Blogia
Un món a ulls de llop

El Periódico: UN DRET NO ÉS UN PRIVILEGI

• Resoldre l'encaix de Catalunya i de les altres nacionalitats històriques en l'Estat suposa reconèixer de forma plena la voluntat d'aquestes comunitats amb consciència de ser-ho

jordi Porta
President d'Òmnium Cultural

Un dels temes que Franco va voler eliminar manu militari amb dictadura política durant 40 anys, i que la Constitució del 1978 va voler resoldre sense ruptura explícita amb el règim anterior, va ser la qüestió de l'encaix de les nacionalitats en un Estat de "nova planta".
En realitat, es tractava de legitimar democràticament la nova situació donant autonomia a les nacionalitats anomenades "històriques": Euskadi, Catalunya i, en menor grau, Galícia, que havien tingut una llarga història d'afirmació nacional i de voluntat d'autogovern.

AQUESTS PAÏSOS havien deixat una estela de persones que havien lluitat per aquesta causa durant el règim franquista, i que fins i tot havien donat la vida. Persones que anaven, en el cas de Catalunya, des del president Lluís Companys fins al democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Catalunya, a més a més, havia mantingut la continuïtat de la institució que encarnava el seu autogovern, la Generalitat, a través dels presidents que van substituir Companys, primer el president Josep Irla i després el president Josep Tarradellas.
Els redactors de la Constitució van voler resoldre la qüestió amb la generalització del règim autonòmic i establint una distinció entre nacionalitats i regions sense precisar quines tenien aquesta condició ni les conseqüències realment polítiques que se'n derivaven. Era una manera de rebaixar les resistències a la resta d'Espanya davant el que es podia interpretar com una fractura de l'Estat, i també esdevenia una coartada de cara a les nacionalitats, que d'aquesta manera haurien de limitar les seves aspiracions, és a dir, les haurien de compartir a la pràctica amb 17 entitats territorials més.
Recordo a començaments de la dècada dels 80 una reunió que va tenir lloc a El Escorial amb representants de la societat civil castellana del moment en què uns residents a Castella-la Manxa em comentaven: "Nosaltres no volíem ni havíem reclamat mai l'autonomia però ja que ens l'han donada mirarem de fer-la servir".
Amb la perspectiva dels anys s'ha de dir clarament que aquest sistema ha generat un efecte pervers: creure que les col.lectivitats que volen més autonomia són més importants que les altres i això ha provocat que les regions que no l'havien demanat mai creguessin que la necessitaven quan la seva consciència i realitat nacional espanyola estava ben establerta des de feia segles.
En tot cas, si els havien dit que eren una autonomia, mirarien d'aprofitar la descentralització administrativa concedida amb l'objectiu de donar més eficiència i proximitat a la gestió pública. Però en el curs dels anys d'aquesta aplicació de la política autonòmica s'ha anat donant el fet que, quan Catalunya reclamava alguna competència, de seguida apareixien altres comunitats autònomes que d'una forma infantil deien: "¡I jo també!"

PER AIXÒ cal recordar, una vegada més, que un dret no és un privilegi. Que una col.lectivitat nacional aspiri a exercir els seus drets no vol dir que sigui millor o pitjor que altres col.lectivitats que no tenen assumida aquesta realitat ni en senten la necessitat de fer-ho, fonamentalment perquè tenen la consciència de ser una regió d'una altra nacionalitat.
Del que es tracta, simplement, és que la nacionalitat sigui reconeguda com el que és, i això --com ja s'ha dit--, és l'exercici d'un dret, no és mai un privilegi. Es tracta del reconeixement d'allò que la història i la cultura han sedimentat creant una consciència nacional pròpia que exigeix les conseqüències polítiques corresponents. I no es tracta d'una qüestió merament nominalista.
Arran del rebombori que van originar unes declaracions de l'expresident Jordi Pujol fetes fa uns quants mesos al dir que Catalunya no era Conca, ja va ser necessari insistir en el fet que l'existència d'una diferència no era la constatació d'una superioritat, ni la consagració d'una desigualtat. Una regió pot ser més rica, més potent, més envejable que una nacionalitat. Califòrnia és més important que Catalunya, però no té les seves aspiracions d'autogovern. I això no treu ni posa res. Simplement constata una diferència respecte a la consciència nacional dels seus habitants. Recentment, l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ho ha dit d'una altra manera: "Es tracta de dissenyar les regles del joc excloent qualsevol privilegi, no d'esborrar les distincions realment existents per tal que quedi clar que no hi ha privilegis".
Aquesta és una batalla que, més enllà de les negociacions que els partits polítics hauran de portar a terme per a l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, requerirà un esforç --una vegada més-- de pedagogia política a través dels mitjans de comunicació d'abast estatal per tal de situar al seu lloc les legítimes aspiracions de cadascuna de les realitats territorials.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres