Blogia
Un món a ulls de llop

Política i Actualitat

Les misses en llatí

Les misses en llatí

Criden darrerament els benpensants anticlericals que ens nodreixen de notícies que Sa Santedat Benet XVI és un fatxa de cal deu per que vol recuperar les misses en llatí.

Jo, després d’informar-me una mica en detall abans d’opinar (pràctica en extinció), diria que no n’hi ha pas per tanta esquinçamenta de vestidures. Fins ara, si un rector volia fer una missa en llatí li havia de donar permís el bisbe en persona. Ara sembla que només caldrà que ho sol.liciti un grup de feligresos.

Ja està. Ningú diu que s’estigui esborrant el Concili Vaticà II. De fet, de tant en tant cantem a missa el "Regina Celi" o el "Salve Regina". I ningú obliga a fer les respostes a la missa en l’idioma en que es fa. I dubto molt que fessin en llatí les lectures ni el sermó, això ni farts de ví de missa (que sí, que el moscatell puja a predicar amb molta facilitat, però no s’en posen tant al calze).

En fí, que tal i com acostuma a passar quan s’informa sobre la Església Catòlica, no n’hi ha pas per tant. Ara bé, el que ja no m’agradaria és que fessin la missa d’esquena a la feligresia.

Per cert, aquesta informació tant neutral i acurada la van donar al canal 324.

Ite misa est ;-)

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Recomano llegir el full parroquial

Recomano llegir el full parroquial

Ara per ara son temps difícils pels catòlics progressistes, i encara més pels catalans (doble pecat). Jo, personalment, fot temps que vaig decidir de viure la meva fe tot imaginant que JA som independents i que tant me fa lo que digui el bisbe de Toledo, o els capitosts de la Conferencia Episcopal Espanyola. Faig com si fossin trons que venen de Cracòvia, que fet i fet diuen el mateix.

Així doncs, recomano una cura de desintoxicació devant l'allau de filo-feixisme clerical que veiem massa sovint als mitjans de comunicació. Tot aprofitant que, afortunadament, els bisbes catalans d'una i altra tendència acostumen a ignorar les consignes PPeres dels seus col.legues Ebre enllà (malgrat que preferiria que s'hi enfrontessin directament) proposo que, anant-hi a missa o no, agafeu el full parroquial de la setmana (i enrecordeu-vos de desar-ne el donatiu, que no és pas gratis).

Al full parroquial hi podreu llegir el que diu el vostre bisbe d'alló humà i diví. Podreu comprovar que en parla molt més de diví que d'humà, tal com correspón al càrrec, que poc o res té a veure el dia a dia de la Església Catòlica amb les animalades d'en Rouco i els seus amiguets.

Per cert, missatje per catòlics practicants: també hi surten les lectures del diumenge i les de la resta de dies de la setmana. Recordeu, la Bíblia, un llibre altament recomanable per catòlics (a veure si em dono jo també per al.ludit).

Contra el ROL tot s'hi val

Abans que res, he d’admetre que aquest tema em toca molt de prop i mai seré imparcial. Però no puc aguantar-me quan els mitjans de comunicació aprofiten el més m’inima ocasió per acusar als jocs de rol dels crims més sagnants.

Feia temps que només em sentia insultat a la premsa per la meva condició de català, però resulta que a un diari d’aquestos gratuïts es pot llegir un titular on relaciona la desgràcia d’una família a qui han assasinat son fill a la carretera amb "un joc de rol".

Tot vé de que el pare del difunt no es creu la hipòtesi oficial (baralla de trànsit) per que no hi va haver cap discusió i no se li acut millor alternativa que els, com si diguéssim, assasins dels daus de més de sis cares. I aquí queda tot.

Algú mor i, a falta d’una idea millor, els roleros tenim la culpa com aquell paio de fa uns deu anys que va segrestar un taxi a Saragossa, el Rambo del Moncayo li deien, a qui van trobar uns daus de deu cares i uns jocs de rol a la seva habitació i ja hi van deixar anar la calúmnia.

Però estic divagant. El cas actual és del d’un noi a Caldes de Malavella va sortir del seu cotxe a veure qué collons volia un paio que anava en moto i aquest li va clavar una punyalada a la esquena per fugir després.

Afortunadament, l’Avui suma un motiu més per llegir-lo per que no hi fa cap tipus de menció a la al.lucinació d’un pare torturat per la pérdua d’un fill. D’altres van a lo fàcil acusant-nos directament al titular i La Vanguardia la menys ho deixa pel final.

Busquen un motorista que va apunyalar mortalment un jove en una disputa de trànsit

19-06-2007 21:00 - Actualització
El que em faltava. Fa una estona he vist al pare de la víctima entrevistat en aquest infecte programa de TVE dit Gente. Ja té collons que una TV pública s'avingui a aquestes animalades. Em solidaritzo al 100% devant del dolor que està patint, però ara no és moment d'entrevistar-lo pas a ell sino, en tot cas, a les autoritats que realment saben qué collons deu haver passat. Òbviament, han posat "juego de rol" en lletres ben grosses.

Pacte municipal a Cerdanyola

Pacte municipal a Cerdanyola

Ahir, ben bé devant de casa, vaig ser testimoni d'uns fets realment vergonyants. Era dissabte i jo volia deixar-me caure devant l'ajuntament, tot després de fer la compra, per veure com quedava finalment el consistori.

Abans de girar la cantonada ja em va arrivar una sorollada de xiulets que em van fer sospitar el que poc després vaig veure: finalment s'havia fet el pacte ICV-CiU-PP i la gent del PSC va demostrar un mal perdre molt poc edificant.

En part s'ha d'entendre per que el PSC va estar la més votades a les municipals i ja s'ho veia fet el tornar a l'ajuntament. I també és cert que ICV ho té MOLT difícil per justificar un pacte amb el PP, per molt que hagi estat només per la investidura d'en Morral com a alcalde sense regidories a canvi.

Però ja es podrien haver espabilat abans els del PSC per pactar, fins i tot, amb el PP tal com finalment ha calgut. Però ja veurem com li va a aquest ajuntament, amb un PSC al devant que li negarà el pà i la sal i un PP que, fíxa't quina ironia, tindrà la clau de volta de Cerdanyola tal i com diuen els seus que ERC té a Madrid (que ja m'agradaria).

Jo també soc dels que han perdut les eleccions. I ara queden quatre anys de feina fent d'oposició, de fer de corcó i burxar a cada relliscada del govern local entran. I aquesta feina no es fa pas esguerrant cel.lebracions.

Abstenció

El pacte ICV-CiU (+PP) a Cerdanyola i la vergonyant abstenció que hem vist a les darreres municipals m'ha fet reflexionar en el motiu de tot plegat.

Trobo que en gran part per que no hi ha qui entengui aquest sistema, per que has d'estar molt interessat en la política per justificar aquests pactes on acava guanyant qualsevol menys qui ha tret més vots.

I com que no crec que mai ningú lis faci entendre a la gent com funciona el sistema, si us plau, canviem-lo. Res de tenir una setmana per votar, res de fer que mani qui tregui més vots (o regidors/escons). Fem-ho com als països veïns. Que es voti el govern/alcalde amb una papereta i el parlament/regidors amb una altra, el mateix dia, i amb segona volta si cal. Així ningú podrà retreure-li manca de legitimitat a qui surti. I si el govern surt diferent que el parlament, doncs que s'espabili per governar en minoria.

La treva del PP vers el PSOE

Déu ser que tinc una ment una mica massa retorçada, però des de fa uns dies tinc al cap el record de la fluctuació del preu del petroli just abans i després de l'inici de la primera Guerra del Golf.

Van estar, USA i la ONU, dient que si s'atacava o no, que si verdes que si madures, i en aquest temps el petroli no parava de pujar a les borses del món. Un cop llençada la primera bomba, el preu va caure en picat. És a dir, baixa el preu just quan comencen elsproblemes REALS.

I entre el PP i el PSOE, voltant ETA, lo mateix. Mentre ETA mantenia (tret de l'animalada de Barajas al cap d'any) l'alto el foc, mentre no hi havia perill de que ningú pogués patir danys, vinga el PP a atacar sense parar al PSOE sobre el tema. I just quan ETA diu que tornarà a matar, doncs el PP es calma i diu que deixarà al govern del PSOE treballar tranquilament.

Si, d'acord, en el primer cas el preu del petroli va baixar per la fi de la incertesa prèvia al primer petardo. I en el segón per que, devant del perill imminent, el PSOE ja fa ben bé la política antiterrorista que vol el PP.

Però tot plegat em fa la sensació de que amaguen interessos purament particulars, partidistes al cap i a la fí. I, en fí, quatre per al sac i el sac al terra. Que per no traïr els morts que ja tenim, en tindrem de nous.

Felicitats sarcàstiques a tots els implicats.

Sarkozy

Fa uns dies vaig intentar afegir-li un comentari a un post d’un amic meu que parlava de la victòria d’en Sarkozy a les presidencials franceses. Com que no ha hagut manera d’entendre’m amb el sistema de comentaris de lacoctelera, aquí li deixo.
Sarko, Sarko, Sarkozy

Pues Javi... Ante la voluntad de los votantes, máxime con una envidiable participación, no hay nada que rascar. Por que sí, yo era más de Segolene, por que soy rojo además de mal español, pero sólo en la segunda vuelta, que Bayrou me gusta bastante aunque sea sólo por aparecer como la única voz no centralista en toda la contienda (y por que Vicent Partal me lo hizo descubrir).

Sobre el matrimonio homosexual... Tiempo atrás me dió por compararlo con la independencia de Catalunya. Me basé en la idea de que, sí, en ambos casos se podían conseguir los mismos y tan ansiados derechos y deberes con un paquete de leyes y SIN necesidad de plantificar el tan polémico nombrecito (matrimonio en un caso e independencia en el otro) pero finalmente consideraba y considero que a las cosas hay que llamarlas por su nombre y quien se ofenda que no mire.

Y las adopciones... Tanto hablar de los prejuicios a recibir por los tiernos infantes en un hogar homosexual, la necesidad psicológica de los niños a experimentar lo que es un papá y una mamá, que si churras, que si merinas. Joder, como si una pareja hetero ofreciera SIEMPRE el hogar ideal! Lo que habría que hacer es cotejar la idoneidad de una pareja de forma global, sean los futuribles padres heteros, homos o neandertales con el cerebro potenciado.

Pero además ocurre que parece que estemos hablando del capricho de una multitud de locas a las cuales les ha venido repentinamente el antojo de la paternidad. Hay que recordar que ya había una buena cantidad de niños adoptados "de facto" por parejas homosexuales, pensad en adopciones monoparentales de un gay con pareja estable, por ejemplo. Estos niños han crecido en ese ambiente y, realmente, sin mayor problema (que estadísticas las hay para todos los gustos) y, Dios nunca lo quiera, si algo le pasa al tutor legal del niño... La custodia pasaría a sabe Dios quién dejando completamente de lado al otro miembro de la pareja, como si no hubiera sido para el niño más que una niñera o el/la concubina de su progenitor.

Así pues, buena ley. Pero sí, una forma barata por parte del PSOE para quedar como "los más progres de la p*t* Europa". A que no tienen huev*s para demostrarlo aplicando la Renta Básica!

Nuff Said.

Banderes i crits a les manis

Torno a parlar d’aquesta mani del PP. Sembla que la organització va aconseguir, gràcies a la Brigada del Pollastre, evitar les llamineres fotos de banderes franquistes (o d’altres de pitjors) a la mani. Llegint l’Avui sembla que van tenir MOLTA feina (els autobusos anaven plens de pollastres) i que fins i tots a una se li va escapar un "que pongan el cara al sol, coño!"

Tot plegat em fa pensar en to d’autocrítica, potser per por que no em titllin de sectari, en la mega-mani del 18 de Febrer de 2006. Ben bé es podria dir que hi érem més gent que a aquesta del PP i amb ben poquets autobusos en comparació. Però passo d’entrar en la tonta guerra de xifres. Sí que recordo que hi vaig veure banderes mes o menys frikis, com la d’una mena de carlins catalanistes, o la dels 33. Malgrat que cap d’aquestes es pot comparar en significat a la bandera espanyola de la gallina (per molt fatxa que pugui ser la ideologia d’aquestos grups, mai no han governat un país en dictadura com els que tenen la bandera de l’àliga com a marca de la casa).

Val a dir que darrerament, els de la COPE tenen la barra de comparar l’Estelada amb la gallinàcia per que "totes dues són inconstitucionals" i, es clar, l’Estelada és anti-espanyola que és mil vegades pitjor! Però es que, de fet, el problema de la seva bandera no és llur constitucionalitat, sinò la íntima relació que té amb el franquisme.

I és que, passat el temps, es demostra que la gent no té memòria i que portar aquesta bandera espanyola amb l’àguila (tant se m’en fot si és imperial o de "San Juan") i cridar "Arriba España!" és ben bé com si a Alemanya treus la creu gamada al crit de "Heil Hitler!". La diferència és que allà et busquen les pessigolles i aquí encara et riuen la gràcia.

Però tornant a la autocrítica, a la meva catarsi catalanista de fa un any... No vaig veure ningú retirant cap bandera com tampoc vaig veure la foto que tots buscaven: una bandera espanyola cremada. Cert que vaig veure una que semblava cremada prèviament (o potser només esparrecada), però ja no és el mateix. L’únic que em va fer vergonya va serun brevíssim moment en que uns prop meu van cridar "pim, pam, pum, diputats del PP" (o era "regidors"?).

Potser això no eren amenaces punibles, com tampoc ho han estat el "Carod al paredón", "Carod esta es tu caja [un taüt]" o "Zapatero vete con tu abuelo [diria que a criar malves]", però això no s’ha de dir. Per que, dient-ho, dembla que te n’enfotis de les amenaces d’ETA cap als polítics del PP. I si això no és un crim, ho hauria de ser.

Ara bé, tampoc ens l’agaféssim amb paper de fumar, que per cada animalada que diem "nosaltres", fatxes i espanyoleros diuen cent i sa mare (només cal escoltar la COPE, Onda Cero i llegir qualsevol diari de Madrid que no sigui El País, i encara). Que no som pas nosaltres els que demanem penes de mort a dojo, no som pas nosaltres els que anem de bracet amb els nostàlgics del feixisme.


Technorati Profile

Montilla president, Rivera repelent

Doncs ja tenim president.

Vaig seguir amb sinzera emoció el debat d'investidura d'aquest el nostre president 128 i encara no s'ha acavat el món, que ja semblava que algú estigués anunciant el apocalipsis segons Sant Sostres.

De tot plegat, el que més em va sobtar, i de fet pel cantó positiu, va ser escoltar al president Ozelito defensant el català devant Josep Piqué i Albert Rivera que, en el tema de la llengua van anat de bracet. Devant la reclamació d'en Piqué per tal de derogar la llei de normalització lingüística per tal que "ningú sigui sancionat per fer servir el castellà" va respondre d'una manera exemplar (cito de memòria): "aquí tenim dos llengües oficials, però la que ens identifica com a poblé és el català i, mentre tothom parla perfectament el castellà, no tothom parla prou bé el català, i jo soc un exemple d'això. I per veure quin idioma necessita protecció vagi a una llibreria a veure en quin idioma estan publicats la majoria de llibres"

Impresionant, senzillament impresionant. Crec que molts ens temíem lo pitjor d'aquest moment, que llisqués cap a plantejaments de Ciutadans justament en aquest tema (val a dir que aquesta seria, segons molts, la única manera de que el PSC pugui evitar llur fuita de vots cap a C's). Però no, ni de conya. Ja veurem en qué queda la concreció de la cosa en un futur pròxim, però de moment trobo immillorable que justament en Ozelito faci aquest gir catalanista, per molt que pugui tenir motius ocults, o no.

I més tard va parlar el nen Rivera, i va fer el ridícul més espantós. Sí, era el primer cop que hi participava al parlament i tot lo que vulguis, però, per exemple, al menys podria haver tret del discurset que tenia preparat el paràgraf sobre la llengua per tal de no avorrir-nos TANT (per que de fet en Piqué ja havia preguntat EXACTAMENT lo mateix). I, per acavar-ho d'adovar, preguntant "por qué TV3 no tiene contenidos en castellano o en las escuelas es TAN difícil que enseñen castellano?"... Devant de preguntes com aquestes em moria de ganes de ser Montilla i dir-li "Miri, senyor Rivera, faci el favor de tornar a l'escola i no torni fins que no s'hagi aprés la lliçó".

Al menys aquest pelacanyes del Rivera servirà per quelcom més que per animar els debats parlamentaris fent l'animal: servirà per fer quedar al nostre president com el gran orador que no és. Per que, vulguis que no, Montilla fot pena quan parla, però no és pas un nouvingut en aquestos temes.

Una cosa em fa por d'aquestos Ciutadans: que aquests nen de papà sigui un home de palla i que l'han posat tot esperant que es cremi. Per que darrera d'aquest que es fa fotos en boles hi ha massa gent preparada, fatxes i botiflers, però preparats i bregats en mil col.lectius bilingüistes varis des dels anys 80.

Ja veurem com acava tot això, però de moment va millor que no pas em pensava.

Montilla president i l'olla que bull

Sembla que cou, i de quina manera!, el fet de que ERC s'hagi decidit per renovar el tripartit, o més aviat el "govern d'entesa". Sembla que tot l'electorat de CiU i una bona picossada dels de ERC estan que treuen fum pels queixals.

Bé doncs, malgrat que jo també era una miiiica més partidari d'un pacte ab CiU, dono per bona la decissió d'ERC. I no em valen excuses de que Montilla sigui un xarnego, jo també ho seria per segons qui. Tampoc em crec massa les infinites virtuts de la marca CiU+ERC, per que, si Montilla ja volia retallar l'estatut del 30S, en Mas es va callar com un putes i li va fotre la darrera retallada.

En fí, resumint, que ja m'esta bé el resultat i que em trobo sorprés que tanta gent estigui reaccionant avui amb la mateixa virulència que jo mateix, malgrat que el que em feia mal era la aparició de Ciutadans.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Sobre els Ciutadans aquestos

Ja estic començant a païr-ho, que no està pas malament tanta quina digerida en 24 hores.

Tot reflexionant, crec que el que he experimentat ha estat el mateix que qualsevol PPero va haver-se d'empassar quan ERC va passar d'un a vuit diputats al Congrés espanyol. El fet de tenir l'enemic dintre de casa amb veu pròpia. És cert, esgarrifa de valent.

I ara, ensurts a banda, val a dir que tampoc s'acava el món. Deixem que la Brunete vagi netejant el llefiscós fruit que la cadena d'orgasmes comunitaris que han tingut en aquestes hores. No crec que es puguin fer encara més mal de que ja ens fan. I, ben mirat, poca cosa podran fer dintre del parlament a part del freak.

I, vulguis que no, si tenim la guineu dintre el galliner és per que la gent els ha votat. I punt. D'acord, l'abstenció els ha ajudat MOLT, però els ha votat qui els ha votat.

Qué hem de fer la resta? Molt senzill: treure'ns la son de les orelles, implicar-nos més en la militància dels nostres ideals i empollar-nos els arguments de la ideologia que tinguem cadascú. Dit d'una altra forma: fer una mica més l'evangèlic, ells que tant s'empollen la Bíblia, i una mica menys com el típic catòlic complagut que dorm tranquil pensant que ja estan els cures (els polítics) per mantenir viva la parròquia i prou que fa anant a missa (votant amb desgana) més o menys quan toca. Siguem valents i no tinguem por de dir devant el contrari com i per qué pensem el que pensem.

I els partits? Els que hagin perdut vots envers aquestos Ciutadans que s'espabilin cercant la manera de recuperar-los, malgrat que fa fredat pensar en un PSC o un PP MES espanyolista. I els altres, doncs amunt, amunt i fora! Per que, com que el que volen aquestos botiflers és la desactivació de la Normalització Lingüística, doncs ni un pas enrere si no és per agafar embranzida. Fem-ne 100, per que fatxes i botiflers ens atacaran igual si en fem 10 o 1.

Diuen que això els farà crèixer, pero som catalans i no n'hem de fer pas política mirant cap a Madrid ni cap els que NOMES miren cap a Madrid.

Per cert, ara diu en Rivera, tot cofoi, que vol extendre llur partit també fora de Catanlunya. JA! Si ha tingut el recolzament mediàtic que ha tingut (la Brunete) ha estat per que saben que el PPC té un sostre encara més du de trasvessa que el que tenia en Fraga Iribarne, però que no es pensi pas que l'ajudaran ni un pel a treure vots al PP allí on funcionen front al PSOE en un bipartidisme que va a tota pastilla. Per que sí, a TV3 no el hi fotien cas per que essent una televissió pública només hi tenen cabuda qui té escons. Pero que no es queixin pas del ressó que han tingut a la resta de mitjans, especialment, torno a dir, als de la Brunete.

Faves comptades

Encara m'estic fent les creus, malgrat que no és la cosa pas tan greu com quan vaig sortir de missa de difunts a voltants de les 21:00. No ha passat pas el que jo dessitjava, que ERC pujés, però no pas s'han fotut l'òstia que deien molts ni el que semblava inicialment a peu d'urna.

Ara per ara sembla que ERC torna a tenir la clau, malgrat que no la volen ni mencionar la parauleta que van fer servir amb tant fatxenderia. Podrien fer president de la Generalitat tant a Montilla com a Mas. L'un fot pena per la patacada que s'ha fotut (haurien d'haver conservat a en Maragall) i l'altre fot fàstic per fatxenda i racistoide (la rucada del carnet per punts pels immigrants no és pas un fet aïllat a CiU). ERC té el meu vot i, per tant, la meva confiança.

Res de nou sota el cel si no fós pel partit dels pallassos i dels botiflers. Abans em feien riure i ara em fan ràbia. Trobo vergonyós que tanta gent hagi votat un partit de pelacanyes com aquest. Ara bé, en tenen tot el dret. I cal felicitar-los pel resultat obtingut. Tres escons, recollons, tres! He de reconèixer que em vaig equivocar pensant que serien vots del PP els que prendrien, i sembla que fossin gent del PSOE desenganyats del PSC (culpa meva per no haver-ne volgut perdre el temps llegint el seu programa). I ara cal que els altres partits, PP i PSC, pensin en com s'han deixat prendre l'electorat espanyolista. Per que existeix, per molt que em foti, existeix. Ja veurem quines pallassades faran al parlament per que,  de moment, ja han començat amb la primera: fent declaracions en castellà.

Ens l'hem d'agafar amb paper de fumar

Vet aquí que hi havia un jutge anomenat Carlos Fanlo que un dia, ben fart del ruixat de bilis i odi que deixa anar a la COPE l'infame F.J.Losantos va escriure aquesta columna a 20minutos (1):

"El estrambote
Carlos Fanlo
F. J. Los Santos
16.11.2005
Eres, Federico, un mentiroso abyecto.Hasta lo del domingo te soporté con ira contenida. Pero que digas que Adolfo Suárez «era medio analfabeto» no te lo aguanto.

Tu lengua viperina y envenenada de odios acumulados se atreve a insultar a un pobre hombre enfermo que tanto hizo por España. Los de Terra Lluire te tirotearon. Fueron crueles al herirte en la pierna.

De haber apuntado al corazón, nada te hubiesen lesionado porque careces de él. Eres un mendaz ruin palafrenero de los poderosos que tuvo la indecencia de calificar como de «cocodrilo» las lágrimas contenidas de Pilar Manjón, a quien acababan de asesinar a un hijo. Eres la escoria de un periodismo provocador y cainita. Ahora, si tienes lo que hay que tener, queréllate conmigo.

Como en las presuntas injurias no se da la exceptio veritatis que se aplica a las calumnias, probablemente me condenarán. Si te hubiera llamado ladrón y lo fueras, nada me sucedería por ser cierto: lo que yo he dicho también lo es, pero a un «hijo de puta» si se lo espetas, te condenan, aunque su madre sea la peripatética más famosa del país. Cosas de una España plural a la que tú, en el fondo, rastreramente, desprecias."

Escrit això, s'el desfermà a sobre d'ell tota la tormenta. Va haver de demanar disculpes i, a la fí, el van fotre fora del diari.

I per qué, tot plegat? doncs per fer-li un parell de metàfores: una sobre la carència cardíaca d'en Losantos i llur efecte balístic i l'altra sobre les conseqüències de dir-li el nom del porc al fill d'una bagassa. No veig, realment, que hi hagi per tant especialment veient qui hi ha a l'altra banda.

Altrament, en Losantos raja pels descosits amb la seva intocabilitat confirmada. Sembla que als fatxes els hi surt gratis insultar, difamar i fer demagògia a dojo. Els altres, en canvi, ens l'hem d'agafar amb paper de fumar per tal de no despertar les fúries hispàniques. De fet, al senyor Fanlo i sa família li han hagut de posar protecció policial (2). Sembla que alguns no en tenen prou amb la seva dimissió.

Té la meva solidaritat, senyor Fanlo, no defalleixi que la raó ja sabem quí la té. 

El Periódico: El mitjà i el missatge

• Joan Pau II va aprofitar les noves tecnologies per difondre la tradició catòlica més tradicionalista

JOSEP MARIA Terricabras
Membre de l'IEC i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
04/04/2005

El Papa ha mort. És innegable que som davant d'una de les grans figures del segle XX. No solament perquè el Papa, qualsevol Papa, és un personatge molt influent que dirigeix espiritualment una comunitat de centenars de milions de fidels, sinó també perquè aquest Papa ha tingut un pontificat llarguíssim, des de l'any 1978 fins ara. Per això, quan es vol resumir aquest període en fets i xifres, resulta espectacular. Joan Pau II ha fet prop de 150 viatges per tot el món, concentrant cada vegada centenars de milers de persones --s'ha dit que han estat milions--, en gran part joves; ha fet dotzenes de beatificacions i canonitzacions, ha impulsat trobades interreligioses i ha transformat de cap a peus el Col·legi de Cardenals.

A l'hora de la seva mort, s'han de recordar aquestes i, és clar, altres coses: el Papa va tenir una actitud molt activa a favor del sindicat polonès Solidaritat --amb les consegüents repercussions que això va tenir en la fi de l'imperi soviètic--, va ser víctima d'un atemptat molt greu, ha plantat cara a la malaltia de Parkinson i ha aguantat al peu del canó fins a l'extenuació, molt més enllà del que era exigible i, segurament, raonable.

Que totes les activitats del Papa hagin tingut un ressò extraordinari no vol dir que totes hagin estat igualment aplaudides. En aquest període, molts creients també han vist amb preocupació i crítica --oficialment inexistent-- la fallida de la banca vaticana del bisbe Marcinkus --amb episodis tràgics mafiosos interposats--; la propensió globalment conservadora de les canonitzacions; la tendència recentralitzadora de la Cúria romana i la pèrdua de pes de l'esperit del Concili Vaticà II; el to excessivament grandiós de molts viatges papals que, en alguns casos, han pogut afavorir el culte a la personalitat, o fins i tot la darrera etapa de la vida del Pontífex en què, invocant el caràcter exemplar i redemptor del dolor --que, en bona teologia, només podia assumir Jesucrist--, ha estat disposat a exposar-se a la compassió, a la morbositat i a la controvèrsia generals.

En les llums i en les ombres, Joan Pau II ha estat centre d'atenció gairebé constant. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació de tot el món no es cansen de dir i de repetir que mai un Papa havia tingut tant de ressò mediàtic. De fet, són ells mateixos que n'hi donen. És clar que els mitjans també presten més atenció que mai a les cimeres polítiques, als Jocs Olímpics i a les manifestacions de tota mena. Al capdavall, són els mitjans de comunicació els que han experimentat una expansió enorme, tant tecnològica com econòmica, des de l'any 1978 fins ara. D'això, la figura del Papa se n'ha beneficiat. Com tothom.

En aquest moment, però, és interessant veure que Joan Pau II ha posat aquest ressò mediàtic a favor de la difusió de les idees tradicionals catòliques. És prou sabut que la noció de tradició ha enfrontat l'Església amb les confessions protestants des de fa 500 anys. Aquestes han parlat poc de tradició i s'han centrat més en la interpretació de les Escriptures. Això ajuda a entendre que, més enllà dels gestos, les relacions ecumèniques entre les confessions cristianes no hagin fet avanços significatius al llarg d'aquests anys. De fet, també a l'interior de l'Església catòlica es defensen visions diverses de la tradició. El Papa, però --recolzat en el cardenal Ratzinger, que ha endurit allò que defensava quan feia de teòleg a Alemanya--, ha assumit la defensa de la concepció més tradicionalista de la tradició. Vull dir aquella que afirma que la veritable tradició consisteix a repetir la doctrina "de sempre". Com si les necessitats espirituals i els reptes morals haguessin estat sempre els mateixos al llarg de la història. Com si fos possible que les mateixes paraules diguin ara el mateix que fa 100 anys, quan els que les escolten són tan diferents. El Papa, que ha acceptat les noves tecnologies, no ha volgut, en canvi, ni plantejar-se si l'Església havia de donar un missatge renovat als seus propis fidels que, en nombre creixent, són divorciats o homosexuals o volen fer una experiència amorosa responsable o es volen acollir --tant per a la vida com per a la mort-- a l'ajut de recursos científics que eren impensables fa només 20 anys.

En el terreny de la doctrina i de la moral, doncs, el pontificat de Joan Pau II no ha fet cap aportació significativa respecte als de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Aquests tres papes, amb precaucions, prudència i dubtes, es van esforçar, tanmateix, per posar al dia la tradició. Joan Pau II, en canvi, ha intentat sobretot mantenir-la, defensar-la, en la seva suposada "integritat". Ha estat, certament, un Papa resistent, en tots els ordres i totes les èpoques de la seva vida: contra el nazisme, de jove; després, contra el comunisme; finalment, ja de Papa, contra el liberalisme i contra les idees seculars que han envaït Europa, almenys "la vella Europa". Fins al final, ha lamentat que Europa ja fos, majoritàriament, postcristiana. Com que no ha pogut entendre per què, s'hi ha oposat radicalment, repetint les idees més conservadorament tradicionals sobre la fe i la moral, privada o pública. La decepció europea ha portat el Papa a apostar, d'una banda, per moviments eclesials disposats a plantar cara al corrent de la història i, de l'altra, per països i continents en què el catolicisme es troba en estadi germinal o encara té formes tradicionals molt actives.

El futur Papa també serà mediàtic. Qualsevol Papa està condemnat a ser-ho. Ja veurem si podrà (i voldrà) sostreure's al teixit tradicionalista amb què s'ha revestit el pontificat que ara s'acaba. Haurà de decidir si el mitjà és el missatge.

Vilaweb: Les contradiccions que deixa Joan Pau II

Vicent Partal
04/04/2005

Jo sóc ateu. Però valore molt el paper de la religió en les societat humanes. He après a fer-ho amb els anys i amb el contacte amb molta gent magnífica, que de la religió, de creure en alguna cosa, treu la força per a assumir els seus envits personals o col·lectius. Per això he seguit amb una especial atenció la llarga agonia del papa Joan Pau II i la complexitat de la seua figura, que s'ha manifestat també en la seua mort. Joan Pau II era un home difícil de preveure. I jo tendesc a trobar interessant aquest tipus de persones, més que no les previsibles. Perquè sovint, però no sempre, això indica una capacitat de pensament propi i d'insubmissió als criteris generalitzats. El mateix papa que s'oposava de forma valenta a la guerra de l'Irac condemnava milions d'africans amb la proscripció de l'ús lliure del preservatiu. No és fàcil d'entendre, però crec que tampoc no s'hi val a acréixer la caricatura. Aquests dies hem assistit a un procés, supose que impossible de frenar, de pràctica santificació del cardenal Wojtila. La mort, sovint, té aquestes coses: és el moment que es fa més difícil de discutir. Sobretot quan parlem d'una persona com Joan Pau II, que ha estat un dels actors principals de l'escena mundial d'aquests darrers vint-i-cinc anys. Supose que amb el pas del temps la seua figura prendrà una dimensió més ajustada, que sumarà a les seues virtuts els seus defectes.

Ahir a la tarda, al camp del Barça, algú va interrompre el minut de silenci en la seua memòria cridant: 'Però si era un feixista!' Massa fàcil. Joan Pau II va lluitar amb cos i ànima contra el comunisme i era un anticomunista ferotge. Negar això fóra estúpid. Però després de caure el mur de Berlín hem de recordar també que va escriure algunes de les pàgines més dures que s'han llegit aquests darrers anys contra l'immisericorde funcionament del capitalisme. No veure aquest aspecte de la seua acció política i fixar-se solament en l'altra és injust. Com és injust d'oblidar el papa que es va alçar sense cap dubte en defensa de la Sarajevo 'musulmana' asfixiada pels 'cristians' serbis. O el papa que va defensar la causa palestina en tot moment. Jo crec que els seus defectes principals no varen estar en aquest terreny sinó en el de la concepció de la fe cristiana (i ho dic amb tota la humilitat possible, que per això m'he confessat ateu de bon començament). Com a papa Joan Pau II era un monarca. I un monarca absolut. I no va dubtar a fer ús del seu extraordinari poder, dins el Vaticà i dins l'Església. I si he dit abans que és difícil d'oblidar el papa que es va alçar per Sarajevo també he de dir que és difícil d'oblidar el papa que va sermonejar agrament Ernesto Cardenal a Nicaragua, el papa que va combatre amb tota la força que tenia a les mans la Teologia de l'Alliberament. Ho va fer per un cert anticomunisme primari? Ho va fer per la pressió de la dreta vaticana, inclòs l'Opus, que tant han influït en ell? Ho va fer per imposar un principi d'autoritat caduc i vell? No ho sé, però no m'agradava ni m'agrada aquesta faceta autoritària i estricta de Joan Pau II. Faceta que li va portar a cometre alguns dels errors més greus del seu papat. Per exemple la seua oposició a l'ús dels preservatius. Oposició que l'església africana li va demanar de suavitzar per no condemnar a una mort quasi segura de sida milions de joves africans. En això la seua insensibilitat esborrona. Sobretot per contrast amb aquells moments en què manifestava una extrema sensibilitat, com quan es va oposar públicament, als Estats Units, a la pena de mort. L'escassa simpatia de Joan Pau II pel català, per l'església catalana, és un altre punt en contra. Cosa sorprenent, perquè ell sempre s'havia portat com un gran patriota polonès. Aquella missa a Madrid en la qual va regalar les orelles d'Aznar reclamant als joves que s'allunyaren del nacionalisme és un mal record. Per on ho va dir, per la manera com ho va dir i per haver-ho dit davant de qui ho va dir. I per com va ser usat allò que va dir. En tot cas, avui allò que crec que s'ha de reconèixer és la gran capacitat de lideratge que el cardenal Wojtila fou capaç de desenvolupar. Però sense negligir que el cost ha estat molt dur.

De totes les esglésies possibles que podíem tenir a la primeria del segle XXI, en tenim una que ha expulsat les visions més obertes i progressistes sense gens de pietat i sense gens de voluntat de diàleg. Paradoxalment, el diàleg que Joan Pau II proposava fora de l'església no ha existit per als seus. I aquesta és potser la seua més gran contradicció. Al seu successor tocarà ara de superar aquest greu defecte. L'església ha viscut massa anys en un univers del qual era el centre. Ho va perdre tot abruptament i Wojtila ha provat de ressuscitar-la amb una barreja d'actituds ètiques irreprotxables, d'autoritarisme administratiu i polític i de dogmatisme canònic caduc. La barreja és molt complicada i, si el seu successor no hi posa remei, el cristianisme pot acabar derivant més cap a una església críptica, atrinxerada i radicalitzada en les consignes contra el món que no cap a la institució moderna i adequada a la realitat del segle XXI que tots, nosaltres els ateus també, necessitem.

Joan Pau II: Reflexió després del dol

Un cop començo a recuperar-me del cop de la seva mort, ho he d'admetre, arriba el moment de reflexionar tot lo fredament que es pugui en la seva vida i trajectòria. He seleccionat els següents dos articles on hi fan una crítica, prou respectuosa, amb les que jo m'hi identifico.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Any 2005, Març de l'11 al 14

Un any fa de l'atemptat de Madrid. Un any fa que ens desempellegàrem dels successors d'Aznar.

Tot just fa un any que em despertà la notícia d'un atemptat inimaginable a uns trens de Madrid de la veu d'un Manuel Trallero qui va sentir una prou perdonable nostilitat, tot fent la crònica en català per RAC1 (feia massa poc d'aquella infame treva que ETA declarà per Catalunya deixant-nos marcats com a col.laboricionistes). Cada cop que posava la ràdio els morts eren el doble que els d'abans i, pujant cap a la feina, tot eren policies al carrer (treballo prop de la seu del PSC) on ja la por se m'agafà al cos. Ningú es podia imaginar que no hagués estat ETA i lo pitjor era del tot possible.

Després vingueren les manifestacions i la veritat: el govern ens mentia, els assasins eren d'Al-Quaeda. I la tensió d'abans i durant les eleccions. I la victòria contra el cripto-feixisme, diguem les coses pel seu nom.

Ara, un any després mentre paeixo un bon shawarma, agraeixo la crònica dels fets que van fer a l'informatiu infantil del C33:
- Recordaren principalment la reacció de la gent.
- No van ensenyar cap imatge gore com d'altres
- Que els assasins no eren pas musulmans de cor. Per que "musulmà" vol dir, en àrab, "aquell que porta la pau".

Diari Avui: Contra la impunitat

Josep-Lluís Carod-Rovira

Tinc un parell d'amics, a qui agraden les emocions fortes, que no sols llegeixen sovint l'Abc i La Razón, sinó que, molts dies, comencen la jornada escoltant la COPE, per fer-se més forts en les seves conviccions nacionals i democràtiques. M'asseguren que, cada dia al matí, un tal Giménez -o potser Jiménez?- hi carrega a tort i a dret, amb una incontinència verbal insòlita i una agressivitat dialèctica inaudita, contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la política catalana, qualsevol cosa que faci el més petit tuf de català o se sospiti que algun dia pugui arribar a fer-lo i contra aquest servidor de vostès. El periodista que dirigeix el programa es diu Losantos de segon cognom i aquí sí que sembla que la connexió amb els propietaris de la cadena deu ser absoluta, tenint en compte que es tracta de la Conferència Episcopal Espanyola de l'Església catòlica. Procuro vetllar per la meva qualitat de vida i, per tant, no he sentit mai el programa en qüestió, però em comenten que és senzillament terrorífic, que atia l'odi -així, l'odi- contra els catalans, amb tota mena d'insults, barroeries, mentides, manipulacions, desqualificacions i baixeses diverses. Com em comentava un destacat clergue català, ja traspassat, el millor d'aquesta emissora és quan no parlen...

Tot hi és tan enormement desproporcionat, destil·la tantes ganes de fer mal, tanta voluntat destructiva contra nosaltres, que aquest fenomen només pot ser qualificat de xenofòbia radiofònica. El que, sincerament, no sé veure, és quina relació pot haver-hi entre la promoció de l'odi i el missatge evangèlic de pau i de fraternitat. I, com que no n'hi veig cap, només se m'acut que la jerarquia catòlica espanyola deu compartir, fil per randa, tots i cadascun dels arguments xenòfobs i dels mètodes agressius que les seves ones emeten urbi et orbe, cada dia de la setmana, encara que això vagi contra l'esperit evangèlic. Són, doncs, més anticatalans que no pas cristians. Si així no fos, com que qui paga mana, els amos de la cadena ja fa temps que haurien suprimit el programa o substituït els legionaris que fan el servei militar als seus estudis, rere els micròfons. No em sembla pas un comportament gaire cristià, ni modern, ni europeu, aquest d'afavorir l'hostilitat entre pobles de la Unió Europea i, encara menys, entre pobles tan pròxims en l'espai. És des d'aquest programa que "las tropas nacionales" asseguren que no em dic Carod-Rovira sinó Pérez, que no vaig néixer a Catalunya sinó fora d'ella i es pensen que m'insulten quan es refereixen a mi com a Roviretxe, posant-me al mateix sac que el lehendakari Ibarretxe.... Però, com ja sabia Goebbels, una mentida repetida mil cops acaba convertint-se en veritat. A la COPE, doncs, insulten, menteixen, atien l'odi, però no passa res. Impunitat total.

Com no va passar res quan, mesos enrere, dirigents del PP com García Valdecasas i Acebes es referien a nosaltres com a "assassins" o bé afirmaven en públic que segur que estaríem contents que es produïssin atemptats a Madrid i, doncs, fora del nostre país. Aquesta gent, en el moment que feien aquestes declaracions tan irresponsables, eren ni més ni menys que ministres i, per tant, tenien la màxima representació del govern espanyol! Altra gent com Anson van arribar a reproduir, en els seus articles signats, frases que m'atribuïen a mi, entre cometes, perquè quedés clar que era jo qui les deia i, doncs, falsejant la realitat. Eren frases d'apel·lació a la violència discriminada que mai no han sortit de la meva boca, ni del meu cervell. Veritables pertorbadors de la pau social, se'ls va presentar la corresponent querella davant l'autoritat judicial. Però, tant se val. No sembla que hagi fet gaire efecte, perquè continuen mentint i no passa res. Impunitat total.

Més tard va venir una altra barbaritat, en aquesta campanya del tot s'hi val, aquella segons la qual, juntament amb altres dirigents del meu partit, tindríem comptes corrents secrets a Suïssa. I ni més ni menys que l'astronòmica xifra d'un bilió quatre-cents deu mil milions de pessetes. Els més rics del món, vaja... S'esmentaven empreses que no consten en cap registre mercantil d'Europa i els noms de bancs també inexistents, de tal manera que, de seguida, els jutges van desestimar una denúncia tan escandalosament bèstia per manca de proves. És clar que això va ser a Catalunya. Fracassat aquí l'intent, l'endemà de l'atrocitat terrorista de l'11 de març, algú va presentar una denúncia anònima, dient el mateix que s'havia desestimat aquí, a... Madrid! M'estalvio el context emocional d'aquell dia a la capital de l'Estat. Però no em puc estar d'expressar la meva estupefacció pel fet que sigui possible de presentar denúncies d'aquesta magnitud, contra diputats, senadors, consellers de la Generalitat i càrrecs municipals, de manera anònima, sense ni una sola prova i que això pugui ser admès a tràmit. Lògicament ningú no creu que l'acusació tingui fonament, pel volum desmesurat dels ingressos, però segur que més d'una persona de bona fe deu pensar que "quan en parlen, segur que alguna cosa hi deu haver de cert"... No hi fa res que els jutges a Catalunya ja ho hagin arxivat i que no hi hagi cap prova. Impunitat total.

Unes declaracions meves, d'indignació legítima després de l'episodi de Fresno, són transformades en una mena de decret oficial de boicot a la candidatura olímpica de la capital espanyola, per d'aquí a set anys. Tant és que jo no hagués dit mai el que em volien fer dir. El cert és que la capacitat de manipulació és tan elevada que, sense cap escrúpol ètic, polític o professional, se m'adjudica allò que no em correspon. I no sols això. En una televisió pública -Telemadrid-, que depèn de la comunitat autònoma d'aquella província, s'hi manté una tertúlia televisiva que no té res a envejar a l'espai radiofònic abans esmentat. És aquí on, precisament, un tertulià manifesta que jo hauria de dur la torxa olímpica de Barcelona fins a Madrid i expressa el seu desig, sense cap mania, que "ojalá muera en el intento"... I tothom assenteix i ningú no protesta d'una afirmació d'aquesta gravetat. Per uns instants procuro imaginar-me què no hauria passat si hagués estat jo qui hagués pronunciat una frase similar en relació a alguna altra persona. El linxament encara duraria. Però, com que són ells els que ho diuen, no passa res. Impunitat total.

Tornem del parèntesi nadalenc i Mayor Oreja, que duia unes quantes setmanes sense badar boca, va i es despenja en declaracions contra el pla Ibarretxe, però carregant contra ERC, el tripartit, la Generalitat i Catalunya, assegurant que darrere de tot hi ha la mà perversa d'un grup terrorista basc que és qui ho beneeix tot. I es queda tan fresc, com si res... Ja sabem quina credibilitat mereix aquest polític espanyol a la societat catalana, però potser ja n'hi ha prou de tanta impunitat. No es pot dir tot. No es pot anar pel món fent afirmacions falses, sabent que en són, i sense posar cap prova sobre la taula, amb l'únic objectiu de fer mal. Perquè, és clar: qui ens refarà del dany moral ocasionat per la falsedat, l'insult i la manipulació? Qui ens retornarà una imatge d'integritat, malmesa per la baixesa conscient d'unes paraules? Amb quins instruments haurem de lluitar des de la nostra indefensió? Ja n'hi ha prou, doncs, d'acceptar aquesta impunitat antidemocràtica. I prou dels silencis interessats. I prou de les complicitats que se'n beneficien. Perquè, si no posem fi a la impunitat, haurem deixat la civilització democràtica per entrar, directament, a la selva i actuar com les bèsties, sense arguments, sense moral i sense escrúpols.

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
presidencia@esquerra.org
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres