El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.
Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.
La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre. Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.
Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?
Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presidencia@esquerra.org
La repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, don han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria dedat.
Nhi ha prou danalitzar-ho des de la perspectiva espanyola per comprendre fins a quin punt lagressió que hem patit era inevitable. Cal tenir en compte que si la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) hagués reconegut la selecció catalana com a membre de ple dret, Catalunya hauria experimentat un dels avenços més espectaculars en el procés de recuperació dels seus drets nacionals. Costa de creure, és cert, que el reconeixement duna simple federació esportiva constitueixi una fita més gran que lexercici del poder en matèria de sanitat, ensenyament, cultura, policia pròpia, etc. Però fa més la simbologia de lesport en noranta minuts que un ministeri de turisme en vint anys; especialment en un marc competencial com el nostre, molt per sota del poder real duna nació de ple dret. No hem doblidar que la configuració de lEstat espanyol en comunitats autònomes no és fruit duna evolució política, sinó de la necessitat dadaptació daquest Estat a una realitat que no comprèn. És, doncs, per frenar la personalitat jurídica de les nacions catalana i basca que sarticula lanomenat Estat de les Autonomies. I és també amb aquesta intenció que Espanya transigeix en la diferenciació entre nacionalitats i regions. Ho demostra la progressiva equiparació actual entre regions i nacionalitats. Si el terme nacionalitat serveix per amagar la nació (Països Catalans i Euskal Herria), el terme solidaritat amaga lespoli i la subordinació del poble català a lordre hegemònic espanyol. No debades la cerrazón ja nhe parlat en alguns llibres- és un dels trets més significatius de la identitat española.
Les pressions dEspanya al més alt nivell per impedir el reconeixement internacional de Catalunya en làmbit esportiu són fruit daquesta cerrazón. Per això no té cap importància que el patinatge, en comparació al futbol, sigui un esport minoritari. Del que es tracta és devitar la jurisprudència davant les peticions de reconeixement que seguiran a la de Fresno.
Són paraules de José Luis Rodríguez Zapatero: Lescenari en què Catalunya i Espanya es confrontin no es donarà mai, ja que la selecció espanyola és qui representa lEstat espanyol en les competicions internacionals. Per designi diví, es va oblidar de dir. Però, contràriament al que sembla, no és per por a la humiliació esportiva que una potència mundial en patinatge com Catalunya pugui infligir-li, sinó pels efectes psicològics que aquesta confrontació i consegüent derrota- tindria en el terreny simbòlic. I és que el dia en què es produeixi aquest fet, especialment en esports majoritaris, la relació entre Catalunya i Espanya no tornarà a ser mai més la mateixa. Aquí radica lautèntic terror dEspanya: en linflux que sens dubte exercirà la simbologia esportiva en lautoestima nacional dels catalans. Espanya, com Estat que és, coneix molt bé aquesta simbologia perquè sen serveix per reforçar la seva pròpia cohesió nacional; és sobre ella que sustenta lesperpèntic precepte de la sagrada unitat. Per això no està disposada a permetre la cohesió de catalans i bascos, perquè és incompatible amb la seva. Sap que no és el mateix escoltar lhimne nacional en actes dordre intern que fer-ho en altres latituds davant el silenci respectuós de milers de persones. També sap que no és el mateix veure onejar la senyera en un càmping de Torredembarra que veure-la representant Catalunya com a membre de ple dret en un esdeveniment internacional. Les preses de conciència ja tenen aquestes coses. Per fi Catalunya sadona que el paper que ha jugat fins ara en les competicions esportives és exactament el mateix que el dels gossets en les exhibicions canines: qui fa lesforç és el gosset, però qui semporta el premi sempre és lamo.
Fresno podia haver acabat amb aquesta injustícia secular. Ara caldrà esperar una mica més. Però quan arribi el moment, lambigüitat nacional basada en els sentiments Jo em sento català i espanyol alhora-, destinada a perpetuar la subordinació catalana al marc polític espanyol, ja no serà possible, atès que esport i sentimients van indefectiblement units. Qui de nosaltres pot observar una confrontació de Catalunya amb Espanya amb la mateixa indiferència que si es tratés dun partit entre Grècia i Malta? Tard o dhora hem descollir, i allò que escollim és el que som.
Víctor Alexandre. (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya del diari AVUI, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Premi Recull de periodisme, 1996, també ha presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i és autor de diverses obres de ficció escrites per a la ràdio. Des del 1990 és una de les veus més carismàtiques de Televisió de Catalunya com a narrador de documentals sobre la natura. És autor dels llibres Jo no sóc espanyol (1999) (8 edicions i 25.000 exemplars venuts, i traduït recentment a lespanyol), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), amb Joel Joan, i ha participat en el llibre col·lectiu Lautoestima dels catalans (2003). L'any passat també va escriure Senyor President: carta oberta (2003), una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans. Aquest any ha presentat el llibre El Cas Carod (2004).
El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.
Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.
La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre. Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.
Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?
Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presidencia@esquerra.org
Resoldre l'encaix de Catalunya i de les altres nacionalitats històriques en l'Estat suposa reconèixer de forma plena la voluntat d'aquestes comunitats amb consciència de ser-ho
jordi Porta President d'Òmnium Cultural
Un dels temes que Franco va voler eliminar manu militari amb dictadura política durant 40 anys, i que la Constitució del 1978 va voler resoldre sense ruptura explícita amb el règim anterior, va ser la qüestió de l'encaix de les nacionalitats en un Estat de "nova planta". En realitat, es tractava de legitimar democràticament la nova situació donant autonomia a les nacionalitats anomenades "històriques": Euskadi, Catalunya i, en menor grau, Galícia, que havien tingut una llarga història d'afirmació nacional i de voluntat d'autogovern.
AQUESTS PAÏSOS havien deixat una estela de persones que havien lluitat per aquesta causa durant el règim franquista, i que fins i tot havien donat la vida. Persones que anaven, en el cas de Catalunya, des del president Lluís Companys fins al democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Catalunya, a més a més, havia mantingut la continuïtat de la institució que encarnava el seu autogovern, la Generalitat, a través dels presidents que van substituir Companys, primer el president Josep Irla i després el president Josep Tarradellas. Els redactors de la Constitució van voler resoldre la qüestió amb la generalització del règim autonòmic i establint una distinció entre nacionalitats i regions sense precisar quines tenien aquesta condició ni les conseqüències realment polítiques que se'n derivaven. Era una manera de rebaixar les resistències a la resta d'Espanya davant el que es podia interpretar com una fractura de l'Estat, i també esdevenia una coartada de cara a les nacionalitats, que d'aquesta manera haurien de limitar les seves aspiracions, és a dir, les haurien de compartir a la pràctica amb 17 entitats territorials més. Recordo a començaments de la dècada dels 80 una reunió que va tenir lloc a El Escorial amb representants de la societat civil castellana del moment en què uns residents a Castella-la Manxa em comentaven: "Nosaltres no volíem ni havíem reclamat mai l'autonomia però ja que ens l'han donada mirarem de fer-la servir". Amb la perspectiva dels anys s'ha de dir clarament que aquest sistema ha generat un efecte pervers: creure que les col.lectivitats que volen més autonomia són més importants que les altres i això ha provocat que les regions que no l'havien demanat mai creguessin que la necessitaven quan la seva consciència i realitat nacional espanyola estava ben establerta des de feia segles. En tot cas, si els havien dit que eren una autonomia, mirarien d'aprofitar la descentralització administrativa concedida amb l'objectiu de donar més eficiència i proximitat a la gestió pública. Però en el curs dels anys d'aquesta aplicació de la política autonòmica s'ha anat donant el fet que, quan Catalunya reclamava alguna competència, de seguida apareixien altres comunitats autònomes que d'una forma infantil deien: "¡I jo també!"
PER AIXÒ cal recordar, una vegada més, que un dret no és un privilegi. Que una col.lectivitat nacional aspiri a exercir els seus drets no vol dir que sigui millor o pitjor que altres col.lectivitats que no tenen assumida aquesta realitat ni en senten la necessitat de fer-ho, fonamentalment perquè tenen la consciència de ser una regió d'una altra nacionalitat. Del que es tracta, simplement, és que la nacionalitat sigui reconeguda com el que és, i això --com ja s'ha dit--, és l'exercici d'un dret, no és mai un privilegi. Es tracta del reconeixement d'allò que la història i la cultura han sedimentat creant una consciència nacional pròpia que exigeix les conseqüències polítiques corresponents. I no es tracta d'una qüestió merament nominalista. Arran del rebombori que van originar unes declaracions de l'expresident Jordi Pujol fetes fa uns quants mesos al dir que Catalunya no era Conca, ja va ser necessari insistir en el fet que l'existència d'una diferència no era la constatació d'una superioritat, ni la consagració d'una desigualtat. Una regió pot ser més rica, més potent, més envejable que una nacionalitat. Califòrnia és més important que Catalunya, però no té les seves aspiracions d'autogovern. I això no treu ni posa res. Simplement constata una diferència respecte a la consciència nacional dels seus habitants. Recentment, l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ho ha dit d'una altra manera: "Es tracta de dissenyar les regles del joc excloent qualsevol privilegi, no d'esborrar les distincions realment existents per tal que quedi clar que no hi ha privilegis". Aquesta és una batalla que, més enllà de les negociacions que els partits polítics hauran de portar a terme per a l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, requerirà un esforç --una vegada més-- de pedagogia política a través dels mitjans de comunicació d'abast estatal per tal de situar al seu lloc les legítimes aspiracions de cadascuna de les realitats territorials.
Entre els rumors diversos que, aquestes darreres setmanes, han farcit el discurs d'alguns mitjans de comunicació, certs partits i determinats polítics -al costat de mentides, insults i grolleries-, n'hi ha alguns, si més no un parell, de ben singulars. Es tracta d'afirmacions que, escampades amb l'afany de fer mal personalment i perjudicar políticament, s'han anat fent grosses talment una bola de neu. I, un cop dita la mentida, posada en circulació la falsedat, repetit l'engany una vegada i una altra als quatre vents, feina rai per desmentir-ho, ja que segur que més d'un dubte deu haaver deixat entre la gent. Segons aquests cappares de la veracitat, l'objectivitat i la neutralitat informativa -algun dia, per cert, potser haurem de referir-nos al penosíssim paper de certs mitjans de comunicació espanyols i, és un dir, catalans-, resultaria que un servidor de vostès hauria estat tota la vida amagant dos grans secrets inconfessables. Primer secret: es veu que jo hauria nascut i que hauria passat la meva infantesa fora de Catalunya. Segon secret: sembla que no em dic Carod-Rovira, sinó Pérez i, doncs, en algun moment del meu itinerari personal m'hauria canviat el cognom... Anem a pams. Mentre no es demostri el contrari, Cambrils, el meu poble, encara és Catalunya, tot i que, alguns dies d'agost, no sigui fàcil de detectar-ho. Però, en el cas hipotètic que jo hagués nascut fora de Catalunya -que no ho he fet-, tampoc no hauria de passar res. Suposo, vaja. O és que representa algun problema el fet d'haver nascut fora de Catalunya? Si així fos, els que han engegat la màquina de la mentida, malèvolament, sí que tindrien un problema i greu, no pas amb mi, ni tan sols amb una part dels catalans i catalanes d'avui, sinó amb la majoria de la humanitat, ja que està científicament demostrat que gairebé tots els éssers humans, llevat d'uns pocs milions de persones, comptats amb els dits d'una mà, han nascut, precisament, fora de Catalunya. Aquesta primera mentida, d'un alt nivell intel·lectual, com pot veure's, anava acompanyada de l'expressió charnego arrepentido, referida a mi. Dedueixo que, això de charnego, amb tota la dosi làctia negativa que els usuaris del mot hi esmercen, es deu referir a la meva circumstància personal de ser fill d'un aragonès de Saragossa, castellanoparlant, i d'una catalana de Cambrils, catalanoparlant. Doncs, mira, ves, si això em converteix en xarnego, sóc xarnego, sí. I amb el cap ben alt. Estic content d'haver tingut el pare i la mare que he tingut, i amb molta honra. Però no em penedeixo de res. I per què hauria de fer-ho? Qui renuncia als seus orígens, qui en renega, no és de fiar. I jo no hi he renunciat mai, ni penso renegar-ne. Sóc de poble, de classes populars i fill de la barreja. I assumeixo la meva identitat, amb tota naturalitat, sense complexos, perquè no en tinc ni en vull tenir d'altra. O és que el fet que el meu pare no fos català m'impedeix a mi de ser-ho? No podré ser-ho mai, del tot? No ho seran els meus fills, perquè el pare del seu pare no n'era? Ufff, sort que els nacionalistes espanyols asseguren que no són ètnics, perquè si arriben a ser-ho... Jo sóc català, nacionalment català, i només català -que ser-ho només no és poca cosa, en aquests temps que corren-, perquè sí, perquè vull, perquè sóc jo qui ha triat, conscientment, de ser català. I punt. I no pas punt i a part, o punts suspensius, o punt i coma, sinó punt final. L'altra falsedat, la que ha aconseguit més èxit en l'extensió de la mentida a tall de conversa xafardera, és aquella que afirma que jo no em dic Carod-Rovira, sinó que, en realitat, el meu cognom autèntic és Pérez. Si el meu pare es deia Carod i la meva mare es diu Rovira, no cal ser un Einstein de l'antroponímia per deduir que els meus cognoms són els que em corresponen. En tot cas, si algun aclariment s'ha de fer és en relació al guionet que els enllaça tots dos. D'on ve? Molt senzill: de l'impacte que em va fer, als 13 anys, la lectura dels poemes de B. Rosselló-Pòrcel. Unir els meus llinatges amb un guionet, fent-ne un de sol, va ser el modest homenatge d'admiració d'un adolescent cap al gran poeta mallorquí que havia fet el mateix amb el seus. Esclar que, posats a dir, també hi ha alguna veu nostrada que em discuteix el Rovira matern, amb el pretext que me'l vaig adjudicar, amb tota impunitat, per la via matrimonial, un cop casat amb una neboda-néta d'Antoni Rovira i Virgili, suposo que després d'una operació estratègica, meticulosament preparada i executada, al llarg dels anys. Ufff, amb compatriotes així, no em cal inventar-me enemics exteriors... Però, dit això, tornem al Pérez. Que passa res amb els Pérez? Que tenen algun problema amb els Pérez? I amb els Âlvarez, els Fernàndez, els Gonzàlez, els Gómez, els Gutiérrez, els Hernàndez, els Lainez, els Lòpez, els Martínez, els Ramírez, els Rodríguez, els Sàez, els Sànchez, els Suàrez, els Vàzquez i tots els cognoms possibles acabats en ez? Doncs sí que passa, i molt. Sí que hi tenen un problema. I gros! I és que cada vegada hi ha més gent que es diu Pérez, i Garcia, i Del Río, i Abad, i Bartolomé, i Maestro, i Delgado de Torres, i Céspedes, i Castro, i Martín, i Valero, que s'estima Catalunya, la reconeix com el seu país, s'hi identifica plenament i també el vol lliure. Com tants Andreu, Garriga, Ferrer, Cerdà, Pujolràs, Pladevall, Puigdellívol, Salat o Xirinacs. Ni dir-se Pérez, doncs, és sinònim d'hispanitat ideològica, ni anomenar-se Milans del Bosch n'és de catalanitat política, precisament. Gonzàlez Alba va morir el 6 d'octubre del 1934, defensant l'Estat català proclamat per Companys, mentre molts cognoms nostrats, de noble estirp, van passar-se amb armes i bagatges al franquisme. O sigui que... O sigui que, com es dedueix de les mentides esmentades fins ara, certa visió espanyola de la nacionalitat és ètnica, rabiosament ètnica, exclusivament ètnica. Així, segons aquest criteri basat en la puresa de sang, ningú que no hagi nascut a Catalunya o bé que, havent-ho fet, es digui Pérez, resulta que no pot ser català. I si és fill, en tot o en part, de família no catalana, aleshores tampoc no pot ser català. Això sí que és nacionalisme excloent i del més radical! No cal dir com aquest model tronat de país, xenòfob, etnicista, racista, no té res a veure amb el nostre. El model català té el país com a punt d'arribada, és un projecte nacional civil, democràtic, integrador, que es basa en la lliure voluntat de les persones de ser catalans i no pas, contràriament, en els seus orígens, els seus cognoms o a llengua que parlen en la intimitat. Si així fos, s'esdevindria que J.M. Aznar, com que parla català en la intimitat, també seria català i ja es deuen fer càrrec que el país no està per segons quina mena de bromes de mal gust... En fi, l'ascens electoral d'ERC, general a tot arreu, ha estat molt significatiu, en particular, en els barris obrers i en les poblacions on es concentra bona part de la població originària de fora de Catalunya. Ha estat una manera de reforçar el nostre valor col·lectiu més important: la unitat civil del poble de Catalunya, amb un projecte de país integrador i modern, capaç d'unir la idea de sobirania nacional amb la del benestar material i la qualitat de vida democràtica. Tal com han anat -i com van- les coses, la Catalunya més lliure, més culta i més justa és més a prop que mai. I la farem entre tots, al marge dels nostres orígens. Per això preocupen els Pérez. I, feliçment, cada vegada n'hi ha més. Cada cop en som més.
Josep-Lluís Carod-Rovira. Secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) carod@esquerra.org
S'estan començant a dir masses coses del que va passar el dissabte 13-03-2004.
Jo, com que tenia MOLT clar el meu vot i no necessitava reflexionar res, vaig anar amb la meva xicota a veure de nou "El Retorno del Rey". Just abans d'entrar, cap a les vuit de la tarda, em va arrivar un sms. Aquest, però, em deia d'anar a votar, res d'anar a cap mani.
Així doncs m'ho vaig trobar tot fet. Ja en dia de eleccions vaig estar atent i nerviós fins que no vaig comprovar que, afortunadament, tothom votava sense cap lio.
Ja vaig sentir el mateix diumenge que el PP s'hi estava plantejant d'aplaçar les eleccions. Això m'ho crec. Era un tema que surava a l'ambient: que no estàvem potser en condicions de votar res amb la tragèdia de Madrid tant propera. I així ho diu la consellera d'interior de la Generalitat de Catalunya (>>). No m'extranya gens i, per altra part, me n'alegro de que al final hi votéssim, no només pel resultat. Retardar-les sí que n'hauria estat deixar als terroristes que ens controlessin la vida.
Hi ha però, una versió més exagerada d'aquest tema. No només el PP volia aplaçar les eleccions, sinò que a mes a mes, com que la població s'hi estava revoltant (les manis devant les seves seus), volien declarar l'estat d'excepció i treure policies i militars al carrer per dissoldre a tant de rojo que hi havia pels carrers. Això, doncs, seria un cop d'estat.
Això, sinzerament, no m'ho crec. O no m'ho vull creure. Entenc que els del PP s'hi espantessin veient la gent al carrer, però ja saps que qui no vulgui pols millor que no vagi a l'era. I la veritat es que un cop d'estat ja era l'unic que els faltava per acavar de definir-se com un govern dictatorial (que no ho era, pero feia moooooolta pudor).
De totes maneres, no m'ho crec i gent com almodóvar (>>) faria bé de investigar-ho una mica abans de creure-s'ho.
El Partit Popular ha perdut les eleccions. Però no ha perdut ni tan sols un milió dels vots que tenia fa quatre anys i que aleshores van servir per donar-li la majoria absoluta. No ha estat, doncs, una deserció multitudinària dels electors allò que ha possibilitat la victòria de lesquerra. Ha estat, contràriament, una mobilització sense precedents del vot contra el PP, molt probablement esperonat fins al límit després de limmoral espectacle ofert arran dels atemptats de l11-M. Al Principat el PP ha perdut 150.000 vots, al País Valencià 40.000 i a les Illes poc més dun miler. A la resta de lestat sols a Euskadi i a Andalusia trobem un enfonsament significatiu dels populars. I hi ha un resultat molt especial i molt significatiu: a la ciutat de Madrid, malgrat tot això que ha passat, el PP guanya les eleccions i solament perd 89.000 vots. Si els electors del PP shan mantingut fidels al partit dAznar, és una notícia molt preocupant. Ho ha compensat clarament una mobilització enorme de les forces desquerra, que ha capitalitzat sobretot el PSOE, clarament afavorit pel vot útil. Però els socialistes no haurien doblidar que tot indica que molta gent els ha votats, simplement, perquè era la millor manera de fer fora del govern el Partit Popular.
2) La pluralitat sen ressent
Aquesta concentració del vot útil de lesquerra al PSOE ha tingut algunes conseqüències preocupants. Espanya va pel camí dun bipartidisme perfecte, alhora que les altres nacions presenten una pluralitat cada vegada més consistent. I això del bipartidisme espanyol no és bo. La lliçó catalana és precisament que lexistència dun sistema plural de partits enriqueix la democràcia i dificulta els comportaments autoritaris que hem vist al PP, però que també vam veure fa anys al PSOE. A Astúries, Cantàbria, la Rioja, Castella-Lleó, Castella la Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia sols hi ha diputats de dos partits. També a les Illes, encara que Progressistes haja fet un paper excel·lent amb el 9% dels vots. Qui més ha pagat latac a la pluralitat és Esquerra Unida, que obté els pitjors resultats de la història: sols obté dos diputats a Madrid i tres als Països Catalans, en coalicions amb unes altres forces desquerra i nacionalistes: dos al Principat amb Iniciativa i un al País Valencià amb lEntesa. És un resultat preocupant i immerescut, vistos els esforços i la feina d'aquesta coalició. I resulta especialment dur al País Basc, on Ezker Batua és al govern i ha contribuït de manera molt lleial a mantenir lestabilitat. Quant als grups nacionalistes, en total formen 30 diputats; de fet, són la tercera força estatal sense discussió. Al Principat, el resultat dERC és absolutament espectacular. Supera en nombre de vots el de les eleccions catalanes i, per tant, obté una aprovació clara de la seua aposta pel tripartit. Josep-Lluís Carod-Rovira, a més, veu reforçat d'una manera contundent el lideratge després de latac despietat que ha hagut daguantar. El resultat de CiU és segurament decebedor per als simpatitzants, però no gens dolent. La coalició centrista shavia trobat enganxada en la dinàmica entre el PP i ERC i, malgrat això, sols ha perdut uns 50.000 vots. En aquesta perspectiva els 454.000 vots que guanya Esquerra prenen una dimensió molt important, perquè no són vots robats a CiU. Iniciativa també obté un bon resultat, més ressaltat encara per la desfeta dEsquerra Unida a lestat espanyol. A la resta del país la sensació és més aviat de tristesa. La coalició Progressistes de les Illes Balears va començar la nit amb lesperança que les enquestes li donarien una diputada i al final sha quedat sense. Al País Valencià la suma dels vots del Bloc i Esquerra Republicana no arriba a la xifra que va obtenir el Bloc fa quatre anys, una prova evident de la força abassegadora del vot útil, que tanmateix lEntesa ha pogut resistir malgrat la pèrdua de vots respecte de fa quatre anys. A Euskal Herria laparició dun diputat de Nafarroa Bai és una notícia excel·lent, vista la persecució que el PP porta a terme contra la cultura basca en aquell territori, i cal constatar el creixement de vot del PNB, encara que en part sembla que provinga dEA. A lAragó cal subratllar la revalidació de lescó de José Antonio Labordeta per la Chunta. Segurament que Labordeta és avui el diputat que té més simpaties fora del seu propi partit. Amb raó. Tota aquesta riquesa i pluralitat, a la qual s'han de sumar els diputats del Bloque gallec, fa encara més evident el panorama en blanc-i-negre que viu Espanya.
3) Cal un altre estil de governar
La conseqüència de tot plegat és que ara ens trobem en un moment clarament històric. El PP ha tancat un cicle endut per la violència propiciada pel seu comportament. Però ha perdut menys dun milió de vots, i això és molt significatiu. Ni en les actuals circumstàncies, les més dures que es podien imaginar, no ha perdut el suport fidel de lelectorat. Caldrà prendren nota. Ara el PSOE ha de decidir com vol governar. Hi ha qüestions que són una bandera clara i sobre les quals haurà de prendre posicions inequívoques: la paralització immediata del Pla Hidrològic, la tornada de les tropes destinades a lIrac, la recuperació dels papers de Salamanca, el suport al nou estatut que aprovarà el Parlament de Catalunya, el respecte a la unitat de la llengua catalana, la recuperació dun clima de diàleg amb el govern basc, el retorn a les posicions europees en política internacional i la ruptura de laliança amb la política de Bush. No té poca faena José Luís Rodríguez Zapatero. El líder dels socialistes ha de ser conscient de com ha arribat al poder i no ha de decebre els tres milions de vots nous que lhan portat on és ara, no perquè continue les polítiques del PP, sinó perquè canvie de política. Ara cal un tomb radical, no sols de sigles de partit, sinó sobretot de cultura política. Ara és l'hora de posar fi a les crispacions, les manipulacions, les mentides, les amenaces a les llibertats civils, el tancament de diaris, les tortures, la prepotència, el menyspreu als opositors, tot allò que ens ha encès tant durant aquests darrers vuit anys, i de manera molt especial aquests quatre darrers. No tirem aigua al vi. Avui no és el millor dia per a fer-ho, és veritat. Però sí que és el moment de recordar el PSOE dels GAL, el PSOE de l'enduriment de les lleis, el PSOE de Corcuera, el PSOE dels desfalcs econòmics, el PSOE que al País Valencià menystenia la llengua catalana i no feia res per impedir-ne el trossejament. Aquest PSOE no pot tornar; no ha de tornar. Rodríguez Zapatero i la seua gent mereixen avui un vot de confiança clar de tots nosaltres. El tenen. Però ha de ser un vot de confiança previngut. La millor garantia d'un canvi real de cultura és l'esquerra plural i és un paper fort de CiU i PNB com a forces centristes i representatives d'una part molt important d'Euskadi i de Catalunya. Ara necessitem calma, serenor, consens per a recuperar-nos de l'odi sembrat pel Partit Popular. I és per això que el PSOE ha de comptar ara amb les altres forces democràtiques. Tant de bo que ETA hi contribuesca eixamplant la treva oferta al Principat a l'estat espanyol o anunciant que es dissol. Vicent Partal (http://www.vilaweb.com/)
La desfeta del Partit Popular en les eleccions del 14-M és la conseqüència d'un empatx produït en els darrers dies d'una campanya electoral que va començar crispada i va acabar intoxicada. Ha estat un empatx d'autoconfiança, que ha posat punt i final a vuit anys d'un govern de la dreta més dura, que ha anat traient la bèstia que porta a dins d'una forma gradual però inexorable. Fa pocs dies semblaven inevitables quatre anys més del mateix xarop contra la democràcia i la intel·ligència de les persones que és la política del PP, però amb un embolcall diferent. Abans tenia bigoti i ara barba.
Com han estat aquests vuit anys de govern PP? Un engany. Primer van ser mentides innocents, que feien certa gràcia. "Hablo catalán en la intimidad", deia Aznar. Però les bromes van ser cada vegada de més mal gust, a l'estil del Plan Hidrológico Nacional, que volia destrossar la meravella natural ! que són les Terres de l'Ebre per regar camps de golf i portar aigua a urbanitzacions de luxe de la València zaplaniana.
Ens havia dit que acabaria amb el terrorisme i hem arribat al punt i final de l'Era Aznar amb el pitjor atemptat de la història d'Europa. No només això, sinó que s'ha instrumentalitzat el terrorisme d'una forma repugnant, amb l'objectiu de treure rendiment electoral d'una confusió teledirigida des de l'equip de campanya de Rajoy i la inestimable col·laboració d'Urdaci, Matias Prats, Jiménez Losantos i molts altres impostors del periodisme. El control sobre els mitjans de comunicació ha estat una obsessió pel PP i ha arribat a límits insospitats.
El PP sempre ha tret pit parlant de la bona marxa de l'economia espanyola durant la seva etapa de govern. L'executiu d'Aznar ha aprofitat un moment de bonança econòmica mundial, que ja es començava a notar en el final de l'etapa socialista. Potser el darrer ministre d'Economia socialista, Pedro Solbe! s, té alguna responsabilitat d'aquest suposat èxit econòmic. No oblidem que l'Estat espanyol ha rebut molts diners procedents d'Alemanya via Unió Europea. Quin cinisme Aznar i Rato quan critiquen Alemanya per superar el límit de l'endeutament públic marcat per la UE!
La unitat d'Espanya ha estat l'altra gran eix de l'ideari aznarista. Ha tornat aquella España única i els nacionalismes basc i català han estat demonitzats. Jo crec en l'alternança dels partits en el govern i considero que ha estat positiu per al PSOE estar vuit anys a l'oposició en un procés de regeneració que ens ha costat el càstig exagerat d'una majoria absoluta del PP. Ara, amb Zapatero al capdavant, el socialisme espanyol té una segona oportunitat. L'hauran d'aprofitar i no decebre tants ciutadans que han confiat en ells i els que els donem un crèdit que no és il·limitat.
En quatre anys de majoria absoluta, el PP s'ha enfrontat a nombrosos sectors socials L'estil de l''ordeno i mano', juntament amb les mentides de la guerra de l'Iraq i l'11-M, expliquen en gran mesura la derrota
E. H. / M. S. MADRID
Pilotats per José María Aznar, presa de l'arrogància a l'aconseguir la majoria absoluta, Govern i PP han perdut el favor de l'electorat. Aquestes són les 10 claus que expliquen la derrota de Mariano Rajoy.
Ángel Acebes Ministre de l'Interior Falsa autoria de la massacre de Madrid
La matança de l'11-M va acabar de rematar un Govern més preocupat per no perdre les eleccions que per traslladar tota la informació a la ciutadania. El PP va utilitzar la lluita antiterrorista com a arma llancívola contra el PSOE, sobretot després de divulgar-se l'entrevista amb ETA de Josep-Lluís Carod-Rovira, aliat dels socialistes catalans. Aquest ús electoral del terrorisme va motivar la paradoxa següent: la massacre de Madrid beneficiava el PP a les urnes si la culpable era ETA, però el perjudicava si era obra del terrorisme islàmic i, per tant, conseqüència del suport del Govern central a la guerra de l'Iraq. Per això Aznar i el seu ministre de l'Interior, Ángel Acebes, es van entossudir des del primer moment a atribuir l'11-M a ETA, ocultant les proves que apuntaven a Al-Qaida. Dijous passat, quan Acebes va titllar d'"intoxicació miserable" la pista islàmica, la policia ja havia trobat una cinta en àrab a la furgoneta usada pels terroristes. La policia, mentrestant, alertava sense èxit Interior dels indicis que assenyalaven Al-Qaida. Finalment, Acebes va haver d'admetre que també s'investigava la pista islàmica, però després de la reivindicació d'Al-Qaida va seguir acusant ETA. Indignada, la policia va detenir dissabte cinc integristes a Madrid. Milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar per les maniobres d'ocultació del PP.
Ana Palacio Ministra d'Afers Estrangers Una guerra contra la voluntat popular
Contra la voluntat de la immensa majoria dels espanyols, José María Aznar va recolzar la guerra de l'Iraq i en va ser un dels promotors, juntament amb George Bush i Tony Blair, en la cèlebre cimera de les Açores. El suport sense fissures del president al bel.licisme de Washington va desfermar mobilitzacions multitudinàries a tot Espanya. Al començament, Aznar va reaccionar davant les protestes amb desdeny. Després, davant la magnitud de les manifestacions, va dir que comprenia --i fins i tot compartia-- el sentiment dels espanyols, però els va avisar que eren manipulats "pel de la pancarta", que és com es referia despectivament a Zapatero. La ministra d'Afers Estrangers, Ana Palacio, va actuar de fidel portaveu d'Aznar en la crisi, i a l'ONU es va distingir per l'extrema acritud cap als contraris a la guerra, sobretot amb França i Alemanya.
Federico Trillo Ministre de Defensa El clamor de les víctimes del Iak-42
El 26 de maig de l'any passat, 62 militars espanyols van morir a Turquia quan volaven de tornada de l'Afganistan. L'avió ucraïnès que els transportava, un vetust Iàkovlev-42, es va estavellar després de diversos intents frustrats d'aterratge. Gairebé deu mesos després, els familiars de les víctimes del Iak-42 segueixen clamant en demanda d'unes explicacions que el titular de Defensa, Federico Trillo, encara no ha ofert. Trillo va assegurar en un primer moment que l'avió accidentat tenia totes les garanties de l'agència de l'OTAN que el va noliejar, però davant el desmentiment de l'Aliança va haver de rectificar. Després de defensar aquesta modalitat de vols, destinats a estalviar costos i basats en múltiples i fosques subcontractes internacionals, Trillo la va haver de cancel.lar per la polèmica suscitada. El dolor de les famílies es va traduir en retrets al Govern durant els funerals oficiats per les víctimes. Davant les desatencions i la falta d'informació de l'Executiu, les famílies del Iak han recorregut als tribunals. Defensa les ha acusat de deixar-se manipular pel PSOE.
Jaime Mayor Oreja Exministre de l'Interior La satanització del nacionalisme basc
Com amb el terrorisme, amb el nacionalisme no s'hi pacta; se'l derrota. Aquesta és la màxima, inspirada per l'extitular d'Interior Jaime Mayor Oreja i executada per Aznar, que el Govern ha aplicat sense matisos a Euskadi. Des que el PNB va firmar el Pacte de Lizarra, pròleg de la treva d'ETA del 1998, el PP s'ha esforçat --sense escatimar cap mecanisme de l'Estat-- a demonitzar el nacionalisme basc amb l'objectiu de treure'l del poder. Els populars es van avenir a firmar el pacte anti-ETA amb el PSOE a canvi d'articular un front anti-PNB al País Basc que, finalment, va reforçar els nacionalistes. A la patrimonialització de la lluita contra ETA i de les víctimes s'hi ha sumat una ferotge fustigació al PNB i al Govern basc, fins al punt de reformar el Codi Penal per amenaçar amb la presó el lehendakari, Juan José Ibarretxe, si portava a terme el seu anunciat referèndum.
Javier Arenas Vicepresident del Govern Setge al tripartit i el 'cas Carod'
El PP va mirar de traslladar a Catalunya la tàctica d'erosió i desgast assajada a Euskadi. Com a vicepresident, Javier Arenas va ser un dels membres del Govern més bel.ligerants amb el pacte d'esquerres a Catalunya. Quan es va conèixer el programa del tripartit català, va acusar el PSOE de sotmetre's als dictats independentistes d'ERC i emular la línia sobiranista empresa pel PNB amb el pla Ibarretxe. Les advertències d'Arenas i tot el PP sobre els riscos del tripartit van arribar al seu zenit després de filtrar-se la cita de Carod- Rovira amb la cúpula d'ETA. Abans, com a titular d'Administracions Públiques, Arenas ja s'havia enfrontat a les autonomies hostils, en mans del PSOE i nacionalistes. Tot i millorar el finançament autonòmic, el PP va tancar l'aixeta dels traspassos i va encotillar les comunitats amb el dèficit zero.
Eduardo Zaplana Ministre portaveu L'estratègia de la desinformació
La falta de transparència ha estat un altre dels trets característics del PP, sobretot en l'etapa de la majoria absoluta. De l'estratègia de la desinformació se n'han encarregat, com a missió principal, els successius portaveus del Govern des del 1996: primer Pío Cabanillas, després Mariano Rajoy i, finalment, Eduardo Zaplana. Cabanillas serà recordat per haver decretat el fracàs de la vaga general del 2002 quan més de mig Espanya havia parat en sec. Rajoy, per haver restat importància al vessament de fuel del Prestige fent al.lusió als "filets de plastilina". I Eduardo Zaplana, com els seus predecessors, per haver tutelat la manipulació informativa a RTVE. Amb José Antonio Sánchez com a director de RTVE i Alfredo Urdaci al capdavant dels serveis informatius, la televisió pública ha exercit de portaveu de les consignes del PP i caixa de ressonància dels enfrontaments interns al PSOE. La cobertura de la vaga --que va motivar la condemna judicial d'Urdaci--, el Prestige, les manifestacions contra la guerra i l'11-M han indignat els mateixos professionals de l'ens.
Juan Carlos Aparicio Exministre de Treball Reforma laboral amb 'cop de decret'
La iniciativa del Govern de promoure per decret una reforma laboral, que modificava l'Estatut dels Treballadors, retallava drets dels aturats i facilitava els acomiadaments, va portar els sindicats a convocar una vaga general el juny del 2002. La vaga contra el cop de decret va coincidir amb la cimera europea de Sevilla amb què Aznar pretenia coronar la presidència espanyola de la Unió Europea (UE). Els líders europeus van presenciar, en primera línia, la ruptura de la imatge de diàleg social de què feia gala el Govern del PP. Va ser a Juan C. Aparicio, aleshores ministre de Treball, a qui li va tocar pagar els plats trencats de la vaga, que va paralitzar una bona part d'Espanya. L'aturada va ser àmpliament secundada pels treballadors i va provocar una crisi de Govern que li va costar el cap a Aparicio, encara que van ser el mateix Aznar i el vicepresident econòmic, Rodrigo Rato, els que es van proposar fer un pols amb els sindicats.
Francisco Álvarez-Cascos Ministre de Foment Del 'cas Prestige'al retard de l'AVE
El Ministeri de Foment, amb Francisco Álvarez-Cascos al capdavant, ha contribuït decisivament a la impopularitat del Govern. La seva decisió d'enviar el Prestige "a la quinta forca", quan el temporal amenaçava d'esquerdar el malparat petroler, va agreujar la catàstrofe ecològica. Molts experts van denunciar aleshores que Cascos no va demanar prou informes independents abans d'ordenar l'allunyament del vaixell, i això va estendre la taca de chapapote fins a les costes franceses. El ministre no va reconèixer mai haver comès cap error. Cascos tampoc va voler assumir responsabilitats polítiques pel retard de la inauguració de la línia de l'AVE Madrid-Barcelona, prevista per a aquest mateix any i posposada, almenys, fins al 2007. Ni per la tardana i accidentada obertura de la línia Madrid-Lleida. Ni per l'increment del cost de les obres, superior al 38% respecte al que s'havia pressupostat. Ni pels forats detectats en el trajecte, dels quals van advertir els geòlegs a través de diversos informes que l'Executiu no va tenir en compte. Ni pels accidents registrats a la línia ferroviària convencional, fruit de les retallades pressupostàries. Lluny d'assumir els seus fracassos, Cascos s'ha entestat a desmentir cada un dels errors que li atribuïa la premsa, molts dels quals s'han confirmat amb el temps. Al final, després de revelar-se que Foment va comprar diversos quadros a la galeria d'art de la seva nova companya sentimental, el ministre va optar per anunciar que es retirava de la política. Això sí, en campanya ha continuat inaugurant obres de l'AVE tot i la prohibició de la Junta Electoral.
Pilar Del Castillo Ministra d'Educació El sector educatiu, en peu de guerra
La principal crispació de la política educativa del PP va arribar amb la promulgació de la llei orgànica de qualitat de l'educació (LOCE), dissenyada per la ministra d'Educació, Pilar del Castillo. Recorreguda davant el Tribunal Constitucional, la norma liquida la promoció obligatòria fins als 16 anys, estableix itineraris per desviar els alumnes amb pitjors qualificacions, imposa que els que suspenguin més de dues assignatures repeteixin curs i restableix la revàlida. A més, l'Executiu ha reforçat l'assignatura de religió i ha imposat un mínim de quatre hores setmanals d'ensenyament del castellà a les comunitats amb llengua pròpia. Milers d'estudiants es van manifestar contra aquesta reforma, que el Govern ha mantingut contra vent i marea. La posterior llei d'ordenació universitària (LOU), també impulsada per Del Castillo i igualment impugnada davant el Constitucional, va posar en peu de guerra els estudiants i els rectors.
Elvira Rodríguez Ministra de Medi Ambient El PHN com a arma de confrontació
El Govern va aprovar al Congrés el PHN amb el suport de CiU i Coalició Canària, i l'oposició de la resta de forces. El seu projecte més polèmic és el transvasament de l'Ebre, que preveu treure de la part baixa del riu 1.050 hectòmetres cúbics d'aigua anuals per proveir Barcelona (ramal nord) i la resta del litoral mediterrani fins a Almeria (ramal sud). Dissenyat per Jaume Matas, qui l'està executant és la seva substituta al capdavant del Ministeri de Medi Ambient, Elvira Rodríguez. El fort rebuig suscitat a Aragó i Catalunya no va acovardir el PP, encara que li va costar l'Ajuntament de Saragossa a les municipals i va consolidar el socialista Marcelino Iglesias a les autonòmiques. També va contribuir a Catalunya al desgast de CiU, que el novembre va perdre les catalanes. La gran majoria dels catalans creuen que el transvasament destruirà el fràgil equilibri ecològic del delta de l'Ebre. A València i Múrcia, en canvi, el PP va fonamentar les seves majories absolutes i va deixar el PSOE sota mínims. Govern i PP han utilitzat el PHN com a símbol de la seva aposta per la vertebració d'Espanya, i al mateix temps han furgat en la divisió del PSOE i han encoratjat la confrontació entre els territoris beneficiats i perjudicats pel transvasament. La ministra Rodríguez s'ha convertit en la cara visible del projecte, que ha començat amb la sortida a concurs del subministrador de canonades. El PSOE ha promès paralitzar les obres.
El dia de la massacre Aznar em va reafirmar personalment, com a altres directors de diaris, que l'autoria era sens dubte d'ETA
ANTONIO Franco Director d'EL PERIÓDICO Ala vista que José María Aznar ha fet públic que dijous passat, el dia de l'atemptat, va telefonar personalment a diversos directors de mitjans informatius de Madrid i de Barcelona, atenent les obligacions de la transparència, vull donar a conèixer als lectors el contingut de les dues converses que va mantenir amb mi. La primera trucada es va produir al migdia. Eren els moments de màxima tensió després de la matança perquè els càlculs feien créixer contínuament la xifra de víctimes, i EL PERIÓDICO elaborava l'edició especial que va sortir al carrer a la tarda. Tinc interès a donar aquesta explicació perquè aquella edició especial va ser una de les que va atribuir a la seva portada a ETA, sense la més mínima ambigüitat, l'autoria de l'atemptat. Concretament, al titular. Els lectors tenen dret a saber que això es recolzava en el que em va dir textualment José María Aznar com a president del Govern en la conversa d'aquell matí. "Ha estat ETA, no en tinguis cap dubte", va precisar el president abans de donar una breu explicació sobre el que podia dir-me de la investigació, les proves i els antecedents.
HI HA UNA DADA complementària. Aquesta trucada de la Moncloa es va produir molt poc després que jo hagués dit, a través de Ràdio Nacional, que a EL PERIÓDICO dubtàvem sobre si l'atemptat era d'ETA o d'Al-Qaida. M'havien trucat des d'aquella emissora per conèixer el titular de l'edició especial que preparava el nostre rotatiu. Quan vaig expressar que consideràvem les dues hipòtesis, els que participaven en el programa tertúlia des del qual requerien la meva intervenció es van estranyar, a micròfon obert, que jo encara no sabés que ETA n'era la culpable i que estava totalment descartada la possibilitat que els autors fossin terroristes islamistes. Hi insisteixo: poc després de dir això vaig rebre la trucada d'Aznar. Va ser llavors, amb la convicció que el president del Govern del meu país era incapaç, en l'exercici del seu càrrec, de donar-me seguretats sobre un tema sobre el qual no estigués segur, quan vaig decidir el titular: L'11-M d'ETA. EL PERIÓDICO va complir de totes maneres amb la seva obligació de publicar totes les dades que tenia al seu abast. En aquella mateixa edició especial feta al migdia, a les pàgines interiors va titular de manera més matisada el tema: El Govern acusa ETA i qualifica de 'miserable' el rumor que els autors podien ser islamistes. Així mateix, en aquelles pàgines es va recollir, en primícia informativa, que la policia havia localitzat una furgoneta blanca de la qual havien baixat tres persones encaputxades que després van entrar a l'estació d'Alcalá de Henares; que el vehicle havia estat robat al barri madrileny de Tetuán, on habiten molts immigrants musulmans; i que la policia mantenia oberta la possibilitat de l'autoria del terrorisme islàmic. Aquella mateixa tarda, quan el que preparàvem a la redacció d'EL PERIÓDICO era l'edició de l'endemà, al vespre, immediatament després que el ministre Ángel Acebes aparegués nerviós a TV per tornar a dir que ETA era culpable, però que no es podien descartar altres vies d'investigació (encara que sense anomenar Al-Qaida pel seu nom), vaig tenir una nova trucada de la Moncloa. En aquella ocasió Aznar va demanar excuses per no haver-me pogut informar abans de la compareixença d'Acebes que hi havia aquella altra línia d'indagacions que --va dir-- naturalment s'havien d'investigar. Però també em va demanar cordialment que no m'equivoqués: va ratificar que ETA n'era l'autora.
AMB LES dades que eren al meu poder procedents de la meva pròpia redacció, la portada de l'edició de l'endemà, divendres, ja donava prioritat a la dada que Al- Qaida s'atribueix a Londres l'atemptat i el que Els islamistes relacionen l'acció amb l'Iraq, enfront d'una tercera línia en què es recollia que Aznar manté que ETA és l'autora de l'atac. Es va publicar així, tot i que jo continuava tenint la idea que un president del Govern no es podia permetre el risc d'equivocar-se en una qüestió així parlant amb un director de diari, i malgrat que ja pensava que el ridícul --i el perjudici-- internacional que envoltaria Espanya serien dramàtics si el que deia sobre ETA el cap de l'Executiu no era veritat. Però a aquella hora tota la premsa internacional ja considerava Al-Qaida la màxima sospitosa de l'atemptat i molts països ja aplicaven mesures de seguretat que no s'haurien plantejat si creguessin que ETA n'era la culpable. Aquí, els ciutadans espanyols ja consideràvem sospitosa l'actitud del Govern del PP sobre el tema. De tot el món, únicament Aznar i Acebes deien que no tenien cap dubte sobre el que ara sabem que era com a mínim un error.
(16/03/2004) L'última mentida Un dels temes recurrents dels meus darrers treballs i articles és la interpretació del significat radicalment autoritari de l'aznarisme i del paper dels mitjans de comunicació en la configuració d'aquest nou despotisme. I a la fi, l'aznarisme ha estat víctima del mecanisme pervers sobre el qual havia construït el seu poder. De manera sobtada i imprevisible.
Tota la crispació i tota la tensió que s'havia creat per tal de neutralitzar políticament i ideològicament els adversaris s'ha girat amb una força formidable contra els aprenents de bruixot que l'havien desfermada. L'última mentida ha estat la més repugnant de totes. Una mentida construïda sobre la mort, el patiment i l'angoixa amb finalitats electorals. L'última mentida ha aconseguit la difícil fita de superar la penúltima: la criminalització de Carod-Rovira. L'última mentida ha mostrat de manera descarnada i definitivament es! candalosa quin grau d'impostura democràtica estaven disposats a assumir per tal de mantenir amb mà ferma el poder. El seu poder. El poder d'Estat sobre el qual encara mantenen una concepció patrimonial. Com en temps de la Restauració, de la Dictadura de Primo de Rivera o de la Dictadura franquista.
Embriagats de la seva pròpia retòrica propagandística, van creure que podrien mantenir el necessari control ferri sobre els mitjans de comunicació per ocultar, enganyar i manipular. La seva concepció jeràrquica i instrumental dels mitjans de comunicació no els ha permès entendre la situació incontrolable que s'estava produint davant seu. Han tractat un tema global com si fos una qüestió domèstica. I la brutalitat esfereïdora de la massacre portava el segell del terrorisme internacional. I semblen no haver entès que els fluxos de la informació internacional no són controlables. Ni tan sols enganynant l'ONU o enviant cartes amb instruccions precises als ambaixadors.
! Tota aquesta actuació és plenament expressiva de la cultura política aznarista. Jo crec, amb tota sinceritat, que els errors més importants d'alguns polítics demòcrates catalans i espanyols s'expliquen per no haver entès a temps la seva significació. Sigui com sigui, hauran de convenir amb mi que avui l'aire sembla molt més respirable que aquests darrers mesos. Que duri!
(16/03/2004) Fenomen extraordinari A veure si ens entenem. La realitat és la que és i no es modifica donant cops de puny o puntades de peu contra aquells que l´analitzen. Ha passat -agradi o no- que la situació política diumenge es va capgirar radicalment. Alguns es poden inventar teories en aparença enginyoses -encara que en el fons tendenciosament miserables-, com la que atribueix a Bin Laden la paternitat de la victòria socialista o l´ensulsiada històrica del PP. Altres multipliquen els seus insults aquests dies, tot i que, ben mirat, l´atac personal, la insídia o la desqualificació ad hominem semblen constituir habitualment tot el seu bagatge argumental. Els hooligans de la dreta -els mateixos o semblants als de "Pujol, enano, habla castellano!"- cridaven davant la seu del PP a Madrid, la nit de la derrota: "Manos arriba, esto es un atraco", "Carod y ZP, la misma mierda es" o "¿Por qué habéis ganado? ! Por el atentado". Altres es dediquen a escriure a certes publicacions convencionals o digitals, descarregant bilis i fent processos d´intencions entre la calúmnia i la ignorància. Tant se val. Una majoria aclaparadora de ciutadans, a Catalunya i al conjunt d´Espanya, es van expressar el 14-M a les urnes. El PP va baixar sense pal·liatius. El PSOE va pujar espectacularment. El Govern tripartit català va sortir-ne reforçat. Els antics aliats -CiU i PP- van perdre a Catalunya vots i escons a dojo. En particular, el PSC va assolir uns resultats objectivament magnífics. ICV va pujar d´un diputat a dos. ERC ha esdevingut -amb vuit escons- la quarta força política a escala estatal, amb més de cent mil sufragis per damunt de les darreres autonòmiques catalanes. El clam en favor del canvi s´ha escampat com feia molt -potser l´any 1982?- que no es recordava. El triomf catalanista i d´esquerres als comicis de novembre no va ser casual. ERC no es va equivocar optant per Maragall i no pa! s per Mas. Tot això, i bastant més, no s´ha de perdre de vista. Cal llegir amb cura el veredicte democràtic a Galícia, a Euskadi, a Madrid, a l´Aragó, a Extremadura i, sobretot, a Andalusia -entre d´altres indrets no menys significatius- per comprendre l´abast d´un fenomen extraordinari. Sense gaires precedents immediats.
El passat dijous 11 de Març vam patir el pitjor atemptat de la història de Europa. De seguida tots vam pensar que era cosa de ETA, i així ho vaig reflectir jo mateix al meu primer blog d'aquell dia. Va passar, però, que cap al dinar ja eren moltes les sospites de que era més aviat un cas de terrorisme islàmic. No coincidia el modus operandi i fins i tot HB condemnava l'atemptat.
Això, però, no semblava afectar al govern d'Espanya. Mentre ja a tot arreu del món tothom ja donava per bona la hipòtesi islàmica, el govern del PP va insistir-hi en la culpabilitat de ETA fins ben entrada la nit del dissabte.
I no només això. Com que la gent ja es va cansar de mentides i manipulacions, van sortir al carrer. I el PP va tenir els sants collons de voler denunciar als que s'hi manifestaven devant les seves seus (hi ha qui diu que amb tota la intenció d'escalfar l'ambient i tenir una excusa perfecta per treure tancs i antidisturbis al carrer).
Ens van mentir de mala manera, ens van tractar com burros tal i com sempre han fet, però aquesta vegada van tirar tant de la corda que s'els va trencar. Tenen més que ben merescut el fracàs electoral, i encara penso que els hi han votat massa gent.
Jo, per la meva part, crec que vaig triar un bon dia per tornar a veure "El Retorno del Rey" i així ignorar tota la moguda fins ben entrada la mitja nit.
Si els terroristes pensaven dividir-nos hauran aconseguit el contrari. La millor resposta al terror és anar a votar lliurement diumenge.
Els ciutadans de Catalunya se senten avui més germans que mai dels ciutadans de Madrid i de tots els pobles dEspanya.
Aquest és latemptat més gran de tots els produïts a Europa en cent anys.
Avui només hi ha una obligació: estar amb les víctimes, amb els ferits. Amb els familiars de tots ells, amb el poble de Madrid.
El Govern de Catalunya expressa el seu dolor immens, total i absolut, sense consol possible, ni en el terreny humà ni en el polític.
Això sí: exigim de tothom que no hi hagi la més mínima divisió entre els partits demòcrates.
Avui a les dotze estarem a la Plaça de Sant Jaume per a dir amb el nostre silenci que Catalunya està de dol. Declarem tres dies de dol amb suspensió de tots els actes oficials i banderes a mig pal.
He parlat amb el President Aznar i amb José Luís Rodríguez Zapatero. El Govern espanyol convoca a manifestar-se a tota Espanya demà.
Catalunya es manifestarà contra el terror.
Demà, a partir de les dues de la tarda, tots els serveis públics, administratius i tècnics, suspendran la seva activitat.
També demà a les set de la tarda ens manifestarem al Passeig de Gràcia tots els catalans que hi puguin confluir.
Crido a tots els ciutadans, les empreses, els sindicats, els treballadors, els comerciants, els professionals, per a que safegeixin a aquesta expressió unànime de dol i de solidaritat amb les víctimes, amb tots els ciutadans de Madrid, amb tots els espanyols.
Esquerra Republicana de Catalunya condemna enèrgicament la massacre perpretada per l'organització terorista ETA. L'atemptat al dret a la vida és una indignitat que no es justifica amb cap objectiu polític.
ETA ha decidit matar de forma massiva a Madrid i això és un crim horrorós i alhora un argument pels qui volen limitar o eliminar les llibertats personals i col·lectives.
ERC considera d'especial repugnància l'atemptat massiu a víctimes anònimes que acudien al seu treball.
Esquerra Republicana de Catalunya es solidaritza amb el poble de Madrid i expressa el seu condol a totes les famílies afectades pels cruels assassinats.
ERC es torna a reafirmar en la reclamació que ETA es dissolgui i deixi de matar a tot arreu i accepti que només és legítima la defensa per la via democràtica dels plantejaments polítics.
ERC considera un cop més que la necessària persecució policial i judicial als autors dels crims no es pot confondre amb la criminalització de qualsevol plantejament polític defensat des de posicions pacífiques.
Alhora, ERC reclama la convocatòria d'un acord de totes les forces democràtiques que no sigui excloent de cap opció que utilitzi les vies legals, per posar fi definitivament al terrorisme. En aquest sentit és especialment imprescindible recuperar el marc de diàleg entre el govern de l'Estat i els governs legítims dels pobles basc i català i de la resta de comunitats autònomes així com el diàleg entre tots els partits de trajectòria democràtica.
Esquerra Republicana de Catalunya impulsarà i participarà en totes les concentracions de repulsa que s'organitzin arreu de Catalunya. La direcció d'ERC ha ordenat hissar a mitja asta amb crespó negre les banderes estelades de les seus del partit.
ERC crida a la participació massiva a les urnes del poble català com a expressió de les seves conviccions democràtiques i de la seva repulsa a la violència.
Falangista i Blavero (04/03/2004) Fernando Giner, director de la campanya electoral del PP al País Valencià, afirma que tant Maragall como Carod-Rovira fan servir -amb relació als valencians- "mètodes utilitzats a l´Alemanya nazi". Aquest personatge al·ludeix a la voluntat d´annexionar-se el País Valencià que ell atribueix al president de la Generalitat catalana i al líder d´ERC. Home de confiança de Zaplana, expresident de la Generalitat valenciana i, en l´actualitat, ministre de Treball i portaveu del Govern central, Giner té una biografia política que el defineix prou bé. A les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), Giner es va presentar per València encapçalant la candidatura de Falange Española. O sigui, que -si més no per aproximació- Giner, del nazisme, en sap força. Després es va afiliar a Unió Valenciana, el partit dels blaveros, la majoria tan anticatalans com reaccionaris. El seu òrgan de premsa! va ser, durant anys i panys, Las Provincias. Cada dia, Las Provincias trobava motius per arremetre contra Catalunya, fent de la manipulació sistemàtica, de la falsetat i de l´insult instruments habituals de la seva feina. Unió Valenciana, a la fi, i amb el nou decret d´unificació de tots els partits de dreta -aquesta vegada feta la unificació en democràcia-, va ser engolida pel PP. Tots dos partits compartien moltes coses. Per exemple, la seva fòbia catalana, patologia força arrelada també al si del PP. D´altra banda, pertànyer al cercle més pròxim a Zaplana inclou tot tipus de lectures, algunes d´escassament exemplars. Quan Maragall i Carod-Rovira combatien la dictadura franquista -Franco va rebre el suport actiu de Mussolini i Hitler-, Giner cantava el Cara al sol. Ara, com fa tanta gent del PP, Giner es permet donar lliçons de democràcia als demòcrates i, àdhuc, comparar-los amb Hitler. Fins on vol arribar el PP?
El PHN com a metàfora (09/03/2004) Tan bon punt entren en campanya, als dirigents del PP els agrada recordar amb manifesta complaença que els vuit anys de col·laboració amb CiU a Madrid i a Barcelona han proporcionat un llistat amplíssim de votacions conjuntes. Aquí i allà. Una coincidència pràcticament total. I no es refereixen només al ritual anual de la votació dels pressupostos. També es refereixen a lleis d'una importància tan estratègica com la Llei Orgànica d'Universitats (LOU) o el Pla Hidrològic Nacional (PHN).
Com a membre de l'equip de govern d'una universitat catalana, vaig patir les conseqüències nefastes de la LOU: un atac directe i premeditat a la línia de flotació de l'autonomia universitària i l'autonomia política. Un viatge al passat franquista: un desastre sense pal·liatius. Crec, però, que el PHN és la iniciativa legislativa que millor expressa el contingut anacrònic i renacionalitzador de l'aznarisme. Ho té tot: connecta amb l'economia del "totxo" i el turisme descontrolat; és aliè a la reflexió moderna sobre la sostenibilitat del desenvolupament econòmic i social; es presenta embolcallat en una retòrica nacionalista rància i essencialista i, finalment, provoca l'enfrontament entre territoris. Enfrontament singularment estratègic: ens fa aparèixer als catalans com a insolidaris davant la resta de territoris de l'arc mediterrani, creant artificialment tensió i crispació entre els diferents territoris de parla catalana. Bingo!
Amb un argument reiterat fins a l'avorriment, CiU va votar el PHN en una nova mostra de "suport crític" al PP. Ja coneixen el raonament: "si, de totes totes, aquesta llei s'ha d'aprovar, millor votar-la amb l'objectiu d'introduir les millores que la facin més raonable". Una mostra definitiva de "sentit comú", m'imagino. La història posterior, amb distanciament tàctic inclòs, és perfectament coneguda. Aquest cap de setmana, però, s'han f! et públics els informes negatius de Medi Ambient de la Unió Europea. Un reconeixement de l'evidència. Ras i curt: el PHN és un projecte tècnicament lamentable, econòmicament absurd i socialment i ecològicament un disbarat. Però això no és tot. Hi ha una raó molt poderosa per desaconsellar el seu finançament: el nostre govern, el govern del territori més afectat, no hi està d'acord. Qüestió de sensibilitat democràtica...
Ho volen més clar? Cap altre episodi il·lustra amb tanta claredat la significació política del pacte CiU amb el PP d'aquests darrers vuit anys. El lamentable episodi del PHN és la millor metàfora de la història política recent del nostre país.
Esquerra Republicana de Catalunya condemna enèrgicament la massacre perpretada per l'organització terorista ETA. L'atemptat al dret a la vida és una indignitat que no es justifica amb cap objectiu polític.
El PHN com a metàfora