Un món a ulls de llop

Era 12 de setembre que vaig llegir la següent notícia: Joel Joan assumeix el ’sóc amic d’ETA’ de Xirinacs.

Notícia que vaig haver de llegir com tres cops per veure d’ón treien ells aquesta conclussió. I sí, d’acord, hi ha una frasse d’on POTSER es podria INTERPRETAR això però MAI diu res ni tan sols semblant a:
"Soc amic d’ETA" o "Els d’ETA son companys meus de lluita" o "TOTS els amics d’en Xirinacs són els meus, SENSE excepció, ETA també".

Aquest mateix dia, ell mateix va desmentir-ho taxativament a la web de sobirania i progrés. Cosa que per a mi no calia, però actualment ALGUNS vivim en un estat de contínua sospita que fa que sí que calgui anar-nos justificant a cada pas.

Val a dir que jo MAI vaig dubtar de la opció independentista I pacifista d’en Joel Joan i que n’hauria de caldre quelcom més que un "lapsus lingue" per esdevindre el boc expiatori sospitós dels crims més terribles que es fan i es desfan.

Ja m’agradaria saber qui va ser el periodista, o el medi, que va començar a escampar aquesta cal.lúmnia i, a partir d’ell (o ella) la resta de periodistes s’hi van afegir sense ni tant sols plantejar-se qualcom de tant bàsic com anar a les fonts de la notícia a contrastar-la. Doncs crec que un dels nostres deures com a ciutadans responsables és tenir-los identificats aquestos morruts per deixar-nos enganyar cada dia una mica menys. Per començar jo ja no m’enrefio d’e-notices ni de diarioiberico.

Etiquetas: diada

Adaptació d'un comentari meu a un post homònim del blog de treintañero

La Diada ni és transversal ara, ni ho ha estat mai ni crec que mai ho arribi a ser tot i els benintencionats esforços del PSC. Però qui ha dit que les festes n'hagin de ser? Tanta mania per incloure-hi tothom sigui com sigui la trobo semblant a la adicció a tot allò "políticament correcte".

Però cal? mirem només la festa transversal per definició com el 6 d'octubre, dia de la Constitució Espanyola, que de tant transversal és invisible més que transparent i que no serveix per a res més que estintolar l'Aqueducte de La Puríssima per molt que s'escarrassi el govern de torn per fer-nos trempar amb la reconsagrada Carta Magna i llurs commemoracions.

Les festes com cal, aquelles que hom se les fa seves, són les popularment significatives i preferiblement carregades de història i/o de èpica. I així és amb el nostre 11 de setembre. Fot 300 anys que passà el que passà i els que sentim la Diada no recordem pas la derrota, sino la supervivència tot i aquesta, i reivindiquem les llibertats llavors perdudes. Aquesta festa és la que és, significa el que significa i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, que ningú l'obliga a fe-li la ofrena de flors a Rafael de Casanova. En tot cas la obligació és per la Generalitat, car ell fou llur darrer mandatari abans que l'infame Decret de Novaplanta invalidés les institucions catalanes.

La resta de partits, institucions, associacions i ciutadans particulars tenen tot el dret del mós a participar-hi, però ningú em negarà que la presència del PP, i encara més ara, son ganes de buscar brega (passejeu-vos pel Valle de los Caídos cantant Els Segadors o La Internacional i veureu a qué em refereixo)

Ara bé, fot anys que condemno les xiulades a dojo que TOTHOM rep a la ofrena. Just per això passo ja de la de Barcelona i hi vaig a la del meu poble (dins la comitiva d'ERC, per si algú no se n'havia assabentat)

I a més a més la Diada és una festa plena d'opcions, i ja son ganes d'amargar-se la vida participant en commemoracions que no et creus com un ateu a la primera comunió d'una neboda.

I no només la òbvia escapada a la platja, o on et deixi el clima, també tenim la cel.lebració oficial-oficialíssime que Maragall s'inventà que tant multi-culti ella amb la inevitable actuació de flamenc. Ara bé, si realment t'ho creus això de la Diada tens la ofrenda floral i el Fossar de les Moreres, on els d'ERC no poden entrar per tebis, comparats amb la resta d'indepes que hi ha a la plaça. Que potser t'obliga algú a anar-hi? NINGÚ. Com tampoc t'obliga ningú a anar-hi a les manis que organitza La Falange i sa petuleia cada 12 d'octubre.

I ja posats, afegiria un motiu més que els catalans tenim per anar cap a la independència d'Espanya: ens estalviaríem debats com aquest i, quan un espanyol perplexe ens tornés a fer la eterna pregunta de per qué som els catalans com som podrem respondre'l amb fermesa però amb educació "per que som catalans, no pas espanyols. Aquí té el nostre passaport català per si no s'ho creu".

I encara més, ningú es pregunta pas per la tranversalitat del 12 de maig a Montenegro. Ningú es planteja si el 30% de serbis que hi viuen n'han fer o no festa tot recordant el dia que es van haver de fer el passaport nou.

Etiquetas: diada

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007

Fa ben poc que ha mort Lluis Maria Xirinacs i, sense cap respecta pels difunts, n’hi ha que les han dit ben grosses sobre ell.

Tot vé del seu discurs al Fossar de les moreres a l’onze de Setembre de 2002 llur titular va ser "Xirinacs es declara amic d’ETA". I a partir d’aquí de poc que no acava a pressó, si no hagués estat per la seva edat i salut, i ja tenim a tota la Brunete Mediàtica en bloc bramant contra ell com si ell hagués sortit aquell dia com un bolet per dir només aquesta frase.

I es que, com sempre, hom s’ha d’informar abans d’opinar i, com a mínim llegir-se el discurs sencer i, també, ser-ne conscient de les circumstàncies del moment. El PP manava amb majoria absoluta amb tot el que això repressenta, el GAL encara era molt pressent al record, feia poc que havien il.legalitzat Herri Batasuna, no van fer el mateix amb ERC però no pas per falta de ganes, encara feia poc també que ETA havia trenca aquella treva, etc. I respecte al que va dir... jo mai l’hauria dit aquella frase maleïda, però tot i això s’ha de matitzar molt el tema.

Hi parla bàsicament de tot allò que repressenta l’onze de Setembre pels catalans que s’en senten. I, apropant-nos a la polèmica, planteja que terroristes són també tots els que agafen les armes per l’alliberament de la seva pàtria, fossin els nostres màrtirs de 1714 o els partisans francesos contra els nazis (patriotes per uns, terroristes pels altres). Val a dir que una reflexió similar vaig fer cap al 20 de Juliol amb la celebració de la independència de Colòmbia: Bolívar, Nariño i tants altres herois de l’alliberament de sudamèrica de ben segur que serien considerats com a mínim "traïdors" a l’Espanya tardo-imperial (diria que el mot "terrorista" encara no s’havia inventat en aquella època).

Xirinacs s’agafa molt a la idea de que ETA encara té un bri de noblesa per que sempre avisa dels atemptats i per que mai tortura. I és cert que ETA no té res a veure en magnitud amb d’altres organitzacions terroristes com Al-Qaeda o, tornant a Colòmbia, ja els hi agradaria a la meva família d’allà que les FARC fossin com ETA. I és cert que, fins i tot a l’atemptat més bèstia que van fer, a l’Hipercor de Barcelona, encara caldria veure la responsabilitat de qui va decidir no evacuar el centre comercial tot i els avisos. Però no es oblidem pas que qui posa la bomba la posa i és el principal culpable, no hi valen excuses. I sobre les tortures... que no és tortura el segrest? res més a dir.

Resumint, que aplaudiria aquest discurs d’en Xirinacs a quatre mans menys quan parla de terrorisme. Aquí, parlant de les bondats d’ETA, l’he de rebutjar de plà les seves paraules. Jo, mentre que puc fins i tot arrivar a simpatitzar segons com amb Batasuna, o potser millor amb ANV o directament Aralar que fot temps que va rebutjar el terrorisme, no puc fer altra cosa que rebutjar i condemnar ETA i tot grup terrorista que hi hagi.

Doncs sí, posem que en Xirinacs es va equivocar en aquesta part del seu discurs i, potser, essent ell qui era l’error és encara més greu. Però més greu encara seria desacreditar la seva figura per només aquest fet. Per que ell no va sortir pas a la vida pública aquell onze de setemebre de 2002 com un bolet per dir "hola, soc amic d’ETA, bona nit i tàpa’t". No Lluis Maria Xirinacs fou un lluitador per la democràcia com pocs.

Va rebre òsties a manta dels grisos quan feia les seves "assegudes" demanant la amnistia pels presos polítics devant La Modelo de Barcelona, va participar des de dintre del clergat a les caputxinades (un dels principals exemples que els creients progressistes tenim per defensar que dins la jerarquia Catòlica no només hi ha fatxes), va lluitar per aconseguir la separació entre església i estat (una de les majors lacres que pateix la Església tot i la comoditat econòmica que li comporta).

És cap d’aquestes causes digna de menyspreu? no, de cap de les maneres. Ans al contrari... I ara que fem? després d’anys d’ignorar-lo mentre el teníem, només ens queda el seu llegat.

Descansi en pau.

Etiquetas: política, catalunya

Tot gira al voltant la històri d'un noi de 14 anys a qui van detindre i tractar com un terrorista per haver gosat demanar a uns supermecats quelcom tan obvi com és etiquetar en català els productes a la venda als seus locals A Cataluna.

L'infern que va patir es va reflectir en un llibre que jo tinc l'honor de tenir-lo dedicat pel mateix Èric en persona. I del llibre hem passat a l'obra de teatre de les mans de Víctor Alexandre.

Àngel Llàcer, molt conegut per haver estat profe d'OT, té un espai setmanal a "El Món a RAC1" on fa crítica teatral. El darrer dijous, li va tocar comentar justament aquesta obra i no li va agradar. Va al.labar la feina dels actors, però la resta de l'obra no tenia prou nivell al seus ulls. També, tot i manifestar clarament el seu recolzament vers l'Èric, va fer una un comentari que realment sí que es pot entendre com a "ideològic". "Aquesta obra fomenta l'odi", va dir.

Això va provocar la trucada al programa d'un enfurismat Víctor Alexandre atacant a tort i a dret fins a passar-se de frenada. Aquí ho podeu sentir tot plegat:

Secció de teatre, amb Àngel Llàcer (03/05/07) -Èric i l'Exèrcit del Fènix-. Inclou la trucada de l'autor, Víctor Alexandre.

Jo sobre aquest tema tinc dues opinions.

Sobre la trucada de l'autor: tenia tota la raó del món per reclamar una rectificació, especialment per que ell ja havia fet un esforç extra en el guió de l'obra per no semblar MASSA sectari. Per exemple, el tutor de l'Èric al seu primer insti és un dels "dolents" de la història i hi surt com a catalanoparlant malgrat ser castellano parlant en la realitat (per que no diguessin "és que tots els catalans que hi surten són els bons") i si a algú lis sorprén l'esperpent dels representants de l'Estat és per que no hi va ser, les animalades que diuen els guàrdies civils són reals com la vida mateixa. Però l'autor es va equivocar fixant-se només en aquell punt de la crítica. I encara més es va equivocar en el tó. Però ja el coneixem al senyor Alexandre, no justifico els seus atacs de rauxa però no m'extranyaria que, amb el temps, els seus llibres formessin part de la meva biblioteca de capçalera.

Sobre la obra: si no la he vist encara ha estat per manca de temps, però us animo a que hi aneu. Sigui per mi, sigui per portar-li la contrària al Llàcer. Sigui per conèixer el pà que s'hi dona encara a la nostra sacrosanta monarquia parlamentària.

Etiquetas: política, catalunya

Hi ha per la blogosfera un blog de nom "a sueldo de moscú" amb qui comparteixo la majoria de les seves opinions. Ara bé, potser per això que deia en Plà que "lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres", hi ha cops que quan parla de Catalunya no n'estic pas d'acord.

Diu ell que l'spot d'ERC per les eleccions catalanes d'enguany és sinistre i caspós (sic). Diria que aquest video s'ha de viure des de dintre per poder-lo entendre. Que a Catalunya pots sentir-te patriota (malgrat que Cinca enllà ens diuen més aviat "nacionalistas") i triar entre un grapat d'himnes i odes a la pàtria catalana sense desprendre cap grisa ferum de fatxa.

On alguns s'escandalitzen veient una mena de "ejército patriotero" aquí només veiem una coral.

Val a dir, però, que jo també hauria preferit una campanya més adient a la imatge moderna i propera que transmeten en cartells i octavetes (d'esquerres i catalanistes com tu). Però més que sinistre, el video aquest és carrincló, que no és ben bé el mateix.

Ara sembla que hauríem de triar entre Montilla o Mas, o al menys aquest és l’esquema dels "bipartidistes" que es deuen creure que ens governa un sistema presidencialista com als USA. A mi, sincerament, tant se m’enfot qui surti de president. Només m’interessa que els meus, ERC, treguin el millor resultat possible per seguir sent decissius en el govern i, ja posats, seguir fent por a les espanyes (m’encanta veure les esquinçades de vestidures del Cinca enllà cada cop que algú de ERC deixa anar la llengua).

Però sembla que qui més grossa l’ha dita és en Montilla (o potser era un dels seus "palmeros") amb tot l’embolic del debat cara a cara (tornem al bipartidisme) en castellà i per tot l’Estat Espanyol. Però no havíem quedat que en Montilla és tan catalá com el que més? Que potser foten el matix joc que el PP com quan volien que el referèndum de l’Estatut de Catalunya fós votat a tot l’Estat Espanyol? Que potser els hi ha entrat la por cap als xixerel.los del "Partit de la Ciutadania"?

En fí, tot plegat potser serveix per justificar la equidistància d’Esquerra. Total, tots dos son igual de vergonyants.

Un altre tema que em treu de polleguera és l’enrenou per l’anunci de la Plataforma pro Seleccions Catalanes. PP i Ciutadans s’han agafat com una paparra a l’argument de que, com que hi surten nens, poden fer un mal apocalíptic i, a la fí, han trobat un jutge amb els mateixos pardals al cap.

Jo personalment, ja fot molt tems cansat d’aquesta obligació que tenim els catalans d’agafar-nos-la amb paper de fumar. Més val fer-la ben grossa de bon principi i, després, "que nos quiten lo bailao". Igual que amb l’Estatutet aquest de merda que ens van encolomar abans de l’estiu. Per molt aigualit que estigui, encara ofén arreu de l’Estat i no pararàn fins que ens l’abaixin al nivell del de València.

Hauríem d’haver portat cap a Madrid directament la versió del 30 de Setembre i, ja posats, sense tanta mandanga del Consell Consultiu per que s’ajustés a la sacrosanta Constitució dels collons. I encara diria més, que l’Estatut l’hauria d’haver redactat en Rubianes, ja posats.

Un jutge ha decidit que no hi ha prou amb prohibir les seleccions catalanes i ha decidit prohibir també el vídeo que anuncia el partit Catalunya - Euskadi. No deixa que el passen les televisions.

Som-hi doncs. Pengem-lo en quantes més pàgines millor. Passem-lo en quantes més pàgines millor.

Tot examinant la actualitat de casa nostra podem trobar un grapadet de conflictes que embarullen el nostre patrimoni: els "papers de Salamanca", el museu diocesà de Lleida i l’arxiu de la Corona d’Aragó.

Sobre els papers de Salamanca poca discussió es pot admetre. Fa dècades van venir a Barcelona uns senyors que, dintre d’una llarga llista de malifetes, van arreplegar tota la documentació que van poder i se la van emportar a Salamanca. Així doncs no és altra cosa que un botí de guerra que no pertany a ningú més quea qui van ser robats i han de tornar. I sí, tornaran, però fins que no vegi la foto dels papers arxivadets a Sant Cugat no diré pas blat.

L’arxiu de la Corona d’Aragó és un cas absolutament diferent, car en tot cas podria pertànyer als actuals territoris de l’antiga corona: Catalunya, Aragó, València, Balears i fins i tot d’altres territoris que hi van pertànyer com la Catalunya Nord, Cerdenya i d’altres parts arreu la Mediterrània. Aixì doncs, l’arxiu és on li pertoca: Barcelona, ciutat que si no va ser la capital permanent de la corona sí que sempre va estar una de llurs corts més importants. En tot cas crec que la proposta de Antonio Labordeta, diputat del CHA, d’una gestió conjunta d’aquest arxiu entre totes les comunitats autònomes implicades és prou assenyada.

Pel que fa a Lleida trobo el tema més complicadet i es veu que fot molt de mal tant a Lleida com a l’Aragó, on el veuen com una mena de "papeles de Lérida" on els catalans som els dolents. Si mes no, som nosaltres qui tenim l’objecte del desig dels aragonesos. Crec, per molt que em pesi, que hauríem d’aprendre de la mateixa lliçó que caldria que s’estiguesin repassant els salmantins: una autoritat (teòricament) imparcial ha dit que les obres d’art provinents de les parròquies que han canviat de bisbat han de moure’s del seu museu lleidatà cap al que els hi toqui ara, que serà a l’Aragó. Doncs, a primera vista, això seria el que caldria fer.

Ara bé, sempre es poden recòrrer les sentències i sempre es pot mirar fins a quin punt caldria indemnitzar potser als actuals usufructuaris d’aquestes obres d’art. El que sí crec que no hauríem de fer és caure en les mateixes bretolades que els espanyoleros en general i els salmantins en particular, ho dic per si de cas.

Per cert, tambè caldria veure, tot sigui dit, com i per qué es va fer aquesta nova divissió diocesal. Com es que "casualment" se la va fer coincidir exactament amb els límits entre Catalunya i Aragó (cosa poc freqüent) i a quí beneficia aquest nou repartiment. Doctors té la Santa Mare Esglèsia, però no puc obviar que a aquest nou bisbat tenim Torreciutat, seu de l’Opus Dei.

Nuff Said.

P.S.: Volia afegir un parell de links que poden clarificar aquest darrer tema i que de ben segur mai s'ha fet ressó ningú fora de Lleida
Sobre el litigi dels objectes del museu Diocesà de Lleida

Ciuraneta [bisbe de Lleida] demanarà compensacions si ha d'entregar l'art del Diocesà

24/10/2005

Podria dir en nom de qualsevol altre poble, però dic en nom de nosaltres els valencians, perquè l'episodi és el més pròxim. Dissabte la presència d'una pancarta amb el mapa dels Països Catalans a la gespa del Camp Nou (i el fet que fóra televisada per Canal 9) va originar un nou episodi d'espasme intolerant entre alguns valencians. Els que manen, bàsicament. A mi, que sóc tan valencià com ells, no em va molestar gens. Ben a l'inrevés, em va encantar, com m'encanta que cada any el Correllengua (motiu de la pancarta) travesse les comarques del sud. Jo sols parle per mi mateix. I per no pocs valencians i valencianes, amb nom i cognoms, dels quals puc assegurar que estan tan contents com jo (per exemple la Penya els Tòtils del Llevant, que van emetre un comunicat de suport al Correllengua i a l'acte de can Barça). En canvi hi ha qui parla en nom 'dels valencians' demostrant indignació. Però en nom de quins valencians? No pas en nom meu, que comence a estar tip d'aquestes representacions teatrals.

Fa uns quants dies em varen convidar a un programa de ràdio per parlar de l'estatut valencià. Hi havia representants dels tres partits presents a les Corts i vaig voler destacar el fet que desenes de milers de valencians són fora de les Corts per la barrera electoral del cinc per cent. El contertulià del PP, que havia començat parlant en espanyol, va arremetre amb la seua fúria habitual afirmant que 'els valencians' volen allò que tenen i que si volguérem unes altres coses ja les votaríem. La trampa, concretament aquesta, és tan ridícula que es descobreix tota sola. Si la mateixa barrera s'haguera aplicat al Principat, ERC hauria estat un partit extraparlamentari entre 1980 i 1988 (és a dir, hauria desaparegut del mapa) i Iniciativa no hauria estat al Parlament la passada legislatura. Poca broma, perquè el Principat no seria com és, ni tindria el govern que té, ni debatria els projectes que debat: això em sembla difícil de discutir. El país seria el mateix, però la representació del país, no.

Doncs és això que ens passa, als valencians. Que el País Valencià no és aquest monstre que es visualitza a les Corts, ho saben tots els valencians, especialment els que fan mans i mànigues per evitar que aquesta situació canvie. I ho saben tots aquells qui, amb tota normalitat, vénen a passejar-se pels nostres pobles i descobreixen 'els altres valencians', els que vivim a les catacombes de la política, gràcies a la trampa electoral. Els que, com si no bastara aquesta barra, encara hem d'aguantar, una vegada i una altra, que ens vulguen passar per la cara les conseqüències d'aquesta norma, com si nosaltres no fórem valencians i no tinguérem la nostra pròpia manera de concebre el país.

Jo no parlaré mai en nom de tots els valencians, perquè respecte totes les formes de ser valencià i sé que n'hi ha molts, massa, que només saben ser valencians si això significa una ofrena permanent de glòries a Espanya. Però per això mateix tampoc no consent que parlen en nom meu aquells qui des de la trampa electoral pretenen ser els representants únics d'un país que és plural i divers. Per més que ells ho vulguen evitar. A mi, no em representen.

http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=1581750