Quin es el mes guapo?

Un bon amic m'els va cuidar l'estiu de 2003 i em va enviar fotos com aquestes per que veiés com de guapos i ben cuidats estaven.

:)

Julio Medem: No li van donar el Goya, però li han deixat els collons plens

La persecució que n'ha patit aquest cienasta ha estat infame, tant com per que ara per ara hom s'hi hagi oblidat de la seva magnífica "Lucía y el Sexo".

Així que, ja fart de tanta calúmnia, fa uns dies que va remetre aquest comunicat arreu on li van voler publicar. Només voldria destacar un detall a tothom que s'hi escarrassa en la idea de que Julio Medem va contra les víctimes del terrorisme: Mireia Lluch, filla de Ernest Lluch, socialista asassinat per ETA, va financiar part del documental.

Nuff Said, ara llegiu al mestre amb atenció:

S.O.S

Han pasado cuatro meses desde el estreno de La pelota vasca, la piel contra la piedra, en los que la consigna que más me he visto obligado a decir (por alarma defensiva), es que el problema más grave del conflicto vasco es ETA, que mi rechazo al terrorismo es rotundo, sin peros, y que mi solidaridad y apoyo humano hacia las víctimas del terrorismo es absoluto, sin precio y sin esperar nada a cambio. Pero hay quien piensa que eso no es suficiente, que no les vale, y rechazan mi solidaridad como si les manchara; me refiero, claro está, a algunos miembros de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que ha organizado una manifestación a la entrada de la entrega de los Premios Goya para protestar por la nominación de mi película, y contra mi persona. He leído en La Razón que habrá una pancarta con este lema: "Víctimas del Terrorismo contra El pelota vasco, la nuca contra la bala". Y además se repartirán pegatinas con el lema: "No al Medem". Sinceramente, esto ya es demasiado, la injusticia de esta situación es ya puro delirio. Yo no puedo más.

Esta es la primera vez que escribo en mi defensa tras el estreno del documental en el Festival de San Sebastián. Deliberadamente preferí no responder por escrito a la tormenta de puñales que cayó sobre mí, especialmente desde los medios de comunicación de la derecha, y me recluí frotándome el ánimo con la innumerable cantidad de mensajes de apoyo, en su mayoría privados (comprendo perfectamente, tal y como pintan los tiempos, lo comprometido de apoyarme públicamente). Pensé que ya nada más podría pasarme con esta película, que lo peor ya había ocurrido, y que la ceremonia de entrega de los Premios Goyas podría ser el punto dulce final (con o sin estatuilla) de toda esta horrorosa experiencia.

Lo primero que quiero dejar claro es que, para mi pesar, Cristina Cuesta (presidenta de COVITE, Colectivo de Víctimas del Terrorismo) rechazó participar en mi documental, y con ella, el conjunto de víctimas de su asociación. Es más, se dio el caso que llegué a entrevistar a Consuelo Ordóñez (hermana del concejal del PP asesinado por ETA), pero a los pocos días me llamó para que no la incluyera en el montaje. También quiero recordar que en mi película hay víctimas del terrorismo a las que les he dado un trato, más que respetuoso, privilegiado. Personas que aceptaron mi planteamiento de película polifónica, con una puesta en escena destinada a invitar al diálogo y a las que no les importó compartir montaje con personas ideológicamente opuestas. Estas víctimas son Daniel Múgica (hijo de Enrique Múgica, concejal de Leitza por UPN asesinado por ETA), Cristina Sagarzazu (viuda del Ertzaina Ramón Doral), Marixabel Lasa (viuda del socialista Juan María Jáuregui) y Eduardo Madina (Presidente de las Juventudes Socialistas de Euskadi que perdió una pierna tras un atentado).

Es decir, que los miembros de AVT no son las únicas victimas, aunque sí me parecen las más enfadadas y las más politizadas, y las que se creen con el real derecho a identificar y dar el marchamo de autenticidad al resto de las víctimas. En mi documental las hay incluso de sus mismos colores, y de otros, pero son, me atrevo a suponer, políticamente más independientes. No sé lo que pensarán los miembros de AVT, por ejemplo, de Marixabel Lasa, que tiene varios agravantes para formar parte de su coro. Por ejemplo, es la viuda de un socialista que luchó hasta su muerte por el diálogo político como vía para resolver el conflicto vasco. ¡Qué tiempos son estos en los que "DIÁLOGO" se ha convertido en una palabra maldita! El otro agravante, claro está, es que Marixabel Lasa (siendo socialista) es la presidenta de la Asociación de Víctimas del Terrorismo del Gobierno Vasco. No me digas más, esas víctimas no valen, no están a la altura. Imagino entonces que Cristina Sagarzazu, por ser la viuda de un Ertzaina asesinado por ETA, como víctima en este caso sí nacionalista, se tendrá que conformar con un territorio medio, un purgatorio. Además, a ella no le ha importado compartir montaje paralelo con la mujer de un preso de ETA (en viaje a la prisión de Huelva), ya que entiende que esto no significa que se las compare o iguale moralmente.

Quiero reconocer mi especial debilidad por Eduardo Madina (el socialista que perdió una pierna en un atentado de ETA). Su testimonio marca el punto álgido, la cima moral de la película. Madina es un auténtico deportista del alma, precioso montañero de la buena fe que yo quiero poner aquí como ejemplo contra tanta atrocidad político-mediática; alguien, por ejemplo, que aún cuando ETA quiso matarlo poniendo una bomba en su coche, es capaz de solidarizarse con Anika Gil, una víctima de la tortura. Y como vergüenza recuerdo la forma en que esto es recibido por la AVT, a los que sólo les molesta que con el testimonio de Anika se está poniendo en duda la labor de la Guardia Civil. ¡Es que ella tampoco es una víctima?… Se niegan a creerla, y se acabó.

Daniel Múgica es la víctima que les resultará más cercana, la más aceptable a la AVT (y lo digo con mi mejor intención hacia ti, Daniel), ya que es el hijo de un concejal de Leitza por Unión del Pueblo Navarro. Partido que hace las veces del PP en Navarra pero que, por fortuna para mi película, está fuera de la disciplina central y, libremente, aceptó estar en la película. Recuerdo aquí que el Partido Popular se negó, yo diría que, airadamente, a que ninguno de sus miembros fueran entrevistados para el documental.

Quiero añadir aquí el caso de otra víctima del terrorismo de ETA que participa en la película, aunque no prestando su opinión sino como coproductora. Me refiero a Mireia Lluch, que es hija de Ernest Lluch, socialista asesinado por ETA que, como Juan María Jáuregui, se declaró abiertamente a favor del diálogo. Cuando Mireia, a la que yo no conocía, se enteró que estábamos buscando financiación para sonorizar la película, pidió verla. El montaje ya estaba terminado y Mireia, tras la proyección, me dijo que tenía una pequeña herencia de su padre, y que estaba segura de que a él le hubiera gustado que ese dinero se aportara para terminar un documental "tan necesario" (esas fueron sus palabras). Recuerdo a esos periodistas, que legitiman con datos falsos sus mentiras, que las subvenciones a mi película fueron denegadas tanto por el Gobierno Vasco como por el ICAA.

Las personas que rechazaron su participación, se trata de víctimas, han sido las más duras contra mi documental. Ya desde la semana previa al estreno en el Festival de San Sebastián, declararon su rechazo a la película sin haberla visto (dieron por buenos los comentarios de Gotzone Mora e Iñaki Ezkerra) e intentaron impedir que se estrenara pidiendo a Odón Elorza que la retirara. Si el alcalde hubiera sido del PP, mi película hubiera tenido graves problemas para nacer. Se han estado cebando a placer contra mi persona, contaminando mi imagen, … y yo no he podido responder con un mínimo de dignidad, como lo habría hecho si eso procediera de personas en una situación vital "normal" (no amenazadas). Es más, mi dignidad me ha hecho establecer un código de respeto a favor de ellos, que dice que mientras una persona esté amenazada de muerte por pensar de una determinada manera, yo, aunque piense de forma radicalmente distinta, no me siento capacitado éticamente para criticarle. Esa discusión de igual a igual queda postergada (aunque, sinceramente, no me quedan ganas de emplazarles para cuando ETA desaparezca, que por supuesto deseo que ocurra cuanto antes).

Mi pecado capital parece que consiste en que el documental no trata exclusivamente del sufrimiento de las víctimas del terrorismo. El resto de mis pecados derivan de este, ya que si en mi película reconozco y someto a debate la existencia de un problema político, según ellos estoy justificando el terrorismo, a parte de dar apoyo logístico al Plan Ibarretxe. Además resulta que soy incómodamente criminalizable, ya que me declaro no nacionalista; habrá quien piense que esta declaración me hace menos malo, pues yo no lo digo por eso, ya que existe el nacionalismo plural y no violento, lo conozco. Como también, y así se critica en mi película, existe el nacionalismo que pretende homogeneizar "al que se queda dentro y expulsar al diferente" (Imanol Zubero), o son ciertos los orígenes xenófobos de Sabino Arana (Iñaki Ezkerra, Joseba Arregi e Iñaki Villota), o la inacción de la Ertzaina con la Kale borroka (Teo Santos), o a la falta de "gestos inequívocos de ayuda y solidaridad hacia las víctimas" por parte del nacionalismo (Iñaki Gabilondo), o que el PNV aún no se ha hecho cargo,"de que el sufrimiento del no nacionalista es su sufrimiento como gobernante" (Felipe González). Aún así, para los miembros de la AVT, me he quedado corto, ya que no he sido capaz de criminalizar al nacionalismo con la brutalidad con la que lo hacen ellos, y no he dejado claro que el peor de los males políticos de España (después de ETA) es el PNV; incluso en mi película puede dar la sensación de que es el PP (siempre después de ETA), sobretodo si no ha querido estar dentro para explicarse, o defenderse.

Alguien cercano (a quien escuchen y quieran) debería decir comprensivamente al oído de cada miembro de la AVT, que el hecho de ser víctimas de ETA no les da más razón política, o ideológica, y mucho menos licencia para insultar, calumniar o amargar la vida de todo aquel que no piensa como ellos. Sí, alguien que les quiera de verdad debería ocuparse de ir rebajándoles las llamas del odio y el resentimiento, para evitar que su almas, corazones y mentes se perviertan irreversiblemente. Pero me temo que la gente que les rodea, o está ya muy envenenada, o son los auténticos marcadores y guardianes de esas consignas unionistas, patrióticas con las que esta España refranquista se vuelve a sentir Grande. Alguien debería alarmar a los miembros de La AVT de que desde algunos centros de autoridad se les están insuflando ciertas dosis de absolutismo. Mi gran insuficiencia ante ellos, y por lo que se permiten insultar a mi película y a mi de manera intolerantemente macabra, es ofrecerles todo mi apoyo y solidaridad humana por su situación personal, pero no la razón. Lo siento pero eso ya es mucho pedir, sobre todo cuando compruebo cómo se les está utilizando políticamente; pienso que el PP ha hecho de esto su plato favorito en este aterrador banquete en el que, a este paso, de nuestra querida democracia no van a dejar ni las sobras.

Tras la entrega de los Goya del año pasado, este mismo colectivo de víctimas, junto a Fernando Savater (que también declinó participar en mi película), criticaron con dureza a "los del cine" por el hecho de que espontáneamente algunos premiados dijeran "no a la guerra", cuando en las anteriores ceremonias no habíamos dicho "no a ETA". Como si el decir "no a la guerra" conllevara no dar la importancia que merecen los atroces asesinatos de ETA, o faltáramos al respeto a aquellos que están amenazados por la banda terrorista. Aquello fue utilizado políticamente para desacreditar y poner en entredicho la moral antibelicista de "los del cine", con la vil argucia de que no vale su no a la guerra puesto que nunca han dicho no a ETA. ¿Alguien cree verdaderamente que hay algún académico que no está en contra de ETA?… Recuerdo las acusaciones que la prensa más reaccionaria hizo contra Javier Bardem, y en general contra todos los que nos manifestamos contra la guerra, espontáneamente o a través de la Plataforma Cultura contra la Guerra. Parecía que cuanto más alto dijéramos no a la guerra, más cerca estábamos de los etarras. Para protestar contra estas acusaciones de algunos medios de comunicación, y proteger la maltratada imagen de Javier Bardem, se organizó una concentración del mundo del cine y del espectáculo en el teatro Alcázar. Allí leímos un comunicado en el que, por un lado, pedíamos que nadie nos obligara a manifestarnos contra ETA, o contra otras barbaridades crónicas (se hablaba también de la violencia doméstica o la prostitución de menores…) y que el no hacerlo no nos convertía en sospechosos ni en cómplices de nada, y que por otro lado, lo que nos unía era la imperiosa prioridad, que requería todo nuestro consenso, para que tuviera el máximo de eficacia nuestro NO grande y único a la Guerra de Irak. Estábamos viviendo una crisis aguda.

En cualquier caso, uno de los nueve puntos del escrito estaba dedicado a condenar el reciente asesinato a manos de ETA de Joseba Pagazaurtundua, y a mostrar nuestra solidaridad a los familiares de la víctima. Con el teatro Alcázar lleno y los medios de comunicación rebosando el escenario, tras la lectura del comunicado coreamos repetidas veces el famoso "NO A LA GUERRA". Imanol Arias, sentado una fila por delante de mi, mostró a la audiencia un folio en el que se leía: "ETA NO". Y comenzó a gritarlo. Evidentemente el teatro se sumó al grito. Hasta aquí, por mi parte, ningún problema (esto se lo estoy diciendo exclusivamente a Imanol). Lo descorazonador y preocupante fue comprobar lo que la mayoría de los medios de comunicación hicieron con ese acto, a excepción de El País, y poco más. Por ejemplo, en la portada del ABC salía Imanol Arias con el cartel contra ETA, y yo detrás con el gesto evidente de estar acompañando su grito. El titular decía que por fin las gentes del cine nos habíamos atrevido a decir no a ETA, sin mencionar que dijimos un clamoroso no a la guerra, motivo de la reunión. Por cierto, cuatro meses más tarde mi cara volvió a salir en la portada de este encantador periódico, con la frase: "la película de Medem acusada de incitar al terrorismo". Para terminar este asunto de portadas del gusto de la extrema derecha, recordaré la de La Razón al día siguiente de la clausura del Festival de San Sebastián, en la que sobre una fotografía de archivo (del marzo anterior) con Javier Barden en primerísimo término y, detrás, otros compañeros gritando contra la guerra, se podía leer, algo así: "Los actores españoles se niegan de nuevo a decir no a ETA". Por cierto que Javier Bardem ni siquiera estuvo en el Festival. ¿Qué se han creído algunos para imponernos que digamos lo que, donde y cuando ellos quieran?

Ya han dicho los de la Asociación de Víctimas del terrorismo que en la ceremonia de entrega de los Goya de este año quieren cambiar el no a la guerra pasado por el no a ETA, y que van a entregar pegatinas a la entrada. Saben de sobra que nadie se va a atrever a rechazar ponerse una pegatina en la que ponga "ETA NO", primero porque todos estamos de acuerdo, pero, y teniendo en cuenta la presencia masiva de medios de comunicación, ¿a qué tamaño va a quedar reducida la espontaneidad, independencia, o libertad que se le presupone a este tipo de declaraciones en una entrega de premios?… Y yo… ¿qué hago poniéndome un "ETA NO" de manos de alguien que llevará un "no a mi persona"?… Sólo diré que en una situación de absoluta libertad, sin coacción, me lo pondría encantado. Pero esta pesadilla que me espera no es el caso.

Lo que me resulta más surrealista es cómo reaccionaran mis compañeros cuando una víctima del terrorismo le ofrezca una pegatina con el "No al Medem". Eso no quiero verlo, y, si alguno pasa accidentalmente por delante de mis ojos, por adelantado les prometo que haré el esfuerzo de autosugestionarme, para creerme que no lo he visto. Esta iniciativa es lo más vil y canalla que me han hecho nunca.

Y va a haber velas a mi paso para recordarme los más de 900 asesinados por el terrorismo, ¿y yo que hago entonces…enciendo una vela? No querrán. Ya me han juzgado y condenado al desfile de los manchados de sangre, de los que cuando viajen por España corren el riesgo de que españoles de solo tele le indiquen con el dedo (como sospechoso de lo peor), a ser carne de cañón de esta linda prensa que nos está creciendo. Entonces qué… ¿les miro a la cara con un gesto de cariño (pensando que ojalá ETA no hubiera existido nunca)?… lo van a rechazar. ¿O intento adivinar en sus ojos cuántos han visto la película?… Lo mejor es que cierre los ojos y recuerde la ovación final del público en el Festival de San Sebastián, y sobre todo el abrazo entre lágrimas de emoción y agradecimiento que recibí de Daniel Múgica (el hijo del concejal de UPN asesinado por ETA). Pues sí, también aquí podría abrazar a alguien, si me dejaran, me gustaría… Nadie me va a dejar, tampoco, que le hable cariñosamente al oído; además, corro el riesgo de que me pongan una pegatina de "No al Medem".

¿Qué hago?… Ni siquiera les va a hacer ilusión que les dedique el Goya (si es que me lo dan). No tengo nada que hacer, sólo aguantar el día más injusto y desmoralizante de mi vida ¡Socorro!

Julio Medem

29 de enero de 2004

"Un instante en la vida ajena" li treu el Goya a "La Pelota Vasca"

Vale, ok, no li va "treure", s'el va guanyar.

El que passa és que, de la mateixa manera que "Bowling for Columbine" és una canya i als USA li van donar l'Oscar tot i la polèmica, potser n'haurien d'aver fet lo mateix aquíl amb els Goya. Sembla que POTSER no van tenir prou pebrots per donar-li el premi a "La pelota vasca" tot i la polèmica.

He mirat una mica el que diuen de "Un instante en la vida ajena" pels puestos i no sembla que sigui gran cosa, malgrat que s'hi ha guanyat un espectador, com a minim per poder comparar.

Us passo el que va dir Quim Casas, crític de cinema, aquest dilluns 2 de Febrer a El Periódico:

¿Llibertat d'expressió?
QUIM CASAS
Crític de cine

Tant demanar llibertat d'expressió i quan es poden expressar lliurement opten pel vot anodí, per no dir-ne covard. Premiar com a millor documental Un instante en vida ajena el mateix any de La pelota vasca és desaprofitar una oportunitat de demostrar que els membres de l'Acadèmia estan al marge de qualsevol tipus de pressió i només voten en termes estrictament cinematogràfics.
Amb tots els meus respectes pel treball de José Luis López Linares, Un instante en vida ajena no passa del simple capritx retro. En canvi, el film de Julio Medem, agradi o no, es compromet amb el seu temps. L'altra acadèmia, la de Hollywood, va demostrar que es podien premiar documentals incòmodes com Bowling for Columbine. ¿Perquè aquí no?

Las chicas del calendario

Titol Original: Calendar Girls.
Director: Nigel Cole.
Regne Unit. 2003. 108'.

Hom diria que els anglesos tenen una forta dèria per despullar-se en públic, ja que mirant aquesta peli s'ens vé automàticament "Full Monty" al cap.

En aquest cas no son pas aturats els que es despullen, sinò un grup de senyores d'allò més respectables i avorrides de la seva vida a la campinya anglesa. Una mica per escapolir-se del seu ensopiment i una mica com a homenatge al difunt marit d'una de elles no tenen millor idea que fer un calendari amb fotos d'elles despullades.

La sorpresa és que tenen fins i tot massa èxit.

En definitiva, una película prou divertida i amb força més ritme narratiu que el tan nomenat "Full Monty". Cal dir també que no l'hauria anat a veure si no fos per la companyia O:-)

Explicacions d'en Carod al Parlament

Ahir divendres van tractar la entrevista entre ETA i Josep-Llís Carod-Rovira a la Diputació Permanent del Parlament. Aquí teniu la informació i que cadascú pensi el que vulgui, que per això tenim lo cap.

Articles de l'Avui: >>

Informació trobada a la web d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC):
Carod afirma que es va "equivocar en la forma però no en el fons" amb l'entrevista amb ETA
El conseller de la Generalitat i secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha reconegut aquest matí que, en acudir a una entrevista amb dirigents d'ETA, "em vaig equivocar en la forma com a conseller en cap, però no en el fons com a secretari general del meu partit".
En la seva compareixença per explicar davant de la Diputació Permanent del Parlament aquesta reunió, Carod ha reivindicat "amb el cap ben alt" el diàleg amb ETA "si serveix per evitar un sol mort", i ha afegit que "no es pot fer pagar un preu polític ni judicial per parlar".
El conseller ha reivindicat el seu paper negociador en la dissolució de Terra Lliure en la passada dècada i ha acusat el PP d'"utilitzar els serveis de seguretat per interessos de partit" electoralistes davant les properes eleccions generals. [30/gen]
Nota de premsa de ERC: >>
Texte íntegre de la seva comparecència: >>

Bitácora Almendrón, tribuna libre

Aquesta pàgina és tota una referència de lectura obligada en temes de política i opinió en general. Consisteix en un meticulós, classificat i ordenadíssim recull d'articles apareguts principalment a la prensa espanyola. Ell, però, no opina directament. Sabem només qué n'opinen els autors que selecciona, i d'això podem tenir una idea prou aproximada del seu tarannà:
És la obra d'un pensador, o potser només observador de la actualitat, moderat en les formes que no es deixa emportar per les onades de la demagògia. No sempre opina igual que jo, però puc llegir tot el que hi posa sense por de que inteligència ni sensibilitat s'em sentin ferides. De vegades fins i tot tria articles que jo ja havia escollit abans per la meva hemeroteca personal, i sempre recull material de primera per a la reflexió.

Cal agraïr la seva pressència en dies tan moguts, massa, per la intoxicació mediàtica com els que ara vivim.

Visiteu-lo, us farà bé: >>

El Periódico: ¿PER QUÈ CONTINUA EXISTINT ETA?

• L'actual Govern espanyol entén que la confrontació i l'existència del terrorisme són un negoci molt més interessant que la pau

GEMMA Zabaleta
Parlamentària del Partit Socialista d'Euskadi-EE al Parlament basc

Si una cosa van tenir en compte els polítics irlandesos i britànics a l'hora no només de posar les vies de solució per al conflicte nord-irlandès, sinó també d'acabar amb els atemptats de l'IRA i tot el seu context de violència, va ser que el terrorisme no és un més dels assumptes polítics de la vida quotidiana. Afecta la vida i la mort d'éssers humans i, per tant, és imperatiu allunyar-lo de qualsevol interès partidista o electoralista.
De boca de polítics irlandesos o britànics hem pogut sentir que salvar una vida humana és l'objectiu prioritari de tot polític que s'ho valgui. A Irlanda, els governs no se serveixen de la seva situació de preeminència per fulminar els partits polítics de l'oposició utilitzant el drama del terrorisme i el dolor que aquest genera. Contràriament, intenten teixir un camí comú i compartit de col.laboració, capaç de fer callar les armes amb diàleg i amb més política. Van triar el camí de "com més política, menys armes". I està resultant ser útil.

JO DEFENSO aquest camí. Em sembla extraordinàriament legítim i honest fer-ho sense que els que el defensem hàgim d'estar en dues llistes de dolents: en la dels que poden ser aniquilats físicament per ETA i en la dels que poden ser aixafats políticament pel Govern del PP. També em semblen defensables altres posicions que intenten acabar amb la pàgina més negra de la història d'Euskadi i d'Espanya, encara que siguin antagòniques a les meves. El que no trobo admissible és que un Govern se serveixi de l'existència d'aquest drama per fer canibalisme polític, especialment contra el partit que aspira a una més que saludable alternança política, vist l'estat catatònic en què es troba la democràcia espanyola.
Que ningú s'enganyi: Josep Lluís Carod-Rovira i els nacionalistes bascos són la peça menor. El que importa és arraconar fins a l'extenuació el PSOE: aquesta és la caça major. I aquest objectiu requereix ara trencar el tripartit catalanista i d'esquerres a Catalunya, que lidera Pasqual Maragall, per avortar d'arrel l'esperança d'una política diferent en què s'assagi la possibilitat d'una Espanya plural on la raó del diàleg substitueixi el clixé preconcebut.
L'existència d'ETA i el mal que ha causat dura més que el que va durar la dictadura franquista. Massa temps perquè no pensem que la pau té pressa a Espanya. Es pot creure i defensar que només per la via policial i judicial s'acabarà amb ETA o, contràriament, pensar que si s'arriba a conèixer el pensament de la banda terrorista --el que sempre s'ha denominat com "mesurar la temperatura d'aquest procel.lós món"-- pot ajudar a entendre, no pas a justificar, la seva raó de ser actual i la naturalesa del seu deixar de ser, en les condicions polítiques actuals. Perquè no seria la primera banda terrorista que abandona les armes.
No obstant, és poc comprensible per a la ciutadania que puguem assistir a una trobada d'aquesta naturalesa com si fos un reality show, i probablement per capítols, sense que el Govern o el mitjà de comunicació que ha estat vehicle d'aquesta informació donin explicacions sobre el que ha passat. Per cert que, abans que el Govern del PP ofereixi alguna explicació, qui sí que ha assumit les responsabilitats polítiques davant d'un error polític que ell mateix ha reconegut és Carod-Rovira. I aquest fet denota dos tipus de tarannàs en la democràcia, dues maneres de practicar-la, ja que en aquesta contesa desmesurada l'altre bàndol es dedica a practicar la política a canonades.

AMB TOT PLEGAT, a ETA se li ha donat una extraordinària campanya mediàtica que ni somiava, una ajuda inestimable per al seu sosteniment com a agent capaç de convulsionar la gent. Ha aconseguit molt més que assassinar un home o una dona, sent això la cosa més greu: s'han produït destrosses enormes en la vida política.
Avortar el pensament polític desenvolupat per vies pacífiques i per consens; convertir la política catalana en un carreró sense sortida, en la mateixa línia del que és en aquests moments la política basca; fixar línies divisòries entre catalans bons i dolents, i entre tots ells i la resta dels espanyols, són alguns dels objectius del Govern que tenim. Fa de la confrontació i de l'existència del terrorisme, i no de la pau, el negoci interessant. ¿Deu ser per això que encara existeix ETA?

Noticia publicada a la pàgina 9 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de El Periódico - edició impresa

enoticies.com: Aznar, sempre igual

“Aquesta Catalunya dels pactes amb ETA i de les empreses que se'n van no és la que dóna exemple a Espanya ni és la del futur”. La frase pertany a José María Aznar, mestre en l´art de l´embolica que fa fort, que és sinònim nostrat de demagògia barroera. Ni Catalunya com a tal ha pactat amb ETA –no ho ha fet el Govern de la Generalitat-, ni tan sols hi ha pactat Carod-Rovira. “No he ofert cap contrapartida perquè Esquerra no pot oferir res a canvi”, repeteix sovint l´exconseller en cap. ¿Per què parla, doncs, de pactes el president del Govern central? Per la mateixa raó que es refereix a les empreses que marxen a altres indrets com si aquest fenomen –òbviament preocupant- fos una nova peculiaritat catalana, incorporada al mostrari de fets diferencials arran de la constitució del Govern presidit per Maragall. Havia succeït ja els darrers anys governant CiU amb el suport del PP. Ha passat a altres comunitats, inclosa Castella i Lleó, per cert. I està passant arreu del món. La globalització -el neoliberalisme salvatge i sense contenció- provoca cada vegada més situacions com les que Aznar atribueix pèrfidament al tripartit. Aznar sap que barrejar mentides i mitges veritats, amplificades mitjançant un aparell mediàtic impressionant, resulta una arma efectiva -de destrucció gairebé garantida- per utilitzar contra els adversaris polítics, esdevinguts enemics. “Calumnia que algo queda”, diu amb tota la raó el vell refrany castellà. La reunió de Carod-Rovira amb els dirigents de l´ETA -més enllà que formalment, si més no, resultés impresentable- Aznar la transforma en un pacte de Catalunya amb els terroristes! Els efectes perversos de la globalització Aznar els adjudica al Govern progressista català! Així va començar la seva fulgurant carrera cap a la Moncloa. Que ningú no s´escandalitzi ara. Aznar ha estat sempre igual.

© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Industria, 60 local 7
08025 Barcelona
Tel [phone]
Fax [phone]
[e-mail]

El blog d'en Stuka

Es diu Stuka i vam començar força malament, només cal llegir el missatge amb que ens vam "conèixer" >>.

Però és tota una alegria el trobar algú qui, al mig de tant insult (sembla que no hi ha dret a la opinió a les Espanyes) opini lo contrari que tú, però amb arguments prou pensats i sense necessitat de mentar-nos les respectives famílies.

Quan frenes el braç i dones la mà en comptes de fotre una òstia, pots fer un amic al que s'et posava com a enemic.

Només espero que passi la tormenta i poguem parlar també de llibres, cinema i gatets.

Sitges 2003: Nasu: Summer in Andalusia

Titol Original: Nasu Andarushia no natsu.
Director: Kitaro Kosaka.
Japó. 2003. 47’.

És difícil resistir-se al poder de seducció d'aquesta película després de veure al director dels estudis Madhouse ben disfressat. Un japonés petitó ficat dintre del maillot del ciclista que protagonitza la història i amb una llauna de cervessa "Pao Pao" a la mà, l'espònsor fictici de Pepe, el ciclista protagonista. Per cert, "Pepe" i "Pao Pao" fan com un joc de paraules o només m'ho sembla? potser cal ser japonés per entendre-ho.

La película en si és un prodigi d'animació on es relata tot el que pot tenir de emocionant la part interessant d'una etapa de la "Vuelta Ciclista a España". A més a més, aquesta etapa en concret passa just pel mig del poble d'en Pepe.

L'encantador director de Madhouse confessava el seus nervis devant la primera projecció del seu film a Espanya. Part de mi es va posar una mica de morros amb la impressió de que confonia Catalunya amb Andalusia, però si jo mateix no soc capaç de diferenciar Tokio de Okinawa, cal ser justos i no fer-hi sang del tema.

Hi havia errors grossos com "Bar Ernández", que foren la riota en el tràiler previ, van estar convenientment corregits al metratge final, i els que s'els van colar
tampoc eren TAN greus, per molt que "chorizo" i "jamón" no s'assemblin més que en la bèstia d'un es treu la carn per fer-ne.

Resumint, una película maca per que sí on es nota la llarga mà d'en Hayao Miyazaki (el mateix de "El Viaje de Chihiro").

Visiteu "El Templo de Chan Poo" per més informació >>

L'Honorable Josep-Lluís Carod-Rovira

Ell, al principi, no volia dimitir per que entenia que no n'havia fet res de dolent, que com a molt va actuar incorrectament pensant que podria separar políticament la seva persona com a Secretari General de ERC del seu càrrec de Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.

No entenia per qué n'havia de dimitir per cercar la pau, però les pressions des de Madrid, d'un i altre cantó ideològic, semblen haver-li obligat a fer-ho. El President Maragall inicialment no va acceptar-li la dimissió, pensava que n'hi havia prou amb retallar-li atribucions al seu Conseller en Cap, però la pressió per part del PSOE li va fer acceptar.

Josep-Lluís Carod-Rovira, ara només Honorable Conseller sense cartera, va estar ingenu, però valent. Pasqual Maragall no va estar prou valent com per afirmar la seva suposada independència vers el PSOE i mantenir la seva decissió inicial. El PP ha estat mesquí, manipulador i hipòcrita, però això no és cap notícia. El PSOE també n'ha fet un trist espectacle de hipocresia, més trist encara que el del PP, per que no tenen prou collons com per pensar i mantenir un projecte propi per deixar de fer aquest lamentable seguidisme al PP en la lluita contra el terrorisme.

Afortunadament, tot i el terrabastall, Catalunya és un oasi on la opossició encapçalada per CiU, tot i els seus propis pecats, sap mantenir el seu lloc i les formes i ERC prén la iniciativa com la millor defensa: Josep-Lluís Carod-Rovira serà ara el meu candidat cara a les eleccions generals del 14 de Març

PD: Vilaweb n'ha endegat una iniciativa de suport oer Carod-Rovira, afegeix-te si vols:
http://www.vilaweb.com/especials/especial802916.html

Del que han dit d'en Carod

Entre mig de la artilleria mediàtica descarregada contra Josep-Lluís Carod-Rovira n'he trobat un grapadet de intervencion prou temperades i possitives de cara al, llavors encara, Conseller en Cap.

Com que hi estic d'acord amb el que diuen i vull fer-hi constància aquí us les poso:

Font: http://www.vilaweb.com
Cercar la pau no és cap delicte
mail obert
VICENT PARTAL. [e-mail] .

Darrerament no fa de bon veure citar Roger Garoudy. Però, si m'ho permeten, recuperaré un text a Le Monde de l'any 65. Hi escrivia sobre el diàleg, aleshores improbable, entre l'Església (amb majúscules) i el comunisme. I deia que les posicions extremes que hi havia entre les dues ideologies no només no exclouen el diàleg sinó que són la base per a qualsevol diàleg, la seva garantia: «le fonde».

A l'Estat espanyol, la política del PP en el tema basc i en el tema d'ETA ha desbarrat fins a anatemitzar el diàleg mateix. La barbaritat és enorme i les conseqüències, terribles. Arriba un punt que sembla més delicte parlar que matar (ahir Acebes semblava voler dir això). O que sembla que tant delicte és cercar vies per a la pau, qualssevol, com assassinar. Carod-Rovira, en aquest sentit i en aquest cas, mereix tot el suport. No només pel que ha fet. També per negar-se a creure que no hi ha cap possibilitat per al diàleg i per a la paraula, per negar-se a creure que no hi ha cap manera que les raons aconseguisquen fer callar les armes. Per apartar-se del cinisme regnant (o és que Aznar no va ordenar negociar amb ETA?) i per no deixar-se dur pel McCarthisme. I per fer quan ja està al govern el mateix que feia quan no hi estava. Si alguna cosa sobrava, només, era posar el càrrec a disposició del president Maragall. Carod no ha fet res malament i amb aquest gest sembla acceptar implícitament que s'ha equivocat.

Font: http://www.enoticies.com

Carod, tocat
A vegades fa la sensació que els d'Esquerra encara no saben que ara estan al govern en comptes de a l'oposició. I que des de l'oposició es poden fer coses que no es poden fer des del govern. Com reunir-se amb un dirigent d'ETA, posem per cas. Perquè no és el mateix trobar-se amb Mikel Antza que fer-ho amb Arnaldo Otegui, tot i que al PP barregin de seguida una cosa amb l'altra. El conseller en cap acaba de fer la traveta més gran a Rodríguez Zapatero des del cas Tamayo. I de pas un regal immerescut a Mariano Rajoy en la seva cursa cap a La Moncloa. Després ja poden anar fent documents sobre les "esquerres espanyoles". Amb portades com les de l'ABC, els votants socialistes d'Extremadura o de Vallecas -i alguns de l'Hospitalet- es passaran en bloc al PP. A més, Carod ha aconseguit de retruc debilitar-se políticament al si del tripartit. Com van afanyar-se a dir els socialistes: "La reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira amb responsables de l´organització terrorista ETA és un gravíssim error". I això que els va donar la presidència. Zapatero ho hauria de tenir en compte. Si plega Carod, també pot caure Maragall.

Carod
Així com no em vaig estalviar adjectius per parlar sobre la decisió de Carod de posar Espanya a presidir Catalunya, dic que pel que fa al tema de les converses amb ETA, estic amb Carod. Ara i sempre que faci la seva feina, que és treballar per Catalunya i servir-la amb lleialtat. De què s'ha de preocupar un conseller en cap, si no és que no matin els habitants dels seus país? Trobo que el PP i el PSOE (sucursals incloses) haurien de prendre nota de l'actitud i del camí de Carod en lloc d'insultar-lo tant. Que mirin ells de protegir les vides dels ciutadans del seu país tal com Carod intenta protegir les nostres. Trobo que Carod no hauria d'haver-se buscat aquests companys de viatge que ara ja demanen (Zapatero) la seva dimissió o diuen (Maragall) que aquestes converses han estat un gran i greu error. Carod ha fet molt ben fet de parlar amb ETA i farà molt bé de parlar-hi en el futur i encara millor d'aconseguir que realment no mati a Catalunya. En vista de les reaccions de poc nivell que ha hagut d'aguantar i que haurà d'aguantar en els propers dies, en nom de la meva família i de les altres persones que estimo aprofito per donar-li'n sincerament les gràcies.

L´error de Carod-Rovira
¿S´ha equivocat Carod-Rovira entrevistant-se amb la cúpula d´ETA? El fet mateix és discutible, altament polèmic i, sobretot, delicat. Fereix moltes sensibilitats. Es tracta d´un episodi fàcilment manipulable des de la lògica -sovint perversa- tant del PP com de la seva orquestra mediàtica. Deixa Zapataro i Maragall als peus dels caballs de la demagògia. Per no poca gent pot suposar la prova del nou que Aznar tenia raó quan acusava el Govern de Catalunya d´aventurerisme. D´aquest punt de vista, en efecte, Carod-Rovira no ha estat encertat, amb l´afegitó que sent conseller en cap no en va informar a Maragall ni a priori ni a posteriori. Carod-Rovira ha demostrat manca de maduresa política. ¿Tan trascendent i urgent era el contacte amb ETA? ¿No el podia ajornar? S´hauria desactivat així la instrumentalització malèvola que farà el PP fins el 14-M. ¿No va massa lluny ERC, posant els seus aliats contra les cordes? Tanmateix, tot això no justifica els atacs ultramontants llançats contra ell, com si fos una mena d´Al Capone. Dialogar amb criminals no és cap crim. Més encara quan allò que es preten és evitar més crims. Coses semblants las vaig dir ahir -a la tertúlia de Tele 5- davant de gairebé tres milions d´espectadors. Vaig polemitzar amb una col.lega afí al PP i vaig defensar la trajectòria global d´ERC. Ho he fet amb freqüència, incloent-hi a vegades CiU i PNB. Però ahir vaig dir també que l´error de Carod-Rovira -a qui Maragall, treient-li atribucions l´ha ensenyat targeta groga- era haver-se oblidat de la seva condició de conseller en cap. I avui m´en ratifico. Mentre, la tempesta augmenta, la tensió entre Ferraz i Nicaragua arriba a nivells sense precedents i Aznar i Rajoy es freguen les mans: Carod-Rovira podria regalar al PP altre esclatant majoria absoluta. Mas ha tornat a posar cava a la nevera. Un mes i escaig després d´haver-se constituit, no resulta exagerat aplicar al Govern català allò que va escriure Valle-Inclán en La Corte de los Milagros: "Aún no asamos y ya pringamos".

Nova condemna al diàleg

Van fer condemna pública de Julio Médem per demanar el diàleg amb ETA a la seva "La Pelota Vasca", diàleg per que ETA deixi de matar, no pas per donar'ls-hi la raó.

Ara fan el mateix amb Josep-Lluis Carod-Rovira per aprofitar la oportunitat que va tenir de tractar d'obrir una escletxa a la esperança cap a la ressolució pacífica del conflicte vasc.

N'he sentit declaracions de tots colors, d'en Carod i dels altres i dels altres però el que més em va sobtar ha estat aquesta tarda, quan Gemma Nierga n'ha trucat al Conseller en Cap en directe a "La Ventana", el seu programa a "La SER". La locutora n'ha insistit molt i força en la deslleitaltat cap el President de la Generalitat per haver-ne tingut contacte amb ETA sense dir-li i que si pensava en dimitir per tot aquest guirigai.

Em costa de creure que aquesta locutora, que amb tantes ganes s'hi afegeix en criminalitzar aquest intent de diàleg, sigui la mateixa que va sortir a "La Pelota Vasca" demanant judtament això: diàleg. Les imatges eren de la multitudinària manifestació en rebuig de l'assasinat del socialista català Ernest Lluc. Cal recordar també que ell n'era un fervent defensor del diàleg, per molt que signifiqui haver-ne d'arrufar el nas per que qui tens al devant sigui un assasí d'ETA.

Ja vaig dir el que penso del conflicte vasc arran de la película de Medem ("La pelota vasca" com a testimoni), de Josep-Lluís Carod-Rovira (La Honorable seducció d'en Carod) i del nou govern de la Generalitat, de ERC més concretament (Xarnego, catalanista i d'esquerra). No m'en desdic de res, n'opino el mateix fins a la última coma.

Podeu seguir la notícia a http://www.enoticies.com/, La SER >> i El Periódico >>.

"La pelota vasca" com a testimoni

"La piel contra la piedra" se subtitula, però més aviat li hauria posat "El muro de la vergüenza", ara m'explico.

Fa ja un bon grapat de setmanes que Julio Medem va estrenar aquest documental que, quasi immediatament, va despertar totes les fúries del dretamen espanyol fins al punt de aclaparar al director i, suposo, llur equip. Pel que parlaven uns i altres semblava que la cosa abava de veres fins al punt s'em va fer un deure moral anar-la a veure.

La he trobada forta, molt forta, on ens relata la tragèdia quotidiana que patim a Euskadi i a Espanya. Forta i maca, per que només de mirar els paissatges que emmarquen les entrevistes hom es comença a creure aquella llegenda que es diuen de que els vascos provenen directament d'Adam i Eva, essent les valls d'Euskadi ni mes ni menys que el Jardí de l'Edem. Maca i poètica per les metàfores que fa servir per il.lustrar-nos la situació actual: dos xais ben banyuts donant-se de cops de cap o unes competicions de soga-tira. Poètica i vergonyosa per la vergonya que ens fan sentir tots dos extrems.

És vergonyós i terrible que uns mafiosos es diguin "gudaris" (lluitadors per Euskadi), que els brètols que aquí es farien skins allà s'hi apunten al carro de la Kale Borroka i a més a més se n'aprofitin de la seva filiació per tenir atemorit a tot el seu voltant, que no puguis parlar lliurement per por de convertir-te en objectiu dels violents. És una vergonya i una tregèdia col.lectiva que encara tinguem gent que hagi de morir per les seves idees, que els de ETA ta fotin una bomba pel fet de que ells et considerin espanyolista.

Però és encara més vergonyós el que els nostres governants, i parlo principalment dels del PP, no vulguin més solució de la desaparició de les idees. És cert que qui la fa la paga, si mates o ajudes a que matin hi ha la llei que et castiga. S'ha de perseguir al criminal, però no es poden tancar els ulls a lo evident. La violència de ETA no va nèixer de l'àire per caprici, el 10% de votants de HB no ho fan per que siguin intrínsecament malignes ni ho deixaran de votar HB per la il.lgalització del partit. Cal parlar, senyors, CAL PARLAR.

Van acusar a Medem, una de les acusacions més moderadetes, de que la seva película estava esviaxada cap al cantó nacionalista. I és cert que no arriva a ser 100% neutral, però no pas per culpa d'ell, sino per culpa de qui radicalitza les postures i condemna el mateix concepte de diàleg. "La pelota vasca" és un film dedicat en un 100% al diàleg, el PP satanitza el diàleg ergo Julio Medem està en contra del PP, i com el PP s'hi ha erigit en el defensor únic i autèntic de les víctimes del terrorisme, de la pau i de la seguretat, el PP converteix a Julio Medem en algú a qui condemnar al costat dels assasins de ETA.

No, Jose Mari, no. Si jo, o qualsevol, pensa i recapacita, i dona la punyetera casualitat de que no penso EXACTAMENT lo mateix que tú no vor que siguem enemics. Si dona la punyetera casualitat de que a algú li dona per defensar les mateixes idees que jo tinc amb violència i assasinats NO vol dir que jo recolzi l'assasí.

But I digress...

Tal com deia, veure "La pelota vasca" hauria de ser un deure moral per tot demócrata. Sortireu, probablement, pensant el mateix que penséssiu abans d'entrar a la sala, però tindreu molta més informació que abans. Informació de tota la gent implicada que ha volgut parlar, no pas d'ambdós bàndols, sinò de tot el VENTALL d'opinions i postures que hi ha.

Visiteu la web oficial http://www.lapelotavasca.net i la de Elkarri, un moviment social pel diàleg, just lo que es demana a la película.

Embolic de carreteres:

Posem que surto per la Diagonal des de Barcelona i al mapa diu que n'he de tirar per la A2... per on collons tiro?

Fa 3 anys la Generalitat ja va canviar els noms de les carreteres, ja va ser prou polèmica, molta gent s'hi va despistar i encara molt li diem "A18" a la "C53". Però almenys la Generalitat de CiU va publicar mig milió d'exemplars (que són 500000) d'un nou mapa amb la nova nomenglatura de les carreteres.

Doncs ara Fomento canvia la senyalització de les carreteres, amb tranquilitat, deixant-lo a mig fer, amb carreteres que barrejen cartells nous i antics i sense fer CAP campanya de informació. Fa uns anys no volien canviar els indicadors de carretera per anar cap a Lleida o Girona per que si els turistes no veien els "Lérida" y "Gerona" de sempre es farien un embolic.

És un de tants exemples que fan de mal comparar, on donen ganes de demanar la transferència de competència total en carreteres, en aquest cas, i no pas per afany de poder, sinò per pura necessitat de que les coses es facin com cal. O al menys no fer el puto ridícul.

Mei al gust

Aquesta foto la afegeixo una mica per que ella no agafi enveja. Que la meva gateta Mei també rep els seus mimos. O:)

Tendre Totoro

Aquesta foto me l'han envejat i tot.

Sembla increible la carona de plaer que hom pot provocar només gratant una mica la panxolina O:)

Gent que m'agrada

Gairebé robant-li la idea a Jordi González, on entrevista al seu programa (Diagonal, a RAC1) gent que li agrada i admira. Generalment son artistes i/o gent famosa, però dels famosos de debó, que s'ho curren per tenir un nom.

Des del primer moment que m'hi va entrar la falera de fer-me un Blog m'hi he anat trobant amb blogs d'altre gent llur contingut es, de vegades, només interessant, i , d'altres, petites joies literàries. Ja els podeu anar mirant des dels meus enllaços, però poc a poc podreu llegir aquí el comentari que cadascú es mereix.

Good bye, Lenin!

Director: Wolfgang Becker.
Alemanya. 2003. 121’.

L'Àlex es un jove un pèl passota ficat al ben mig de la guerra freda. Viu amb mare i germana al Berlín Oriental, quan de Berlins n'hi havia dos, tants com alemànies o blocs al món. Àlex, però, està força més preocupat per la salut de la seva mare que no pas per com gira el món. No pot permetre que ella, devota comunista, se n'assabenti de la caiguda del Mur de Berlín i de la invalidació de tot en el que ella havia cregut sempre. L'Àlex, doncs, fa mans i mànigues per fer-li creure que res d'allò va passar al llarg dels seus 8 mesos de coma.

És una comèdia agredolça, però per sobre de tot es una història d'amor. L'amor del fill per la mare fins al punt de sacrificar tota la seva vida per tal de protegir-la del món que la envolta, amor de la mare pels seus fills, pel seu marit absent per molt que ella no ho reconegui, amor per un ideal comunista on els ideals anaven de veres.

Sí que fa riure, és una comèdia, però fa molt de pensar. Em fa pensar que fa com uns quinze anys que ens van tornar el món de l'inrevés, quan van transformar la Guerra Freda d'un perill mortal en un anacronisme ficat als llibres d'història. Diuen que hi van perdre els rojos, però mes aviat crec que tots hi vam perdre una mica. Vam perdre un referent, una alternativa a un món que no acava de funcionar del tot i que, sense un rival clar, s'ens ha tornat un fatxenda.

No enyoro pas la Guerra Freda en sí de la mateixa manera que la mare de l'Àlex era prou capaç de reconèixer les injustícies al seu voltant, provocades molt sovint per aquells que deien seguir els seus mateixos ideals.

Aneu-li a veure-la. Us farà pensar, riure i somriure.

També podeu saltar a la seva web oficial http://www.good-bye-lenin.de, traduïda de l'alemany a l'anglés gràcies al babelfish.

Sitges 2003: Suicide Club

Director: Shion Sono.
Japó. 2003. 99’.

"¿Están locos estos nipones? Po zí."

Els suicidis en masa que ens presenten a aquesta cinta em resulten com una mena de metàfora del desarrelament i manca d'objectius que que sembla patir gran part de la joventut japonesa. Tot això afegit a una trama de conspiracions centrada en un grup musical del tot impensable a casa nostra però de total actualitat a orient. Un món on cada setmana es crea i es destrueix les "Spice Girls" del moment i els adolescents, al menys els de la película, es suiciden per pur avorriment. O no.