Soc relativament nou en això de l'independentisme i, ara per ara, pot molt ben ser que la de l'any passat sigui la darrera vegada que hi vaig a la estàtua d'en Rafael de Casanova a veure-hi la ofrena floral. Aquest any només hi vaig arrivar a assistir a la cerimònia institucional del Parc de la Ciutadella, on m'hi vaig emocionar fins a la plorera i, a estones, vaig sentir profunda vergonya d'ésser català i independentista.
La primera va estar la xiulada a Mayte Martín per cantar flamenco, i a mes a mes en castellà, a l'acte. Jo, que de que em vaig assabentar del tema ja estava en contra de la seva pressència, hi vaig aplaudir per mirar de combatre els xiulets de protesta que es sentien. Estic d'acord amb el xiulaires aquest en que la Diada és una cel.lebració reivindicativa per Catalunya i en català, ara bé, un cop fet lo fet la cantant no té cap culpa de que algú de la organització hagi confós la gimàsia amb la magnèsia. No era el moment ni la manera de protestar.
Per altra part la cerimònia em va resultar un pel allargassada. De la emoció i solemnitat del Cos d'Honors dels Mossos d'Escuadra desfilant devant meu mentre gralles i tambors tocaven Els Segadors va passar a la destrempada i ensopiment de Maria del Mar bonet i la resta fins que Josep Carreras s'hi llançà amb L'Emigrant i, de nou amb Els Segadors, issaren la senyera. Jo hauria anat directament a la issada de bandera, tal qual es va fer, però passant directament de la desfilada a L'Emigrant i que després haguessin fet totes les actuacions musicals i rapsòdiques del mon mundial.
Un cop a casa, tot sentint les notícies de la resta d'actes i successos al voltant de La Diada, vaig tornar a sentir vergonya. Ara per arar no vull tornar a un acte on em senti avergonyit d'anar acompanyat, on em vegi obligat a explicar per qué criden, xiulen i insulten a una gent que no en té de fet cap culpa. Per que tret dets puntuals i especialment intensos com hagués estat un PP portant-li flors a Rafael de Casanova no hi ha CAP justificació per boicotejar l'acte d'aquesta manera. Per que és això el que fan aquestos que tant diuen defensar Catalunya: pur i dur boicot. I passo de parlar de les agressions dels super-independentites als de les JERC al Fossar de les Moreres.
Tot d'una m'informaré de quin va estar l'ambient als actes prop de casa, Cerdanyola del Vallés, i si va estar com m'espero ja tinc la meva Diada de l'any vinent. Que ja n'hi ha prou de que tants conciutadans "abandonem" casa nostra en favor d'una Barcelona que no sempre s'ho mereix.
JORDI Sánchez Professor de Ciència Política de la UB
La majoria de ciutadans d'aquest país creuen que Catalunya és una nació. Afirmar-ho fora de Catalunya, però, ha estat sempre motiu de polèmica i fins i tot ha generat sospites d'inconstitucionalitat i secessionisme. Hi ha qui creu que de nació només n'hi ha una i que aquesta és l'espanyola. Aquesta visió reduccionista i jacobina d'Espanya ha dominat la vida política d'aquest Estat des de fa anys i anys. S'ha impedit sistemàticament que la realitat plurinacional i pluricultural es manifestés amb naturalitat. No és fàcil saber quins costos ha pogut tenir aquesta actitud, malgrat que d'entrada n'hi ha un de ben evident: la incomoditat que per a molts catalans ha representat sentir-se integrants d'una realitat --l'espanyola-- que negava un fet evident.
Tot apunta que el nou Estatut recollirà la definició de Catalunya com a nació, abandonant el terme ambigu de nacionalitat que recull l'Estatut actual. Més enllà del reconeixement que això representa, la inclusió d'aquesta afirmació en el nou Estatut és un gest de pedagogia que no hauria de passar desapercebut ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. Les relacions entre poders polítics catalans i institucions espanyoles aniran millor el dia que tothom, desacomplexadament, pugui expressar-se des d'allò que és, des d'allò que legítimament creu que és i vol continuar sent.
No és aquest un debat nominalista ni estrictament simbòlic. Tot i que no hauríem de menystenir la importància dels símbols en la construcció de l'imaginari polític i col- lectiu de qualsevol comunitat, tam- bé la catalana. Cal evitar caure en una guerra de símbols i la millor manera de fer-ho és dient les coses pel seu nom. Benvinguda sigui la definició de Catalunya com a nació.
(Notícia publicada a la pàgina 12 de l'edició de 4/21/2005 de El Periódico)
Els catalans no entendran que es negui al Congrés un dret que s'observa a Europa
JOAN Tardà Portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Congrés dels Diputats
Fa pocs dies, a Tribuna Barcelona, el president del Congrés, Manuel Marín, deixava anar una pregunta amb la qual pretenia trobar entre el públic persones amb qui compartir la sorpresa que li havia provocat l'esclat reivindicatiu dels drets lingüístics a la Cambra que ell presideix. Es qüestionava què havia canviat respecte a la legislatura anterior perquè allò que no s'exigia aleshores, a partir del 2004 s'hagués convertit en demanda prioritària. Val a dir que el senyor Marín podia fer servir, en favor seu, que en l'anterior legislatura, o en qualsevol altra des del 1977, qui podia haver tingut força per reclamar-ho mai no hi va tenir interès. La pregunta, a més d'un exercici de retòrica, amagava interessadament el que ja sap: el factor de canvi rau en el desembarcament a Madrid de l'independentisme català constituït com a grup parlamentari. Però ERC a Madrid té un avantatge que ens plau i ens dóna força. Aquesta posició favorable no radica tant en l'aritmètica parlamen- tària, sinó en el fet d'haver parlat amb el president Zapatero d'una manera clara i absolutament desacomplexada. I prou que ho sap: l'opció de l'independentisme català respecte a l'esquerra espanyola és de caràcter estratègic, cosa que significa entre d'altres objectius compartir (si és que la seva aposta envers nosaltres no és estrictament tàctica) una voluntat ferma d'avan- çar cap a un Estat plurilingüe. I certament, fins que no hàgim conquerit les modificacions constitucionals que garanteixin la igualtat jurídica de les llengües cooficials o no s'hagi legislat una llei de llen- gües de la qual es pugui desprendre una igualtat d'usos, és evident que Congrés i Senat esdevenen grans aparadors i catalitzadors de la pluralitat.
DESPRÉS DE 25 anys d'invisibilitat de la llengua catalana a l'Estat espanyol, l'any 2004 va arribar el moment de dir prou. Aquesta ha estat la feina d'ERC en aquest àmbit durant aquests primers mesos. Sense petulància, però d'una manera rotunda, sense por al ridícul ni a la violència que es genera. Al contrari, amb claredat, ho vam afirmar públicament el dia que vam donar suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, ho hem reclamat dia a dia des de la tribuna i ho vam deixar dit en la reunió bilateral mantinguda amb el PSOE el dia 17 a Madrid, en la qual es pretenia explorar un entesa de més envergadura. Volem, per dir-ho ras i curt, la inclusió en l'article 6 del reglament del dret a parlar en llengua catalana (d'igual manera reclamem la capacitat de les institucions catalanes, els ajuntaments i la ciutadania a poder adreçar-se en català al Congrés i al Senat, així com la traducció de les lleis).
Una vegada reconegut el dret, ja hem manifestat la nostra voluntat d'incloure en aquest reglament la limitació de l'ús de la llengua catalana, també la gallega i l'euskera, en els plens, perquè som de l'opinió que en les comissions, que és on es desenvolupa la major part de la tasca parlamentària, la llengua de treball ha de ser el castellà, d'igual manera que a Estrasburg o a Brussel.les la llengua prioritària haurà de ser l'anglès.
Fins ara, el president Marín i el PSOE s'han dedicat a jugar al gat i la rata. L'un espera que siguin els companys de partit els qui es pronunciïn. Els altres pretenen refugiar-se en una decisió del president del Congrés, el qual, comprovant que la nostra reclamació anava agafant volada, va decidir tallar de soca-rel i prohibir tot allò que ja s'havia aconseguit. Però aquest joc caducarà el dia 21 en la reunió de la ponència. Allà, PSOE i PP hauran de respondre, in- evitablement, a la nostra demanda (que també recolzen CiU, PNB, IU, Coalició Canària i Grup Mixt). Sabem com respondrà el PP, però desconeixem què farà el PSOE. Tanmateix, la societat catalana difícilment podrà entendre que el president Rodríguez Zapatero pretengui que la llengua catalana pugui ser utilitzada al Parlament europeu i que se'ns negui a Madrid. Serà incomprensible que s'aprovi el dret de petició a Europa, a través del qual els catalans podrem adre- çar-nos a les institucions europees en català i, en canvi, els documents que un ajuntament tramet en català continuïn sent retornats d'ofici pel Congrés.
TOT AIXÒ probablement la societat catalana no ho entendrà. Amb tot, puc assegurar que nosaltres no ho acceptarem. En nom de la cultura, de l'europeisme i de la modernitat, uns conceptes que avui dia van estretament lligats al plurilingüisme, i també en nom de la voluntat de recórrer un camí plegats cap a l'estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, considerem que l'esquerra espanyola caurà en la irresponsabilitat si, aquest any 2005, aboca els diputats republicans a la insubmissió lingüística a la Cambra que presideix el senyor Marín.
No es pas la primera vegada que li trobo quelcom de semblant a l'etern debat sobre la independència de Catalunya i el matrimoni homosexual.
Vull dir, front al matrimoni homosexual molts contraris que no volen quedar com uns carques diuen: "jo no estic pas en contra de que formin parella, però que no sigui MATRIMONI". Si els hi volem reconèixer el dret a viure en parella i A MES A MES que tinguin las resta de drets dels matrimonis com el d'adopció, pensió per viudetat, etc, SENSE dir-li matrimoni hauríem de modificar gairebé totes les lleis del país (i això passa també el mateix amb les parelles de fet indepentment del génere dels contraents). En canvi, NOMÉS reconeixent el dret al matrimoni dels homosexuals ho arreglem TOT d'una tacada (i no vull entrar ara en consideracions teològiques ni els suposats drets del nen que se li vulneren amb uns pares homosexuals).
I la independència... Ens trobem a Catalunya en un moment històric en que, com que no podem ser independents per demà a les vuit del matí, intentem d'aconseguir-la a pessigades reclamant obvietats com seleccions catalanes amb tots els ets i uts, el retorn dels papers "de Salamanca", la fí de l'expoli fiscal, la presséncia del català a Europa, una conferència episcopal pròpia, etc.
Tot això, vull dir, s'arreglaria DE COP amb la independència. Tan senzill com això. Podríem negociar tots els temes de tu a tu amb qui calgués sense els crits dels que ni ens entenen ni ens volen entendre.
I acavaré amb una altra obvietat: posats a dessitjar, prefereixo arrivar a la independència poquet a poquet, tocant els nassos, en comptes d'organitzar una revolta. Que amb les revoltes sempre acaven pagant justos per pecadors.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades lhem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? Duna banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan lúnic problema real és que lespanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com langlès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres dEuropa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra dacollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda dAndalusia, daquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a làmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: els nouvinguts que sintegren i els seus descendents som senzillament catalans. I punt. Formem part duna única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o lentorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i dhaver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a lacció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des dAndalusia, la Xina o lEquador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, dentendre i dactuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari dallò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida daquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. Lexperiència diària, la manera com interactua la gent, lestructura socio-econòmica i lambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació daquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
Ara mateix tot aquest procés dintegració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen daltres pobles) el farien pràcticament tots els descendents dimmigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem dactuar mentre no en tenim.
Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera destructurar la societat, dintegrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas sintenta. Amb la interferència contínua de lamo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca dintegració. Igual com sen malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra lespoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, detiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català (i no acabaríem mai). De tot això, què no saconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.
Amb la immigració, però, ja sestan cometent errors, ara. No es pot rebutjar dentrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre daquesta col·lectivitat diferenciada. No nés pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o dhora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita laltre, es realimenten lun a laltre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja dentrada ell no mhagués considerat català, segurament no mhauria parlat en català. I si jo no me nhagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de lescola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre daltres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).
Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, dEstat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a lagulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.
I relligant amb el principi, per a la construcció daquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per lenorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència daltres que shi queden, deixen tot a la seva terra dorigen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra dacollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en laposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us nadoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de lopció a una vida millor i més digna que no pas la de lesclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en laposta.
Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-shi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a labast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.
Imaginem lextraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que linici en comú daquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral denergia positiva, el resultat afirmatiu dun referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de lesperit català.
Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, lestem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades lhem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? Duna banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan lúnic problema real és que lespanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com langlès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres dEuropa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra dacollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda dAndalusia, daquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a làmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: els nouvinguts que sintegren i els seus descendents som senzillament catalans. I punt. Formem part duna única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o lentorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i dhaver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a lacció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des dAndalusia, la Xina o lEquador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, dentendre i dactuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari dallò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida daquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. Lexperiència diària, la manera com interactua la gent, lestructura socio-econòmica i lambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació daquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
Ara mateix tot aquest procés dintegració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen daltres pobles) el farien pràcticament tots els descendents dimmigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem dactuar mentre no en tenim.
Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera destructurar la societat, dintegrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas sintenta. Amb la interferència contínua de lamo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca dintegració. Igual com sen malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra lespoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, detiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català (i no acabaríem mai). De tot això, què no saconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.
Amb la immigració, però, ja sestan cometent errors, ara. No es pot rebutjar dentrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre daquesta col·lectivitat diferenciada. No nés pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o dhora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita laltre, es realimenten lun a laltre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja dentrada ell no mhagués considerat català, segurament no mhauria parlat en català. I si jo no me nhagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de lescola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre daltres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).
Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, dEstat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a lagulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.
I relligant amb el principi, per a la construcció daquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per lenorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència daltres que shi queden, deixen tot a la seva terra dorigen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra dacollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en laposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us nadoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de lopció a una vida millor i més digna que no pas la de lesclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en laposta.
Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-shi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a labast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.
Imaginem lextraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que linici en comú daquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral denergia positiva, el resultat afirmatiu dun referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de lesperit català.
Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, lestem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades lhem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? Duna banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan lúnic problema real és que lespanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com langlès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres dEuropa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra dacollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda dAndalusia, daquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a làmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: els nouvinguts que sintegren i els seus descendents som senzillament catalans. I punt. Formem part duna única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o lentorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i dhaver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a lacció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des dAndalusia, la Xina o lEquador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, dentendre i dactuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari dallò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida daquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. Lexperiència diària, la manera com interactua la gent, lestructura socio-econòmica i lambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació daquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
Ara mateix tot aquest procés dintegració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen daltres pobles) el farien pràcticament tots els descendents dimmigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem dactuar mentre no en tenim.
Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera destructurar la societat, dintegrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas sintenta. Amb la interferència contínua de lamo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca dintegració. Igual com sen malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra lespoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, detiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català (i no acabaríem mai). De tot això, què no saconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.
Amb la immigració, però, ja sestan cometent errors, ara. No es pot rebutjar dentrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre daquesta col·lectivitat diferenciada. No nés pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o dhora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita laltre, es realimenten lun a laltre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja dentrada ell no mhagués considerat català, segurament no mhauria parlat en català. I si jo no me nhagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de lescola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre daltres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).
Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, dEstat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a lagulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.
I relligant amb el principi, per a la construcció daquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per lenorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència daltres que shi queden, deixen tot a la seva terra dorigen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra dacollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en laposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us nadoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de lopció a una vida millor i més digna que no pas la de lesclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en laposta.
Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-shi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a labast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.
Imaginem lextraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que linici en comú daquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral denergia positiva, el resultat afirmatiu dun referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de lesperit català.
Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, lestem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades lhem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? Duna banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan lúnic problema real és que lespanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com langlès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres dEuropa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra dacollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda dAndalusia, daquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a làmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: els nouvinguts que sintegren i els seus descendents som senzillament catalans. I punt. Formem part duna única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o lentorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i dhaver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a lacció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des dAndalusia, la Xina o lEquador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, dentendre i dactuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari dallò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida daquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. Lexperiència diària, la manera com interactua la gent, lestructura socio-econòmica i lambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació daquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
Ara mateix tot aquest procés dintegració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen daltres pobles) el farien pràcticament tots els descendents dimmigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem dactuar mentre no en tenim.
Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera destructurar la societat, dintegrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas sintenta. Amb la interferència contínua de lamo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca dintegració. Igual com sen malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra lespoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, detiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català (i no acabaríem mai). De tot això, què no saconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.
Amb la immigració, però, ja sestan cometent errors, ara. No es pot rebutjar dentrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre daquesta col·lectivitat diferenciada. No nés pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o dhora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita laltre, es realimenten lun a laltre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja dentrada ell no mhagués considerat català, segurament no mhauria parlat en català. I si jo no me nhagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de lescola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre daltres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).
Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, dEstat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a lagulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.
I relligant amb el principi, per a la construcció daquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per lenorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència daltres que shi queden, deixen tot a la seva terra dorigen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra dacollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en laposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us nadoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de lopció a una vida millor i més digna que no pas la de lesclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en laposta.
Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-shi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a labast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.
Imaginem lextraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que linici en comú daquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral denergia positiva, el resultat afirmatiu dun referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de lesperit català.
Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, lestem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades lhem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? Duna banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan lúnic problema real és que lespanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com langlès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres dEuropa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra dacollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda dAndalusia, daquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a làmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: els nouvinguts que sintegren i els seus descendents som senzillament catalans. I punt. Formem part duna única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o lentorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i dhaver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a lacció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des dAndalusia, la Xina o lEquador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, dentendre i dactuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari dallò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida daquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. Lexperiència diària, la manera com interactua la gent, lestructura socio-econòmica i lambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació daquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
Ara mateix tot aquest procés dintegració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen daltres pobles) el farien pràcticament tots els descendents dimmigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem dactuar mentre no en tenim.
Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera destructurar la societat, dintegrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas sintenta. Amb la interferència contínua de lamo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca dintegració. Igual com sen malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra lespoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, detiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català (i no acabaríem mai). De tot això, què no saconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.
Amb la immigració, però, ja sestan cometent errors, ara. No es pot rebutjar dentrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre daquesta col·lectivitat diferenciada. No nés pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o dhora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita laltre, es realimenten lun a laltre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja dentrada ell no mhagués considerat català, segurament no mhauria parlat en català. I si jo no me nhagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de lescola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre daltres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).
Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, dEstat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a lagulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.
I relligant amb el principi, per a la construcció daquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per lenorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència daltres que shi queden, deixen tot a la seva terra dorigen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra dacollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en laposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us nadoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de lopció a una vida millor i més digna que no pas la de lesclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en laposta.
Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-shi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a labast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.
Imaginem lextraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que linici en comú daquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral denergia positiva, el resultat afirmatiu dun referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de lesperit català.
Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, lestem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.
