Blogia
Un món a ulls de llop

Literatura

Pandora al Congo

Pandora al Congo

Sinopsi: Marcus Garvey resta a pressó acusat de l'assassinat de dos nobles anglesos dins del cor selvàtic del Congo. Thomas Thomson, escriptor novell i explotat, rep l'encàrrec d'escriure la seva fantàstica història com a desesperat intent de fer-la servir com a argument per la defensa. Una història que li portarà a conèixer una civilització desconeguda dintre de les coves més profondes de la Terra.

Crítica: Trobo que no és tant rodoneta com "La pell freda", per que això de llegir una història d'algú que escriu una història no em va acavar d'enganxar per molt que em pogués identificar amb aquest autor fictici. Però just quan penses que del llibre només et queden les escorrialles, ens vé en Sánchez Piñol amb dos salts mortals dels que encara m'he de recuperar del tot.

Només vull afegir que, dintre d'aquest llibre plé de fantasies, on més por he passat és seguint el protagonista com corria pels molls de Londres fins que l'esforç li petava les entranyes.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Fabricantes de sueños 2001

Fabricantes de sueños 2001 Aquesta recopilació de contes de ciencia ficció d’autors espanyols és tota una agradable sorpresa:

Campos de otoño, de Daniel Mares:
A la ciutat de "Campos de otoño" ha començat a actuar un assasí en sèrie i l'inspector Torres ha de trobar, entre becaina i pixada prostàtica, el culpable junt a una criminòloga insultantment jove que li desperta tota la alscívia perduda any d'antivi. Un protagonista amb molta mala llet i unes manies de vell impecablement narrades. Però la ressolució final de la trama em va semblar un pel forçada. Això sí, gairebé m'hi pixo de riure amb els dos iaios, policia i assasí, perseguint-se a pas de vella.

Una Canica en la palmera, de Rafael Marín:
Una preciossitat de conte gairebé autobiogràfic on una nena es fa amiga d'un nen molt extrany. Com m'acostuma a passar amb tot lo llegit d'en Marín, no tinc res a dir en contra. De fet penso fer servir aquesta narració pels futuribles contes infantils que pugui escriure.

Los caminos de sueño, d'Eduardo Vaquerizo:
Els supervivents d'una de les darreres naus que n'escapà de la Terra hi torna amb una nau prestada per trobar que la Humanitat ha canviat fins i tot massa. És un conte d'aquells que m'agradaria ser pou bó per escriure. Ens omple el la imaginació de paraules noves llur significat basta i sobra amb que s'insinuï i, de fet, amb un dels finals mésmacos que he llegit mai.

Sombras peregrinas, de Ramón Muñoz:
Sembla que la fantasia de "cachaba y boina" va ser flor d'un dia, car que ni Daniel Mares ni l'autor d'aquest conte semblen gaire interessats en convertir els seus contes de fantasia rural en una saga. Una llàstima, sincerament, per que és del tot una delícia el poder trobar noves interpretacions als paissatjes que, any rera any, ens hem dedicat a ignorar des del cotxe camí del poble cada estiu.

M'encanta la construcció dels personatjes, poquet a poquet com qui camina per la muntanya, i una descripció de l'entorn que em va fer sentir el fred del camí als peus. I no us perdeu la esgarrifosa manera que aquí s'inventa, o no, per crear el seu particular monstre.

Intruso, de Rodolfo Martínez:
Aquí em trobo amb un d'aquells contes que voldria haver escrit jo mateix. Un narrador de contes arriva a un poblet esquimal i s'hi queda per aprend e els contes dels esquimals i explicar-ne els seus fins decideix marxar per buscar-ne d'altres. D'aquesta manara, sense que passi gaire més, en Roldolfo ens sedueix amb una meravella de conte amb d'altres contes més petits a dintre que et fan pensar en la part autobiogràfica que ens presenta. També m'agradat el subtil homenatje que fa a Star Trek. El que ja no m'agrada tant son un parell de metàfores que fa servir que em semblen fora de context. Dos casos: un personatje parla de la seva dona i de la seva por a no entendre-la del tot com "había cosas de ella que le desconcertaban, como si de algún modo hubiera dentro de ella un salón al que no tuviera acceso" quan l'home és d'un poble que mai ha vist una casa ni les sales o habitacions que pugui haver dintre. Ni tampoc cola "el futuro es igual que un pastel: no descubres a qué sabe hasta que lo has probado" al mateix entorn on dubto que tinguessin forns ni llevats per coure pastissos.

De totes maneres, aquest parell de detalls no desmereixen la incontestable qualitat del conte que tanca amb un genial final obert.

La jauría de Adamán, de Armando Boix : Realment no entenc qué fot aquest conte en aquesta recopilació. Malgrat que la història narrada no està pas malament té la dubtosa virtut de començar i acavar de la pitjor de les maneres que he vist mai.

No tinc cap problema amb que el prota sigui un antic professor universiari ficat a caçador de misteris que es salva pels pels d'un grup dels pitjors salvatjes que hom pugui imaginar. Aquesta part és prou bona. El que em molesta és la manera que té de "regalar-li" la narració del seu secret en una situació sense solta ni volta.

Morir en tu bañera y otras lamentables casualidades, de Félix J. Palma:
Snezillament acollonant, així és aquest conte. Un home veu com les dones amb qui s'enrotlla acaven morint relliscant a la dutxa. És, de fet, la història un gafe perillós com hi pocs. Val a dir que l'autor és molt aficionat a descriure massa cruament asassinats, violacions i segons quines expressions sexistes. No és, però, res que no es pugui perdonar amb un conte tan bó, amb personatjes seductorament construïts i amb il.larants escenes com les de l'inspector Valera que, tot investigant les morts, prova la dutxa, en tanga i amb un casc de moto posat, per veure com pot ser de provable relliscar en aquella dutxa d'aspecte tan inofensiu.

Un conte rodonet, rodonet on potser el protagonista lliga amb una facilitat totalment de ciència ficció, o potser de terror per que, un cop acavat el conte, estic ben segur de que era cosa del Diable tant d'èxit sexual.

Leer entre líneas, de Antonio Cotrina:
Un jove ben bé perfecte amb una vida perfecta, o com a mínim prou envejable pel 90% dels lectors, s'hi trobar amb un més que heterodox professor de universitat que li fa obrir els ulls a una nova realitat coexistent amb la "nostra".

Potser serà que soc rolero, però el que més m'impacta dels textos d'en Cotrina és la manera de justificar lo fantàstic barrejat amb lo quotidià amb una coherència sense fisures. Aquí, de fet, ens explica la mare dels ous del món mig imaginari d'on va treure les seves noveles "Lilith" i "Las fuentes perdidas" i és quelcom tan senzill com sorprenent: tot el que s'ha escrit mai i es pugui escriure té un texte amagat entre llurs línies i el mateix passa amb la pròpia realitat física. A partir d'aquí no hi ha cap altre límit que la imaginació.

EL Invencible

Autor: Stanislav Lem
Títol original: Niezwyciezony
Traductor: M. Horne y F. A.

És genial, i amb això ho dic gairebé tot. Tal i com em va dir qui m'el recomanà "El Invencible", és com hauria de ser un bon episodi de Star Trek. No sé si el bó de Gene Rodemberry s'hi va inspirar quan començà a escirure les aventures de la Enterprise, però aquí s'hi troben el bó i millor de l'esperit autèntic de la sèrie.

No sé el que em diran els fanàtics de Lem, potser "heretge" directament, pero essent un treky com soc (per molt que renegui sempre que puc) no tinc cap altre remei que veure una mena de Enterprise en la nau "Invencible", també la millor de tota la flota, i a més a més amb una tecnologia totalment aclaparadora que poca cosa li té a envejar a les andròmines que porten els dels pijames.

De fet fins i tot l'argument, o com a mínim l'inici, és molt semblant a un episodi de "Star Trek. The Next Generation". A l'episodi 37 de la primera temporada ara em sembla com si la malaurada "Yamato" fós un homenatje a la "Condor", nau bessona de la "Invencible", és destruïda sense cap remei. En la novela de Lem, la Condor fa temps que va desaparèixer sense deirxar més rastre que un parell de missatges sense cap indici de perill.

I quines possibilitats tenen els de la Invencible? La Condor tenia exactament els mateixos medis i tecnologia i de poc els va servir. Trobaran la Condor? Quins misteris s'amaguen rera aquesta desaparició? Busqueu la resposta al llibre, no us decebrà

A tumba abieta

Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002
(Publicat com a complement de la novela del mateix autor Lágrimas de Luz)

Dintre del mateix univers de "Lágrimas de Luz", en Marín ens fica al rovell de l'ou de l'ànima humana envoltats de les pitjors circumstàncies. Un grup de soldats naufraga a un planeta desconegut on, a més a més, s'hi veuen obligats a matar-se els uns als altres. Tot amb un "leif motif" que em trontolla una mica, que s'em fa una mica rebusgat, però tampoc calen gaires excuses per tal de gaudir del festival d'acció, sang i fetge que ens espera tot seguint la lectura. Verga Santa, quina manera de matar, de morir, de traïr-se i desfer-se.

Un magnífic complement per "Lágrimas de Luz" amb una picada d'ullet cap als frikis dels còmics de super herois: l'enfrontament entre el poeta D'Halmar Byrne(1) i el veterà soldat Reyes Kirby(2).


(1) John Byrne: dibuixant i guionista canadenc que ens va delectar amb la reinvenció de Superman cap als 80 i ens va esgarrifar quan anys més tard va tornar-ho a intentar amb Spider-man.

(2) Jack "King" Kirby: Inoblidable co-fundador de Marvel junt a Stan Lee i co-autor dels seus super herois més clàssics.

Lágrimas de Luz

Lágrimas de Luz Autor: Rafa Marín
Gigamesh, 2002

Feia molt de temps que volia llegir-me aquesta obra de Rafa Marín. Aquest gadità professor de secundària no era per mí res més que un nom a les primeres pàgines d'alguns dels meus còmics que guardo amb més carinyo a la meva col.lecció. Diria, per exemple, títols com "Tríada Vértice" o un especial de "Los Inhumanos". Rafa Marín és, sense cap dubte, un guionista com hi ha pocs.

Fora dels còmics lo primer que vaig llegir d'ell fou "Mundo de Dioses", una prodigiosa mixtura de ciberpunk amb super herois voltant pels puestos i fent de les seves. Aquesta novela va estar la meva excusa per conèixer-li en persona demanant-li una signatura al llibre (després de treure la enganxina que delatava que n'havia comprat el llibre de saldo). Vaig descobrir que, a més a més, era una sort de erudit encantador pou de saviesa en tot allò que de cultura i subcultura em pogués agradar. Val a dir que n'hi ha qui diu que està massa encantat de conèixer-se, però és més aviat d'aquells que si es fa una mica el xulo és per que pot, no com la majoria dels seus detractors.

D'una de les seves xerrades tinc el record de que "Lágrimas de Luz" era fins i tot una infalible arma de seducció, paraules textuals. Un cop llegida diré que, òbviament, no n'hi ha per tant. Sí que és, però, un relat apassionant que m'he empassat amb autèntic delit.

És la història de Hamlet Evans, de la seva ascensió cap al lloc més alt on pot arrivar qualsevol amb una espurna de cultura: esdevindre una poeta al servei de la Conquesta.

Sembla que la humanitat no hi tingués res més al cap que conquerir tot l'univers sencer, peti qui peti, en una eterna guerra preventiva com aquestes que pateix el món ara per ara (un detall un pèl profètic per una obra original de l'any 1984).

Els primers capítols són senzillament prodigiosos, no només per encabir lo millor que he llegit de ciberpunk després de William Gibson, sinò per la seva envejable prosa. Cadascun d'aquests capítols es tanca amb una frase que sembla que estiguin escrits en vers.

Hamlet, però, abans de convertir-se en poeta les ha de passar magres a "Monasterio" on Marín ens delecta amb un amistós duel dialèctic entre el protagonista i el pater Espiglarés al voltant un dels seus poemes primerencs descoberts pel pater. És una crítica constructiva però despiatadament precissa i especialitzada. Tot una exhibició dels coneixements lingüístics de l'autor a més a més de, possiblement, una condensació d'altres crítiques que l'autor pot haver-ne rebut o fet. Per altra part, com que el pater el que vol és adaptar el poema al públic que en gaudirá, ens detalla d'una manera molt subtil com és la societat que rebrà l'art del protagonista.

La vocació de Hamlet Evans fa que tots els que somiem amb l'art d'escriure ens hi identifiquem de bon principi, tot i les transformacions que Rafa Marín el fa patir. Ens porta cap a allò més alt de la humanitat, fent-nos testimonis de los millor i lo pitjor que té l'home per oferir a l'univers: la Conquesta, una guerra prou semblant a l'etern conflicte que mantenien les mega-nacions del 1984 de Orwell.

La guerra, però, és una merda, massa per l'ànima sensible d'en Hamlet, que acavarà marxant de l'exércit sentenciant el seu destí a un "via crucis" apassionant i desgarrador.

És, doncs, un llibre de bon llegir que no em va provocar més queixa que els passatges on Marín s'hi fica en fangars científics que feian grinyolar la meva formació de biòleg.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Vivir para contarla

Vivir para contarla Autor: Gabriel García Márquez
Mondadori, 2002

Val a dir per començar que aquest llibre és un regal de la meva xicota i quye llegir-lo n'era en gran part un deure conjugal. Deure que he complert amb empentes i treballs per que ni l'autor ni les seves obres entren dintre de les meves lectures habituals, no hi surten bruixes ni dimonis com diria la meva mare.

De fet tampoc és ben bé una novela. És més aviat una biografia narrada amb el puntet desordenat que és, de fet, la manera natural que hom recorda les coses viscudes. Tant és així que el premi nòbel ens fot tota una elipsi d'unes 400 pàgines. Comença a la seva joventut quan malviu com a redactor a un diari i la seva mare gairebé el segresta per fer un viatge cap a la casa on hi va nèixer. D'aquest viatge saltem cap a un tros de "flash-back" tot recordant la seva infància fins que torna al present on ens el vam trobar a la primera pàgina del llibre.

És una narració que, malgrat no apassionar-me, és d'un valor indiscutible. Primer com a testimoni de la gènesi d'obres immortals per les lletres hispàniques i, després, un repàs personal de la història de Colòmbia i, de retruc, de la resta del món de la mà dels exiliats de la Espanya republicana. A més a més, els seus patiments d'escriptor en creixement perpetu em feia pensar en el meu pecat de gosar escriure com si jo fós un escriptor de veritat. Una autobiografia del tot recomanable que tornaré a repassar quan per fí en llegeixi alguna de les seves obres mestres.

Luz

Luz Autor: M. John Harrison
Títol original: Light
Traductor: Rafael Marín

Tal com passa amb les pel.lícules més publicitades, de vegades hom preferiria haver-se trobat amb lo publicitat totalment verge, sense espectatives.

He de dir, doncs, que "Luz" m'ha sorprés molt meny del que m'esperava, molt menys del que em va sorpendre el seu autor en persona a la darrera Hispacón (Xatafi 2003) quan va fer la presentació del llibre. Va dir que el va escriure com per divertir-se que, com si diguéssim, s'hi va pixar de riure. Doncs jo no li acavo de trobar la gràcia ni el divertimento.

És una història amb tres trames. La primera al s.XX protegonitzada per Michael Kearney, un eminent científic bastant amoral i desquiciat, pare pare de les bases teòriques que permetràn, segles enllà, el viatge hiperlumínic per l'espai sideral. Les altres dues ens porten cap al s.XXV amb una noia viu implantada a una nau espacial, prou deshumanitzada ella, i adicte a la realitat virtual que amaga més d'una sorpresa. Tot passa al voltant d'una singularitat astronòmica anomenada "Canal Kefahuchi", que porta de cap a civilitzacions i civilitzacions des que l'univers va fer el seu primer pet.

El llibre m'ha agradat, però molt més per la seva ambientació que no pas per la història que explica. Personalment m'encanta el protagonisme que tenen dos gatets a la trama del s.XX, malgrat que no entenc la motivació del protagonista a fer el que fa (no ho diré pas). A les trames futures, m'agrada molt l'aire místic i llegendari que té el viatge per l'espai, o el que comporta el pilotar una nau-K (ben bé perdre tot el que et fa humà), les sastreries de carn on pots canviar de cos com de roba, on fins i tot poder fer servir cossos d’un sol ús amb tot el que implica.

Mai m’hi havia trobat amb unes descripcions tan properes i digeribles dels metafísics càlculs i repressentacions n-dimensionals necessaris pel viatje i combat hiperlumínic.

No, no està pas malament el llibre, però encara m’hauràn d’explicar un parell de punts de l’argument.

Podeu trobar-ne més informació de "Luz" aquí

La Canción de Cazarrabo

La Canción de Cazarrabo Autor: Tad Williams
Títol original: Tailchaser's Song
Trad. Maria Eugenia Ciocchini
Timun Mas, 1992
"Fritti Cazarrabo" és un adorable gatet de color crema, una miqueta més fosc potser, amb un petit estel blanc a la cara. Un dia descobreix que la seva estimada "Pata Suave" ha desaparegut en estranyes circumstàncies. Altres gatets han desaparegut també i ningú, ni els més savis de la Comunitat, hi veuen solució al misteri. Així que Fritti emprèn el que serà l'aventura de la seva vida: caminar fins la Primera Llar, on viu la Reina dels gats al costat de tota la seva cort.

La crítica d'aquest llibre es la meva primera col.laboració amb la gent de Bibliópolis, prestigiosa web/revista electrònica de literatura de ciència ficció i temes semblants. Sempre em pregunto quan podré escriure les altres crítiques que els hi vaig prometre. :(

En fí. El llibre em va agradar MOLT, malgrat que no fos una obra mestra de la literatura mundial, però si tota una sorpresa on es saciava tant el meu gust per la fantasia com el meu delit pels gats.

Us invito a llegir la crítica complerta a bibliopolis clicant aquí

Esencia Oscura

Esencia Oscura Títol original: The Drawing of the Dark
Autor: Tim Powers
Trad. Rafael Marín
Ediciones Gigamesh, 2000

Ja vaig llegir fa temps que aquest llibre no era pas res de l'altre mon, i es cert.

Ens explica l'assatjament de Viena per les tropes turques de Soleimàn. Una batalla més enllà de tota esperança si no fos pel que s'amaga dins una cervesseria de la ciutat. Un barril molt molt especial de cervessa negra que dona títol al llibre, una mena de versió màgica de la meva estima da Guiness. Al ben mig de la batalla ens trobem amb una multitud de monstres i herois reencarnats directament dels mites com els artúrics, el deus nòrdics i tot el que li vingué de gust al senyor Powers.

La història es coherent, li haig d'admetre, i trobo que les batalles estan ben resoltes. Però, malauradament, li manca la màgia que la seva trama promet. Gairebé a cada paràgraf m'hi trobava amb un aconteixement clarament pensat per deixar-me esmaperdut de la sorpresa però, en canvi, em deixava sempre d'allò més fred.

Tinc armaris i prestatgeries plenes de llibres, però li trobaré un lloc a aquest. No ho faré per que sigui millor que d'altres, mes aviat pel que significa tenir-ne la dedicatòria de l'autor i trobar en llurs pàgines la màxima del meu credo personal:
"No fue el fuego lo que le robó Prometeo a los dioses del Olimpo, sino la cerveza."

Si voleu més informació us invito a visitar la seva ressenya a bibliópolis.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres