Un món a ulls de llop

Els pocs que de tant en tant venen aquí a llegir les meves bajanades saben de les diferents facetes de la meva vida i personalitat. Saben que m'agraden els còmics, la fantasia i la ciència ficció, que soc d'orígen castellà però independentista, d'esquerra però catòlic practicant, mig colombià a títol conjugal, i encara més important, marit i pare.

Però estic ben bé segur de que mai he parlat d'una de les majors frikades que es poden patir i, de fet pateixo amb fruició a uns nivells que ni jo recordava: els jocs de rol. I si no n'he parlat mai aquí ha estat per que la meva activitat rolera es va esvaïr del tot abans fins i tot de que comencés aquest blog.

Pero vés aquí que el virus s'ha tornat a manifestar tot fent-me recordar com m'ho passava dissabte rera dissabte donant-li veu i carn a milers de personatjes i fent ballar els mítics daus de deu cares, els D10.

I es que em paro a pensar i veig que deu fer uns 20 anys ben bons que vaig començar amb aquesta bojeria que n'ha definit bona part de la meva vida. Una part de la meva vida que ara em faria gràcia de compartir.

De com vaig descobrir els enyorats llibres de "tria la teva aventura", el MERP (Middle Earth Role Playing game) del Senyor dels Anells, l'Ars Magica, Vampiro i Hombre Lobo, GURPS i... quan em vaig fer gran i el temps lliure va escassir de cop, i a la resta els hi passava ben bé el mateix. I la llarga travessia del desert fins al moment actual en que he decovert els "Indie Games" i el rol per correu com a última esperança per poder fer compatible una vida d'adult amb un cor de nen sempre a mig crèixer que mai he trobat per qué recollons hem de deixar morir del tot.

Continuarà.