surti de president. Només m’interessa que els meus, ERC, treguin el millor resultat possible per seguir sent decissius en el govern i, ja posats, seguir fent por a les espanyes (m’encanta veure les esquinçades de vestidures del Cinca enllà cada cop que algú de ERC deixa anar la llengua).

Però sembla que qui més grossa l’ha dita és en Montilla (o potser era un dels seus "palmeros") amb tot l’embolic del debat cara a cara (tornem al bipartidisme) en castellà i per tot l’Estat Espanyol. Però no havíem quedat que en Montilla és tan catalá com el que més? Que potser foten el matix joc que el PP com quan volien que el referèndum de l’Estatut de Catalunya fós votat a tot l’Estat Espanyol? Que potser els hi ha entrat la por cap als xixerel.los del "Partit de la Ciutadania"?

En fí, tot plegat potser serveix per justificar la equidistància d’Esquerra. Total, tots dos son igual de vergonyants.

Un altre tema que em treu de polleguera és l’enrenou per l’anunci de la Plataforma pro Seleccions Catalanes. PP i Ciutadans s’han agafat com una paparra a l’argument de que, com que hi surten nens, poden fer un mal apocalíptic i, a la fí, han trobat un jutge amb els mateixos pardals al cap.

Jo personalment, ja fot molt tems cansat d’aquesta obligació que tenim els catalans d’agafar-nos-la amb paper de fumar. Més val fer-la ben grossa de bon principi i, després, "que nos quiten lo bailao". Igual que amb l’Estatutet aquest de merda que ens van encolomar abans de l’estiu. Per molt aigualit que estigui, encara ofén arreu de l’Estat i no pararàn fins que ens l’abaixin al nivell del de València.

Hauríem d’haver portat cap a Madrid directament la versió del 30 de Setembre i, ja posats, sense tanta mandanga del Consell Consultiu per que s’ajustés a la sacrosanta Constitució dels collons. I encara diria més, que l’Estatut l’hauria d’haver redactat en Rubianes, ja posats.

Pengem el vídeo de la selecció a les nostres pàgines

Un jutge ha decidit que no hi ha prou amb prohibir les seleccions catalanes i ha decidit prohibir també el vídeo que anuncia el partit Catalunya - Euskadi. No deixa que el passen les televisions.

Som-hi doncs. Pengem-lo en quantes més pàgines millor. Passem-lo en quantes més pàgines millor.

 

L'alto el foc d'ETA

Malgrat que no tingui massa a veure, no puc deixar de pensar en aquell 11 de Març quan vaig entrar a la feina amb la tràgica i esfereïdora notícia dels atemptats de Madrid. Avui el sentiment és el mateix, però just a l'inrevés.

Avui, com aquell dia, el món ens canvia per sempre. Però ara tenim un canvi a millor, cap a l pau, cap a un dia en que ETA no sigui cap altra cosa que un trist record ja superat tal i com ara els catalans recordem Terra Lliure.

És cert que encara la podem cagar, que el procés serà llarg i difícil, que tant ETA com el PP (i d'altres) posaran tants problemes com puguin, que un alto el foc no és EXACTAMENT lo mateix que un abandonament de les armes. Però ningú em podrà treure l'alegria i la emoció d'avui.

Déu vulgui que no m'equivoqui.

Som una nació i tenim dret a decidir

Ja fa ben bé una setmana de la gran manifestació per la llibertat de Catalunya, pel seu dret a decidir el seu futur. No tenia gaires esperances en l’èxit de la convocatòria, tot veient que només un partit la recolçava, de quatre que originalment van signar l’Estatut del 30 de setembre (de fet aquest Estatut hauria estat el desenvolupament, un pel curt de volada potser, del manifest que ens va portar al carrer al dissabte 18 de febrer) i ja eren al menys un parell d’entitats que s’havien desdit de llur recolçament (però de fet eren més de 500 les que s’hi van mantenir).

"Serem quatre gats" pensava jo fins i tot dintre del tren que m’emportava cap a Sants Estació. Però dintre del mateix vagó ja es respirava un cert ambientillo extrany. Miressis on miressis notaves quelcom que et deia que tothom del vagó també hi anava a la mani. Un cop al carrer ja erem legió i ja a la Plaça d’Espanya érem multitud.

No sé quina xifra seríem, entre els 75000 que diuen uns i el milió dels altres, només sé que s’ha assemblat prou a les manifestacions contra la Guerra d’Iraq i contra els atemptats de l’11-M: massa gent com per veure el principi o el final de la mani, i massa diversa com per pensar que només érem els exaltats de torn.

Ei, i sense un incident, sense cap foto qe regalar a la brunete mediàtica. I mira que vaig patir de valent amb el tros de cartell que hi havia just al final de Pelai dient "MUTUA MADRILEÑA" a un cantó i Caja Madrid a l’altre. Res, ni una paperera fora de puesto ni una escopinada. I el final, amb un manifest que van haver de llegir per tandes de la gentada que hi havíem i el cant de Els Segadors que em va treure la llàgrima ben treta...

Tot plegat em va fer sentir com si hi fós a la Mani del Milió que al 1977 reclamava l’Estatut d’Autonomia per Catalunya. Un dia feliçment inovidable.

Ens l'hem d'agafar amb paper de fumar

Vet aquí que hi havia un jutge anomenat Carlos Fanlo que un dia, ben fart del ruixat de bilis i odi que deixa anar a la COPE l'infame F.J.Losantos va escriure aquesta columna a 20minutos (1):

"El estrambote

Carlos Fanlo

F. J. Los Santos

16.11.2005

Eres, Federico, un mentiroso abyecto.Hasta lo del domingo te soporté con ira contenida. Pero que digas que Adolfo Suárez «era medio analfabeto» no te lo aguanto.

Tu lengua viperina y envenenada de odios acumulados se atreve a insultar a un pobre hombre enfermo que tanto hizo por España. Los de Terra Lluire te tirotearon. Fueron crueles al herirte en la pierna.

De haber apuntado al corazón, nada te hubiesen lesionado porque careces de él. Eres un mendaz ruin palafrenero de los poderosos que tuvo la indecencia de calificar como de «cocodrilo» las lágrimas contenidas de Pilar Manjón, a quien acababan de asesinar a un hijo. Eres la escoria de un periodismo provocador y cainita. Ahora, si tienes lo que hay que tener, queréllate conmigo.

Como en las presuntas injurias no se da la exceptio veritatis que se aplica a las calumnias, probablemente me condenarán. Si te hubiera llamado ladrón y lo fueras, nada me sucedería por ser cierto: lo que yo he dicho también lo es, pero a un «hijo de puta» si se lo espetas, te condenan, aunque su madre sea la peripatética más famosa del país. Cosas de una España plural a la que tú, en el fondo, rastreramente, desprecias."

Escrit això, s'el desfermà a sobre d'ell tota la tormenta. Va haver de demanar disculpes i, a la fí, el van fotre fora del diari.

I per qué, tot plegat? doncs per fer-li un parell de metàfores: una sobre la carència cardíaca d'en Losantos i llur efecte balístic i l'altra sobre les conseqüències de dir-li el nom del porc al fill d'una bagassa. No veig, realment, que hi hagi per tant especialment veient qui hi ha a l'altra banda.

Altrament, en Losantos raja pels descosits amb la seva intocabilitat confirmada. Sembla que als fatxes els hi surt gratis insultar, difamar i fer demagògia a dojo. Els altres, en canvi, ens l'hem d'agafar amb paper de fumar per tal de no despertar les fúries hispàniques. De fet, al senyor Fanlo i sa família li han hagut de posar protecció policial (2). Sembla que alguns no en tenen prou amb la seva dimissió.

Té la meva solidaritat, senyor Fanlo, no defalleixi que la raó ja sabem quí la té. 

Soy Catalán ( Pásalo )

Aquí us porto una declaració de l'amic Buenafuente publicada a la seva web i jo subscric ben bé del tot:



Martes, 1 de noviembre de 2005 - 17:59h.

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto, llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, como si no hubiera temas importantes. Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces en lugar de informadores. Predisponen en lugar de servir las noticias.

Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra "debate", por "crisis" o "debacle nacional". La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del "chiringito". Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el "chiringuito" nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de éso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que "tenemos un problema". Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos. Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu.

Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada sirve ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.
¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progresos aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Com vaig saber de Monserrate

Benvolgut senyor Juglar, volia comentar-li la meva experiència personal al voltant del principal santuari colombià i com em va resultar molt més proper del que sospitava.

Des que vaig començar la meva relació amb la meva actual (i rola) muller el simple esment del santuari de la capital intuïa que no podia ser tanta la casualitat. I així vaig poder comprovar-lo quan, una cop aclimatat al "jet-lag" i al canvi d’altura (cal tenir en compte que visc normalment a nivell del mar) em vaig arribar amb la família al propi cim de Monserrate i llur santuari.

Assegut als bancs centrals em donà per mirar cap a l’esquerra i la veié. Cap altra que la Moreneta, la icona espiritual de la catalanitat, presidint una capella amb tots els honors. Em costa reconèixer-lo, però la plorera que vaig agafar va ser d’antologia i no vaig poder evitar el cant del "Virolai", o almenys del poc que guardo en memòria, emportat potser per la devoció i/o per nostàlgia i orgull patri. Tot mentre fidels i turistes al meu al voltant es preguntaven pel nom exacte de la meva bogeria (bé l’hi podrien haver preguntat a la meva dona que de sobres em coneix) vaig descobrir la clau del misteri. Just al costat del reixat de la capella es relatava la història i el perquè d’aquesta estranya i fosca efígie al santuari on tots van a veure al "Cristo Caído".

Resumint: en 1652 es talla la Moreneta "original" (còpia suposo de la de Montserrat, Barcelona) i se li construeix una capella. En 1711 desapareix la imatge i en el seu lloc es posa el Cristo Caído. I, finalment, en 1997 els monjos benedictins de Montserrat lliuren al santuari una nova còpia de la Moreneta.

Aquesta i altres curiositats que ja detallaré em fan pensar que tinc entre mans una història més o menys oculta que vincula a colombians i catalans que des de llavors em té intrigat i més lligat si cap a la terra de la meva esposa i de qui són ara també la meva família.

Per cert, molt curioses aquestes dates, doncs va ser just en 1652 quan va acabar la "Guerra dels Segadors" (1640 - 1652), bressol de l’himne de Catalunya i una de les vàries revoltes dels catalans contra el poder central d’Espanya (en aquells dies més aviat Castella), i en 1711 Catalunya estava en plena "Guerra de Successió" (i a punt de perdre-la i amb ella la llibertat dels catalans entre altres). I per cert, que en 1997 l’infame PP acabava de guanyar les Eleccions Generals a Espanya, vés per on.

(publicat originalment en espanyol al blog que comparteixo amb "El Juglar del Zipa ": De Montserrat a Monserrate ).

Cualquier tipo de acción del PP

Això diu el meu mig-paisano Juan José Lucas, cal dir que és del mateix poble que ma mare, tot seguint el "mantenella i non enmendalla" del PP. En aquest cas, de nou, és contra el retorn dels papers "de Salamanca" a Catalunya. En quines mesures està pensant? No puc evitar la ressonància d'aquestes paraules al conegut "by any means necessary" tant típic dels USA i bèlic. Per molt que després ho matitzi tot plegat sona a amenaça de les pitjors i, de nou, sembla que li sortirà gratis.

Aquesta és la notícia sencera: El PP anuncia que emprenderá acciones para evitar el traslado de documentos del Archivo de Salamanca

El Vaticà i la Evolució de les Espècies

Vulguis que no, sembla que no tot al clergat és ranci i fatxa, afortundament. En resposta a la eterna polèmica als USA entre creacionisme i evolucionisme el Vaticà, per fí, s'ha posat del cantó del progrés.

La notícia és que aquestos fatxes gringos s'entesten en considerar la Bíblia com si fós un manual científic, es a dir, que la Evolució de les espécies no es pas LA teoria sino més aviat UNA teoria més a tindre en conta per tal d'entendre l'Univers. L'atra és el Creacionisme, es a dir, que Déu Nostre Senyor dissenya un per un tots el animalons, i les plantes, i els bacteris, i els cargolets de cadascuna de les nostres orelles (totes dues, esquerra i dreta). Ara li diuen "Disseny Intel.ligent", que l'Univers és massa complicat com per que tot sigui fruit d'una cadena de casualitats. Però és igual, és el mateix creacionisme que feien servir contra el propi Darwin els seus coetanis.

De fet, aquestos fatxes dels USA no expliquen res diferent del que em donaven a classe els de l'Opus Dei. La sorpresa, però, ha estat que el Vaticà diu que "el Gènesi i la Evolució de Darwin són perfectament compatibles si llegim la Bíblia correctament". I mira que no fa masses any que el Portaveu del Vaticà va tenir la barra de dir que "la Teoria de la Evolució encara no estava demostrada". Deo Gratias doncs.

Ara bé, cal dir que m'ha costat MOLT de trobar aquesta notícia. Sembla que cures i bisbes fan millor notícia quan son fatxes i rancis: El Vaticano arremete contra el creacionismo

Papers salmantins, arxius coronils i museus diocesans

Tot examinant la actualitat de casa nostra podem trobar un grapadet de conflictes que embarullen el nostre patrimoni: els "papers de Salamanca", el museu diocesà de Lleida i l’arxiu de la Corona d’Aragó.

Sobre els papers de Salamanca poca discussió es pot admetre. Fa dècades van venir a Barcelona uns senyors que, dintre d’una llarga llista de malifetes, van arreplegar tota la documentació que van poder i se la van emportar a Salamanca. Així doncs no és altra cosa que un botí de guerra que no pertany a ningú més quea qui van ser robats i han de tornar. I sí, tornaran, però fins que no vegi la foto dels papers arxivadets a Sant Cugat no diré pas blat.

L’arxiu de la Corona d’Aragó és un cas absolutament diferent, car en tot cas podria pertànyer als actuals territoris de l’antiga corona: Catalunya, Aragó, València, Balears i fins i tot d’altres territoris que hi van pertànyer com la Catalunya Nord, Cerdenya i d’altres parts arreu la Mediterrània. Aixì doncs, l’arxiu és on li pertoca: Barcelona, ciutat que si no va ser la capital permanent de la corona sí que sempre va estar una de llurs corts més importants. En tot cas crec que la proposta de Antonio Labordeta, diputat del CHA, d’una gestió conjunta d’aquest arxiu entre totes les comunitats autònomes implicades és prou assenyada.

Pel que fa a Lleida trobo el tema més complicadet i es veu que fot molt de mal tant a Lleida com a l’Aragó, on el veuen com una mena de "papeles de Lérida" on els catalans som els dolents. Si mes no, som nosaltres qui tenim l’objecte del desig dels aragonesos. Crec, per molt que em pesi, que hauríem d’aprendre de la mateixa lliçó que caldria que s’estiguesin repassant els salmantins: una autoritat (teòricament) imparcial ha dit que les obres d’art provinents de les parròquies que han canviat de bisbat han de moure’s del seu museu lleidatà cap al que els hi toqui ara, que serà a l’Aragó. Doncs, a primera vista, això seria el que caldria fer.

Ara bé, sempre es poden recòrrer les sentències i sempre es pot mirar fins a quin punt caldria indemnitzar potser als actuals usufructuaris d’aquestes obres d’art. El que sí crec que no hauríem de fer és caure en les mateixes bretolades que els espanyoleros en general i els salmantins en particular, ho dic per si de cas.

Per cert, tambè caldria veure, tot sigui dit, com i per qué es va fer aquesta nova divissió diocesal. Com es que "casualment" se la va fer coincidir exactament amb els límits entre Catalunya i Aragó (cosa poc freqüent) i a quí beneficia aquest nou repartiment. Doctors té la Santa Mare Esglèsia, però no puc obviar que a aquest nou bisbat tenim Torreciutat, seu de l’Opus Dei.

Nuff Said.

P.S.: Volia afegir un parell de links que poden clarificar aquest darrer tema i que de ben segur mai s'ha fet ressó ningú fora de Lleida
Sobre el litigi dels objectes del museu Diocesà de Lleida

Ciuraneta [bisbe de Lleida] demanarà compensacions si ha d'entregar l'art del Diocesà

Gaudí i llur malaguanyada passarel·la

Fins fa ben poquet, ens inflàvem el pit d'orgull i de reivindicacions anticentralistes per tot dient que la Passarel·la Gaudí, la "nostra", era igual o millor que la madrilenya "Passarel·la Cibeles" per tal d'evitar que ens la fotessin amb la típica excusa de "pa que tener dos, si con la de Madrid ya nos vale".

Doncs no sé si al final el temps li ha donat la raó al maleït centralisme, o com a mínim en part. Sembla que a la nostra Gaudí ben bé no li fotia cas ningú fora de casa nostra, que estava ben bé tota finançada per la Generalitat i que ni tan sols el sector tèxtil ni els dissenyadors hi creien massa per que ni li posaven diners ni hi feien masses pressentacions. Concretament, hi van més dissenyadors catalans a Cibeles que no pas a Gaudí.

Així doncs sembla que la nova Generalitat ha decidit deixar de perdre-hi diners i fotre-li una bona sotregada per aprofitar lo que sembla que realment funcionava de la festa aquesta de la moda, es a dir, en comptes d'intentar ficar-nos entre una elit ja prou atapeïda de pasareles del glamour Barcelona mirarà de ser un referent de primera en nous dissenyadors.

És això una derrota? Diria que no, més aviat seria evolució. Un procés que fa por i provoca vertígen, peró natural com la vida mateixa i molt més positiu que d'altres alternatives, com seria abandonar la lluita de manera absoluta o seguir vivint en un núvol.

Progres d'Espanya, on sou?

A una entrevista que els hi van fer als d'Animalario a RAC1 ells mateixos van respondre a la pregunta que fa temps que molts ens fem a Catalunya: on son els amics de Catalunya?

Van respondre amb una obvietat: tant els hi fa el guirigai aquest sobre l'Estatut de Catalunya, no els hi agrada pas el rebombori que fan els espanyoleros, però per lls com qui sent ploure. D'acord, ben mirat sí que és del tot natural que només per nosaltres sigui un tema de importància cabdal. Ara bé, no es tracta només d'aquest tema, sino del ruixat d'anticatalanisme al que ja ens estem acostumant.

El tema és el tracte injust que rebem els catalans i, de fet, tots els que repressentem qualsevol repte per a la vissió centralista de la Espanya Eterna. I es que no estan fent res més que arrosar-s'hi d'espatlles per que ells, de fet, no son pas catalans, no és cosa seva. Així doncs, si els toca el rebre algun dia, que no es queixin pas si la resta passem d'ells. Total, la seva lluita no serà pas la nostra. O si?

Ja diu l'adagi, si s'em permet que l'adapti: Ells són a Madrid i quan la derechona va contra els vascos s'arronsen d'espatlles per que, total, ells no son pas vascos. I quan els hi toca als catalans, ells tampoc ho són i passen també. Qui quedarà per alçar la veu quan els hi toqui a ells?

Cal recordar que no cal mobilitzar-se NOMES quan et toquen el voraviu, cal dir PROU quan la injustícia és manifesta i evident. D'acord, no es pot demanar que s'organitzi unes macro-manifestacions com vam fer ben bé tots contra la guerra d'Irak. Però sí que s'els pot demanar un mínim de recolzament com seria una senzilla signatura d'un manifest a favor dels catalans a decidir o proposar com ha de ser llur futur o anar al menys una estoneta als actes que gent com Òmnium Cultural fa a Madrid tot mirant de fer pedagogia.

Fot vergonya tot plegat. Ja ho deia Josep Plà: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. I és cert, pel que fa a Catalunya, aquesta és una veritat gravada a la pedra del temps.