Política i Actualitat

Banderes i crits a les manis

Torno a parlar d’aquesta mani del PP. Sembla que la organització va aconseguir, gràcies a la Brigada del Pollastre, evitar les llamineres fotos de banderes franquistes (o d’altres de pitjors) a la mani. Llegint l’Avui sembla que van tenir MOLTA feina (els autobusos anaven plens de pollastres) i que fins i tots a una se li va escapar un "que pongan el cara al sol, coño!"

Tot plegat em fa pensar en to d’autocrítica, potser per por que no em titllin de sectari, en la mega-mani del 18 de Febrer de 2006. Ben bé es podria dir que hi érem més gent que a aquesta del PP i amb ben poquets autobusos en comparació. Però passo d’entrar en la tonta guerra de xifres. Sí que recordo que hi vaig veure banderes mes o menys frikis, com la d’una mena de carlins catalanistes, o la dels 33. Malgrat que cap d’aquestes es pot comparar en significat a la bandera espanyola de la gallina (per molt fatxa que pugui ser la ideologia d’aquestos grups, mai no han governat un país en dictadura com els que tenen la bandera de l’àliga com a marca de la casa).

Val a dir que darrerament, els de la COPE tenen la barra de comparar l’Estelada amb la gallinàcia per que "totes dues són inconstitucionals" i, es clar, l’Estelada és anti-espanyola que és mil vegades pitjor! Però es que, de fet, el problema de la seva bandera no és llur constitucionalitat, sinò la íntima relació que té amb el franquisme.

I és que, passat el temps, es demostra que la gent no té memòria i que portar aquesta bandera espanyola amb l’àguila (tant se m’en fot si és imperial o de "San Juan") i cridar "Arriba España!" és ben bé com si a Alemanya treus la creu gamada al crit de "Heil Hitler!". La diferència és que allà et busquen les pessigolles i aquí encara et riuen la gràcia.

Però tornant a la autocrítica, a la meva catarsi catalanista de fa un any... No vaig veure ningú retirant cap bandera com tampoc vaig veure la foto que tots buscaven: una bandera espanyola cremada. Cert que vaig veure una que semblava cremada prèviament (o potser només esparrecada), però ja no és el mateix. L’únic que em va fer vergonya va serun brevíssim moment en que uns prop meu van cridar "pim, pam, pum, diputats del PP" (o era "regidors"?).

Potser això no eren amenaces punibles, com tampoc ho han estat el "Carod al paredón", "Carod esta es tu caja [un taüt]" o "Zapatero vete con tu abuelo [diria que a criar malves]", però això no s’ha de dir. Per que, dient-ho, dembla que te n’enfotis de les amenaces d’ETA cap als polítics del PP. I si això no és un crim, ho hauria de ser.

Ara bé, tampoc ens l’agaféssim amb paper de fumar, que per cada animalada que diem "nosaltres", fatxes i espanyoleros diuen cent i sa mare (només cal escoltar la COPE, Onda Cero i llegir qualsevol diari de Madrid que no sigui El País, i encara). Que no som pas nosaltres els que demanem penes de mort a dojo, no som pas nosaltres els que anem de bracet amb els nostàlgics del feixisme.

Technorati Profile

Etiquetas: política

13/03/2007 00:44. Autor: lobisome. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

28/11/2006

Montilla president, Rivera repelent

Doncs ja tenim president.

Vaig seguir amb sinzera emoció el debat d'investidura d'aquest el nostre president 128 i encara no s'ha acavat el món, que ja semblava que algú estigués anunciant el apocalipsis segons Sant Sostres.

De tot plegat, el que més em va sobtar, i de fet pel cantó positiu, va ser escoltar al president Ozelito defensant el català devant Josep Piqué i Albert Rivera que, en el tema de la llengua van anat de bracet. Devant la reclamació d'en Piqué per tal de derogar la llei de normalització lingüística per tal que "ningú sigui sancionat per fer servir el castellà" va respondre d'una manera exemplar (cito de memòria): "aquí tenim dos llengües oficials, però la que ens identifica com a poblé és el català i, mentre tothom parla perfectament el castellà, no tothom parla prou bé el català, i jo soc un exemple d'això. I per veure quin idioma necessita protecció vagi a una llibreria a veure en quin idioma estan publicats la majoria de llibres"

Impresionant, senzillament impresionant. Crec que molts ens temíem lo pitjor d'aquest moment, que llisqués cap a plantejaments de Ciutadans justament en aquest tema (val a dir que aquesta seria, segons molts, la única manera de que el PSC pugui evitar llur fuita de vots cap a C's). Però no, ni de conya. Ja veurem en qué queda la concreció de la cosa en un futur pròxim, però de moment trobo immillorable que justament en Ozelito faci aquest gir catalanista, per molt que pugui tenir motius ocults, o no.

I més tard va parlar el nen Rivera, i va fer el ridícul més espantós. Sí, era el primer cop que hi participava al parlament i tot lo que vulguis, però, per exemple, al menys podria haver tret del discurset que tenia preparat el paràgraf sobre la llengua per tal de no avorrir-nos TANT (per que de fet en Piqué ja havia preguntat EXACTAMENT lo mateix). I, per acavar-ho d'adovar, preguntant "por qué TV3 no tiene contenidos en castellano o en las escuelas es TAN difícil que enseñen castellano?"... Devant de preguntes com aquestes em moria de ganes de ser Montilla i dir-li "Miri, senyor Rivera, faci el favor de tornar a l'escola i no torni fins que no s'hagi aprés la lliçó".

Al menys aquest pelacanyes del Rivera servirà per quelcom més que per animar els debats parlamentaris fent l'animal: servirà per fer quedar al nostre president com el gran orador que no és. Per que, vulguis que no, Montilla fot pena quan parla, però no és pas un nouvingut en aquestos temes.

Una cosa em fa por d'aquestos Ciutadans: que aquests nen de papà sigui un home de palla i que l'han posat tot esperant que es cremi. Per que darrera d'aquest que es fa fotos en boles hi ha massa gent preparada, fatxes i botiflers, però preparats i bregats en mil col.lectius bilingüistes varis des dels anys 80.

Ja veurem com acava tot això, però de moment va millor que no pas em pensava.

28/11/2006 13:18. Autor: lobisome. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

Montilla president i l'olla que bull

Sembla que cou, i de quina manera!, el fet de que ERC s'hagi decidit per renovar el tripartit, o més aviat el "govern d'entesa". Sembla que tot l'electorat de CiU i una bona picossada dels de ERC estan que treuen fum pels queixals.

Bé doncs, malgrat que jo també era una miiiica més partidari d'un pacte ab CiU, dono per bona la decissió d'ERC. I no em valen excuses de que Montilla sigui un xarnego, jo també ho seria per segons qui. Tampoc em crec massa les infinites virtuts de la marca CiU+ERC, per que, si Montilla ja volia retallar l'estatut del 30S, en Mas es va callar com un putes i li va fotre la darrera retallada.

En fí, resumint, que ja m'esta bé el resultat i que em trobo sorprés que tanta gent estigui reaccionant avui amb la mateixa virulència que jo mateix, malgrat que el que em feia mal era la aparició de Ciutadans.

28/11/2006 13:17. Autor: lobisome. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

02/11/2006

Sobre els Ciutadans aquestos

Ja estic començant a païr-ho, que no està pas malament tanta quina digerida en 24 hores.

Tot reflexionant, crec que el que he experimentat ha estat el mateix que qualsevol PPero va haver-se d'empassar quan ERC va passar d'un a vuit diputats al Congrés espanyol. El fet de tenir l'enemic dintre de casa amb veu pròpia. És cert, esgarrifa de valent.

I ara, ensurts a banda, val a dir que tampoc s'acava el món. Deixem que la Brunete vagi netejant el llefiscós fruit que la cadena d'orgasmes comunitaris que han tingut en aquestes hores. No crec que es puguin fer encara més mal de que ja ens fan. I, ben mirat, poca cosa podran fer dintre del parlament a part del freak.

I, vulguis que no, si tenim la guineu dintre el galliner és per que la gent els ha votat. I punt. D'acord, l'abstenció els ha ajudat MOLT, però els ha votat qui els ha votat.

Qué hem de fer la resta? Molt senzill: treure'ns la son de les orelles, implicar-nos més en la militància dels nostres ideals i empollar-nos els arguments de la ideologia que tinguem cadascú. Dit d'una altra forma: fer una mica més l'evangèlic, ells que tant s'empollen la Bíblia, i una mica menys com el típic catòlic complagut que dorm tranquil pensant que ja estan els cures (els polítics) per mantenir viva la parròquia i prou que fa anant a missa (votant amb desgana) més o menys quan toca. Siguem valents i no tinguem por de dir devant el contrari com i per qué pensem el que pensem.

I els partits? Els que hagin perdut vots envers aquestos Ciutadans que s'espabilin cercant la manera de recuperar-los, malgrat que fa fredat pensar en un PSC o un PP MES espanyolista. I els altres, doncs amunt, amunt i fora! Per que, com que el que volen aquestos botiflers és la desactivació de la Normalització Lingüística, doncs ni un pas enrere si no és per agafar embranzida. Fem-ne 100, per que fatxes i botiflers ens atacaran igual si en fem 10 o 1.

Diuen que això els farà crèixer, pero som catalans i no n'hem de fer pas política mirant cap a Madrid ni cap els que NOMES miren cap a Madrid.

Per cert, ara diu en Rivera, tot cofoi, que vol extendre llur partit també fora de Catanlunya. JA! Si ha tingut el recolzament mediàtic que ha tingut (la Brunete) ha estat per que saben que el PPC té un sostre encara més du de trasvessa que el que tenia en Fraga Iribarne, però que no es pensi pas que l'ajudaran ni un pel a treure vots al PP allí on funcionen front al PSOE en un bipartidisme que va a tota pastilla. Per que sí, a TV3 no el hi fotien cas per que essent una televissió pública només hi tenen cabuda qui té escons. Pero que no es queixin pas del ressó que han tingut a la resta de mitjans, especialment, torno a dir, als de la Brunete.

02/11/2006 23:11. Autor: lobisome. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

01/11/2006

Faves comptades

Encara m'estic fent les creus, malgrat que no és la cosa pas tan greu com quan vaig sortir de missa de difunts a voltants de les 21:00. No ha passat pas el que jo dessitjava, que ERC pujés, però no pas s'han fotut l'òstia que deien molts ni el que semblava inicialment a peu d'urna.

Ara per ara sembla que ERC torna a tenir la clau, malgrat que no la volen ni mencionar la parauleta que van fer servir amb tant fatxenderia. Podrien fer president de la Generalitat tant a Montilla com a Mas. L'un fot pena per la patacada que s'ha fotut (haurien d'haver conservat a en Maragall) i l'altre fot fàstic per fatxenda i racistoide (la rucada del carnet per punts pels immigrants no és pas un fet aïllat a CiU). ERC té el meu vot i, per tant, la meva confiança.

Res de nou sota el cel si no fós pel partit dels pallassos i dels botiflers. Abans em feien riure i ara em fan ràbia. Trobo vergonyós que tanta gent hagi votat un partit de pelacanyes com aquest. Ara bé, en tenen tot el dret. I cal felicitar-los pel resultat obtingut. Tres escons, recollons, tres! He de reconèixer que em vaig equivocar pensant que serien vots del PP els que prendrien, i sembla que fossin gent del PSOE desenganyats del PSC (culpa meva per no haver-ne volgut perdre el temps llegint el seu programa). I ara cal que els altres partits, PP i PSC, pensin en com s'han deixat prendre l'electorat espanyolista. Per que existeix, per molt que em foti, existeix. Ja veurem quines pallassades faran al parlament per que, de moment, ja han començat amb la primera: fent declaracions en castellà.

01/11/2006 23:32. Autor: lobisome. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

25/11/2005

Ens l'hem d'agafar amb paper de fumar

Vet aquí que hi havia un jutge anomenat Carlos Fanlo que un dia, ben fart del ruixat de bilis i odi que deixa anar a la COPE l'infame F.J.Losantos va escriure aquesta columna a 20minutos (1):

"El estrambote

Carlos Fanlo

F. J. Los Santos

16.11.2005

Eres, Federico, un mentiroso abyecto.Hasta lo del domingo te soporté con ira contenida. Pero que digas que Adolfo Suárez «era medio analfabeto» no te lo aguanto.

Tu lengua viperina y envenenada de odios acumulados se atreve a insultar a un pobre hombre enfermo que tanto hizo por España. Los de Terra Lluire te tirotearon. Fueron crueles al herirte en la pierna.

De haber apuntado al corazón, nada te hubiesen lesionado porque careces de él. Eres un mendaz ruin palafrenero de los poderosos que tuvo la indecencia de calificar como de «cocodrilo» las lágrimas contenidas de Pilar Manjón, a quien acababan de asesinar a un hijo. Eres la escoria de un periodismo provocador y cainita. Ahora, si tienes lo que hay que tener, queréllate conmigo.

Como en las presuntas injurias no se da la exceptio veritatis que se aplica a las calumnias, probablemente me condenarán. Si te hubiera llamado ladrón y lo fueras, nada me sucedería por ser cierto: lo que yo he dicho también lo es, pero a un «hijo de puta» si se lo espetas, te condenan, aunque su madre sea la peripatética más famosa del país. Cosas de una España plural a la que tú, en el fondo, rastreramente, desprecias."

Escrit això, s'el desfermà a sobre d'ell tota la tormenta. Va haver de demanar disculpes i, a la fí, el van fotre fora del diari.

I per qué, tot plegat? doncs per fer-li un parell de metàfores: una sobre la carència cardíaca d'en Losantos i llur efecte balístic i l'altra sobre les conseqüències de dir-li el nom del porc al fill d'una bagassa. No veig, realment, que hi hagi per tant especialment veient qui hi ha a l'altra banda.

Altrament, en Losantos raja pels descosits amb la seva intocabilitat confirmada. Sembla que als fatxes els hi surt gratis insultar, difamar i fer demagògia a dojo. Els altres, en canvi, ens l'hem d'agafar amb paper de fumar per tal de no despertar les fúries hispàniques. De fet, al senyor Fanlo i sa família li han hagut de posar protecció policial (2). Sembla que alguns no en tenen prou amb la seva dimissió.

Té la meva solidaritat, senyor Fanlo, no defalleixi que la raó ja sabem quí la té.

25/11/2005 15:36. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

07/10/2005

Aquest negre és el meu pare

Ja fa dies que dura l'embolic aquest dels sud-saharians que arrisquen la vida per salta les tanques que separen Ceuta i Melilla del Marroc, però avui ja no m'he pogut aguantar. He vist a la portada de l'AVUI el rostre derrotat d'un noi que, tot i tenint el seu destí anhelat a l'abast de la mà, sap que no hi podrà entrar.

I jo, devant d'aquesta cara i, de fet, devant de tots els seus companys, no tinc collons per dir-li que no té dret per entrar a Europa. Ell de ben segur que no té on tornat, car que haurà venut tot el podria ser seu per pagar a tot a legió de sangoneres que el van anar pujant nord amunt. Haurà travessat desserts i jungles, valls i muntanyes, deixant-hi amics i companys morts pel camí. No quedant-s'hi de putu miracle i, al final, tot ha estat per res.

No m'en sé les xifres, però estic prou segur que, d'una manera o altra, hi ha lloc per tothom per que ni ell ni cap dels seus companys venen a fer cap mal. Només volen buscar-se la vida, una supervivència i prosperitat que els és negada a casa. Negada moltes vegades per governs dèspotes mantinguts pels NOSTRES i per culpa d'empreses NOSTRES que hi fan l'agost.

Em pregunto qué seria ara d'aquest que escriu si, fa 40 anys, els meus pares s'haguessin trobat una tanca de filferros que els hagués obligat a viure on amb prou feines podien sobreviure i prosperar era pura fantasia. Per que els meus pares van sortir de Sòria amb el mateix anhel que aquestos que apallissen i maten per entrar a Melilla. Clar que no van venir de tant lluny, ni d'una manera tan cruel i clandestina, ni s'els diferenciava tant de la gent de la terra que els acollí.

Així doncs, en essència, aquest negre és el meu pare. I no puc entendre per qué no pot venir a aquesta terra per que jo hi pugui nèixer.

07/10/2005 21:26. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

05/04/2005

Vilaweb: Les contradiccions que deixa Joan Pau II

Vicent Partal
04/04/2005

Jo sóc ateu. Però valore molt el paper de la religió en les societat humanes. He après a fer-ho amb els anys i amb el contacte amb molta gent magnífica, que de la religió, de creure en alguna cosa, treu la força per a assumir els seus envits personals o col·lectius. Per això he seguit amb una especial atenció la llarga agonia del papa Joan Pau II i la complexitat de la seua figura, que s'ha manifestat també en la seua mort. Joan Pau II era un home difícil de preveure. I jo tendesc a trobar interessant aquest tipus de persones, més que no les previsibles. Perquè sovint, però no sempre, això indica una capacitat de pensament propi i d'insubmissió als criteris generalitzats. El mateix papa que s'oposava de forma valenta a la guerra de l'Irac condemnava milions d'africans amb la proscripció de l'ús lliure del preservatiu. No és fàcil d'entendre, però crec que tampoc no s'hi val a acréixer la caricatura. Aquests dies hem assistit a un procés, supose que impossible de frenar, de pràctica santificació del cardenal Wojtila. La mort, sovint, té aquestes coses: és el moment que es fa més difícil de discutir. Sobretot quan parlem d'una persona com Joan Pau II, que ha estat un dels actors principals de l'escena mundial d'aquests darrers vint-i-cinc anys. Supose que amb el pas del temps la seua figura prendrà una dimensió més ajustada, que sumarà a les seues virtuts els seus defectes.

Ahir a la tarda, al camp del Barça, algú va interrompre el minut de silenci en la seua memòria cridant: 'Però si era un feixista!' Massa fàcil. Joan Pau II va lluitar amb cos i ànima contra el comunisme i era un anticomunista ferotge. Negar això fóra estúpid. Però després de caure el mur de Berlín hem de recordar també que va escriure algunes de les pàgines més dures que s'han llegit aquests darrers anys contra l'immisericorde funcionament del capitalisme. No veure aquest aspecte de la seua acció política i fixar-se solament en l'altra és injust. Com és injust d'oblidar el papa que es va alçar sense cap dubte en defensa de la Sarajevo 'musulmana' asfixiada pels 'cristians' serbis. O el papa que va defensar la causa palestina en tot moment. Jo crec que els seus defectes principals no varen estar en aquest terreny sinó en el de la concepció de la fe cristiana (i ho dic amb tota la humilitat possible, que per això m'he confessat ateu de bon començament). Com a papa Joan Pau II era un monarca. I un monarca absolut. I no va dubtar a fer ús del seu extraordinari poder, dins el Vaticà i dins l'Església. I si he dit abans que és difícil d'oblidar el papa que es va alçar per Sarajevo també he de dir que és difícil d'oblidar el papa que va sermonejar agrament Ernesto Cardenal a Nicaragua, el papa que va combatre amb tota la força que tenia a les mans la Teologia de l'Alliberament. Ho va fer per un cert anticomunisme primari? Ho va fer per la pressió de la dreta vaticana, inclòs l'Opus, que tant han influït en ell? Ho va fer per imposar un principi d'autoritat caduc i vell? No ho sé, però no m'agradava ni m'agrada aquesta faceta autoritària i estricta de Joan Pau II. Faceta que li va portar a cometre alguns dels errors més greus del seu papat. Per exemple la seua oposició a l'ús dels preservatius. Oposició que l'església africana li va demanar de suavitzar per no condemnar a una mort quasi segura de sida milions de joves africans. En això la seua insensibilitat esborrona. Sobretot per contrast amb aquells moments en què manifestava una extrema sensibilitat, com quan es va oposar públicament, als Estats Units, a la pena de mort. L'escassa simpatia de Joan Pau II pel català, per l'església catalana, és un altre punt en contra. Cosa sorprenent, perquè ell sempre s'havia portat com un gran patriota polonès. Aquella missa a Madrid en la qual va regalar les orelles d'Aznar reclamant als joves que s'allunyaren del nacionalisme és un mal record. Per on ho va dir, per la manera com ho va dir i per haver-ho dit davant de qui ho va dir. I per com va ser usat allò que va dir. En tot cas, avui allò que crec que s'ha de reconèixer és la gran capacitat de lideratge que el cardenal Wojtila fou capaç de desenvolupar. Però sense negligir que el cost ha estat molt dur.

De totes les esglésies possibles que podíem tenir a la primeria del segle XXI, en tenim una que ha expulsat les visions més obertes i progressistes sense gens de pietat i sense gens de voluntat de diàleg. Paradoxalment, el diàleg que Joan Pau II proposava fora de l'església no ha existit per als seus. I aquesta és potser la seua més gran contradicció. Al seu successor tocarà ara de superar aquest greu defecte. L'església ha viscut massa anys en un univers del qual era el centre. Ho va perdre tot abruptament i Wojtila ha provat de ressuscitar-la amb una barreja d'actituds ètiques irreprotxables, d'autoritarisme administratiu i polític i de dogmatisme canònic caduc. La barreja és molt complicada i, si el seu successor no hi posa remei, el cristianisme pot acabar derivant més cap a una església críptica, atrinxerada i radicalitzada en les consignes contra el món que no cap a la institució moderna i adequada a la realitat del segle XXI que tots, nosaltres els ateus també, necessitem.

05/04/2005 14:40. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

El Periódico: El mitjà i el missatge

• Joan Pau II va aprofitar les noves tecnologies per difondre la tradició catòlica més tradicionalista

JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005

El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.

A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.

Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.

En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.

En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.

En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.

El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.

05/04/2005 14:41. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Joan Pau II: Reflexió després del dol

Un cop començo a recuperar-me del cop de la seva mort, ho he d'admetre, arriba el moment de reflexionar tot lo fredament que es pugui en la seva vida i trajectòria. He seleccionat els següents dos articles on hi fan una crítica, prou respectuosa, amb les que jo m'hi identifico.

05/04/2005 14:34. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

14/03/2005

Any 2005, Març de l'11 al 14

Un any fa de l'atemptat de Madrid. Un any fa que ens desempellegàrem dels successors d'Aznar.

Tot just fa un any que em despertà la notícia d'un atemptat inimaginable a uns trens de Madrid de la veu d'un Manuel Trallero qui va sentir una prou perdonable nostilitat, tot fent la crònica en català per RAC1 (feia massa poc d'aquella infame treva que ETA declarà per Catalunya deixant-nos marcats com a col.laboricionistes). Cada cop que posava la ràdio els morts eren el doble que els d'abans i, pujant cap a la feina, tot eren policies al carrer (treballo prop de la seu del PSC) on ja la por se m'agafà al cos. Ningú es podia imaginar que no hagués estat ETA i lo pitjor era del tot possible.

Després vingueren les manifestacions i la veritat: el govern ens mentia, els assasins eren d'Al-Quaeda. I la tensió d'abans i durant les eleccions. I la victòria contra el cripto-feixisme, diguem les coses pel seu nom.

Ara, un any després mentre paeixo un bon shawarma, agraeixo la crònica dels fets que van fer a l'informatiu infantil del C33:
- Recordaren principalment la reacció de la gent.
- No van ensenyar cap imatge gore com d'altres
- Que els assasins no eren pas musulmans de cor. Per que "musulmà" vol dir, en àrab, "aquell que porta la pau".

14/03/2005 23:10. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

12/01/2005

Diari Avui: Contra la impunitat

Josep-Lluís Carod-Rovira

Tinc un parell d'amics, a qui agraden les emocions fortes, que no sols llegeixen sovint l'Abc i La Razón, sinó que, molts dies, comencen la jornada escoltant la COPE, per fer-se més forts en les seves conviccions nacionals i democràtiques. M'asseguren que, cada dia al matí, un tal Giménez -o potser Jiménez?- hi carrega a tort i a dret, amb una incontinència verbal insòlita i una agressivitat dialèctica inaudita, contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la política catalana, qualsevol cosa que faci el més petit tuf de català o se sospiti que algun dia pugui arribar a fer-lo i contra aquest servidor de vostès. El periodista que dirigeix el programa es diu Losantos de segon cognom i aquí sí que sembla que la connexió amb els propietaris de la cadena deu ser absoluta, tenint en compte que es tracta de la Conferència Episcopal Espanyola de l'Església catòlica. Procuro vetllar per la meva qualitat de vida i, per tant, no he sentit mai el programa en qüestió, però em comenten que és senzillament terrorífic, que atia l'odi -així, l'odi- contra els catalans, amb tota mena d'insults, barroeries, mentides, manipulacions, desqualificacions i baixeses diverses. Com em comentava un destacat clergue català, ja traspassat, el millor d'aquesta emissora és quan no parlen...

Tot hi és tan enormement desproporcionat, destil·la tantes ganes de fer mal, tanta voluntat destructiva contra nosaltres, que aquest fenomen només pot ser qualificat de xenofòbia radiofònica. El que, sincerament, no sé veure, és quina relació pot haver-hi entre la promoció de l'odi i el missatge evangèlic de pau i de fraternitat. I, com que no n'hi veig cap, només se m'acut que la jerarquia catòlica espanyola deu compartir, fil per randa, tots i cadascun dels arguments xenòfobs i dels mètodes agressius que les seves ones emeten urbi et orbe, cada dia de la setmana, encara que això vagi contra l'esperit evangèlic. Són, doncs, més anticatalans que no pas cristians. Si així no fos, com que qui paga mana, els amos de la cadena ja fa temps que haurien suprimit el programa o substituït els legionaris que fan el servei militar als seus estudis, rere els micròfons. No em sembla pas un comportament gaire cristià, ni modern, ni europeu, aquest d'afavorir l'hostilitat entre pobles de la Unió Europea i, encara menys, entre pobles tan pròxims en l'espai. És des d'aquest programa que "las tropas nacionales" asseguren que no em dic Carod-Rovira sinó Pérez, que no vaig néixer a Catalunya sinó fora d'ella i es pensen que m'insulten quan es refereixen a mi com a Roviretxe, posant-me al mateix sac que el lehendakari Ibarretxe.... Però, com ja sabia Goebbels, una mentida repetida mil cops acaba convertint-se en veritat. A la COPE, doncs, insulten, menteixen, atien l'odi, però no passa res. Impunitat total.

Com no va passar res quan, mesos enrere, dirigents del PP com García Valdecasas i Acebes es referien a nosaltres com a "assassins" o bé afirmaven en públic que segur que estaríem contents que es produïssin atemptats a Madrid i, doncs, fora del nostre país. Aquesta gent, en el moment que feien aquestes declaracions tan irresponsables, eren ni més ni menys que ministres i, per tant, tenien la màxima representació del govern espanyol! Altra gent com Anson van arribar a reproduir, en els seus articles signats, frases que m'atribuïen a mi, entre cometes, perquè quedés clar que era jo qui les deia i, doncs, falsejant la realitat. Eren frases d'apel·lació a la violència discriminada que mai no han sortit de la meva boca, ni del meu cervell. Veritables pertorbadors de la pau social, se'ls va presentar la corresponent querella davant l'autoritat judicial. Però, tant se val. No sembla que hagi fet gaire efecte, perquè continuen mentint i no passa res. Impunitat total.

Més tard va venir una altra barbaritat, en aquesta campanya del tot s'hi val, aquella segons la qual, juntament amb altres dirigents del meu partit, tindríem comptes corrents secrets a Suïssa. I ni més ni menys que l'astronòmica xifra d'un bilió quatre-cents deu mil milions de pessetes. Els més rics del món, vaja... S'esmentaven empreses que no consten en cap registre mercantil d'Europa i els noms de bancs també inexistents, de tal manera que, de seguida, els jutges van desestimar una denúncia tan escandalosament bèstia per manca de proves. És clar que això va ser a Catalunya. Fracassat aquí l'intent, l'endemà de l'atrocitat terrorista de l'11 de març, algú va presentar una denúncia anònima, dient el mateix que s'havia desestimat aquí, a... Madrid! M'estalvio el context emocional d'aquell dia a la capital de l'Estat. Però no em puc estar d'expressar la meva estupefacció pel fet que sigui possible de presentar denúncies d'aquesta magnitud, contra diputats, senadors, consellers de la Generalitat i càrrecs municipals, de manera anònima, sense ni una sola prova i que això pugui ser admès a tràmit. Lògicament ningú no creu que l'acusació tingui fonament, pel volum desmesurat dels ingressos, però segur que més d'una persona de bona fe deu pensar que "quan en parlen, segur que alguna cosa hi deu haver de cert"... No hi fa res que els jutges a Catalunya ja ho hagin arxivat i que no hi hagi cap prova. Impunitat total.

Unes declaracions meves, d'indignació legítima després de l'episodi de Fresno, són transformades en una mena de decret oficial de boicot a la candidatura olímpica de la capital espanyola, per d'aquí a set anys. Tant és que jo no hagués dit mai el que em volien fer dir. El cert és que la capacitat de manipulació és tan elevada que, sense cap escrúpol ètic, polític o professional, se m'adjudica allò que no em correspon. I no sols això. En una televisió pública -Telemadrid-, que depèn de la comunitat autònoma d'aquella província, s'hi manté una tertúlia televisiva que no té res a envejar a l'espai radiofònic abans esmentat. És aquí on, precisament, un tertulià manifesta que jo hauria de dur la torxa olímpica de Barcelona fins a Madrid i expressa el seu desig, sense cap mania, que "ojalá muera en el intento"... I tothom assenteix i ningú no protesta d'una afirmació d'aquesta gravetat. Per uns instants procuro imaginar-me què no hauria passat si hagués estat jo qui hagués pronunciat una frase similar en relació a alguna altra persona. El linxament encara duraria. Però, com que són ells els que ho diuen, no passa res. Impunitat total.

Tornem del parèntesi nadalenc i Mayor Oreja, que duia unes quantes setmanes sense badar boca, va i es despenja en declaracions contra el pla Ibarretxe, però carregant contra ERC, el tripartit, la Generalitat i Catalunya, assegurant que darrere de tot hi ha la mà perversa d'un grup terrorista basc que és qui ho beneeix tot. I es queda tan fresc, com si res... Ja sabem quina credibilitat mereix aquest polític espanyol a la societat catalana, però potser ja n'hi ha prou de tanta impunitat. No es pot dir tot. No es pot anar pel món fent afirmacions falses, sabent que en són, i sense posar cap prova sobre la taula, amb l'únic objectiu de fer mal. Perquè, és clar: qui ens refarà del dany moral ocasionat per la falsedat, l'insult i la manipulació? Qui ens retornarà una imatge d'integritat, malmesa per la baixesa conscient d'unes paraules? Amb quins instruments haurem de lluitar des de la nostra indefensió? Ja n'hi ha prou, doncs, d'acceptar aquesta impunitat antidemocràtica. I prou dels silencis interessats. I prou de les complicitats que se'n beneficien. Perquè, si no posem fi a la impunitat, haurem deixat la civilització democràtica per entrar, directament, a la selva i actuar com les bèsties, sense arguments, sense moral i sense escrúpols.

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org

12/01/2005 10:20. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

02/12/2004

Racó Català: Després de Fresno

Víctor Alexandre

(Tret de Racó Català)

La repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, d’on han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria d’edat.

N’hi ha prou d’analitzar-ho des de la perspectiva espanyola per comprendre fins a quin punt l’agressió que hem patit era inevitable. Cal tenir en compte que si la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) hagués reconegut la selecció catalana com a membre de ple dret, Catalunya hauria experimentat un dels avenços més espectaculars en el procés de recuperació dels seus drets nacionals. Costa de creure, és cert, que el reconeixement d’una simple federació esportiva constitueixi una fita més gran que l’exercici del poder en matèria de sanitat, ensenyament, cultura, policia pròpia, etc. Però fa més la simbologia de l’esport en noranta minuts que un ministeri de turisme en vint anys; especialment en un marc competencial com el nostre, molt per sota del poder real d’una nació de ple dret. No hem d’oblidar que la configuració de l’Estat espanyol en comunitats autònomes no és fruit d’una evolució política, sinó de la necessitat d’adaptació d’aquest Estat a una realitat que no comprèn. És, doncs, per frenar la personalitat jurídica de les nacions catalana i basca que s’articula l’anomenat Estat de les Autonomies. I és també amb aquesta intenció que Espanya transigeix en la diferenciació entre nacionalitats i regions. Ho demostra la progressiva equiparació actual entre regions i nacionalitats. Si el terme nacionalitat serveix per amagar la nació (Països Catalans i Euskal Herria), el terme solidaritat amaga l’espoli i la subordinació del poble català a l’ordre hegemònic espanyol. No debades la cerrazón –ja n’he parlat en alguns llibres- és un dels trets més significatius de la identitat española.

Les pressions d’Espanya al més alt nivell per impedir el reconeixement internacional de Catalunya en l’àmbit esportiu són fruit d’aquesta cerrazón. Per això no té cap importància que el patinatge, en comparació al futbol, sigui un esport minoritari. Del que es tracta és d’evitar la jurisprudència davant les peticions de reconeixement que seguiran a la de Fresno.

Són paraules de José Luis Rodríguez Zapatero: “L’escenari en què Catalunya i Espanya es confrontin no es donarà mai, ja que la selecció espanyola és qui representa l’Estat espanyol en les competicions internacionals.” Per designi diví, es va oblidar de dir. Però, contràriament al que sembla, no és per por a la humiliació esportiva que una potència mundial en patinatge com Catalunya pugui infligir-li, sinó pels efectes psicològics que aquesta confrontació –i consegüent derrota- tindria en el terreny simbòlic. I és que el dia en què es produeixi aquest fet, especialment en esports majoritaris, la relació entre Catalunya i Espanya no tornarà a ser mai més la mateixa. Aquí radica l’autèntic terror d’Espanya: en l’influx que sens dubte exercirà la simbologia esportiva en l’autoestima nacional dels catalans. Espanya, com Estat que és, coneix molt bé aquesta simbologia perquè se’n serveix per reforçar la seva pròpia cohesió nacional; és sobre ella que sustenta l’esperpèntic precepte de la sagrada unitat. Per això no està disposada a permetre la cohesió de catalans i bascos, perquè és incompatible amb la seva. Sap que no és el mateix escoltar l’himne nacional en actes d’ordre intern que fer-ho en altres latituds davant el silenci respectuós de milers de persones. També sap que no és el mateix veure onejar la senyera en un càmping de Torredembarra que veure-la representant Catalunya com a membre de ple dret en un esdeveniment internacional. Les preses de conciència ja tenen aquestes coses. Per fi Catalunya s’adona que el paper que ha jugat fins ara en les competicions esportives és exactament el mateix que el dels gossets en les exhibicions canines: qui fa l’esforç és el gosset, però qui s’emporta el premi sempre és l’amo.

Fresno podia haver acabat amb aquesta injustícia secular. Ara caldrà esperar una mica més. Però quan arribi el moment, l’ambigüitat nacional basada en els sentiments –“Jo em sento català i espanyol alhora”-, destinada a perpetuar la subordinació catalana al marc polític espanyol, ja no serà possible, atès que esport i sentimients van indefectiblement units. Qui de nosaltres pot observar una confrontació de Catalunya amb Espanya amb la mateixa indiferència que si es tratés d’un partit entre Grècia i Malta? Tard o d’hora hem d’escollir, i allò que escollim és el que som.

Víctor Alexandre. (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya del diari AVUI, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Premi Recull de periodisme, 1996, també ha presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i és autor de diverses obres de ficció escrites per a la ràdio. Des del 1990 és una de les veus més carismàtiques de Televisió de Catalunya com a narrador de documentals sobre la natura. És autor dels llibres Jo no sóc espanyol (1999) (8 edicions i 25.000 exemplars venuts, i traduït recentment a l’espanyol), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), amb Joel Joan, i ha participat en el llibre col·lectiu L’autoestima dels catalans (2003). L'any passat també va escriure Senyor President: carta oberta (2003), una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans. Aquest any ha presentat el llibre El Cas Carod (2004).

02/12/2004 15:33. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Diari Avui: Fresno, notícies d'Espanya

Josep-Lluís Carod-Rovira

El que hem pogut veure, directament, a través de la televisió, pel que hem llegit a la premsa nacional -ben poqueta...- i pel que ens han explicat alguns dels protagonistes, el que va passar a Fresno és senzillament vergonyós. El rebuig al reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge ha estat possible gràcies a l'ús de procediments antidemocràtics, mètodes xavacans i formes fatxendes, en un espectacle mai vist en un organisme internacional d'aquestes característiques. La politització de l'esport per part espanyola ha estat total i absoluta. I ha anat precedida de tota mena de pressions, amenaces i maniobres fosques, d'estil clarament sud-italià, més exactament de l'àrea situada entre Nàpols i l'illa gran davant de Tunis. Mai no s'havia vist que una selecció que queda campiona del món de la categoria B no pugui passar, com correspon, al nivell A, amb caràcter oficial i definitiu. No hi ha hagut, doncs, impediments de caire esportiu, que són els únics que haurien de ser vàlids en l'esport, sinó exclusivament polítics.

Se sabia, de feia temps, que la part espanyola estava utilitzant tots els instruments que tenia al seu abast per impedir el reconeixement internacional de la part catalana. Ara s'ha anat comprovant, a més, que la campanya anticatalana duta a terme els darrers mesos no ha estat cosa només de la Federació Espanyola, sinó que l'ofensiva diplomàtica no hauria estat possible sense la complicitat, la cobertura i la implicació de l'Estat espanyol: del seu. Perquè, a hores d'ara, no té gaire sentit anar amb floritures i fer veure que no ens adonem del que passa. Espanya ha jugat brut i ho ha fet contra nosaltres, contra Catalunya. I ha aconseguit el seu objectiu gràcies al fet de disposar d'un Estat al darrere, el mateix Estat que nosaltres mantenim amb els nostres impostos i que paguem de la nostra butxaca. Els nostres diners, doncs, van contra els nostres interessos i d'això ja fa segles.

La Federació Espanyola de Patinatge compta amb un Estat que defensa els seus interessos i disposa de tota una maquinària estatal al seu servei. Però la catalana, no. Per si de cas algú encara no ho tenia clar, malgrat que el pas dels segles hauria de ser prou il·lustratiu, Catalunya no té cap Estat que pugui considerar seu, que defensi els seus interessos i que utilitzi la seva influència i marge de maniobra en l'escena internacional per anar-hi guanyant posicions. I si, com ara s'ha vist, Espanya no vetlla pels nostres interessos és perquè és un Estat inútil per a nosaltres, incompetent, incapacitat per resoldre els nostres problemes o per fer possible l'assoliment de grans objectius col·lectius. Però, si a més resulta que no sols no ens defensa sinó que va clarament en contra nostre, aleshores ja no és sols un Estat inútil per als catalans, és també un Estat hostil, bel·ligerant, contrari a Catalunya. Com hauríem de dir-ne, si no, després de tot el que acabem de veure? Ben mirat, però, el fet que l'Estat espanyol defensi només la Federació Espanyola no hauria de ser cap sorpresa, novetat o excentricitat, sinó el més normal del món. Què hauria de defensar, si no? El que ja no n'és, de normal, lògic i explicable és que nosaltres continuem formant part d'un Estat que, dia rere dia, demostra amb fets inqüestionables que no és el nostre.
Les batalles polítiques es guanyen sempre en el terreny dels símbols i ara s'ha vist que el fet que pugui existir una selecció catalana d'algun esport és un símbol que Espanya no tolera i això que allà asseguren que no són nacionalistes i que no cal donar importància a les qüestions identitàries, diuen. Sort en tenim. Encara que sigui un esport que a Espanya no hi jugui gairebé ningú, com l'hoquei, i que tingui, en canvi, a Catalunya, un arrelament molt gran, excel·lents professionals, una afició fidel, 800 equips i milers de practicants de base, cada setmana. Tant se val, tot això. Espanya no vol, no admet, no reconeix la diversitat. I la lírica utopia de l'Espanya plural no existeix, simplement perquè Espanya és incompatible amb la pluralitat. No hi fa res que la Gran Bretanya articuli la seva plurinacionalitat interior a través de seleccions esportives per a cadascun dels països (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les...). Ni que Dinamarca faci el mateix amb les Illes Fèroe. O bé els Estats Units amb Puerto Rico.

Espanya és una altra cosa. No és la Gran Bretanya, ni Dinamarca, ni els Estats Units, Estats de llarguíssima tradició democràtica. A la Gran Bretanya hi ha un cert lloc per a Escòcia. A Espanya no n'hi ha cap per a Catalunya. Espanya és Espanya. I Espanya és una, única i uniforme. Sempre ha estat així, per desgràcia. Manin les dretes, manin les esquerres, millorin les formes o canviïn els mètodes, el resultat final sempre és el mateix i no precisament a favor nostre, perquè Catalunya sempre hi surt perdent. No hi ha res a fer, doncs. Espanya ja està feta i inventada i no es pot fer d'una altra manera, perquè deixaria de ser Espanya. Les coses són com són, i com més aviat tinguem la valentia de reconèixer-ho, millor. Amb Espanya no hi ha res a fer i, tal com som, no hi ha lloc per a nosaltres, només en el cas que estiguem disposats a renunciar a ser el que som. I, com que no és el cas, què hi fem doncs, encara, a Espanya?

Tot aquest episodi lamentabilíssim ha de servir per entendre que, sense Estat, Catalunya no té futur ni la possibilitat d'ocupar un lloc en el món. Si no hi ha cap Estat que ens defensi, no tenim altra sortida que crear el nostre propi Estat. Si volem ser presents en l'escena internacional, en tots els àmbits -esportiu, cultural, econòmic, polític, mediàtic, tecnològic, etc.-, ens cal el nostre Estat per fer-ho possible. I mobilitzar, pacíficament, la nostra societat darrere aquest objectiu. I treballar bé una política exterior pròpia. I dotar-nos d'uns sectors dirigents, en tots els camps, que actuïn desacomplexadament en clau de sobirania, l'únic camí útil i realista per preparar el futur amb optimisme. Perquè la qüestió és ben simple: o som catalans i catalanes, o no som res. Gràcies a Ramon Basiana al capdavant de la Federació Catalana de Patinatge, a l'expresident de la Internacional Oliveras de la Riva, al seleccionador nacional, Jordi Canals; al secretari general de l'Esport, Rafael Niubò, als jugadors, a l'afició, a tota la bona gent per mantenir-nos viva la il·lusió i la voluntat de ser un poble normal. Gràcies a l'Argentina, Alemanya i Egipte per votar a favor de Catalunya. Bon cop de estic!

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org

02/12/2004 13:22. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

28/11/2004

Fresno '04 o com es que els espanyols no tenen ni puta idea

Aquest divendres 26-11-04 els catalans hem patit una de les més flagrants traicions de la nostra història recent. Potser tot d'una sembli que en faig un grà massa i és possible, però no pas gaire. Era mlta la il.lussió que molts teníem en aquest afer i, llavors, és molta la indignació que sentim. És cer que només és un esport i, a més a més, minoritari. Però si tant poc és d'important, Per qué collons no ens ho han deixat fer?

Però sí, és MOLT important. Es TANT important que Espanya ha mogut cel i terra per pressionar totes les federacions hagudes i per haver contra Catalunya, tot i que el governe espanyol s'hi va comprometre a restar neutral i encara ara neguen cap ingerència. MENTIDA PODRIDA! De restar neutrals... què collons feien a la assamblea de la FIRS dos diplomàtics espanyols (un d'ells el cònsul d'Espanya)? ah, sí, estaven per ajudar als espanyols a comptar els vots. Au vés! A cagar a la via!

El que més mal em fa no és pas haver-ne perdut la repressentació internacional de l'equip d'hockey, el que emprenya i indigna és que hagin jugat brut. La Federació Espanyola i els seus co-conspiradors han anat contra el pacte entre les forces polítiques espanyoles no ingerència envers la acceptació o no de la Federació Catalan de Patinatge (FCP) dintre de la Federació Internacional de Patinatge (és obvi que la diplomàcia espanyola ha pressionat i molt a tothom contra la FCP) i, a més a més, a l'assamblea on ens van expulsar van passar-se pel forro ben bé tots els estatuts de la FIRS (no es van fer les votacions secretes quan 3 federacions ho havien demanat, només cal que ho demanin 2, no van deixar que la FCP pogués ni tan sols parlar per defençar-se, van fotre un merder tan gran que al final la gent ja no sabia qué collons estava votant, etc.).

I és que els espanyols, com a poble, no en tenen ni idea. Dic teNEN en comptes de teNIM, malgrat que tècnicament m'hi hauria d'incloure. Però com em puc sentir espanyol quan llurs institucions no em respecten? jo crec en una Espanya plural, on tothom pugui sentir-se còmode essent diferent. Una Espanya que s'ha demostrat que és mentida. Sembla que no hi ha cap altra Espanya que la de Felip V: un país que no es una altra cosa que Castella i els seus territoris conquerits.

Tant costa cedir els símbols? amb lo barato que és, collons. Més entendria jo que no volguéssin cedir en el finançament, per que hi tindrien molt a perdre. Però què collons els importa cinc tios en patins? Sembla que molt. Igual que a nosaltres, doncs. I és amb els símbols, amb els gestos, on hom pot demostrar si és un senyor o, senzillament, un caciq. Vivim doncs a un estat caciquil que no desaprofita cap oportunitat per donar-nos mes arguments per l'independentisme. En canvi, si cedissin en simbologia (llengua, bandera, seleccions, etc.) d'independentistes no en seríem ni la meitat.

Com els motius que em faltaven per estar en contra de Madrid 2012, tal com diu Carod Rovira. Diuen els del PSC i la resta que no, que els madrilenys no en tenen cap culpa. Nosaltres tampoc, i bé que ens toca el rebre. Aquest boicot a la candidatura de Madrid a organitzar les olimpíades de 2012 és la manera de protestar contra aquesta punyalada trapera, deixant però el tema dintre de lo esportiu (segurs de que això es polititzarà tant o més que les seleccions esportives catalanes). Penso en canvi que, per molt mal que faci, tampoc és com per que ERC trenqui els pactes fets a Catalunya i Espanya. Hi ha temes encara més importants que aquest, és cert.

És una mica el que penso quan, aquestos mateixos dies de hockey, els diaris venen plens de notícies de Irac o del merder electoral d'Ucraïna. És cert, pot semblar ridícul preocupar-se de 5 tios en patins amb tot el que passa al món. Però, tal com van dir abans que jo, el món és plé de causes justes però la causa catalana només té als catalans per defençar-la.

28/11/2004 18:10. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

15/09/2004

Diari Avui: La gran mentida

Josep-Lluís Carod-Rovira

Una mirada reposada a la premsa espanyola de començaments del segle passat ens donaria, en tot allò relatiu a Catalunya, una panoràmica potser sorprenent i inesperada per a alguns, però lamentablement certa i, alhora, del tot familiar per a qualsevol lector dels nostres dies. En els editorials dels principals diaris de l'època i també en els articles d'opinió de col·laboradors destacats hi trobem, exactament, els mateixos tòpics, els mateixos prejudicis, la mateixa demagògia, les mateixes mentides, la mateixa ignorància, la mateixa cantarella anticatalana que continua dringant avui, cent anys després, en tanta premsa espanyola, sigui conservadora, sigui progressista. Passa el temps i els protagonistes, canvien les capçaleres dels diaris i les empreses, els directors i els periodistes, els columnistes i els col·laboradors, però no en canvia l'actitud cap al nostre país. El que es deia fa un segle, per increïble que pugui semblar, continua dient-se encara avui, com si res, gairebé paraula per paraula.
No són pocs els espanyols que continuen pensant que Espanya existeix, com a nació i com a Estat, d'ençà dels Reis Catòlics. I que, en el seu particular concepte de nació, no hi ha cabuda per a res que no pertanyi al grup cultural i lingüístic castellà, única representació autèntica i genuïna d'allò que és espanyol. Així les coses, les comunitats nacionals catalana, basca i gallega, mai no han estat vistes com a cosa pròpia, com a espanyoles, de manera, però, que, sense ser espanyoles, ni tenir els mateixos drets que allò que és considerat espanyol, no són Espanya, però són d'Espanya, hi pertanyen perquè Espanya les té encara que no en siguin. Lamentablement no és un simple joc de paraules, ja que les bastonades de tanta simplicitat les rebem, directament, sobre les nostres esquenes.
L'escàndol organitzat en alguns sectors, aquests dies, per la retirada de les banderes espanyoles de nombrosos ajuntaments, en un nombre creixent cada any, demostra la preocupació del nacionalisme espanyol pels elements més simbòlics i essencialistes. Si no hi donessin importància, lògicament, no en parlarien. És per això que no hi ha cap bandera quadribarrada fora del nostre país, a la resta de l'Estat, però tampoc aquí, a cap comissaria o caserna de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional o l'exèrcit, com la cosa més normal del món. A cadascú, doncs, el que és seu. Deu ser per això que, en l'acte institucional del dia 11, cap representant uniformat de l'Estat espanyol no va saludar la nostra bandera, mentre aquesta era hissada, solemnement, per dos mossos d'esquadra. Ja fa un bon grapat d'anys que Jaume Carner, home seriós i ponderat, va expressar com volíem veure onejar nosaltres la bandera nacional: "Ben alta, ben dreta, ben sola"! Una cosa similar ocorre amb les plaques de les matrícules dels vehicles, qualificades de chapitas per l'estadista Aznar o de gest "adolescent" el fet de col·locar-les-hi, en paraules de certa televisió. Si fos només això, naturalment, no els preocuparia tant la seva extensió progressiva per les nostres carreteres.
El menyspreu per la història -i la seva manipulació- és una altra de les constants del nacionalisme espanyol, tant se val que es reclami de dretes com d'esquerres. La visceralitat anticatalana pot arribar a superar tots els límits dels cinisme i el ridícul, com ha fet l'exministre de Franco Fraga Iribarne en assegurar, en to mofeta, que els catalans homenatjàvem un Rafael Casanova que "no va ser afusellat, sinó que va perdre el càrrec a causa de la nova organització"... És una manera de veure-ho, del mateix nivell moral i cique els informes mèdics de la postguerra, en els quals les autoritats del règim tenien la barra de certificar que el motiu de la mort de tots els republicans afusellats era "per hemorràgia interna"...
Però segurament allò que més els supera és la llengua. En això no sembla que hi hagi gran cosa més a fer, que no sigui esperar que el procés general de culturització i d'aprenentatge d'idiomes vagi fent el seu afecte. N'hi ha molts que estan convençuts que parlem català amb l'únic objectiu de fastiguejar-los i no pas, doncs, pels mateixos motius pels quals ells parlen castellà o a França s'escau que parlen francès. No són pocs els que es pensen que, al nostre país i davant seu, tenen el dret que se'ls parli la seva llengua, des d'un concepte ben singular de la cortesia, que, no sols no es produeix enlloc més del món, sinó que, de fet, no és altra cosa que l'exteriorització inconscient d'un dret de conquesta culturalment assumit. Parlar català fa de mal educat, poc modern i paleto, com em van dir a mi fa poc a Tele-5 per emprar aquesta llengua en resposta a una pregunta que jo mai no havia demanat i que em va ser formulada per ells. Esclar que si aquest comportament lingüístic fos general entre la gent que té accés regular als mitjans de comunicació audiovisuals, sempre, les coses anirien d'una altra manera. Ara resulta que parlar en català a les televisions espanyoles fa paleto, parlar-hi anglès deu fer modern, i, en canvi, parlar castellà a la Televisió de Catalunya deu fer normal i tot...
Al costat de la urticària lingüística que s'ha detectat que provoca en alguns l'ús -i fins i tot l'existència- del nostre idioma, no hi ha mentida més gran que aquella que afirma, sense que es ruboritzin els que la diuen, que Catalunya té una situació econòmica privilegiada, ja que xucla, directament, de les mamelles de l'Estat, des de temps immemorial. Heus aquí la demostració clara que una mentida, repetida un cop i un altre fins a l'extenuació, supera el llindar del rumor i del tòpic, per convertir-se en veritat, per més que, com escrivia Rovira i Virgili, "l'explotació econòmica d'Espanya per part de Catalunya és una vella faula inventada pels empleats dropos, pels polítics caciquistes i pels periodistes ignorants". L'única manera de desfer aquesta falsedat, definitivament, és amb la publicació de la balança fiscal, és a dir, de les dades oficials en les quals es demostra quants diners aporta cada territori a l'Estat en forma d'impostos i, per contra, quants en rep també cada territori. El dia que això es produeixi, podrem veure quins polítics viuen del cuento -mestre Fabra, perdó- de la falsa solidaritat i de l'autèntic centralisme, de manera que han construït bona part de la seva arquitectura administrativa a partir de l'esforç d'uns altres.
Catalunya està cansada de pagar i de veure com la solidaritat nostra és utilitzada com un xantatge polític que perpetua una situació de caciquisme en uns llocs determinats. Hi ha indrets amb unes fantàstiques autovies gratuïtes per on no circula ningú, on cada estudiant té el seu ordinador, amb trens de gran velocitat, els llibres de text gratuïts, el carnet de conduir camió de franc per als joves, els enterraments sense pagar, cobertura sanitària per a una àmplia gamma de situacions, mesures socials de suport a la família i a l'empresa, mentre aquí no ens podem permetre res de tot això, perquè resulta que nosaltres hem de ser solidaris, mentre tenim el 17,5% de les famílies catalanes que són pobres, estudiants en barracons, infraestructures antiquades, la sanitat superdeficitària i empreses que s'aguanten només per l'esperit emprenedor i no per la subvenció. I això no té res a veure amb la solidaritat, sinó amb la presa de pèl. Fins quan ha de durar aquesta situació? Hi haurà algun dia en què algú serà solidari amb nosaltres?

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org

15/09/2004 10:51. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

20/08/2004

El Periódico: UN DRET NO ÉS UN PRIVILEGI

• Resoldre l'encaix de Catalunya i de les altres nacionalitats històriques en l'Estat suposa reconèixer de forma plena la voluntat d'aquestes comunitats amb consciència de ser-ho

jordi Porta
President d'Òmnium Cultural

Un dels temes que Franco va voler eliminar manu militari amb dictadura política durant 40 anys, i que la Constitució del 1978 va voler resoldre sense ruptura explícita amb el règim anterior, va ser la qüestió de l'encaix de les nacionalitats en un Estat de "nova planta".
En realitat, es tractava de legitimar democràticament la nova situació donant autonomia a les nacionalitats anomenades "històriques": Euskadi, Catalunya i, en menor grau, Galícia, que havien tingut una llarga història d'afirmació nacional i de voluntat d'autogovern.

AQUESTS PAÏSOS havien deixat una estela de persones que havien lluitat per aquesta causa durant el règim franquista, i que fins i tot havien donat la vida. Persones que anaven, en el cas de Catalunya, des del president Lluís Companys fins al democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Catalunya, a més a més, havia mantingut la continuïtat de la institució que encarnava el seu autogovern, la Generalitat, a través dels presidents que van substituir Companys, primer el president Josep Irla i després el president Josep Tarradellas.
Els redactors de la Constitució van voler resoldre la qüestió amb la generalització del règim autonòmic i establint una distinció entre nacionalitats i regions sense precisar quines tenien aquesta condició ni les conseqüències realment polítiques que se'n derivaven. Era una manera de rebaixar les resistències a la resta d'Espanya davant el que es podia interpretar com una fractura de l'Estat, i també esdevenia una coartada de cara a les nacionalitats, que d'aquesta manera haurien de limitar les seves aspiracions, és a dir, les haurien de compartir a la pràctica amb 17 entitats territorials més.
Recordo a començaments de la dècada dels 80 una reunió que va tenir lloc a El Escorial amb representants de la societat civil castellana del moment en què uns residents a Castella-la Manxa em comentaven: "Nosaltres no volíem ni havíem reclamat mai l'autonomia però ja que ens l'han donada mirarem de fer-la servir".
Amb la perspectiva dels anys s'ha de dir clarament que aquest sistema ha generat un efecte pervers: creure que les col.lectivitats que volen més autonomia són més importants que les altres i això ha provocat que les regions que no l'havien demanat mai creguessin que la necessitaven quan la seva consciència i realitat nacional espanyola estava ben establerta des de feia segles.
En tot cas, si els havien dit que eren una autonomia, mirarien d'aprofitar la descentralització administrativa concedida amb l'objectiu de donar més eficiència i proximitat a la gestió pública. Però en el curs dels anys d'aquesta aplicació de la política autonòmica s'ha anat donant el fet que, quan Catalunya reclamava alguna competència, de seguida apareixien altres comunitats autònomes que d'una forma infantil deien: "¡I jo també!"

PER AIXÒ cal recordar, una vegada més, que un dret no és un privilegi. Que una col.lectivitat nacional aspiri a exercir els seus drets no vol dir que sigui millor o pitjor que altres col.lectivitats que no tenen assumida aquesta realitat ni en senten la necessitat de fer-ho, fonamentalment perquè tenen la consciència de ser una regió d'una altra nacionalitat.
Del que es tracta, simplement, és que la nacionalitat sigui reconeguda com el que és, i això --com ja s'ha dit--, és l'exercici d'un dret, no és mai un privilegi. Es tracta del reconeixement d'allò que la història i la cultura han sedimentat creant una consciència nacional pròpia que exigeix les conseqüències polítiques corresponents. I no es tracta d'una qüestió merament nominalista.
Arran del rebombori que van originar unes declaracions de l'expresident Jordi Pujol fetes fa uns quants mesos al dir que Catalunya no era Conca, ja va ser necessari insistir en el fet que l'existència d'una diferència no era la constatació d'una superioritat, ni la consagració d'una desigualtat. Una regió pot ser més rica, més potent, més envejable que una nacionalitat. Califòrnia és més important que Catalunya, però no té les seves aspiracions d'autogovern. I això no treu ni posa res. Simplement constata una diferència respecte a la consciència nacional dels seus habitants. Recentment, l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ho ha dit d'una altra manera: "Es tracta de dissenyar les regles del joc excloent qualsevol privilegi, no d'esborrar les distincions realment existents per tal que quedi clar que no hi ha privilegis".
Aquesta és una batalla que, més enllà de les negociacions que els partits polítics hauran de portar a terme per a l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, requerirà un esforç --una vegada més-- de pedagogia política a través dels mitjans de comunicació d'abast estatal per tal de situar al seu lloc les legítimes aspiracions de cadascuna de les realitats territorials.

20/08/2004 16:16. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

24/03/2004

L'Avui: Nosaltres, els Pérez

Josep-Lluís Carod-Rovira

Entre els rumors diversos que, aquestes darreres setmanes, han farcit el discurs d'alguns mitjans de comunicació, certs partits i determinats polítics -al costat de mentides, insults i grolleries-, n'hi ha alguns, si més no un parell, de ben singulars. Es tracta d'afirmacions que, escampades amb l'afany de fer mal personalment i perjudicar políticament, s'han anat fent grosses talment una bola de neu. I, un cop dita la mentida, posada en circulació la falsedat, repetit l'engany una vegada i una altra als quatre vents, feina rai per desmentir-ho, ja que segur que més d'un dubte deu haaver deixat entre la gent. Segons aquests cappares de la veracitat, l'objectivitat i la neutralitat informativa -algun dia, per cert, potser haurem de referir-nos al penosíssim paper de certs mitjans de comunicació espanyols i, és un dir, catalans-, resultaria que un servidor de vostès hauria estat tota la vida amagant dos grans secrets inconfessables.
Primer secret: es veu que jo hauria nascut i que hauria passat la meva infantesa fora de Catalunya. Segon secret: sembla que no em dic Carod-Rovira, sinó Pérez i, doncs, en algun moment del meu itinerari personal m'hauria canviat el cognom... Anem a pams. Mentre no es demostri el contrari, Cambrils, el meu poble, encara és Catalunya, tot i que, alguns dies d'agost, no sigui fàcil de detectar-ho. Però, en el cas hipotètic que jo hagués nascut fora de Catalunya -que no ho he fet-, tampoc no hauria de passar res. Suposo, vaja. O és que representa algun problema el fet d'haver nascut fora de Catalunya? Si així fos, els que han engegat la màquina de la mentida, malèvolament, sí que tindrien un problema i greu, no pas amb mi, ni tan sols amb una part dels catalans i catalanes d'avui, sinó amb la majoria de la humanitat, ja que està científicament demostrat que gairebé tots els éssers humans, llevat d'uns pocs milions de persones, comptats amb els dits d'una mà, han nascut, precisament, fora de Catalunya.
Aquesta primera mentida, d'un alt nivell intel·lectual, com pot veure's, anava acompanyada de l'expressió charnego arrepentido, referida a mi. Dedueixo que, això de charnego, amb tota la dosi làctia negativa que els usuaris del mot hi esmercen, es deu referir a la meva circumstància personal de ser fill d'un aragonès de Saragossa, castellanoparlant, i d'una catalana de Cambrils, catalanoparlant. Doncs, mira, ves, si això em converteix en xarnego, sóc xarnego, sí. I amb el cap ben alt. Estic content d'haver tingut el pare i la mare que he tingut, i amb molta honra. Però no em penedeixo de res. I per què hauria de fer-ho? Qui renuncia als seus orígens, qui en renega, no és de fiar. I jo no hi he renunciat mai, ni penso renegar-ne. Sóc de poble, de classes populars i fill de la barreja. I assumeixo la meva identitat, amb tota naturalitat, sense complexos, perquè no en tinc ni en vull tenir d'altra. O és que el fet que el meu pare no fos català m'impedeix a mi de ser-ho? No podré ser-ho mai, del tot? No ho seran els meus fills, perquè el pare del seu pare no n'era? Ufff, sort que els nacionalistes espanyols asseguren que no són ètnics, perquè si arriben a ser-ho... Jo sóc català, nacionalment català, i només català -que ser-ho només no és poca cosa, en aquests temps que corren-, perquè sí, perquè vull, perquè sóc jo qui ha triat, conscientment, de ser català. I punt. I no pas punt i a part, o punts suspensius, o punt i coma, sinó punt final.
L'altra falsedat, la que ha aconseguit més èxit en l'extensió de la mentida a tall de conversa xafardera, és aquella que afirma que jo no em dic Carod-Rovira, sinó que, en realitat, el meu cognom autèntic és Pérez. Si el meu pare es deia Carod i la meva mare es diu Rovira, no cal ser un Einstein de l'antroponímia per deduir que els meus cognoms són els que em corresponen. En tot cas, si algun aclariment s'ha de fer és en relació al guionet que els enllaça tots dos. D'on ve? Molt senzill: de l'impacte que em va fer, als 13 anys, la lectura dels poemes de B. Rosselló-Pòrcel. Unir els meus llinatges amb un guionet, fent-ne un de sol, va ser el modest homenatge d'admiració d'un adolescent cap al gran poeta mallorquí que havia fet el mateix amb el seus. Esclar que, posats a dir, també hi ha alguna veu nostrada que em discuteix el Rovira matern, amb el pretext que me'l vaig adjudicar, amb tota impunitat, per la via matrimonial, un cop casat amb una neboda-néta d'Antoni Rovira i Virgili, suposo que després d'una operació estratègica, meticulosament preparada i executada, al llarg dels anys. Ufff, amb compatriotes així, no em cal inventar-me enemics exteriors...
Però, dit això, tornem al Pérez. Que passa res amb els Pérez? Que tenen algun problema amb els Pérez? I amb els Âlvarez, els Fernàndez, els Gonzàlez, els Gómez, els Gutiérrez, els Hernàndez, els Lainez, els Lòpez, els Martínez, els Ramírez, els Rodríguez, els Sàez, els Sànchez, els Suàrez, els Vàzquez i tots els cognoms possibles acabats en ez? Doncs sí que passa, i molt. Sí que hi tenen un problema. I gros! I és que cada vegada hi ha més gent que es diu Pérez, i Garcia, i Del Río, i Abad, i Bartolomé, i Maestro, i Delgado de Torres, i Céspedes, i Castro, i Martín, i Valero, que s'estima Catalunya, la reconeix com el seu país, s'hi identifica plenament i també el vol lliure. Com tants Andreu, Garriga, Ferrer, Cerdà, Pujolràs, Pladevall, Puigdellívol, Salat o Xirinacs. Ni dir-se Pérez, doncs, és sinònim d'hispanitat ideològica, ni anomenar-se Milans del Bosch n'és de catalanitat política, precisament. Gonzàlez Alba va morir el 6 d'octubre del 1934, defensant l'Estat català proclamat per Companys, mentre molts cognoms nostrats, de noble estirp, van passar-se amb armes i bagatges al franquisme. O sigui que...
O sigui que, com es dedueix de les mentides esmentades fins ara, certa visió espanyola de la nacionalitat és ètnica, rabiosament ètnica, exclusivament ètnica. Així, segons aquest criteri basat en la puresa de sang, ningú que no hagi nascut a Catalunya o bé que, havent-ho fet, es digui Pérez, resulta que no pot ser català. I si és fill, en tot o en part, de família no catalana, aleshores tampoc no pot ser català. Això sí que és nacionalisme excloent i del més radical! No cal dir com aquest model tronat de país, xenòfob, etnicista, racista, no té res a veure amb el nostre. El model català té el país com a punt d'arribada, és un projecte nacional civil, democràtic, integrador, que es basa en la lliure voluntat de les persones de ser catalans i no pas, contràriament, en els seus orígens, els seus cognoms o a llengua que parlen en la intimitat. Si així fos, s'esdevindria que J.M. Aznar, com que parla català en la intimitat, també seria català i ja es deuen fer càrrec que el país no està per segons quina mena de bromes de mal gust...
En fi, l'ascens electoral d'ERC, general a tot arreu, ha estat molt significatiu, en particular, en els barris obrers i en les poblacions on es concentra bona part de la població originària de fora de Catalunya. Ha estat una manera de reforçar el nostre valor col·lectiu més important: la unitat civil del poble de Catalunya, amb un projecte de país integrador i modern, capaç d'unir la idea de sobirania nacional amb la del benestar material i la qualitat de vida democràtica. Tal com han anat -i com van- les coses, la Catalunya més lliure, més culta i més justa és més a prop que mai. I la farem entre tots, al marge dels nostres orígens. Per això preocupen els Pérez. I, feliçment, cada vegada n'hi ha més. Cada cop en som més.

Josep-Lluís Carod-Rovira. Secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
carod@esquerra.org

24/03/2004 16:17. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 4 comentarios.

18/03/2004

Eleccions Generals 2004: El que em crec i no em crec de de la jornada de reflexió

S'estan començant a dir masses coses del que va passar el dissabte 13-03-2004.

Jo, com que tenia MOLT clar el meu vot i no necessitava reflexionar res, vaig anar amb la meva xicota a veure de nou "El Retorno del Rey". Just abans d'entrar, cap a les vuit de la tarda, em va arrivar un sms. Aquest, però, em deia d'anar a votar, res d'anar a cap mani.

Així doncs m'ho vaig trobar tot fet. Ja en dia de eleccions vaig estar atent i nerviós fins que no vaig comprovar que, afortunadament, tothom votava sense cap lio.

Ja vaig sentir el mateix diumenge que el PP s'hi estava plantejant d'aplaçar les eleccions. Això m'ho crec. Era un tema que surava a l'ambient: que no estàvem potser en condicions de votar res amb la tragèdia de Madrid tant propera. I així ho diu la consellera d'interior de la Generalitat de Catalunya (>>). No m'extranya gens i, per altra part, me n'alegro de que al final hi votéssim, no només pel resultat. Retardar-les sí que n'hauria estat deixar als terroristes que ens controlessin la vida.

Hi ha però, una versió més exagerada d'aquest tema. No només el PP volia aplaçar les eleccions, sinò que a mes a mes, com que la població s'hi estava revoltant (les manis devant les seves seus), volien declarar l'estat d'excepció i treure policies i militars al carrer per dissoldre a tant de rojo que hi havia pels carrers. Això, doncs, seria un cop d'estat.

Això, sinzerament, no m'ho crec. O no m'ho vull creure. Entenc que els del PP s'hi espantessin veient la gent al carrer, però ja saps que qui no vulgui pols millor que no vagi a l'era. I la veritat es que un cop d'estat ja era l'unic que els faltava per acavar de definir-se com un govern dictatorial (que no ho era, pero feia moooooolta pudor).

De totes maneres, no m'ho crec i gent com almodóvar (>>) faria bé de investigar-ho una mica abans de creure-s'ho.

18/03/2004 14:47. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Vilaweb: TRES TESIS SOBRE LES ELECCIONS

1) Una victòria a la contra

El Partit Popular ha perdut les eleccions. Però no ha perdut ni tan sols un milió dels vots que tenia fa quatre anys i que aleshores van servir per donar-li la majoria absoluta. No ha estat, doncs, una deserció multitudinària dels electors allò que ha possibilitat la victòria de l’esquerra. Ha estat, contràriament, una mobilització sense precedents del vot contra el PP, molt probablement esperonat fins al límit després de l’immoral espectacle ofert arran dels atemptats de l’11-M. Al Principat el PP ha perdut 150.000 vots, al País Valencià 40.000 i a les Illes poc més d’un miler. A la resta de l’estat sols a Euskadi i a Andalusia trobem un enfonsament significatiu dels populars. I hi ha un resultat molt especial i molt significatiu: a la ciutat de Madrid, malgrat tot això que ha passat, el PP guanya les eleccions i solament perd 89.000 vots.
Si els electors del PP s’han mantingut fidels al partit d’Aznar, és una notícia molt preocupant. Ho ha compensat clarament una mobilització enorme de les forces d’esquerra, que ha capitalitzat sobretot el PSOE, clarament afavorit pel vot útil. Però els socialistes no haurien d’oblidar que tot indica que molta gent els ha votats, simplement, perquè era la millor manera de fer fora del govern el Partit Popular.

2) La pluralitat se’n ressent

Aquesta concentració del vot útil de l’esquerra al PSOE ha tingut algunes conseqüències preocupants. Espanya va pel camí d’un bipartidisme perfecte, alhora que les altres nacions presenten una pluralitat cada vegada més consistent. I això del bipartidisme espanyol no és bo. La ‘lliçó catalana’ és precisament que l’existència d’un sistema plural de partits enriqueix la democràcia i dificulta els comportaments autoritaris que hem vist al PP, però que també vam veure fa anys al PSOE. A Astúries, Cantàbria, la Rioja, Castella-Lleó, Castella la Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia sols hi ha diputats de dos partits. També a les Illes, encara que Progressistes haja fet un paper excel·lent amb el 9% dels vots.
Qui més ha pagat l’atac a la pluralitat és Esquerra Unida, que obté els pitjors resultats de la història: sols obté dos diputats a Madrid i tres als Països Catalans, en coalicions amb unes altres forces d’esquerra i nacionalistes: dos al Principat amb Iniciativa i un al País Valencià amb l’Entesa. És un resultat preocupant i immerescut, vistos els esforços i la feina d'aquesta coalició. I resulta especialment dur al País Basc, on Ezker Batua és al govern i ha contribuït de manera molt lleial a mantenir l’estabilitat.
Quant als grups nacionalistes, en total formen 30 diputats; de fet, són la tercera força estatal sense discussió. Al Principat, el resultat d’ERC és absolutament espectacular. Supera en nombre de vots el de les eleccions catalanes i, per tant, obté una aprovació clara de la seua aposta pel tripartit. Josep-Lluís Carod-Rovira, a més, veu reforçat d'una manera contundent el lideratge després de l’atac despietat que ha hagut d’aguantar. El resultat de CiU és segurament decebedor per als simpatitzants, però no gens dolent. La coalició centrista s’havia trobat enganxada en la dinàmica entre el PP i ERC i, malgrat això, sols ha perdut uns 50.000 vots. En aquesta perspectiva els 454.000 vots que guanya Esquerra prenen una dimensió molt important, perquè no són vots robats a CiU. Iniciativa també obté un bon resultat, més ressaltat encara per la desfeta d’Esquerra Unida a l’estat espanyol.
A la resta del país la sensació és més aviat de tristesa. La coalició Progressistes de les Illes Balears va començar la nit amb l’esperança que les enquestes li donarien una diputada i al final s’ha quedat sense. Al País Valencià la suma dels vots del Bloc i Esquerra Republicana no arriba a la xifra que va obtenir el Bloc fa quatre anys, una prova evident de la força abassegadora del vot útil, que tanmateix l’Entesa ha pogut resistir malgrat la pèrdua de vots respecte de fa quatre anys.
A Euskal Herria l’aparició d’un diputat de Nafarroa Bai és una notícia excel·lent, vista la persecució que el PP porta a terme contra la cultura basca en aquell territori, i cal constatar el creixement de vot del PNB, encara que en part sembla que provinga d’EA. A l’Aragó cal subratllar la revalidació de l’escó de José Antonio Labordeta per la Chunta. Segurament que Labordeta és avui el diputat que té més simpaties fora del seu propi partit. Amb raó.
Tota aquesta riquesa i pluralitat, a la qual s'han de sumar els diputats del Bloque gallec, fa encara més evident el panorama en blanc-i-negre que viu Espanya.

3) Cal un altre estil de governar

La conseqüència de tot plegat és que ara ens trobem en un moment clarament històric. El PP ha tancat un cicle endut per la violència propiciada pel seu comportament. Però ha perdut menys d’un milió de vots, i això és molt significatiu. Ni en les actuals circumstàncies, les més dures que es podien imaginar, no ha perdut el suport fidel de l’electorat. Caldrà prendre’n nota.
Ara el PSOE ha de decidir com vol governar. Hi ha qüestions que són una bandera clara i sobre les quals haurà de prendre posicions inequívoques: la paralització immediata del Pla Hidrològic, la tornada de les tropes destinades a l’Irac, la recuperació dels papers de Salamanca, el suport al nou estatut que aprovarà el Parlament de Catalunya, el respecte a la unitat de la llengua catalana, la recuperació d’un clima de diàleg amb el govern basc, el retorn a les posicions europees en política internacional i la ruptura de l’aliança amb la política de Bush. No té poca faena José Luís Rodríguez Zapatero.
El líder dels socialistes ha de ser conscient de com ha arribat al poder i no ha de decebre els tres milions de vots nous que l’han portat on és ara, no perquè continue les polítiques del PP, sinó perquè canvie de política.
Ara cal un tomb radical, no sols de sigles de partit, sinó sobretot de cultura política. Ara és l'hora de posar fi a les crispacions, les manipulacions, les mentides, les amenaces a les llibertats civils, el tancament de diaris, les tortures, la prepotència, el menyspreu als opositors, tot allò que ens ha encès tant durant aquests darrers vuit anys, i de manera molt especial aquests quatre darrers.
No tirem aigua al vi. Avui no és el millor dia per a fer-ho, és veritat. Però sí que és el moment de recordar el PSOE dels GAL, el PSOE de l'enduriment de les lleis, el PSOE de Corcuera, el PSOE dels desfalcs econòmics, el PSOE que al País Valencià menystenia la llengua catalana i no feia res per impedir-ne el trossejament. Aquest PSOE no pot tornar; no ha de tornar.
Rodríguez Zapatero i la seua gent mereixen avui un vot de confiança clar de tots nosaltres. El tenen. Però ha de ser un vot de confiança previngut. La millor garantia d'un canvi real de cultura és l'esquerra plural i és un paper fort de CiU i PNB com a forces centristes i representatives d'una part molt important d'Euskadi i de Catalunya. Ara necessitem calma, serenor, consens per a recuperar-nos de l'odi sembrat pel Partit Popular. I és per això que el PSOE ha de comptar ara amb les altres forces democràtiques. Tant de bo que ETA hi contribuesca eixamplant la treva oferta al Principat a l'estat espanyol o anunciant que es dissol.
Vicent Partal (http://www.vilaweb.com/)

18/03/2004 01:01. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Fa un any d'aquesta foto

Imatge enllaçada a www.enoticies.com

18/03/2004 00:58. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Desmuntant el PP

La desfeta del Partit Popular en les eleccions del 14-M és la conseqüència d'un empatx produït en els darrers dies d'una campanya electoral que va començar crispada i va acabar intoxicada. Ha estat un empatx d'autoconfiança, que ha posat punt i final a vuit anys d'un govern de la dreta més dura, que ha anat traient la bèstia que porta a dins d'una forma gradual però inexorable. Fa pocs dies semblaven inevitables quatre anys més del mateix xarop contra la democràcia i la intel·ligència de les persones que és la política del PP, però amb un embolcall diferent. Abans tenia bigoti i ara barba.

Com han estat aquests vuit anys de govern PP? Un engany. Primer van ser mentides innocents, que feien certa gràcia. "Hablo catalán en la intimidad", deia Aznar. Però les bromes van ser cada vegada de més mal gust, a l'estil del Plan Hidrológico Nacional, que volia destrossar la meravella natural ! que són les Terres de l'Ebre per regar camps de golf i portar aigua a urbanitzacions de luxe de la València zaplaniana.

Ens havia dit que acabaria amb el terrorisme i hem arribat al punt i final de l'Era Aznar amb el pitjor atemptat de la història d'Europa. No només això, sinó que s'ha instrumentalitzat el terrorisme d'una forma repugnant, amb l'objectiu de treure rendiment electoral d'una confusió teledirigida des de l'equip de campanya de Rajoy i la inestimable col·laboració d'Urdaci, Matias Prats, Jiménez Losantos i molts altres impostors del periodisme. El control sobre els mitjans de comunicació ha estat una obsessió pel PP i ha arribat a límits insospitats.

El PP sempre ha tret pit parlant de la bona marxa de l'economia espanyola durant la seva etapa de govern. L'executiu d'Aznar ha aprofitat un moment de bonança econòmica mundial, que ja es començava a notar en el final de l'etapa socialista. Potser el darrer ministre d'Economia socialista, Pedro Solbe! s, té alguna responsabilitat d'aquest suposat èxit econòmic. No oblidem que l'Estat espanyol ha rebut molts diners procedents d'Alemanya via Unió Europea. Quin cinisme Aznar i Rato quan critiquen Alemanya per superar el límit de l'endeutament públic marcat per la UE!

La unitat d'Espanya ha estat l'altra gran eix de l'ideari aznarista. Ha tornat aquella España única i els nacionalismes basc i català han estat demonitzats. Jo crec en l'alternança dels partits en el govern i considero que ha estat positiu per al PSOE estar vuit anys a l'oposició en un procés de regeneració que ens ha costat el càstig exagerat d'una majoria absoluta del PP. Ara, amb Zapatero al capdavant, el socialisme espanyol té una segona oportunitat. L'hauran d'aprofitar i no decebre tants ciutadans que han confiat en ells i els que els donem un crèdit que no és il·limitat.

18/03/2004 00:56. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

17/03/2004

El Periódico: Decàleg per perdre les eleccions

• En quatre anys de majoria absoluta, el PP s'ha enfrontat a nombrosos sectors socials
• L'estil de l''ordeno i mano', juntament amb les mentides de la guerra de l'Iraq i l'11-M, expliquen en gran mesura la derrota

E. H. / M. S.
MADRID

Pilotats per José María Aznar, presa de l'arrogància a l'aconseguir la majoria absoluta, Govern i PP han perdut el favor de l'electorat. Aquestes són les 10 claus que expliquen la derrota de Mariano Rajoy.

Ángel Acebes
Ministre de l'Interior
Falsa autoria de la massacre de Madrid

La matança de l'11-M va acabar de rematar un Govern més preocupat per no perdre les eleccions que per traslladar tota la informació a la ciutadania. El PP va utilitzar la lluita antiterrorista com a arma llancívola contra el PSOE, sobretot després de divulgar-se l'entrevista amb ETA de Josep-Lluís Carod-Rovira, aliat dels socialistes catalans. Aquest ús electoral del terrorisme va motivar la paradoxa següent: la massacre de Madrid beneficiava el PP a les urnes si la culpable era ETA, però el perjudicava si era obra del terrorisme islàmic i, per tant, conseqüència del suport del Govern central a la guerra de l'Iraq.
Per això Aznar i el seu ministre de l'Interior, Ángel Acebes, es van entossudir des del primer moment a atribuir l'11-M a ETA, ocultant les proves que apuntaven a Al-Qaida. Dijous passat, quan Acebes va titllar d'"intoxicació miserable" la pista islàmica, la policia ja havia trobat una cinta en àrab a la furgoneta usada pels terroristes. La policia, mentrestant, alertava sense èxit Interior dels indicis que assenyalaven Al-Qaida.
Finalment, Acebes va haver d'admetre que també s'investigava la pista islàmica, però després de la reivindicació d'Al-Qaida va seguir acusant ETA. Indignada, la policia va detenir dissabte cinc integristes a Madrid. Milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar per les maniobres d'ocultació del PP.

Ana Palacio
Ministra d'Afers Estrangers
Una guerra contra la voluntat popular

Contra la voluntat de la immensa majoria dels espanyols, José María Aznar va recolzar la guerra de l'Iraq i en va ser un dels promotors, juntament amb George Bush i Tony Blair, en la cèlebre cimera de les Açores. El suport sense fissures del president al bel.licisme de Washington va desfermar mobilitzacions multitudinàries a tot Espanya. Al començament, Aznar va reaccionar davant les protestes amb desdeny. Després, davant la magnitud de les manifestacions, va dir que comprenia --i fins i tot compartia-- el sentiment dels espanyols, però els va avisar que eren manipulats "pel de la pancarta", que és com es referia despectivament a Zapatero. La ministra d'Afers Estrangers, Ana Palacio, va actuar de fidel portaveu d'Aznar en la crisi, i a l'ONU es va distingir per l'extrema acritud cap als contraris a la guerra, sobretot amb França i Alemanya.

Federico Trillo
Ministre de Defensa
El clamor de les víctimes del Iak-42

El 26 de maig de l'any passat, 62 militars espanyols van morir a Turquia quan volaven de tornada de l'Afganistan. L'avió ucraïnès que els transportava, un vetust Iàkovlev-42, es va estavellar després de diversos intents frustrats d'aterratge. Gairebé deu mesos després, els familiars de les víctimes del Iak-42 segueixen clamant en demanda d'unes explicacions que el titular de Defensa, Federico Trillo, encara no ha ofert.
Trillo va assegurar en un primer moment que l'avió accidentat tenia totes les garanties de l'agència de l'OTAN que el va noliejar, però davant el desmentiment de l'Aliança va haver de rectificar. Després de defensar aquesta modalitat de vols, destinats a estalviar costos i basats en múltiples i fosques subcontractes internacionals, Trillo la va haver de cancel.lar per la polèmica suscitada. El dolor de les famílies es va traduir en retrets al Govern durant els funerals oficiats per les víctimes.
Davant les desatencions i la falta d'informació de l'Executiu, les famílies del Iak han recorregut als tribunals. Defensa les ha acusat de deixar-se manipular pel PSOE.

Jaime Mayor Oreja
Exministre de l'Interior
La satanització del nacionalisme basc

Com amb el terrorisme, amb el nacionalisme no s'hi pacta; se'l derrota. Aquesta és la màxima, inspirada per l'extitular d'Interior Jaime Mayor Oreja i executada per Aznar, que el Govern ha aplicat sense matisos a Euskadi. Des que el PNB va firmar el Pacte de Lizarra, pròleg de la treva d'ETA del 1998, el PP s'ha esforçat --sense escatimar cap mecanisme de l'Estat-- a demonitzar el nacionalisme basc amb l'objectiu de treure'l del poder.
Els populars es van avenir a firmar el pacte anti-ETA amb el PSOE a canvi d'articular un front anti-PNB al País Basc que, finalment, va reforçar els nacionalistes. A la patrimonialització de la lluita contra ETA i de les víctimes s'hi ha sumat una ferotge fustigació al PNB i al Govern basc, fins al punt de reformar el Codi Penal per amenaçar amb la presó el lehendakari, Juan José Ibarretxe, si portava a terme el seu anunciat referèndum.

Javier Arenas
Vicepresident del Govern
Setge al tripartit i el 'cas Carod'

El PP va mirar de traslladar a Catalunya la tàctica d'erosió i desgast assajada a Euskadi. Com a vicepresident, Javier Arenas va ser un dels membres del Govern més bel.ligerants amb el pacte d'esquerres a Catalunya. Quan es va conèixer el programa del tripartit català, va acusar el PSOE de sotmetre's als dictats independentistes d'ERC i emular la línia sobiranista empresa pel PNB amb el pla Ibarretxe. Les advertències d'Arenas i tot el PP sobre els riscos del tripartit van arribar al seu zenit després de filtrar-se la cita de Carod- Rovira amb la cúpula d'ETA.
Abans, com a titular d'Administracions Públiques, Arenas ja s'havia enfrontat a les autonomies hostils, en mans del PSOE i nacionalistes. Tot i millorar el finançament autonòmic, el PP va tancar l'aixeta dels traspassos i va encotillar les comunitats amb el dèficit zero.

Eduardo Zaplana
Ministre portaveu
L'estratègia de la desinformació

La falta de transparència ha estat un altre dels trets característics del PP, sobretot en l'etapa de la majoria absoluta. De l'estratègia de la desinformació se n'han encarregat, com a missió principal, els successius portaveus del Govern des del 1996: primer Pío Cabanillas, després Mariano Rajoy i, finalment, Eduardo Zaplana. Cabanillas serà recordat per haver decretat el fracàs de la vaga general del 2002 quan més de mig Espanya havia parat en sec. Rajoy, per haver restat importància al vessament de fuel del Prestige fent al.lusió als "filets de plastilina". I Eduardo Zaplana, com els seus predecessors, per haver tutelat la manipulació informativa a RTVE.
Amb José Antonio Sánchez com a director de RTVE i Alfredo Urdaci al capdavant dels serveis informatius, la televisió pública ha exercit de portaveu de les consignes del PP i caixa de ressonància dels enfrontaments interns al PSOE. La cobertura de la vaga --que va motivar la condemna judicial d'Urdaci--, el Prestige, les manifestacions contra la guerra i l'11-M han indignat els mateixos professionals de l'ens.

Juan Carlos Aparicio
Exministre de Treball
Reforma laboral amb 'cop de decret'

La iniciativa del Govern de promoure per decret una reforma laboral, que modificava l'Estatut dels Treballadors, retallava drets dels aturats i facilitava els acomiadaments, va portar els sindicats a convocar una vaga general el juny del 2002.
La vaga contra el cop de decret va coincidir amb la cimera europea de Sevilla amb què Aznar pretenia coronar la presidència espanyola de la Unió Europea (UE). Els líders europeus van presenciar, en primera línia, la ruptura de la imatge de diàleg social de què feia gala el Govern del PP.
Va ser a Juan C. Aparicio, aleshores ministre de Treball, a qui li va tocar pagar els plats trencats de la vaga, que va paralitzar una bona part d'Espanya. L'aturada va ser àmpliament secundada pels treballadors i va provocar una crisi de Govern que li va costar el cap a Aparicio, encara que van ser el mateix Aznar i el vicepresident econòmic, Rodrigo Rato, els que es van proposar fer un pols amb els sindicats.

Francisco Álvarez-Cascos
Ministre de Foment
Del 'cas Prestige'al retard de l'AVE

El Ministeri de Foment, amb Francisco Álvarez-Cascos al capdavant, ha contribuït decisivament a la impopularitat del Govern. La seva decisió d'enviar el Prestige "a la quinta forca", quan el temporal amenaçava d'esquerdar el malparat petroler, va agreujar la catàstrofe ecològica. Molts experts van denunciar aleshores que Cascos no va demanar prou informes independents abans d'ordenar l'allunyament del vaixell, i això va estendre la taca de chapapote fins a les costes franceses. El ministre no va reconèixer mai haver comès cap error.
Cascos tampoc va voler assumir responsabilitats polítiques pel retard de la inauguració de la línia de l'AVE Madrid-Barcelona, prevista per a aquest mateix any i posposada, almenys, fins al 2007. Ni per la tardana i accidentada obertura de la línia Madrid-Lleida. Ni per l'increment del cost de les obres, superior al 38% respecte al que s'havia pressupostat. Ni pels forats detectats en el trajecte, dels quals van advertir els geòlegs a través de diversos informes que l'Executiu no va tenir en compte. Ni pels accidents registrats a la línia ferroviària convencional, fruit de les retallades pressupostàries.
Lluny d'assumir els seus fracassos, Cascos s'ha entestat a desmentir cada un dels errors que li atribuïa la premsa, molts dels quals s'han confirmat amb el temps. Al final, després de revelar-se que Foment va comprar diversos quadros a la galeria d'art de la seva nova companya sentimental, el ministre va optar per anunciar que es retirava de la política. Això sí, en campanya ha continuat inaugurant obres de l'AVE tot i la prohibició de la Junta Electoral.

Pilar Del Castillo
Ministra d'Educació
El sector educatiu, en peu de guerra

La principal crispació de la política educativa del PP va arribar amb la promulgació de la llei orgànica de qualitat de l'educació (LOCE), dissenyada per la ministra d'Educació, Pilar del Castillo.
Recorreguda davant el Tribunal Constitucional, la norma liquida la promoció obligatòria fins als 16 anys, estableix itineraris per desviar els alumnes amb pitjors qualificacions, imposa que els que suspenguin més de dues assignatures repeteixin curs i restableix la revàlida. A més, l'Executiu ha reforçat l'assignatura de religió i ha imposat un mínim de quatre hores setmanals d'ensenyament del castellà a les comunitats amb llengua pròpia.
Milers d'estudiants es van manifestar contra aquesta reforma, que el Govern ha mantingut contra vent i marea. La posterior llei d'ordenació universitària (LOU), també impulsada per Del Castillo i igualment impugnada davant el Constitucional, va posar en peu de guerra els estudiants i els rectors.

Elvira Rodríguez
Ministra de Medi Ambient
El PHN com a arma de confrontació

El Govern va aprovar al Congrés el PHN amb el suport de CiU i Coalició Canària, i l'oposició de la resta de forces. El seu projecte més polèmic és el transvasament de l'Ebre, que preveu treure de la part baixa del riu 1.050 hectòmetres cúbics d'aigua anuals per proveir Barcelona (ramal nord) i la resta del litoral mediterrani fins a Almeria (ramal sud). Dissenyat per Jaume Matas, qui l'està executant és la seva substituta al capdavant del Ministeri de Medi Ambient, Elvira Rodríguez.
El fort rebuig suscitat a Aragó i Catalunya no va acovardir el PP, encara que li va costar l'Ajuntament de Saragossa a les municipals i va consolidar el socialista Marcelino Iglesias a les autonòmiques. També va contribuir a Catalunya al desgast de CiU, que el novembre va perdre les catalanes. La gran majoria dels catalans creuen que el transvasament destruirà el fràgil equilibri ecològic del delta de l'Ebre. A València i Múrcia, en canvi, el PP va fonamentar les seves majories absolutes i va deixar el PSOE sota mínims.
Govern i PP han utilitzat el PHN com a símbol de la seva aposta per la vertebració d'Espanya, i al mateix temps han furgat en la divisió del PSOE i han encoratjat la confrontació entre els territoris beneficiats i perjudicats pel transvasament. La ministra Rodríguez s'ha convertit en la cara visible del projecte, que ha començat amb la sortida a concurs del subministrador de canonades. El PSOE ha promès paralitzar les obres.

17/03/2004 01:11. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

11-M: El Periódico: Dues trucades des de la Moncloa

(19/03/2004)

• El dia de la massacre Aznar em va reafirmar personalment, com a altres directors de diaris, que l'autoria era sens dubte d'ETA

ANTONIO Franco
Director d'EL PERIÓDICO Ala vista que José María Aznar ha fet públic que dijous passat, el dia de l'atemptat, va telefonar personalment a diversos directors de mitjans informatius de Madrid i de Barcelona, atenent les obligacions de la transparència, vull donar a conèixer als lectors el contingut de les dues converses que va mantenir amb mi.
La primera trucada es va produir al migdia. Eren els moments de màxima tensió després de la matança perquè els càlculs feien créixer contínuament la xifra de víctimes, i EL PERIÓDICO elaborava l'edició especial que va sortir al carrer a la tarda.
Tinc interès a donar aquesta explicació perquè aquella edició especial va ser una de les que va atribuir a la seva portada a ETA, sense la més mínima ambigüitat, l'autoria de l'atemptat. Concretament, al titular. Els lectors tenen dret a saber que això es recolzava en el que em va dir textualment José María Aznar com a president del Govern en la conversa d'aquell matí. "Ha estat ETA, no en tinguis cap dubte", va precisar el president abans de donar una breu explicació sobre el que podia dir-me de la investigació, les proves i els antecedents.

HI HA UNA DADA complementària. Aquesta trucada de la Moncloa es va produir molt poc després que jo hagués dit, a través de Ràdio Nacional, que a EL PERIÓDICO dubtàvem sobre si l'atemptat era d'ETA o d'Al-Qaida. M'havien trucat des d'aquella emissora per conèixer el titular de l'edició especial que preparava el nostre rotatiu. Quan vaig expressar que consideràvem les dues hipòtesis, els que participaven en el programa tertúlia des del qual requerien la meva intervenció es van estranyar, a micròfon obert, que jo encara no sabés que ETA n'era la culpable i que estava totalment descartada la possibilitat que els autors fossin terroristes islamistes. Hi insisteixo: poc després de dir això vaig rebre la trucada d'Aznar.
Va ser llavors, amb la convicció que el president del Govern del meu país era incapaç, en l'exercici del seu càrrec, de donar-me seguretats sobre un tema sobre el qual no estigués segur, quan vaig decidir el titular: L'11-M d'ETA.
EL PERIÓDICO va complir de totes maneres amb la seva obligació de publicar totes les dades que tenia al seu abast. En aquella mateixa edició especial feta al migdia, a les pàgines interiors va titular de manera més matisada el tema: El Govern acusa ETA i qualifica de 'miserable' el rumor que els autors podien ser islamistes. Així mateix, en aquelles pàgines es va recollir, en primícia informativa, que la policia havia localitzat una furgoneta blanca de la qual havien baixat tres persones encaputxades que després van entrar a l'estació d'Alcalá de Henares; que el vehicle havia estat robat al barri madrileny de Tetuán, on habiten molts immigrants musulmans; i que la policia mantenia oberta la possibilitat de l'autoria del terrorisme islàmic.
Aquella mateixa tarda, quan el que preparàvem a la redacció d'EL PERIÓDICO era l'edició de l'endemà, al vespre, immediatament després que el ministre Ángel Acebes aparegués nerviós a TV per tornar a dir que ETA era culpable, però que no es podien descartar altres vies d'investigació (encara que sense anomenar Al-Qaida pel seu nom), vaig tenir una nova trucada de la Moncloa. En aquella ocasió Aznar va demanar excuses per no haver-me pogut informar abans de la compareixença d'Acebes que hi havia aquella altra línia d'indagacions que --va dir-- naturalment s'havien d'investigar. Però també em va demanar cordialment que no m'equivoqués: va ratificar que ETA n'era l'autora.

AMB LES dades que eren al meu poder procedents de la meva pròpia redacció, la portada de l'edició de l'endemà, divendres, ja donava prioritat a la dada que Al- Qaida s'atribueix a Londres l'atemptat i el que Els islamistes relacionen l'acció amb l'Iraq, enfront d'una tercera línia en què es recollia que Aznar manté que ETA és l'autora de l'atac.
Es va publicar així, tot i que jo continuava tenint la idea que un president del Govern no es podia permetre el risc d'equivocar-se en una qüestió així parlant amb un director de diari, i malgrat que ja pensava que el ridícul --i el perjudici-- internacional que envoltaria Espanya serien dramàtics si el que deia sobre ETA el cap de l'Executiu no era veritat. Però a aquella hora tota la premsa internacional ja considerava Al-Qaida la màxima sospitosa de l'atemptat i molts països ja aplicaven mesures de seguretat que no s'haurien plantejat si creguessin que ETA n'era la culpable.
Aquí, els ciutadans espanyols ja consideràvem sospitosa l'actitud del Govern del PP sobre el tema. De tot el món, únicament Aznar i Acebes deien que no tenien cap dubte sobre el que ara sabem que era com a mínim un error.

17/03/2004 01:09. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Enotícies.com: L'última mentida

(16/03/2004)
L'última mentida
Un dels temes recurrents dels meus darrers treballs i articles és la interpretació del significat radicalment autoritari de l'aznarisme i del paper dels mitjans de comunicació en la configuració d'aquest nou despotisme. I a la fi, l'aznarisme ha estat víctima del mecanisme pervers sobre el qual havia construït el seu poder. De manera sobtada i imprevisible.

Tota la crispació i tota la tensió que s'havia creat per tal de neutralitzar políticament i ideològicament els adversaris s'ha girat amb una força formidable contra els aprenents de bruixot que l'havien desfermada. L'última mentida ha estat la més repugnant de totes. Una mentida construïda sobre la mort, el patiment i l'angoixa amb finalitats electorals. L'última mentida ha aconseguit la difícil fita de superar la penúltima: la criminalització de Carod-Rovira. L'última mentida ha mostrat de manera descarnada i definitivament es! candalosa quin grau d'impostura democràtica estaven disposats a assumir per tal de mantenir amb mà ferma el poder. El seu poder. El poder d'Estat sobre el qual encara mantenen una concepció patrimonial. Com en temps de la Restauració, de la Dictadura de Primo de Rivera o de la Dictadura franquista.

Embriagats de la seva pròpia retòrica propagandística, van creure que podrien mantenir el necessari control ferri sobre els mitjans de comunicació per ocultar, enganyar i manipular. La seva concepció jeràrquica i instrumental dels mitjans de comunicació no els ha permès entendre la situació incontrolable que s'estava produint davant seu. Han tractat un tema global com si fos una qüestió domèstica. I la brutalitat esfereïdora de la massacre portava el segell del terrorisme internacional. I semblen no haver entès que els fluxos de la informació internacional no són controlables. Ni tan sols enganynant l'ONU o enviant cartes amb instruccions precises als ambaixadors.

! Tota aquesta actuació és plenament expressiva de la cultura política aznarista. Jo crec, amb tota sinceritat, que els errors més importants d'alguns polítics demòcrates catalans i espanyols s'expliquen per no haver entès a temps la seva significació. Sigui com sigui, hauran de convenir amb mi que avui l'aire sembla molt més respirable que aquests darrers mesos. Que duri!

© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Indústria, 60 local 7 - 08025 Barcelona
Tel. 93 476 03 70- Fax. 93 459 29 26
E-mail: e-noticies@e-noticies.com

17/03/2004 01:01. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Enoticies.com: Fenomen extraordinari

(16/03/2004)
Fenomen extraordinari
A veure si ens entenem. La realitat és la que és i no es modifica donant cops de puny o puntades de peu contra aquells que l´analitzen. Ha passat -agradi o no- que la situació política diumenge es va capgirar radicalment. Alguns es poden inventar teories en aparença enginyoses -encara que en el fons tendenciosament miserables-, com la que atribueix a Bin Laden la paternitat de la victòria socialista o l´ensulsiada històrica del PP. Altres multipliquen els seus insults aquests dies, tot i que, ben mirat, l´atac personal, la insídia o la desqualificació ad hominem semblen constituir habitualment tot el seu bagatge argumental. Els hooligans de la dreta -els mateixos o semblants als de "Pujol, enano, habla castellano!"- cridaven davant la seu del PP a Madrid, la nit de la derrota: "Manos arriba, esto es un atraco", "Carod y ZP, la misma mierda es" o "¿Por qué habéis ganado? ! Por el atentado". Altres es dediquen a escriure a certes publicacions convencionals o digitals, descarregant bilis i fent processos d´intencions entre la calúmnia i la ignorància. Tant se val. Una majoria aclaparadora de ciutadans, a Catalunya i al conjunt d´Espanya, es van expressar el 14-M a les urnes. El PP va baixar sense pal·liatius. El PSOE va pujar espectacularment. El Govern tripartit català va sortir-ne reforçat. Els antics aliats -CiU i PP- van perdre a Catalunya vots i escons a dojo. En particular, el PSC va assolir uns resultats objectivament magnífics. ICV va pujar d´un diputat a dos. ERC ha esdevingut -amb vuit escons- la quarta força política a escala estatal, amb més de cent mil sufragis per damunt de les darreres autonòmiques catalanes. El clam en favor del canvi s´ha escampat com feia molt -potser l´any 1982?- que no es recordava. El triomf catalanista i d´esquerres als comicis de novembre no va ser casual. ERC no es va equivocar optant per Maragall i no pa! s per Mas. Tot això, i bastant més, no s´ha de perdre de vista. Cal llegir amb cura el veredicte democràtic a Galícia, a Euskadi, a Madrid, a l´Aragó, a Extremadura i, sobretot, a Andalusia -entre d´altres indrets no menys significatius- per comprendre l´abast d´un fenomen extraordinari. Sense gaires precedents immediats.

17/03/2004 00:59. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

11-M: Doncs al final no va estar ETA

El passat dijous 11 de Març vam patir el pitjor atemptat de la història de Europa. De seguida tots vam pensar que era cosa de ETA, i així ho vaig reflectir jo mateix al meu primer blog d'aquell dia. Va passar, però, que cap al dinar ja eren moltes les sospites de que era més aviat un cas de terrorisme islàmic. No coincidia el modus operandi i fins i tot HB condemnava l'atemptat.

Això, però, no semblava afectar al govern d'Espanya. Mentre ja a tot arreu del món tothom ja donava per bona la hipòtesi islàmica, el govern del PP va insistir-hi en la culpabilitat de ETA fins ben entrada la nit del dissabte.

I no només això. Com que la gent ja es va cansar de mentides i manipulacions, van sortir al carrer. I el PP va tenir els sants collons de voler denunciar als que s'hi manifestaven devant les seves seus (hi ha qui diu que amb tota la intenció d'escalfar l'ambient i tenir una excusa perfecta per treure tancs i antidisturbis al carrer).

Ens van mentir de mala manera, ens van tractar com burros tal i com sempre han fet, però aquesta vegada van tirar tant de la corda que s'els va trencar. Tenen més que ben merescut el fracàs electoral, i encara penso que els hi han votat massa gent.

Jo, per la meva part, crec que vaig triar un bon dia per tornar a veure "El Retorno del Rey" i així ignorar tota la moguda fins ben entrada la mitja nit.

17/03/2004 00:55. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

11/03/2004

NO al terrorisme

No tinc més paraules, avui no.

Imatge enllaçada a www.enoticies.com

11/03/2004 14:34. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Declaració institucional del President de la Generalitat de Catalunya

A tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Avui tots som madrilenys.

Si els terroristes pensaven dividir-nos hauran aconseguit el contrari. La millor resposta al terror és anar a votar lliurement diumenge.

Els ciutadans de Catalunya se senten avui més germans que mai dels ciutadans de Madrid i de tots els pobles d’Espanya.

Aquest és l’atemptat més gran de tots els produïts a Europa en cent anys.

Avui només hi ha una obligació: estar amb les víctimes, amb els ferits. Amb els familiars de tots ells, amb el poble de Madrid.

El Govern de Catalunya expressa el seu dolor immens, total i absolut, sense consol possible, ni en el terreny humà ni en el polític.

Això sí: exigim de tothom que no hi hagi la més mínima divisió entre els partits demòcrates.

Avui a les dotze estarem a la Plaça de Sant Jaume per a dir amb el nostre silenci que Catalunya està de dol. Declarem tres dies de dol amb suspensió de tots els actes oficials i banderes a mig pal.

He parlat amb el President Aznar i amb José Luís Rodríguez Zapatero. El Govern espanyol convoca a manifestar-se a tota Espanya demà.

Catalunya es manifestarà contra el terror.

Demà, a partir de les dues de la tarda, tots els serveis públics, administratius i tècnics, suspendran la seva activitat.

També demà a les set de la tarda ens manifestarem al Passeig de Gràcia tots els catalans que hi puguin confluir.

Crido a tots els ciutadans, les empreses, els sindicats, els treballadors, els comerciants, els professionals, per a que s’afegeixin a aquesta expressió unànime de dol i de solidaritat amb les víctimes, amb tots els ciutadans de Madrid, amb tots els espanyols.

11/03/2004 14:29. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Comunicat de la direcció d'ERC davant el greu atemptat d'ETA

Esquerra Republicana de Catalunya condemna enèrgicament la massacre perpretada per l'organització terorista ETA. L'atemptat al dret a la vida és una indignitat que no es justifica amb cap objectiu polític.

ETA ha decidit matar de forma massiva a Madrid i això és un crim horrorós i alhora un argument pels qui volen limitar o eliminar les llibertats personals i col·lectives.

ERC considera d'especial repugnància l'atemptat massiu a víctimes anònimes que acudien al seu treball.

Esquerra Republicana de Catalunya es solidaritza amb el poble de Madrid i expressa el seu condol a totes les famílies afectades pels cruels assassinats.

ERC es torna a reafirmar en la reclamació que ETA es dissolgui i deixi de matar a tot arreu i accepti que només és legítima la defensa per la via democràtica dels plantejaments polítics.

ERC considera un cop més que la necessària persecució policial i judicial als autors dels crims no es pot confondre amb la criminalització de qualsevol plantejament polític defensat des de posicions pacífiques.

Alhora, ERC reclama la convocatòria d'un acord de totes les forces democràtiques que no sigui excloent de cap opció que utilitzi les vies legals, per posar fi definitivament al terrorisme. En aquest sentit és especialment imprescindible recuperar el marc de diàleg entre el govern de l'Estat i els governs legítims dels pobles basc i català i de la resta de comunitats autònomes així com el diàleg entre tots els partits de trajectòria democràtica.

Esquerra Republicana de Catalunya impulsarà i participarà en totes les concentracions de repulsa que s'organitzin arreu de Catalunya. La direcció d'ERC ha ordenat hissar a mitja asta amb crespó negre les banderes estelades de les seus del partit.

ERC crida a la participació massiva a les urnes del poble català com a expressió de les seves conviccions democràtiques i de la seva repulsa a la violència.

11/03/2004 14:25. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

ETA atempta a Madrid

Fills de puta.

No hi tinc més paraules que condemnar els fets i plorar per morts i ferits. No hi ha dret, no tenen dret a fer-nos això.

Ara, pujant cap a la feina pel carrer Numància he vist un fotimer de policies. Buscaven un cotxe bomba.

Tot i la treva infame, tinc por.

11/03/2004 09:37. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

10/03/2004

Enotícies.com: Falangista i Blavero

Falangista i Blavero
(04/03/2004)
Fernando Giner, director de la campanya electoral del PP al País Valencià, afirma que tant Maragall como Carod-Rovira fan servir -amb relació als valencians- "mètodes utilitzats a l´Alemanya nazi". Aquest personatge al·ludeix a la voluntat d´annexionar-se el País Valencià que ell atribueix al president de la Generalitat catalana i al líder d´ERC. Home de confiança de Zaplana, expresident de la Generalitat valenciana i, en l´actualitat, ministre de Treball i portaveu del Govern central, Giner té una biografia política que el defineix prou bé. A les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), Giner es va presentar per València encapçalant la candidatura de Falange Española. O sigui, que -si més no per aproximació- Giner, del nazisme, en sap força. Després es va afiliar a Unió Valenciana, el partit dels blaveros, la majoria tan anticatalans com reaccionaris. El seu òrgan de premsa! va ser, durant anys i panys, Las Provincias. Cada dia, Las Provincias trobava motius per arremetre contra Catalunya, fent de la manipulació sistemàtica, de la falsetat i de l´insult instruments habituals de la seva feina. Unió Valenciana, a la fi, i amb el nou decret d´unificació de tots els partits de dreta -aquesta vegada feta la unificació en democràcia-, va ser engolida pel PP. Tots dos partits compartien moltes coses. Per exemple, la seva fòbia catalana, patologia força arrelada també al si del PP. D´altra banda, pertànyer al cercle més pròxim a Zaplana inclou tot tipus de lectures, algunes d´escassament exemplars. Quan Maragall i Carod-Rovira combatien la dictadura franquista -Franco va rebre el suport actiu de Mussolini i Hitler-, Giner cantava el Cara al sol. Ara, com fa tanta gent del PP, Giner es permet donar lliçons de democràcia als demòcrates i, àdhuc, comparar-los amb Hitler. Fins on vol arribar el PP?

© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Indústria, 60 local 7 - 08025 Barcelona
Tel. 93 476 03 70- Fax. 93 459 29 26
E-mail: e-noticies@e-noticies.com

10/03/2004 23:38. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Enotícies.com: El PHN com a metàfora

El PHN com a metàfora
(09/03/2004)
Tan bon punt entren en campanya, als dirigents del PP els agrada recordar amb manifesta complaença que els vuit anys de col·laboració amb CiU a Madrid i a Barcelona han proporcionat un llistat amplíssim de votacions conjuntes. Aquí i allà. Una coincidència pràcticament total. I no es refereixen només al ritual anual de la votació dels pressupostos. També es refereixen a lleis d'una importància tan estratègica com la Llei Orgànica d'Universitats (LOU) o el Pla Hidrològic Nacional (PHN).

Com a membre de l'equip de govern d'una universitat catalana, vaig patir les conseqüències nefastes de la LOU: un atac directe i premeditat a la línia de flotació de l'autonomia universitària i l'autonomia política. Un viatge al passat franquista: un desastre sense pal·liatius. Crec, però, que el PHN és la iniciativa legislativa que millor expressa el contingut anacrònic i renacionalitzador de l'aznarisme. Ho té tot: connecta amb l'economia del "totxo" i el turisme descontrolat; és aliè a la reflexió moderna sobre la sostenibilitat del desenvolupament econòmic i social; es presenta embolcallat en una retòrica nacionalista rància i essencialista i, finalment, provoca l'enfrontament entre territoris. Enfrontament singularment estratègic: ens fa aparèixer als catalans com a insolidaris davant la resta de territoris de l'arc mediterrani, creant artificialment tensió i crispació entre els diferents territoris de parla catalana. Bingo!

Amb un argument reiterat fins a l'avorriment, CiU va votar el PHN en una nova mostra de "suport crític" al PP. Ja coneixen el raonament: "si, de totes totes, aquesta llei s'ha d'aprovar, millor votar-la amb l'objectiu d'introduir les millores que la facin més raonable". Una mostra definitiva de "sentit comú", m'imagino. La història posterior, amb distanciament tàctic inclòs, és perfectament coneguda. Aquest cap de setmana, però, s'han f! et públics els informes negatius de Medi Ambient de la Unió Europea. Un reconeixement de l'evidència. Ras i curt: el PHN és un projecte tècnicament lamentable, econòmicament absurd i socialment i ecològicament un disbarat. Però això no és tot. Hi ha una raó molt poderosa per desaconsellar el seu finançament: el nostre govern, el govern del territori més afectat, no hi està d'acord. Qüestió de sensibilitat democràtica...

Ho volen més clar? Cap altre episodi il·lustra amb tanta claredat la significació política del pacte CiU amb el PP d'aquests darrers vuit anys. El lamentable episodi del PHN és la millor metàfora de la història política recent del nostre país.

© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Indústria, 60 local 7 - 08025 Barcelona
Tel. 93 476 03 70- Fax. 93 459 29 26
E-mail: e-noticies@e-noticies.com

10/03/2004 23:34. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

27/02/2004

A Sant Jaume, contra ETA

Des del govern de la Generalitat s'ens ha cridat a manifestar-nos, malauradament en silenci, contra ETA. Jo, pensant com penso, no tenia gaires excuses per no anar-hi. Així doncs, tot i la pluja, hi vaig anar i no s'hi podia entrar gaire dintre de la plaça de la gentada que s'hi arrivà a la Plaça de Sant Jaume.

Deia abans que la manifestació ha estat malauradament en silenci per qué els respectuosos cinc minuts de silenci que guardàvem va donar la oportunitat a un parell de skins a bordar quatre "arriba españa", "Heil" algo (o "Cristo Rey") i el "Cara al Sol". Consti que dic bordar com fan els gossos, com qui parla sense enteniment.

I és que no ho acavo d'entendre. SI hi hagués estat un miting de ERC o quelcom semblant, encara entendria el motiu per oposar-s'hi amb les seves bretolades, però és que ens hi estàvem manifestant contra el terrorisme. Contra ETA, cony!

La gent els hi ha fet callar com als nens que parlen a missa i, a tandes espontànies, hem cantat els segadors. També els hi han insultat, però qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Resumint, que no sé que diràn els mitjans de comunicació (especialment els de Madrid i rodalies), però n'érem un munt malgrat la pluja.

Només tenia un neguit mentre tornava cap a casa, baixant un Carrer Ferràn col.lapsat de gent: n'haig de repassar-me de valent la lletra de Els Segadors. No pot ser que em quedi clavat a las tres estrofes

27/02/2004 01:00. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

20/02/2004

La desraó de La Razón

Nota d'en Lobisome:
Des que La Razón va començar, ha estat un exemple de vergonya aliena. Moltes de les seves portades son senzillament fotomuntatjes fets amb tota la mala llet del món. I quan no son fotos muntades tampoc els hi falta la mala llet.

Ahir, però, s'hi van passar. Van fer un muntatje on surten Carod-Rovira donant-li la mà ben content a un encaputxat amb pistola amb un cartell electoral del PSOE als darrera. Vale, era un muntatje, però fins i tot a la aclaració que hi posen ja fiquen cullerada: "Fotomontaje que recoje el encuentro entre el lider de ERC, Carod-rovira, y los dirigentes de ETA."

Això excedeix la mala llet i s'hi caga en la ética periodística. És una difamació de llibre.

Un detall curiós és que no m'hi vaig assabentar d'aquesta portada de La Razón als kioskos, no. Va estar a www.enoticies.com on ho vaig veure i on vaig llegir que no es trobaven exemplars de La Razón per Barna.

Avui ho he parlat amb el "meu" kioskero, sospitant que potser no n'havien fet distribució de La Razón de tan bèstia que era la portada. Doncs no, quan li van portar els diaris els hi va tornar només veure la portada per que no volia convertir-se en cómplice d'aquesta difamació, que qui vén els diaris també té la seva ètica i responsabilitat. Ara, aquest venedor es una mica el meu heroi i sembla que molts hi van fer el mateix per tota Barcelona.

Per altra banda, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (S P C) no s'ha quedat quiet devant d'aquesta desfeta de La Razón:

La desraó de La Razón

S P C
Barcelona

El diari La Razón ha aparegut avui als quioscos amb un muntatge fotogràfic en el qual es veu el secretari general d'ERC, Josep Lluís Carod Rovira, saludant amistosament un suposat membre d'ETA. El Sindicat de Periodistes de Catalunya denuncia amb tota la duresa de què és capaç aquest groller intent de manipulació informativa que té com a subjecte un tema tan greu com és el terrorisme. L'SPC és un dels capdavanters de la lluita contra la manipulació dels mitjans públics de comunicació com a element bàsic per donar cobertura al dret que té la ciutadania a una informació veraç i plural. Però això no implica que s'hagi de donar carta blanca als mitjans de comunicació privats perquè se saltin tots els principis deontològics, posant la seva tasca professional al servei de determinats interessos polítics i/o empresarials que res tenen a veure amb el compliment del deure constitucional que tenen els mitjans de comunicació d'oferir una informació, justament, plural i veraç.

L'SPC commina els responsables d'aquest diari a complir les prescripcions que recomanen les normatives deontològiques més elementals i, conjuntament amb els seus treballadors, a elaborar un Estatut de Redacció que impedeixi que fets com el que tristament protagonitza la portada d'avui del rotatiu, es puguin seguir repetint. Al mateix temps, l'SPC i el conjunt de membres de la FeSP es posen a disposició dels profesionals de La Razón per lluitar plegats en favor del respecte al dret de la ciutadania a rebre una informació plural i veraç, que està totalment per sobre dels interessos polítics i empresarials de les editores de diaris, per molt legítims i respectables que aquests puguin ser. Les empreses de comunicació tenen el dret d'establir la seva línia informativa, però això no els permet ni la manipulació ni la mentida.

Barcelona, 19 de febrer de 2004

20/02/2004 18:11. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

ETA, PP i PSOE: Uns fan fàstic i d'altres pena

ETA ens ha declarat la treva, ves quina merda de favor. Tenint en compte que porten com 3 anys sense atemptar a Catalunya, segurament per que no poden, ben bé podrien haver dit que des de llavores que ens perdonen la vida.

Ja es poden ficar la seva compassió pel cul, i que no el tanquin, que a més a més s'hi han de ficar el seu "Visca Catalunya Lliure" i el seu "Saludo revolucionario a los independentistas catalanes". No tenen dret a ficar-nos en el seu mateix sac. No tenen dret a fer servir símbols independentistes catalans. La Estelada no en té cap culpa d'haver sortit al vídeo de ETA de la mateixa manera que la Ikurrinya és la bandera de tots els vascos, no pas només d'ells. No tenen dret a fer-ne servir ni l'una ni l'altra.

Arriva un moment en que ja només pots pensar en termes conspiratoris. Qui son REALMENT els que surten al vídeo de ETA? Dos tius amb accent vasc, al menys un d'ells. L'altre podria ser sa tia nana de l'altre. Qui ha decidit esbombar-ho ara? no ho sabem, però sí que hom té prou clara a quí beneficia aquest quirigai: al PP.

Deu m'en guardi de acusar al PP i llur govern de Madrid de retindre la informació, no diguem ja de cuinar-la directament. El que està molt clar és que se n'aprofiten tot el que poden. No ho volen reconèixer, però l'estàn fent el joc a ETA.

Qué té d'especial aquest comunicat de ETA? D'altres hi ha hagut i no ha passat RES, mai han tingut credibilitat. El que passa és que aquest cau massa prop de les eleccions general com per que el PP desaprofiti la inoportunitat.

Han dit els de ETA RES sobre Carod al seu comunicat? NO. Han dit RES d'un PACTE amb algú de Catalunya? NO, només s'hi justifiquen en l'augment del vot independentista català. Un vot que no té RES a veure amb el vot on s'hi recolzen a Euskadi. Admet Carod haver-ne pactat RES amb ETA? MAI. Va haver un seguiment mediàtic similar al comunicat d'ETA on deia que NO havien arrivat a CAP acord amb Carod-Rovira? NO, per que aquesta notícia no serveix als interessos del PP i la seva brunete mediàtica.

Aquí tothom les ha fetes de tots colors i tamanys: el PSOE té una corrupció interna que fot vergonya i que li va fer perdre el govern de la Asamblea de Madrid (vale que Simancas ni Zapatero tenien ben bé cap culpa, però prou merda hi amaguen sota la catifa), consti que no vull entrar en els desgavells del govern del PSOE. Al PP se li surt la merda per les costures: alcaldes pederastes i/o acosadors sexuals i/o cripto-franquistes, la guerra d'Iraq amb la baixada de pantalons cap a Bush, el Prestige, el PHN, etc ad nauseam.

Fan lo que els hi rota i quan els enxampen ja costa que ningú dimiteixi. I en tot cas, sempre cauen els passarells de torn, mai els qui manen i tenen la culpa de veritat. Tenim Espanya que s'ens cau a trossos i resulta que RES es més important que tallar-li el cap a Josep-Lluís Carod-Rovira, qui només va cometre la oportunitat de pecar un pecat que el PP es va inventar i el PSOE va signar com a convidat de pedra: parlar amb ETA es CACA!

Ja n'hi ha prou. ETA, deixa de matar, deixa de existir. PP, aprén d'una puta vegada que una política de dretes no equival a feixisme, escolta de tant en tant a Miguel Herrero de Miñón. PSOE, madura i sigues valent per tenir una política pròpia contra el terrorisme i tingues els collons de mantenir-la.

Resumint, aneu tots a la merda i quedeu-vos-hi.

20/02/2004 10:45. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Treva de ETA només a Catalunya: DECLARACIÓ DEL LEHENDAKARI

18 de febrer de 2004
ETA ha fet públic avui un comunicat que, a parer del govern basc, és, des del punt de vista polític, vomitiu i, des del punt de vista ètic, immoral. En primer lloc, és vomitiu perquè irromp en un procés electoral per aconseguir un protagonisme que la societat basca definitivament ja li ha negat i que té com a resultat pràctic ajudar, afavorir els interessos electorals del PP. Això no és nou: ETA va fer el mateix fa quatre anys, primer, trencant la treva, i, després, fent tot el possible per fer fora el nacionalisme democràtic de les institucions basques.

És vomitiu perquè s'arriba a la conclusió que ETA fa mal, intenta assassinar políticament aquells que s'acosten a parlar amb ella. I, en segon lloc, és immoral perquè la violència és condemnable arreu. A tot arreu. Esclar que no s'ha de matar a Catalunya! Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Euskadi, ni enlloc.

Els drets humans són per a tothom. Són universals i indivisibles. I, per tant, aquest és el missatge directe, únic i absolut en nom de tota la societat basca: li exigeixo que abandoni definitivament la violència a Catalunya, a Espanya i a Euskadi.

20/02/2004 01:43. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Treva de ETA només a Catalunya: DECLARACIÓ DEL PRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

18 de febrer de 2004
Davant l'anunci fet avui per la banda terrorista ETA, aquesta presidència vol recordar el text de la moció aprovada pel ple del Parlament de Catalunya el dia 8 de febrer de 2001, per la unanimitat de tots els grups parlamentaris, sobre el rebuig de la violència terrorista.

En aquest mateix sentit, és oportú avui refermar-ne el contingut de condemna del terrorisme i de compromís amb la democràcia, la pau i la llibertat.Crec interpretar la voluntat de tota la cambra en rebutjar avui, una vegada més, qualsevol acte de violència terrorista a qualsevol part del territori de l'Estat i arreu del món.

La fi de la violència ha d'ésser i és un esforç conjunt de tots els demòcrates que volem viure en llibertat i que condemnem inequívocament els qui maten. El poble de Catalunya no demana res a ETA ni tampoc no n'espera res que no sigui l'abandonament total i definitiu de la violència.El Parlament de Catalunya sempre ha estat i està al costat de totes les persones que han estat víctimes de la barbàrie terrorista.

Per tot això, l'anunci fet avui per ETA és immoral i és un insult per a tots els demòcrates, que deslegitima, una vegada més, l'existència i la continuïtat de la banda terrorista

20/02/2004 01:42. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Treva de ETA només a Catalunya: DECLARACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Parlament de Catalunya, 18 de febrer de 2004

S'ha produït el que es podia esperar i ja va succeir fa quatre anys abans d'unes eleccions generals, aleshores ETA va trencar la treva i va assassinar un general i l'exvicelehendakari Fernando Buesa. Ara no trenquen la treva perquè no n'hi ha, ara seguiran matant, si poden. Si poden, seguiran matant.

Que diguin que no mataran a Catalunya ens indigna més, pel que té de perversió. Perquè pretén utilitzar la mort com a eina per a dividir els pobles d'Espanya. És repugnant.

No perdonarem mai, mai, mai, l'assassinat d'Ernest Lluch, dels policies municipals, dels regidors del PP, de les víctimes d'Hipercor, de Vic, del Mosso d'Esquadra mort a Roses, … Mai. Ni oblidarem a Jáuregui, ni al matrimoni de Sevilla, Alberto Jiménez Becerril i la seva esposa Ascensión, ni a Miguel Ángel Blanco, no oblidarem els catalans cap de les víctimes d'ETA, ni les d'aquí ni les d'enlloc.

No volem el perdó d'ETA. Ens fa fàstic. No volem el perdó d'ETA.

Però no ens hem de quedar en el rebuig del sadisme d'aquests personatges i dels seus comunicats patètics.

Com a President de la Generalitat demano, amb urgència, de tot cor, des de Catalunya, que es renovi el Pacte Anti-terrorista per incloure totes les forces polítiques democràtiques, totes.

Que no es doni a ETA el benefici de seguir dividint els demòcrates. Aquest és el seu gran benefici.

Sóc conscient que quan s'acosten les eleccions és difícil que les forces polítiques es posin d'acord. Però justament: ¿no està ETA utilitzant un cop i un altre cop aquesta dificultat per a trencar l'acord de tots els demòcrates? ¿No ho va fer l'any 2000? ¿No ens adonem que les nostres divisions donen ales al terror?

Demano, exigeixo, a totes les forces polítiques catalanes, a totes, que expressin el mateix rebuig, la mateixa indignació i la mateixa voluntat de mantenir el debat democràtic que els ciutadans esperen i que ETA vol destruir.

Demano també a totes les forces polítiques espanyoles, a totes, que comparteixin el propòsit que avui Catalunya expressa de sumar les voluntats de tots els demòcrates en un únic esforç antiterrorista.

Desactivem, tots junts, el missatge-bomba que ETA ha enviat avui contra Catalunya i contra la convivència de tots els pobles d'Espanya.

Pasqual Maragall i Mira
President de la Generalitat de Catalunya

20/02/2004 01:26. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

Treva de ETA només a Catalunya: Comunicat de ERC

Carod diu que el comunicat d'ETA és una "trampa política" i que no va negociar una treva
El secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha qualificat avui de "trampa política" l'anunci de treva d'ETA a Catalunya, ha demanat que la faci extensiva a tot l'Estat i ha reafirmat que "en cap moment ERC va parlar d'una treva circumscrita a Catalunya ni hi va haver cap acord de negociació" amb els dirigents de la banda armada.
En la seva compareixença al Parlament, ha precisat que la data d'entrada en vigor de la treva, l'1 de gener, és anterior a l'entrevista que va mantenir amb dirigents de la banda armada. Carod ha dit que "ETA pretén instrumentalitzar al poble català i a l'Estat" i ha subratllat que "l'independentisme pacífic, polític i democràtic d'ERC és i representa just tot el contrari del que grollerament diu defensar ETA". [18/feb]

Dimecres 18 de febrer del 2004

COMUNICAT

1. Treballem i desitgem una treva definitiva per al conjunt dels Estats espanyol i francès. Aquest anunci de treva no ens satisfà. És evident que ETA planteja una trampa política amb aquesta treva i que pretén marcar l’agenda política i instrumentalitzar el poble català i l’actual moment a Catalunya a i a l’Estat.

2. L’independentisme pacífic, polític i democràtic d’ERC és i representa just tot el contrari d’allò que barroerament diu defensar ETA.

3. Reafirmem, una vegada més, que durant l’entrevista que es va mantenir amb la direcció d’ETA, en cap moment ERC va parlar d’una treva circumscrita a Catalunya, ni hi va haver cap acord o negociació. El comunicat planteja l’1 de gener com a inici de la treva, data anterior a l’esmentada entrevista.

4. Sorprèn la incoherència que suposa donar crèdit a una declaració d’ETA quan mai n’ha tingut davant de ningú.

5. Si ETA pretén contraposar una treva a Catalunya amb la continuació del terrorisme a Espanya i al País Basc, considerem aquesta pretensió absolutament immoral, i que deslegitima, encara més, la seva existència i continuïtat.

6. Deixem ben clar, una vegada més, que ens sentim plenament solidaris amb les víctimes del terrorisme, amb els amenaçats pel terrorisme i amb els seus familiars, siguin d’on siguin, visquin on visquin, pensin com pensin. Catalunya i els catalans tenim llaços familiars i personals de tota mena amb tots els pobles de la resta de l’Estat. La nostra solidaritat amb ells en la lluita contra el terror no admet distincions de cap tipus.

7. Si ETA vol que aquesta declaració de treva tingui un valor, cal que la faci extensible des d’ara mateix al conjunt de l’Estat i que abandoni les armes. Cal que, per sempre, ETA deixi de matar a tot arreu, perquè el dret a la vida no té fronteres.

20/02/2004 01:19. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

15/02/2004

El Periódico: MAR, defensa d'Aznar

OPINIÓ // TU I JO SOM TRES
MAR, defensa d'Aznar
Ferran monegal

Se li ha de reconèixer valor. I cega lleialtat. Miguel Ángel Rodríguez (MAR), el que va ser valet de chambre, secretari, noi per a tot i portaveu oficial d'Aznar, va acceptar la invitació que li va fer Ramon Rovira i va estar dijous a la nit a Àgora (El 33). Tema del debat: El llegat d'Aznar: quin país deixa ¿millor o pitjor? ¡Ah!, presentar-s'hi té mèrit. Exceptuant la periodista Pilar Cernuda, que va estar neutral, l'estaven esperant Josep Ramoneda i els professors Javier Elzo i Agustí Colomines, i el fidel escuder Miguel Ángel s'hi va haver d'esforçar de valent per intentar contrarestar l'envestida de tan formidables elements. La pluja no era precisament fina. Era un autèntic temporal en cadena, encara que el paisatge formal semblava el d'una nit plàcida i plaent. Però queien pedrots amb considerable contundència. En tinc uns quants de fotografiats al quadern. Per exemple: "Ha aconseguit que tothom estigui amb els nervis a flor de pell. Ha mantingut una línia d'histèria in crescendo. ... No ha acorralat ETA: ha acorralat els nacionalismes, i intenta equiparar nacionalisme i terrorisme. ... A Europa, Espanya és ara un veí incòmode. ... Aznar és un home binari. Les coses, segons ell, o són blanques o són negres. O s'està amb Bush, o amb l'eix del mal". I així molta estona, tranquil.lament. MAR esbufegava davant aquella pentinada, i va respondre per la via del benestar econòmic: va dir que ell, a Valladolid, fa uns anys, va demanar una hipoteca per a casa seva i els interessos estaven pels núvols, i en aquests moments estan per terra. Té raó: ara el que està pels núvols és el preu de la casa que es va comprar. O sigui, que el balanç economicista dels vuit anys d'Aznar és un llegat que sorprendria els savis alquimistes d'altres èpoques: ha aconseguit que el fang del maó es transformi en or. O sigui, impasible el ademán cap al progrés per la via del totxo. Totxo en propietat, naturalment.

Noticia publicada a la pàgina 076 de l'edició de Dissabte, 14 de febrer de 2004 de El Periódico - edición impresa

(Nota d'en Lobisome: La meva opinió sobre el llegat d'en Aznar és, obviament, negativa. A més a més vull puntualitzar que en MAR només podia pressentar una mica de bon resultat pel que fa a gestió econòmica, i ni tan sols així, doncs aquesta bonança econòmica ja començada als temps del PSOE on tothom som milionaris per tenir un habitatge que ens està costant una obscenitat. És com si vulguéssim fonamentar la riquesa del pais en castells a l'aire. Això petarà tard o d'hora i ja veurem com anirà el tema.

També va diure en MAR que Aznar ha ficat a Espanya a la Champions League, bàsicament i sense esmentar-ho per formar part del trio de les Açores que va provocar aquesta guerra de Iraq que encara belluga. Amb tot el respecte i tot el carinyo del món, penso que potser sí que Espanya és un país de primera, però la Champions ens queda tan gran com al Numancia la Primera.)

15/02/2004 18:37. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

14/02/2004

Aznar en 30 segundos

Cap a l'any passat als USA van llençar una iniciativa dita Bush in 30 seconds on animaven a creadors audiovisuals a que hi diguessin en arxius de vídeo de 30 segons tot el que els hi rotés de George W. Bush i llur administració, generalment per posar-lo a parir. Doncs fa uns dies que aquí els hi ha donat per fer lo mateix a Aznar en 30 segundos on n'haurem d'esperar al 6 de Març per veure el que ha anat enviant la gent.

Ara, de moment, tenim l'apartat Cariño, tenemos que hablar on la gent pot anar deixant opinions i reflexions per escrit del mateix tema.

Que us aprofiti ;)

14/02/2004 10:57. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

PUTOPP.COM: Plataforma Unificada Contra la Trajectòria Oligàrquica del PP

Malgrat el nom, potser una mica lleig i faltón, és una web on hi podem trobar transcripcion les notícies que han anat generant els membres del PP, dintre i fora de les institucions.

També hi trobem notícies d'altres col.lectius amb qui sembla que s'entenen d'allò més bé, com la gerarquia eclesiàstica i l'exércit.

Tenint en compte com està el pati dels medis de comunicació, ja ens va bé tenir referències que ho compensin una mica ;)

PUTOPP.COM

14/02/2004 10:42. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

05/02/2004

Julio Medem: No li van donar el Goya, però li han deixat els collons plens

La persecució que n'ha patit aquest cienasta ha estat infame, tant com per que ara per ara hom s'hi hagi oblidat de la seva magnífica "Lucía y el Sexo".

Així que, ja fart de tanta calúmnia, fa uns dies que va remetre aquest comunicat arreu on li van voler publicar. Només voldria destacar un detall a tothom que s'hi escarrassa en la idea de que Julio Medem va contra les víctimes del terrorisme: Mireia Lluch, filla de Ernest Lluch, socialista asassinat per ETA, va financiar part del documental.

Nuff Said, ara llegiu al mestre amb atenció:

S.O.S

Han pasado cuatro meses desde el estreno de La pelota vasca, la piel contra la piedra, en los que la consigna que más me he visto obligado a decir (por alarma defensiva), es que el problema más grave del conflicto vasco es ETA, que mi rechazo al terrorismo es rotundo, sin peros, y que mi solidaridad y apoyo humano hacia las víctimas del terrorismo es absoluto, sin precio y sin esperar nada a cambio. Pero hay quien piensa que eso no es suficiente, que no les vale, y rechazan mi solidaridad como si les manchara; me refiero, claro está, a algunos miembros de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que ha organizado una manifestación a la entrada de la entrega de los Premios Goya para protestar por la nominación de mi película, y contra mi persona. He leído en La Razón que habrá una pancarta con este lema: "Víctimas del Terrorismo contra El pelota vasco, la nuca contra la bala". Y además se repartirán pegatinas con el lema: "No al Medem". Sinceramente, esto ya es demasiado, la injusticia de esta situación es ya puro delirio. Yo no puedo más.

Esta es la primera vez que escribo en mi defensa tras el estreno del documental en el Festival de San Sebastián. Deliberadamente preferí no responder por escrito a la tormenta de puñales que cayó sobre mí, especialmente desde los medios de comunicación de la derecha, y me recluí frotándome el ánimo con la innumerable cantidad de mensajes de apoyo, en su mayoría privados (comprendo perfectamente, tal y como pintan los tiempos, lo comprometido de apoyarme públicamente). Pensé que ya nada más podría pasarme con esta película, que lo peor ya había ocurrido, y que la ceremonia de entrega de los Premios Goyas podría ser el punto dulce final (con o sin estatuilla) de toda esta horrorosa experiencia.

Lo primero que quiero dejar claro es que, para mi pesar, Cristina Cuesta (presidenta de COVITE, Colectivo de Víctimas del Terrorismo) rechazó participar en mi documental, y con ella, el conjunto de víctimas de su asociación. Es más, se dio el caso que llegué a entrevistar a Consuelo Ordóñez (hermana del concejal del PP asesinado por ETA), pero a los pocos días me llamó para que no la incluyera en el montaje. También quiero recordar que en mi película hay víctimas del terrorismo a las que les he dado un trato, más que respetuoso, privilegiado. Personas que aceptaron mi planteamiento de película polifónica, con una puesta en escena destinada a invitar al diálogo y a las que no les importó compartir montaje con personas ideológicamente opuestas. Estas víctimas son Daniel Múgica (hijo de Enrique Múgica, concejal de Leitza por UPN asesinado por ETA), Cristina Sagarzazu (viuda del Ertzaina Ramón Doral), Marixabel Lasa (viuda del socialista Juan María Jáuregui) y Eduardo Madina (Presidente de las Juventudes Socialistas de Euskadi que perdió una pierna tras un atentado).

Es decir, que los miembros de AVT no son las únicas victimas, aunque sí me parecen las más enfadadas y las más politizadas, y las que se creen con el real derecho a identificar y dar el marchamo de autenticidad al resto de las víctimas. En mi documental las hay incluso de sus mismos colores, y de otros, pero son, me atrevo a suponer, políticamente más independientes. No sé lo que pensarán los miembros de AVT, por ejemplo, de Marixabel Lasa, que tiene varios agravantes para formar parte de su coro. Por ejemplo, es la viuda de un socialista que luchó hasta su muerte por el diálogo político como vía para resolver el conflicto vasco. ¡Qué tiempos son estos en los que "DIÁLOGO" se ha convertido en una palabra maldita! El otro agravante, claro está, es que Marixabel Lasa (siendo socialista) es la presidenta de la Asociación de Víctimas del Terrorismo del Gobierno Vasco. No me digas más, esas víctimas no valen, no están a la altura. Imagino entonces que Cristina Sagarzazu, por ser la viuda de un Ertzaina asesinado por ETA, como víctima en este caso sí nacionalista, se tendrá que conformar con un territorio medio, un purgatorio. Además, a ella no le ha importado compartir montaje paralelo con la mujer de un preso de ETA (en viaje a la prisión de Huelva), ya que entiende que esto no significa que se las compare o iguale moralmente.

Quiero reconocer mi especial debilidad por Eduardo Madina (el socialista que perdió una pierna en un atentado de ETA). Su testimonio marca el punto álgido, la cima moral de la película. Madina es un auténtico deportista del alma, precioso montañero de la buena fe que yo quiero poner aquí como ejemplo contra tanta atrocidad político-mediática; alguien, por ejemplo, que aún cuando ETA quiso matarlo poniendo una bomba en su coche, es capaz de solidarizarse con Anika Gil, una víctima de la tortura. Y como vergüenza recuerdo la forma en que esto es recibido por la AVT, a los que sólo les molesta que con el testimonio de Anika se está poniendo en duda la labor de la Guardia Civil. ¡Es que ella tampoco es una víctima?… Se niegan a creerla, y se acabó.

Daniel Múgica es la víctima que les resultará más cercana, la más aceptable a la AVT (y lo digo con mi mejor intención hacia ti, Daniel), ya que es el hijo de un concejal de Leitza por Unión del Pueblo Navarro. Partido que hace las veces del PP en Navarra pero que, por fortuna para mi película, está fuera de la disciplina central y, libremente, aceptó estar en la película. Recuerdo aquí que el Partido Popular se negó, yo diría que, airadamente, a que ninguno de sus miembros fueran entrevistados para el documental.

Quiero añadir aquí el caso de otra víctima del terrorismo de ETA que participa en la película, aunque no prestando su opinión sino como coproductora. Me refiero a Mireia Lluch, que es hija de Ernest Lluch, socialista asesinado por ETA que, como Juan María Jáuregui, se declaró abiertamente a favor del diálogo. Cuando Mireia, a la que yo no conocía, se enteró que estábamos buscando financiación para sonorizar la película, pidió verla. El montaje ya estaba terminado y Mireia, tras la proyección, me dijo que tenía una pequeña herencia de su padre, y que estaba segura de que a él le hubiera gustado que ese dinero se aportara para terminar un documental "tan necesario" (esas fueron sus palabras). Recuerdo a esos periodistas, que legitiman con datos falsos sus mentiras, que las subvenciones a mi película fueron denegadas tanto por el Gobierno Vasco como por el ICAA.

Las personas que rechazaron su participación, se trata de víctimas, han sido las más duras contra mi documental. Ya desde la semana previa al estreno en el Festival de San Sebastián, declararon su rechazo a la película sin haberla visto (dieron por buenos los comentarios de Gotzone Mora e Iñaki Ezkerra) e intentaron impedir que se estrenara pidiendo a Odón Elorza que la retirara. Si el alcalde hubiera sido del PP, mi película hubiera tenido graves problemas para nacer. Se han estado cebando a placer contra mi persona, contaminando mi imagen, … y yo no he podido responder con un mínimo de dignidad, como lo habría hecho si eso procediera de personas en una situación vital "normal" (no amenazadas). Es más, mi dignidad me ha hecho establecer un código de respeto a favor de ellos, que dice que mientras una persona esté amenazada de muerte por pensar de una determinada manera, yo, aunque piense de forma radicalmente distinta, no me siento capacitado éticamente para criticarle. Esa discusión de igual a igual queda postergada (aunque, sinceramente, no me quedan ganas de emplazarles para cuando ETA desaparezca, que por supuesto deseo que ocurra cuanto antes).

Mi pecado capital parece que consiste en que el documental no trata exclusivamente del sufrimiento de las víctimas del terrorismo. El resto de mis pecados derivan de este, ya que si en mi película reconozco y someto a debate la existencia de un problema político, según ellos estoy justificando el terrorismo, a parte de dar apoyo logístico al Plan Ibarretxe. Además resulta que soy incómodamente criminalizable, ya que me declaro no nacionalista; habrá quien piense que esta declaración me hace menos malo, pues yo no lo digo por eso, ya que existe el nacionalismo plural y no violento, lo conozco. Como también, y así se critica en mi película, existe el nacionalismo que pretende homogeneizar "al que se queda dentro y expulsar al diferente" (Imanol Zubero), o son ciertos los orígenes xenófobos de Sabino Arana (Iñaki Ezkerra, Joseba Arregi e Iñaki Villota), o la inacción de la Ertzaina con la Kale borroka (Teo Santos), o a la falta de "gestos inequívocos de ayuda y solidaridad hacia las víctimas" por parte del nacionalismo (Iñaki Gabilondo), o que el PNV aún no se ha hecho cargo,"de que el sufrimiento del no nacionalista es su sufrimiento como gobernante" (Felipe González). Aún así, para los miembros de la AVT, me he quedado corto, ya que no he sido capaz de criminalizar al nacionalismo con la brutalidad con la que lo hacen ellos, y no he dejado claro que el peor de los males políticos de España (después de ETA) es el PNV; incluso en mi película puede dar la sensación de que es el PP (siempre después de ETA), sobretodo si no ha querido estar dentro para explicarse, o defenderse.

Alguien cercano (a quien escuchen y quieran) debería decir comprensivamente al oído de cada miembro de la AVT, que el hecho de ser víctimas de ETA no les da más razón política, o ideológica, y mucho menos licencia para insultar, calumniar o amargar la vida de todo aquel que no piensa como ellos. Sí, alguien que les quiera de verdad debería ocuparse de ir rebajándoles las llamas del odio y el resentimiento, para evitar que su almas, corazones y mentes se perviertan irreversiblemente. Pero me temo que la gente que les rodea, o está ya muy envenenada, o son los auténticos marcadores y guardianes de esas consignas unionistas, patrióticas con las que esta España refranquista se vuelve a sentir Grande. Alguien debería alarmar a los miembros de La AVT de que desde algunos centros de autoridad se les están insuflando ciertas dosis de absolutismo. Mi gran insuficiencia ante ellos, y por lo que se permiten insultar a mi película y a mi de manera intolerantemente macabra, es ofrecerles todo mi apoyo y solidaridad humana por su situación personal, pero no la razón. Lo siento pero eso ya es mucho pedir, sobre todo cuando compruebo cómo se les está utilizando políticamente; pienso que el PP ha hecho de esto su plato favorito en este aterrador banquete en el que, a este paso, de nuestra querida democracia no van a dejar ni las sobras.

Tras la entrega de los Goya del año pasado, este mismo colectivo de víctimas, junto a Fernando Savater (que también declinó participar en mi película), criticaron con dureza a "los del cine" por el hecho de que espontáneamente algunos premiados dijeran "no a la guerra", cuando en las anteriores ceremonias no habíamos dicho "no a ETA". Como si el decir "no a la guerra" conllevara no dar la importancia que merecen los atroces asesinatos de ETA, o faltáramos al respeto a aquellos que están amenazados por la banda terrorista. Aquello fue utilizado políticamente para desacreditar y poner en entredicho la moral antibelicista de "los del cine", con la vil argucia de que no vale su no a la guerra puesto que nunca han dicho no a ETA. ¿Alguien cree verdaderamente que hay algún académico que no está en contra de ETA?… Recuerdo las acusaciones que la prensa más reaccionaria hizo contra Javier Bardem, y en general contra todos los que nos manifestamos contra la guerra, espontáneamente o a través de la Plataforma Cultura contra la Guerra. Parecía que cuanto más alto dijéramos no a la guerra, más cerca estábamos de los etarras. Para protestar contra estas acusaciones de algunos medios de comunicación, y proteger la maltratada imagen de Javier Bardem, se organizó una concentración del mundo del cine y del espectáculo en el teatro Alcázar. Allí leímos un comunicado en el que, por un lado, pedíamos que nadie nos obligara a manifestarnos contra ETA, o contra otras barbaridades crónicas (se hablaba también de la violencia doméstica o la prostitución de menores…) y que el no hacerlo no nos convertía en sospechosos ni en cómplices de nada, y que por otro lado, lo que nos unía era la imperiosa prioridad, que requería todo nuestro consenso, para que tuviera el máximo de eficacia nuestro NO grande y único a la Guerra de Irak. Estábamos viviendo una crisis aguda.

En cualquier caso, uno de los nueve puntos del escrito estaba dedicado a condenar el reciente asesinato a manos de ETA de Joseba Pagazaurtundua, y a mostrar nuestra solidaridad a los familiares de la víctima. Con el teatro Alcázar lleno y los medios de comunicación rebosando el escenario, tras la lectura del comunicado coreamos repetidas veces el famoso "NO A LA GUERRA". Imanol Arias, sentado una fila por delante de mi, mostró a la audiencia un folio en el que se leía: "ETA NO". Y comenzó a gritarlo. Evidentemente el teatro se sumó al grito. Hasta aquí, por mi parte, ningún problema (esto se lo estoy diciendo exclusivamente a Imanol). Lo descorazonador y preocupante fue comprobar lo que la mayoría de los medios de comunicación hicieron con ese acto, a excepción de El País, y poco más. Por ejemplo, en la portada del ABC salía Imanol Arias con el cartel contra ETA, y yo detrás con el gesto evidente de estar acompañando su grito. El titular decía que por fin las gentes del cine nos habíamos atrevido a decir no a ETA, sin mencionar que dijimos un clamoroso no a la guerra, motivo de la reunión. Por cierto, cuatro meses más tarde mi cara volvió a salir en la portada de este encantador periódico, con la frase: "la película de Medem acusada de incitar al terrorismo". Para terminar este asunto de portadas del gusto de la extrema derecha, recordaré la de La Razón al día siguiente de la clausura del Festival de San Sebastián, en la que sobre una fotografía de archivo (del marzo anterior) con Javier Barden en primerísimo término y, detrás, otros compañeros gritando contra la guerra, se podía leer, algo así: "Los actores españoles se niegan de nuevo a decir no a ETA". Por cierto que Javier Bardem ni siquiera estuvo en el Festival. ¿Qué se han creído algunos para imponernos que digamos lo que, donde y cuando ellos quieran?

Ya han dicho los de la Asociación de Víctimas del terrorismo que en la ceremonia de entrega de los Goya de este año quieren cambiar el no a la guerra pasado por el no a ETA, y que van a entregar pegatinas a la entrada. Saben de sobra que nadie se va a atrever a rechazar ponerse una pegatina en la que ponga "ETA NO", primero porque todos estamos de acuerdo, pero, y teniendo en cuenta la presencia masiva de medios de comunicación, ¿a qué tamaño va a quedar reducida la espontaneidad, independencia, o libertad que se le presupone a este tipo de declaraciones en una entrega de premios?… Y yo… ¿qué hago poniéndome un "ETA NO" de manos de alguien que llevará un "no a mi persona"?… Sólo diré que en una situación de absoluta libertad, sin coacción, me lo pondría encantado. Pero esta pesadilla que me espera no es el caso.

Lo que me resulta más surrealista es cómo reaccionaran mis compañeros cuando una víctima del terrorismo le ofrezca una pegatina con el "No al Medem". Eso no quiero verlo, y, si alguno pasa accidentalmente por delante de mis ojos, por adelantado les prometo que haré el esfuerzo de autosugestionarme, para creerme que no lo he visto. Esta iniciativa es lo más vil y canalla que me han hecho nunca.

Y va a haber velas a mi paso para recordarme los más de 900 asesinados por el terrorismo, ¿y yo que hago entonces…enciendo una vela? No querrán. Ya me han juzgado y condenado al desfile de los manchados de sangre, de los que cuando viajen por España corren el riesgo de que españoles de solo tele le indiquen con el dedo (como sospechoso de lo peor), a ser carne de cañón de esta linda prensa que nos está creciendo. Entonces qué… ¿les miro a la cara con un gesto de cariño (pensando que ojalá ETA no hubiera existido nunca)?… lo van a rechazar. ¿O intento adivinar en sus ojos cuántos han visto la película?… Lo mejor es que cierre los ojos y recuerde la ovación final del público en el Festival de San Sebastián, y sobre todo el abrazo entre lágrimas de emoción y agradecimiento que recibí de Daniel Múgica (el hijo del concejal de UPN asesinado por ETA). Pues sí, también aquí podría abrazar a alguien, si me dejaran, me gustaría… Nadie me va a dejar, tampoco, que le hable cariñosamente al oído; además, corro el riesgo de que me pongan una pegatina de "No al Medem".

¿Qué hago?… Ni siquiera les va a hacer ilusión que les dedique el Goya (si es que me lo dan). No tengo nada que hacer, sólo aguantar el día más injusto y desmoralizante de mi vida ¡Socorro!

Julio Medem

29 de enero de 2004

05/02/2004 17:12. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

31/01/2004

Explicacions d'en Carod al Parlament

Ahir divendres van tractar la entrevista entre ETA i Josep-Llís Carod-Rovira a la Diputació Permanent del Parlament. Aquí teniu la informació i que cadascú pensi el que vulgui, que per això tenim lo cap.

Articles de l'Avui: >>

Informació trobada a la web d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC):
Carod afirma que es va "equivocar en la forma però no en el fons" amb l'entrevista amb ETA
El conseller de la Generalitat i secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha reconegut aquest matí que, en acudir a una entrevista amb dirigents d'ETA, "em vaig equivocar en la forma com a conseller en cap, però no en el fons com a secretari general del meu partit".
En la seva compareixença per explicar davant de la Diputació Permanent del Parlament aquesta reunió, Carod ha reivindicat "amb el cap ben alt" el diàleg amb ETA "si serveix per evitar un sol mort", i ha afegit que "no es pot fer pagar un preu polític ni judicial per parlar".
El conseller ha reivindicat el seu paper negociador en la dissolució de Terra Lliure en la passada dècada i ha acusat el PP d'"utilitzar els serveis de seguretat per interessos de partit" electoralistes davant les properes eleccions generals. [30/gen]
Nota de premsa de ERC: >>
Texte íntegre de la seva comparecència: >>

31/01/2004 13:52. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 2 comentarios.

30/01/2004

El Periódico: ¿PER QUÈ CONTINUA EXISTINT ETA?

• L'actual Govern espanyol entén que la confrontació i l'existència del terrorisme són un negoci molt més interessant que la pau

GEMMA Zabaleta
Parlamentària del Partit Socialista d'Euskadi-EE al Parlament basc

Si una cosa van tenir en compte els polítics irlandesos i britànics a l'hora no només de posar les vies de solució per al conflicte nord-irlandès, sinó també d'acabar amb els atemptats de l'IRA i tot el seu context de violència, va ser que el terrorisme no és un més dels assumptes polítics de la vida quotidiana. Afecta la vida i la mort d'éssers humans i, per tant, és imperatiu allunyar-lo de qualsevol interès partidista o electoralista.
De boca de polítics irlandesos o britànics hem pogut sentir que salvar una vida humana és l'objectiu prioritari de tot polític que s'ho valgui. A Irlanda, els governs no se serveixen de la seva situació de preeminència per fulminar els partits polítics de l'oposició utilitzant el drama del terrorisme i el dolor que aquest genera. Contràriament, intenten teixir un camí comú i compartit de col.laboració, capaç de fer callar les armes amb diàleg i amb més política. Van triar el camí de "com més política, menys armes". I està resultant ser útil.

JO DEFENSO aquest camí. Em sembla extraordinàriament legítim i honest fer-ho sense que els que el defensem hàgim d'estar en dues llistes de dolents: en la dels que poden ser aniquilats físicament per ETA i en la dels que poden ser aixafats políticament pel Govern del PP. També em semblen defensables altres posicions que intenten acabar amb la pàgina més negra de la història d'Euskadi i d'Espanya, encara que siguin antagòniques a les meves. El que no trobo admissible és que un Govern se serveixi de l'existència d'aquest drama per fer canibalisme polític, especialment contra el partit que aspira a una més que saludable alternança política, vist l'estat catatònic en què es troba la democràcia espanyola.
Que ningú s'enganyi: Josep Lluís Carod-Rovira i els nacionalistes bascos són la peça menor. El que importa és arraconar fins a l'extenuació el PSOE: aquesta és la caça major. I aquest objectiu requereix ara trencar el tripartit catalanista i d'esquerres a Catalunya, que lidera Pasqual Maragall, per avortar d'arrel l'esperança d'una política diferent en què s'assagi la possibilitat d'una Espanya plural on la raó del diàleg substitueixi el clixé preconcebut.
L'existència d'ETA i el mal que ha causat dura més que el que va durar la dictadura franquista. Massa temps perquè no pensem que la pau té pressa a Espanya. Es pot creure i defensar que només per la via policial i judicial s'acabarà amb ETA o, contràriament, pensar que si s'arriba a conèixer el pensament de la banda terrorista --el que sempre s'ha denominat com "mesurar la temperatura d'aquest procel.lós món"-- pot ajudar a entendre, no pas a justificar, la seva raó de ser actual i la naturalesa del seu deixar de ser, en les condicions polítiques actuals. Perquè no seria la primera banda terrorista que abandona les armes.
No obstant, és poc comprensible per a la ciutadania que puguem assistir a una trobada d'aquesta naturalesa com si fos un reality show, i probablement per capítols, sense que el Govern o el mitjà de comunicació que ha estat vehicle d'aquesta informació donin explicacions sobre el que ha passat. Per cert que, abans que el Govern del PP ofereixi alguna explicació, qui sí que ha assumit les responsabilitats polítiques davant d'un error polític que ell mateix ha reconegut és Carod-Rovira. I aquest fet denota dos tipus de tarannàs en la democràcia, dues maneres de practicar-la, ja que en aquesta contesa desmesurada l'altre bàndol es dedica a practicar la política a canonades.

AMB TOT PLEGAT, a ETA se li ha donat una extraordinària campanya mediàtica que ni somiava, una ajuda inestimable per al seu sosteniment com a agent capaç de convulsionar la gent. Ha aconseguit molt més que assassinar un home o una dona, sent això la cosa més greu: s'han produït destrosses enormes en la vida política.
Avortar el pensament polític desenvolupat per vies pacífiques i per consens; convertir la política catalana en un carreró sense sortida, en la mateixa línia del que és en aquests moments la política basca; fixar línies divisòries entre catalans bons i dolents, i entre tots ells i la resta dels espanyols, són alguns dels objectius del Govern que tenim. Fa de la confrontació i de l'existència del terrorisme, i no de la pau, el negoci interessant. ¿Deu ser per això que encara existeix ETA?

Noticia publicada a la pàgina 9 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de El Periódico - edició impresa

30/01/2004 16:20. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

enoticies.com: Aznar, sempre igual

“Aquesta Catalunya dels pactes amb ETA i de les empreses que se'n van no és la que dóna exemple a Espanya ni és la del futur”. La frase pertany a José María Aznar, mestre en l´art de l´embolica que fa fort, que és sinònim nostrat de demagògia barroera. Ni Catalunya com a tal ha pactat amb ETA –no ho ha fet el Govern de la Generalitat-, ni tan sols hi ha pactat Carod-Rovira. “No he ofert cap contrapartida perquè Esquerra no pot oferir res a canvi”, repeteix sovint l´exconseller en cap. ¿Per què parla, doncs, de pactes el president del Govern central? Per la mateixa raó que es refereix a les empreses que marxen a altres indrets com si aquest fenomen –òbviament preocupant- fos una nova peculiaritat catalana, incorporada al mostrari de fets diferencials arran de la constitució del Govern presidit per Maragall. Havia succeït ja els darrers anys governant CiU amb el suport del PP. Ha passat a altres comunitats, inclosa Castella i Lleó, per cert. I està passant arreu del món. La globalització -el neoliberalisme salvatge i sense contenció- provoca cada vegada més situacions com les que Aznar atribueix pèrfidament al tripartit. Aznar sap que barrejar mentides i mitges veritats, amplificades mitjançant un aparell mediàtic impressionant, resulta una arma efectiva -de destrucció gairebé garantida- per utilitzar contra els adversaris polítics, esdevinguts enemics. “Calumnia que algo queda”, diu amb tota la raó el vell refrany castellà. La reunió de Carod-Rovira amb els dirigents de l´ETA -més enllà que formalment, si més no, resultés impresentable- Aznar la transforma en un pacte de Catalunya amb els terroristes! Els efectes perversos de la globalització Aznar els adjudica al Govern progressista català! Així va començar la seva fulgurant carrera cap a la Moncloa. Que ningú no s´escandalitzi ara. Aznar ha estat sempre igual.

© Copyright e-noticies.com
Es permet la seva reproducció sempre que es citi la font
C/ Industria, 60 local 7
08025 Barcelona
Tel 93 476 03 70
Fax 93 459 29 26
e-noticies@e-noticies.com

30/01/2004 16:19. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

28/01/2004

L'Honorable Josep-Lluís Carod-Rovira

Ell, al principi, no volia dimitir per que entenia que no n'havia fet res de dolent, que com a molt va actuar incorrectament pensant que podria separar políticament la seva persona com a Secretari General de ERC del seu càrrec de Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.

No entenia per qué n'havia de dimitir per cercar la pau, però les pressions des de Madrid, d'un i altre cantó ideològic, semblen haver-li obligat a fer-ho. El President Maragall inicialment no va acceptar-li la dimissió, pensava que n'hi havia prou amb retallar-li atribucions al seu Conseller en Cap, però la pressió per part del PSOE li va fer acceptar.

Josep-Lluís Carod-Rovira, ara només Honorable Conseller sense cartera, va estar ingenu, però valent. Pasqual Maragall no va estar prou valent com per afirmar la seva suposada independència vers el PSOE i mantenir la seva decissió inicial. El PP ha estat mesquí, manipulador i hipòcrita, però això no és cap notícia. El PSOE també n'ha fet un trist espectacle de hipocresia, més trist encara que el del PP, per que no tenen prou collons com per pensar i mantenir un projecte propi per deixar de fer aquest lamentable seguidisme al PP en la lluita contra el terrorisme.

Afortunadament, tot i el terrabastall, Catalunya és un oasi on la opossició encapçalada per CiU, tot i els seus propis pecats, sap mantenir el seu lloc i les formes i ERC prén la iniciativa com la millor defensa: Josep-Lluís Carod-Rovira serà ara el meu candidat cara a les eleccions generals del 14 de Març

PD: Vilaweb n'ha endegat una iniciativa de suport oer Carod-Rovira, afegeix-te si vols:
http://www.vilaweb.com/especials/especial802916.html

28/01/2004 00:13. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 4 comentarios.

27/01/2004

Del que han dit d'en Carod

Entre mig de la artilleria mediàtica descarregada contra Josep-Lluís Carod-Rovira n'he trobat un grapadet de intervencion prou temperades i possitives de cara al, llavors encara, Conseller en Cap.

Com que hi estic d'acord amb el que diuen i vull fer-hi constància aquí us les poso:

Font: http://www.vilaweb.com
Cercar la pau no és cap delicte
mail obert
VICENT PARTAL. director@vilaweb.com .

Darrerament no fa de bon veure citar Roger Garoudy. Però, si m'ho permeten, recuperaré un text a Le Monde de l'any 65. Hi escrivia sobre el diàleg, aleshores improbable, entre l'Església (amb majúscules) i el comunisme. I deia que les posicions extremes que hi havia entre les dues ideologies no només no exclouen el diàleg sinó que són la base per a qualsevol diàleg, la seva garantia: «le fonde».

A l'Estat espanyol, la política del PP en el tema basc i en el tema d'ETA ha desbarrat fins a anatemitzar el diàleg mateix. La barbaritat és enorme i les conseqüències, terribles. Arriba un punt que sembla més delicte parlar que matar (ahir Acebes semblava voler dir això). O que sembla que tant delicte és cercar vies per a la pau, qualssevol, com assassinar. Carod-Rovira, en aquest sentit i en aquest cas, mereix tot el suport. No només pel que ha fet. També per negar-se a creure que no hi ha cap possibilitat per al diàleg i per a la paraula, per negar-se a creure que no hi ha cap manera que les raons aconseguisquen fer callar les armes. Per apartar-se del cinisme regnant (o és que Aznar no va ordenar negociar amb ETA?) i per no deixar-se dur pel McCarthisme. I per fer quan ja està al govern el mateix que feia quan no hi estava. Si alguna cosa sobrava, només, era posar el càrrec a disposició del president Maragall. Carod no ha fet res malament i amb aquest gest sembla acceptar implícitament que s'ha equivocat.

Font: http://www.enoticies.com

Carod, tocat
A vegades fa la sensació que els d'Esquerra encara no saben que ara estan al govern en comptes de a l'oposició. I que des de l'oposició es poden fer coses que no es poden fer des del govern. Com reunir-se amb un dirigent d'ETA, posem per cas. Perquè no és el mateix trobar-se amb Mikel Antza que fer-ho amb Arnaldo Otegui, tot i que al PP barregin de seguida una cosa amb l'altra. El conseller en cap acaba de fer la traveta més gran a Rodríguez Zapatero des del cas Tamayo. I de pas un regal immerescut a Mariano Rajoy en la seva cursa cap a La Moncloa. Després ja poden anar fent documents sobre les "esquerres espanyoles". Amb portades com les de l'ABC, els votants socialistes d'Extremadura o de Vallecas -i alguns de l'Hospitalet- es passaran en bloc al PP. A més, Carod ha aconseguit de retruc debilitar-se políticament al si del tripartit. Com van afanyar-se a dir els socialistes: "La reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira amb responsables de l´organització terrorista ETA és un gravíssim error". I això que els va donar la presidència. Zapatero ho hauria de tenir en compte. Si plega Carod, també pot caure Maragall.

Carod
Així com no em vaig estalviar adjectius per parlar sobre la decisió de Carod de posar Espanya a presidir Catalunya, dic que pel que fa al tema de les converses amb ETA, estic amb Carod. Ara i sempre que faci la seva feina, que és treballar per Catalunya i servir-la amb lleialtat. De què s'ha de preocupar un conseller en cap, si no és que no matin els habitants dels seus país? Trobo que el PP i el PSOE (sucursals incloses) haurien de prendre nota de l'actitud i del camí de Carod en lloc d'insultar-lo tant. Que mirin ells de protegir les vides dels ciutadans del seu país tal com Carod intenta protegir les nostres. Trobo que Carod no hauria d'haver-se buscat aquests companys de viatge que ara ja demanen (Zapatero) la seva dimissió o diuen (Maragall) que aquestes converses han estat un gran i greu error. Carod ha fet molt ben fet de parlar amb ETA i farà molt bé de parlar-hi en el futur i encara millor d'aconseguir que realment no mati a Catalunya. En vista de les reaccions de poc nivell que ha hagut d'aguantar i que haurà d'aguantar en els propers dies, en nom de la meva família i de les altres persones que estimo aprofito per donar-li'n sincerament les gràcies.

L´error de Carod-Rovira
¿S´ha equivocat Carod-Rovira entrevistant-se amb la cúpula d´ETA? El fet mateix és discutible, altament polèmic i, sobretot, delicat. Fereix moltes sensibilitats. Es tracta d´un episodi fàcilment manipulable des de la lògica -sovint perversa- tant del PP com de la seva orquestra mediàtica. Deixa Zapataro i Maragall als peus dels caballs de la demagògia. Per no poca gent pot suposar la prova del nou que Aznar tenia raó quan acusava el Govern de Catalunya d´aventurerisme. D´aquest punt de vista, en efecte, Carod-Rovira no ha estat encertat, amb l´afegitó que sent conseller en cap no en va informar a Maragall ni a priori ni a posteriori. Carod-Rovira ha demostrat manca de maduresa política. ¿Tan trascendent i urgent era el contacte amb ETA? ¿No el podia ajornar? S´hauria desactivat així la instrumentalització malèvola que farà el PP fins el 14-M. ¿No va massa lluny ERC, posant els seus aliats contra les cordes? Tanmateix, tot això no justifica els atacs ultramontants llançats contra ell, com si fos una mena d´Al Capone. Dialogar amb criminals no és cap crim. Més encara quan allò que es preten és evitar més crims. Coses semblants las vaig dir ahir -a la tertúlia de Tele 5- davant de gairebé tres milions d´espectadors. Vaig polemitzar amb una col.lega afí al PP i vaig defensar la trajectòria global d´ERC. Ho he fet amb freqüència, incloent-hi a vegades CiU i PNB. Però ahir vaig dir també que l´error de Carod-Rovira -a qui Maragall, treient-li atribucions l´ha ensenyat targeta groga- era haver-se oblidat de la seva condició de conseller en cap. I avui m´en ratifico. Mentre, la tempesta augmenta, la tensió entre Ferraz i Nicaragua arriba a nivells sense precedents i Aznar i Rajoy es freguen les mans: Carod-Rovira podria regalar al PP altre esclatant majoria absoluta. Mas ha tornat a posar cava a la nevera. Un mes i escaig després d´haver-se constituit, no resulta exagerat aplicar al Govern català allò que va escriure Valle-Inclán en La Corte de los Milagros: "Aún no asamos y ya pringamos".

27/01/2004 23:49. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

26/01/2004

Nova condemna al diàleg

Van fer condemna pública de Julio Médem per demanar el diàleg amb ETA a la seva "La Pelota Vasca", diàleg per que ETA deixi de matar, no pas per donar'ls-hi la raó.

Ara fan el mateix amb Josep-Lluis Carod-Rovira per aprofitar la oportunitat que va tenir de tractar d'obrir una escletxa a la esperança cap a la ressolució pacífica del conflicte vasc.

N'he sentit declaracions de tots colors, d'en Carod i dels altres i dels altres però el que més em va sobtar ha estat aquesta tarda, quan Gemma Nierga n'ha trucat al Conseller en Cap en directe a "La Ventana", el seu programa a "La SER". La locutora n'ha insistit molt i força en la deslleitaltat cap el President de la Generalitat per haver-ne tingut contacte amb ETA sense dir-li i que si pensava en dimitir per tot aquest guirigai.

Em costa de creure que aquesta locutora, que amb tantes ganes s'hi afegeix en criminalitzar aquest intent de diàleg, sigui la mateixa que va sortir a "La Pelota Vasca" demanant judtament això: diàleg. Les imatges eren de la multitudinària manifestació en rebuig de l'assasinat del socialista català Ernest Lluc. Cal recordar també que ell n'era un fervent defensor del diàleg, per molt que signifiqui haver-ne d'arrufar el nas per que qui tens al devant sigui un assasí d'ETA.

Ja vaig dir el que penso del conflicte vasc arran de la película de Medem ("La pelota vasca" com a testimoni), de Josep-Lluís Carod-Rovira (La Honorable seducció d'en Carod) i del nou govern de la Generalitat, de ERC més concretament (Xarnego, catalanista i d'esquerra). No m'en desdic de res, n'opino el mateix fins a la última coma.

Podeu seguir la notícia a http://www.enoticies.com/, La SER >> i El Periódico >>.

26/01/2004 23:53. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat No hay comentarios. Comentar.

16/01/2004

"La pelota vasca" com a testimoni

"La piel contra la piedra" se subtitula, però més aviat li hauria posat "El muro de la vergüenza", ara m'explico.

Fa ja un bon grapat de setmanes que Julio Medem va estrenar aquest documental que, quasi immediatament, va despertar totes les fúries del dretamen espanyol fins al punt de aclaparar al director i, suposo, llur equip. Pel que parlaven uns i altres semblava que la cosa abava de veres fins al punt s'em va fer un deure moral anar-la a veure.

La he trobada forta, molt forta, on ens relata la tragèdia quotidiana que patim a Euskadi i a Espanya. Forta i maca, per que només de mirar els paissatges que emmarquen les entrevistes hom es comença a creure aquella llegenda que es diuen de que els vascos provenen directament d'Adam i Eva, essent les valls d'Euskadi ni mes ni menys que el Jardí de l'Edem. Maca i poètica per les metàfores que fa servir per il.lustrar-nos la situació actual: dos xais ben banyuts donant-se de cops de cap o unes competicions de soga-tira. Poètica i vergonyosa per la vergonya que ens fan sentir tots dos extrems.

És vergonyós i terrible que uns mafiosos es diguin "gudaris" (lluitadors per Euskadi), que els brètols que aquí es farien skins allà s'hi apunten al carro de la Kale Borroka i a més a més se n'aprofitin de la seva filiació per tenir atemorit a tot el seu voltant, que no puguis parlar lliurement per por de convertir-te en objectiu dels violents. És una vergonya i una tregèdia col.lectiva que encara tinguem gent que hagi de morir per les seves idees, que els de ETA ta fotin una bomba pel fet de que ells et considerin espanyolista.

Però és encara més vergonyós el que els nostres governants, i parlo principalment dels del PP, no vulguin més solució de la desaparició de les idees. És cert que qui la fa la paga, si mates o ajudes a que matin hi ha la llei que et castiga. S'ha de perseguir al criminal, però no es poden tancar els ulls a lo evident. La violència de ETA no va nèixer de l'àire per caprici, el 10% de votants de HB no ho fan per que siguin intrínsecament malignes ni ho deixaran de votar HB per la il.lgalització del partit. Cal parlar, senyors, CAL PARLAR.

Van acusar a Medem, una de les acusacions més moderadetes, de que la seva película estava esviaxada cap al cantó nacionalista. I és cert que no arriva a ser 100% neutral, però no pas per culpa d'ell, sino per culpa de qui radicalitza les postures i condemna el mateix concepte de diàleg. "La pelota vasca" és un film dedicat en un 100% al diàleg, el PP satanitza el diàleg ergo Julio Medem està en contra del PP, i com el PP s'hi ha erigit en el defensor únic i autèntic de les víctimes del terrorisme, de la pau i de la seguretat, el PP converteix a Julio Medem en algú a qui condemnar al costat dels assasins de ETA.

No, Jose Mari, no. Si jo, o qualsevol, pensa i recapacita, i dona la punyetera casualitat de que no penso EXACTAMENT lo mateix que tú no vor que siguem enemics. Si dona la punyetera casualitat de que a algú li dona per defensar les mateixes idees que jo tinc amb violència i assasinats NO vol dir que jo recolzi l'assasí.

But I digress...

Tal com deia, veure "La pelota vasca" hauria de ser un deure moral per tot demócrata. Sortireu, probablement, pensant el mateix que penséssiu abans d'entrar a la sala, però tindreu molta més informació que abans. Informació de tota la gent implicada que ha volgut parlar, no pas d'ambdós bàndols, sinò de tot el VENTALL d'opinions i postures que hi ha.

Visiteu la web oficial http://www.lapelotavasca.net i la de Elkarri, un moviment social pel diàleg, just lo que es demana a la película.

16/01/2004 09:50. Enlace permanente. Tema: Política i Actualitat Hay 1 comentario.

Un món a ulls de llop

11/07/2007

19/06/2007

18/06/2007

14/06/2007

11/05/2007

13/03/2007