Josep-Lluís Carod-Rovira
Entre els rumors diversos que, aquestes darreres setmanes, han farcit el discurs d'alguns mitjans de comunicació, certs partits i determinats polítics -al costat de mentides, insults i grolleries-, n'hi ha alguns, si més no un parell, de ben singulars. Es tracta d'afirmacions que, escampades amb l'afany de fer mal personalment i perjudicar políticament, s'han anat fent grosses talment una bola de neu. I, un cop dita la mentida, posada en circulació la falsedat, repetit l'engany una vegada i una altra als quatre vents, feina rai per desmentir-ho, ja que segur que més d'un dubte deu haaver deixat entre la gent. Segons aquests cappares de la veracitat, l'objectivitat i la neutralitat informativa -algun dia, per cert, potser haurem de referir-nos al penosíssim paper de certs mitjans de comunicació espanyols i, és un dir, catalans-, resultaria que un servidor de vostès hauria estat tota la vida amagant dos grans secrets inconfessables.
Primer secret: es veu que jo hauria nascut i que hauria passat la meva infantesa fora de Catalunya. Segon secret: sembla que no em dic Carod-Rovira, sinó Pérez i, doncs, en algun moment del meu itinerari personal m'hauria canviat el cognom... Anem a pams. Mentre no es demostri el contrari, Cambrils, el meu poble, encara és Catalunya, tot i que, alguns dies d'agost, no sigui fàcil de detectar-ho. Però, en el cas hipotètic que jo hagués nascut fora de Catalunya -que no ho he fet-, tampoc no hauria de passar res. Suposo, vaja. O és que representa algun problema el fet d'haver nascut fora de Catalunya? Si així fos, els que han engegat la màquina de la mentida, malèvolament, sí que tindrien un problema i greu, no pas amb mi, ni tan sols amb una part dels catalans i catalanes d'avui, sinó amb la majoria de la humanitat, ja que està científicament demostrat que gairebé tots els éssers humans, llevat d'uns pocs milions de persones, comptats amb els dits d'una mà, han nascut, precisament, fora de Catalunya.
Aquesta primera mentida, d'un alt nivell intel·lectual, com pot veure's, anava acompanyada de l'expressió charnego arrepentido, referida a mi. Dedueixo que, això de charnego, amb tota la dosi làctia negativa que els usuaris del mot hi esmercen, es deu referir a la meva circumstància personal de ser fill d'un aragonès de Saragossa, castellanoparlant, i d'una catalana de Cambrils, catalanoparlant. Doncs, mira, ves, si això em converteix en xarnego, sóc xarnego, sí. I amb el cap ben alt. Estic content d'haver tingut el pare i la mare que he tingut, i amb molta honra. Però no em penedeixo de res. I per què hauria de fer-ho? Qui renuncia als seus orígens, qui en renega, no és de fiar. I jo no hi he renunciat mai, ni penso renegar-ne. Sóc de poble, de classes populars i fill de la barreja. I assumeixo la meva identitat, amb tota naturalitat, sense complexos, perquè no en tinc ni en vull tenir d'altra. O és que el fet que el meu pare no fos català m'impedeix a mi de ser-ho? No podré ser-ho mai, del tot? No ho seran els meus fills, perquè el pare del seu pare no n'era? Ufff, sort que els nacionalistes espanyols asseguren que no són ètnics, perquè si arriben a ser-ho... Jo sóc català, nacionalment català, i només català -que ser-ho només no és poca cosa, en aquests temps que corren-, perquè sí, perquè vull, perquè sóc jo qui ha triat, conscientment, de ser català. I punt. I no pas punt i a part, o punts suspensius, o punt i coma, sinó punt final.
L'altra falsedat, la que ha aconseguit més èxit en l'extensió de la mentida a tall de conversa xafardera, és aquella que afirma que jo no em dic Carod-Rovira, sinó que, en realitat, el meu cognom autèntic és Pérez. Si el meu pare es deia Carod i la meva mare es diu Rovira, no cal ser un Einstein de l'antroponímia per deduir que els meus cognoms són els que em corresponen. En tot cas, si algun aclariment s'ha de fer és en relació al guionet que els enllaça tots dos. D'on ve? Molt senzill: de l'impacte que em va fer, als 13 anys, la lectura dels poemes de B. Rosselló-Pòrcel. Unir els meus llinatges amb un guionet, fent-ne un de sol, va ser el modest homenatge d'admiració d'un adolescent cap al gran poeta mallorquí que havia fet el mateix amb el seus. Esclar que, posats a dir, també hi ha alguna veu nostrada que em discuteix el Rovira matern, amb el pretext que me'l vaig adjudicar, amb tota impunitat, per la via matrimonial, un cop casat amb una neboda-néta d'Antoni Rovira i Virgili, suposo que després d'una operació estratègica, meticulosament preparada i executada, al llarg dels anys. Ufff, amb compatriotes així, no em cal inventar-me enemics exteriors...
Però, dit això, tornem al Pérez. Que passa res amb els Pérez? Que tenen algun problema amb els Pérez? I amb els Âlvarez, els Fernàndez, els Gonzàlez, els Gómez, els Gutiérrez, els Hernàndez, els Lainez, els Lòpez, els Martínez, els Ramírez, els Rodríguez, els Sàez, els Sànchez, els Suàrez, els Vàzquez i tots els cognoms possibles acabats en ez? Doncs sí que passa, i molt. Sí que hi tenen un problema. I gros! I és que cada vegada hi ha més gent que es diu Pérez, i Garcia, i Del Río, i Abad, i Bartolomé, i Maestro, i Delgado de Torres, i Céspedes, i Castro, i Martín, i Valero, que s'estima Catalunya, la reconeix com el seu país, s'hi identifica plenament i també el vol lliure. Com tants Andreu, Garriga, Ferrer, Cerdà, Pujolràs, Pladevall, Puigdellívol, Salat o Xirinacs. Ni dir-se Pérez, doncs, és sinònim d'hispanitat ideològica, ni anomenar-se Milans del Bosch n'és de catalanitat política, precisament. Gonzàlez Alba va morir el 6 d'octubre del 1934, defensant l'Estat català proclamat per Companys, mentre molts cognoms nostrats, de noble estirp, van passar-se amb armes i bagatges al franquisme. O sigui que...
O sigui que, com es dedueix de les mentides esmentades fins ara, certa visió espanyola de la nacionalitat és ètnica, rabiosament ètnica, exclusivament ètnica. Així, segons aquest criteri basat en la puresa de sang, ningú que no hagi nascut a Catalunya o bé que, havent-ho fet, es digui Pérez, resulta que no pot ser català. I si és fill, en tot o en part, de família no catalana, aleshores tampoc no pot ser català. Això sí que és nacionalisme excloent i del més radical! No cal dir com aquest model tronat de país, xenòfob, etnicista, racista, no té res a veure amb el nostre. El model català té el país com a punt d'arribada, és un projecte nacional civil, democràtic, integrador, que es basa en la lliure voluntat de les persones de ser catalans i no pas, contràriament, en els seus orígens, els seus cognoms o a llengua que parlen en la intimitat. Si així fos, s'esdevindria que J.M. Aznar, com que parla català en la intimitat, també seria català i ja es deuen fer càrrec que el país no està per segons quina mena de bromes de mal gust...
En fi, l'ascens electoral d'ERC, general a tot arreu, ha estat molt significatiu, en particular, en els barris obrers i en les poblacions on es concentra bona part de la població originària de fora de Catalunya. Ha estat una manera de reforçar el nostre valor col·lectiu més important: la unitat civil del poble de Catalunya, amb un projecte de país integrador i modern, capaç d'unir la idea de sobirania nacional amb la del benestar material i la qualitat de vida democràtica. Tal com han anat -i com van- les coses, la Catalunya més lliure, més culta i més justa és més a prop que mai. I la farem entre tots, al marge dels nostres orígens. Per això preocupen els Pérez. I, feliçment, cada vegada n'hi ha més. Cada cop en som més.
Josep-Lluís Carod-Rovira. Secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
carod@esquerra.org
